D’esclaus de compra a esclaus per contracte: una aproximació a la societat feudal

El feudalisme va ser una estructura política i social que es manté unida als ideals cavallerescs, a nobles i castells, i a una realitat retrògrada, negra i bruta. Aquesta definició mínima és la que es dóna habitualment entre les persones que no estan familiaritzades amb el seu context i el seu abast real. Aquest fet té una explicació molt simple: durant el segle XIX, sobretot, el romanticisme va portar una idealització de la realitat medieval, reduint-la i modificant-la per tal d’adaptar-se als cànons de l’estil predominant. Per tant, la imatge que hom es fa d’aquesta època ve relacionada amb les realitats dels poderosos i les seves històries de lluita, però malauradament no es té en consideració la realitat social i l’afectació d’aquesta estructura socioeconòmica. Per tal de posar una mica de llum en aquest context tan desconegut per molts, a continuació s’explicaran les relacions del feudalisme amb el treball, com es regulava i quines condicions establia.

Abans de començar, però, caldrà establir unes breus definicions de cada concepte per no perdre’s. En primer lloc, vegem què és el treball. L’Institut d’Estudis Catalans en brinda dues definicions: «activitat conscient de l’home orientada a obtenir els béns o mitjans per a satisfer les seves necessitats transformant la natura que l’envolta» i «esforç humà aplicat a la producció de riquesa». Com es pot comprovar, ens donen un abast de transformació de matèria primera en productes per a viure i de la generació de beneficis per tal de incrementar una propietat. Aquestes definicions ens porten, doncs, a la producció física de béns per tal d’obtenir matèria per a sobreviure o ser intercanviada per guanyar diners.

D’altra banda, el feudalisme es pot definir com una estructura social basada en relacions polítiques, socials i econòmiques establertes per pactes entre dues o més persones. Aquesta ve donada per compromisos acordats per les dues parts, que podien variar depenent de les dues persones que fessin el pacte: des de la protecció militar a canvi de treballar unes terres, el cobrament d’un peatge a canvi de pagar un percentatge d’un impost o el l’ajuda militar i el suport polític a canvi de la cessió d’un castell o d’unes terres. Aquest pacte ve establert per un jurament realitzat per les dues parts i d’un homenatge,^[1]Cerimònia solemne amb què un home reconeix que és el vassall d’un senyor i li promet fidelitat a canvi de la concessió d’un feu. concretament del que cedeix el privilegi cap al receptor. Cal veure, doncs, com depenent de les parts que intervenen en aquest contracte social, la relació entre aquests varia. El retrat que es dóna normalment és entre senyors poderosos que es prometen ajuda a canvi del domini d’unes terres, però la realitat va més enllà.

Es pot considerar l’arquitectura social feudal com l’organització de la societat en base a la seva importància política i econòmica en un moment concret de la història. Cal insistir en el fet de la seva gran capacitat per variar aquestes relacions, ja que aquests compromisos tindran valor mentre les dues parts mantinguin aquests juraments efectius. Es poden trobar molts casos on els juraments es trenquen per generar noves realitats feudals, com podria ser l’anomenada “Marxa a la Independència”^[2]Procés dut a terme entre els anys 877 i 988 pels comtes catalans que va acabar en la desvinculació feudal d’aquests amb el rei de l’Imperi Franc. Aquesta vinculació ve donada per la creació … Continue reading que van realitzar els comptats catalans a l’inici del segle X o la revolta de Mir Geribert (1041 – 1058)^[3]Mir Geribert (- – 1060) va ser un noble català que va organitzar una revolta contra el comte de Barcelona RamonBerenguer I entre els anys 1041 i 1058. Aquesta rebel·lió va ser la … Continue reading vers el comte de Barcelona Ramón Berenguer I (1023-1076). De totes maneres, aquesta estructuració estableix una jerarquia de la societat, dins la qual tots els estaments hi tenen una funció.

Aquesta estructura social establia una sèrie de tasques per a cadascun dels elements de l’organigrama. En un lloc superior, hi trobem les aristocràcies bèl·liques, les quals utilitzaven el monopoli de la violència com a recurs per a ser ens que administraven el poder. En un segon nivell hi trobem els estrats administradors d’aquest poder, que eren els encarregats de mantenir i aplicar el poder derivats o encomanats a aquestes aristocràcies; i finalment hi ha els treballadors, els que realitzen l’acció de generar la matèria prima amb la qual se sustenta la societat. Aquesta realitat la va retratar Sant Agustí d’Hipona en el seu “Comentari dels Salms 1-32” l’any 390, on identificava tres funcions socials de l’home, i que es va reinterpretar al segle XII per tal d’assignar rols entre laics (com a nivell inferior i dominat) i religiosos (com a classe dominant). L’estament eclesiàstic, en la seva funció de justificador moral de la estructura social, va tenir un paper clau. Com bé es pot observar, en tots els estrats hi ha un treball, però en termes de la definició que s’ha donat a l’inici (“transformant la natura que l’envolta” o bé “generant riquesa”), els que exercien un treball eren els camperols, almenys en un inici.

