Imatge de portada: Jutges als Jocs Olímpics de Paris del 1924. Font: Wikimedia Commons.
A l’Antiga Grècia l’art i l’esport anaven junts, o així ho pensava l’historiador i pedagog Pierre de Courbertin, un dels fundadors dels Jocs Olímpics moderns. Aquest tenia un somni: combinar l’art i l’esport perquè els homes s’eduquessin en aquestes disciplines, i no en la guerra. Amb la fundació del Comitè Olímpic Internacional el 1894, va veure la possibilitat de dur a terme la seva estimada proposta.
No va ser fins al 1912 que ho aconseguí. Les arts van començar a competir a les Olimpíades en cinc categories: pintura, escultura, arquitectura, literatura i música. Estocolm va ser la primera capital europea en acollir l’entrada d’aquestes disciplines i, com sol passar, els inicis no van ser tan bons com s’esperava. Tan sols 35 homes – només homes, és clar – hi van participar. No obstant això, es van concedir medalles d’or a totes les categories. Les condicions eren senzilles: havien de ser artistes amateurs, les obres havien de ser creades expressament per a la competició i la temàtica havia de ser esportiva. Cada categoria tenia les seves subcategories i, tot i que no sempre van ser les mateixes, així ho van ser en línies generals: l’escultura es dividia en estàtues i relleus; la pintura en dibuix, disseny gràfic i pintura; la música en instrumental, orquestral i solista/coral, la literatura en drama, èpica i lírica; i l’arquitectura va incloure el 1928 la categoria de plantejament de ciutats. Tot i que les divisions no van ser sempre les mateixes, així ho eren en línies generals.
Curiosament, hi va haver alguns atletes que van triomfar tant en les competicions esportives com en les artístiques. Un d’ells va ser Walter Winans, que va guanyar l’or en tir als JJOO de Londres i la medalla de plata en escultura amb l’obra An American Trotter. Un altre atleta, Alfred Hajós, va ser dues vegades campió olímpic en natació, i guanyador de la medalla de plata en arquitectura. De totes maneres, el més curiós va ser una peça literària amb el nom Oda a l’esport, firmada per Georges Hohrod i Martin Eschbach. Resulta que eren un pseudònim, el vertader autor era Pierre de Coubertin! Enduent-se l’or en literatura!
La Primera Guerra Mundial va obligar a suspendre els Jocs Olímpics, reprenent-se el 1920 a Anvers, on l’art no va tenir gaire èxit. Podem dir, però, que l’any 1924 aquestes categories van començar a agafar embranzida, ja que es van presentar 193 artistes gràcies al reconegut jurat de llavors: Selma Lagerlöf (la primera dona a aconseguir el Premi Nobel en Literatura) i el músic Ígor Stravinski. L’èxit d’aquestes categories va anar en augment, arribant al seu punt àlgid a Amsterdam, l’any 1928. Més de 1.100 treballs van ser exposats al Museu Stedelijk.
Malauradament, hem de destacar una polèmica, i és que es va donar la possibilitat als artistes de vendre les seves obres al final de l’exposició, quelcom que va sorprendre el Comitè, ja que contradeia les polítiques amateurs acordades. No era estrany que en alguns casos les proves resultessin desertes, ja fos perquè cap participant entusiasmés als membres del jurat o per la confusió que generava la normativa que solia regir aquestes disciplines.
Els concursos es van continuar duent a terme fins al 1948 a Londres, havent decaigut bastant el nombre de participants. L’any següent, el comitè va decidir abolir les competicions per motius d’incompliment de normativa. Resulta que la majoria d’artistes que s’hi presentaven no eren amateurs, sinó professionals. Com que aquesta abolició va fer esclatar nombrosos debats i desacords, les categories artístiques van quedar cancel·lades.
És per aquest motiu que, avui en dia, ja no tenim concursos artístics sinó exposicions. Ja no es reparteixen medalles, però sí que es fomenta un apropament a la cultura gràcies a programes per promoure les relacions humanes, mostres d’art i activitats per fomentar l’entesa mútua entre participants. I és que no ens queda més que imaginar-nos com lluirien les categories avui en dia! S’inclouria la performance? I els Happenings? O la videoinstal·lació? Qui sap si algun dia podrem veure a Marina Abramović o a Bill Viola enduent-se una medalla d’or als Jocs Olímpics!
