Quan sentim la paraula “brandi” el nostre cap acostuma a anar cap a Cadis. Els brandis de Xerès han tingut un paper tan important en la història cultural d’Espanya que resulta difícil pensar en qualsevol altre país. Des de la típica figura de l’oligarca gras amb un cigar i la copa de Larios 1866 o de Cardenal Mendoza, fins a l’ús que el nacionalisme espanyol va fer del “toro de la Osborne”, el brandi sempre ens duu a Andalusia. Però ens hauria de dur a Holanda. De fet, l’expressió “brandi” o “brandy” ve del neerlandès i és una contracció de gebrandewijn (“jebràndevein”, amb la j castellana), que literalment vol dir “vi cremat”. I és que el brandi és això, vi cremat o recuit.
El brandi s’origina de destil·lar un vi, generalment de baixa qualitat, a un alambí. Els vins bons solien ser reservats per servir com a tals, mentre que els dolents es destinaven a ser destil·lats per fer-ne brandi o, com se’n diu sovint en català, aiguardent. Era una manera d’aprofitar un producte que no tenia sortida fàcil, ja que si a nosaltres ens costaria beure un “vi bo” de fa cinc segles, us podeu imaginar com devien ser els “vins dolents”.
Paradoxalment, la invenció que permetia convertir una beguda alcohòlica en un aiguardent fort la van fer els àrabs, els quals tenen taxativament prohibit el consum d’alcohol. En efecte, foren ells qui, en algun moment abans de l’any 1000, van inventar la destil·lació d’alcohols purs però no per beure-se’ls, sinó per posar-se’ls per sobre. Els àrabs utilitzaven l’alcohol per fer perfums, que consumien amb profusió. Van ser els monjos catòlics, els quals van descobrir que l’alcohol podia extreure les essències no només de les flors i les espècies, sinó també de les herbes medicinals. Així que es van llençar a produir “medicaments” que han acabat essent les nostres drogues socials més consumides. Gran quantitat de licors d’herbes ens recorden els seus orígens monàstics: Chartreuse (cartoix), Benedictine (benedictí), Aromes de Montserrat…
Gradualment, la destil·lació va sortir dels monestirs i es va convertir en un ofici més al llarg dels segles XV i XVI. Però, com van arribar els holandesos o neerlandesos, pertanyents a un país sense vinyes, a ser els majors destil·ladors de vi? La resposta és la torba.
Són conegudes les històries de la Companyia de les Índies Orientals i la conquesta de les mítiques “Illes de les Espècies”, però molts altres triomfs dels neerlandesos queden ocults rere aquest relat de vaixells i sacs carregats de pebre. Entre ells figura la torba. Aquest combustible, un carbó vegetal que es troba en grans quantitats a les ribes neerlandeses, va permetre que un país pràcticament desforestat es convertís en una potència energètica. Amb torba alimentaven centenars d’alambins. Les riqueses comercials i la torba van permetre construir un poderós sector industrial destil·lador. Al segle XVII, la República Neerlandesa era la destil·leria d’Europa.
Catalunya era una gran productora de vi, però no va tenir una indústria destil·ladora fins al segle XVIII. Durant el XVII, els holandesos eren la potència energètica més eficient de tota Europa gràcies a cavar torba als seus rius i canals. Això, sumat a la fortalesa del seu comerç, al fet de ser un punt d’encreuament de rutes comercials i a disposar de grans capitals per invertir, va fer que els vins dolents, sobrants, a diferents territoris europeus, fossin enviats als Països Baixos per ser destil·lats. Ningú podia competir amb ells en costos. Holanda destil·lava més barat que ningú.
Aquests alcohols eren consumits pels mateixos neerlandesos o reexportats a altres mercats, com l’anglès. Aquell producte que exportaven es deia, en el seu idioma, brandewijn, que va acabar esdevenint brandi o brandy.
Per adopció de l’anglès, que també en diu brandy, el terme es va anar fent popular fins a suplantar avui dia la nostra paraula autòctona, l’“aiguardent”. Si bé ens ha vingut per préstec anglès i a partir del segle XX, l’origen de la paraula és als Països Baixos al segle XVII i ens recorda que Catalunya ja era un país de comerciants i que el “mercat espanyol” no va ser l’inici de la seva prosperitat. També ens recorda que, malgrat el tòpic de “la colònia” i “el vapor”, l’origen del capitalisme català no és al tèxtil, sinó al brandewijn. El nostre era i és un país de vinyes verdes vora el mar (o de borratxos, segons com es miri).
Salut!