D’esclaus a treballadors “lliures”

La realitat social de l’inici de l’Edat Mitjana va ser una conseqüència de la caiguda de l’Imperi Romà, i aquesta nova realitat va comportar un nou ordenament de la societat. La desaparició de l’ens públic no s’ha de veure com un canvi brusc, sinó més aviat gradual, que venia avisat des del segle I, agreujat per la finalització de les grans conquestes imperials, que alimentaven el tràfic d’esclaus. Aquesta nova realitat, posterior a la crisi del segle III, que substitueix l’esclavisme, dóna resposta a una necessitat que tenien els fins llavors “esclavistes”, que veien com la seva estructura organitzativa de treball resultava cada vegada més inassolible. Així doncs, neix l’anomenat colonat.^[4]Tipologia d’establiment de treballadors en terres per a que les treballin a canvi d’un impost, ja sigui en diner o en excedents.

Val a dir que, si bé aquesta és la teoria tradicional, el debat dels historiadors radica en l’equilibri entre els esclaus i els “colons”. Aquesta tipologia de treballador, que a nivell legal era un home lliure però amb un lligam jurídic tan fort que l’obligava a complir condicions molt estrictes, és el punt clau per entendre aquesta transició. Les fonts de l’època, com Cató o Varró, ens determinen la coexistència de les dues tipologies de treball. Per tant, quan comença aquest procés que ens porta a les relacions feudals?

És evident que, en algun moment de l’anomenada Antiguitat Tardana, l’economia amb una variable esclavista present va canviar cap a la forma germànica bàrbara, més dinàmica (en paraules de l’historiador Chris Wichkam), generant un corrent que movia l’estructura econòmica cap al model de producció feudal, és a dir, l’esclavitud se substitueix per la servitud. Una definició bastant acceptada, tot i que llargament debatuda, del que va succeir a l’època tardoantiga és que les hisendes esclavistes van col·lapsar (com ja s’ha esmentat anteriorment, sobretot durant la crisi del segle III d.c.), obligant a redistribuir aquestes en possessions lliures als esclaus per tal de continuar extraient-ne un rendiment. Aquesta nova situació va comportar un altre canvi degut a l’adaptació d’aquesta a la nova realitat bàrbara de les tribus germàniques que baixaven a les zones meridionals imperials buscant refugi de les onades nòmades agressives que assolaven la plana central d’Europa. En aquest punt, quan coincideixen la tendència a la possessió lliure (herència de l’Imperi) amb les normes de les societats germàniques que dominen políticament la societat (poblacions germàniques de caràcter tribal i nòmada recentment instal·lades), neix la servitud com a fusió i adaptació. Però cal insistir en el fet que aquesta transició es defineix com el pas d’una economia amb domini de l’esclavisme amb estructures feudals a una societat amb presència de l’esclavisme però amb el domini de l’estructura social feudal.

Per tant, a l’inici de l’Època Medieval s’observa una realitat configurada per la culminació d’un canvi de paradigma: es passa de l’existència d’un ens públic de gestió administrativa, política, econòmica i judicial de la societat a una realitat sense aquest element vertebrador. En aquest punt, es desenvolupa una fragmentació de la societat basada en dos pols, que es poden definir com els propietaris i els treballadors de la terra. D’una banda, aquests propietaris responien a una situació de descentralització del poder (causat per la descomposició de l’Imperi), en què el poder individual i privat de cadascun d’aquests propietaris era el poder “de facto” sobre les seves propietats. Això inclou les atribucions que es poden despendre de la concepció d’un ens públic, com administració, defensa, justícia i economia (entenent economia com a tributs en pagament pels serveis adquirits). D’altra banda, trobem la pagesia. Per què una societat desenvolupada i amb una característica urbana important com la que habitava el Baix Imperi va decidir emigrar al camp? La resposta es troba en la tendència a la privatització del poder per part d’aquestes aristocràcies guerreres, ja que cada parcel·la de poder depenia d’un membre d’aquesta elit, i totes tenien la mateixa necessitat: subsistir. Per tant, la producció d’aliments es constituïa com a eix vertebrador de la societat i, la propietat de les terres, un símbol de poder.

La producció agrària va esdevenir l’epicentre de l’economia i la societat en aquest punt. Aquest factor, però, implica una modificació substancial de l’economia. L’existència de la ciutat implica una existència simbiòtica d’un comerç que l’estimula i d’una indústria, localitzada també a la ciutat, que alimenta aquest comerç. A les ciutats antigues, que tenien aquestes funcions (a part de la de control polític i administratiu) s’hi podien trobar exemples de la divisió del treball: diferents oficis i una especialització que comportava un increment de la producció i una diversificació dels productes. Aquesta realitat, sumada a un mercat eficient, permetia que la població pogués tenir un ofici i obtenir altres productes mitjançant la compra. En canvi, en l’època feudal aquests grans circuits mercantils no tenien aquest gran pes. La pèrdua de les dinàmiques mercantils a gran escala va comportar una realitat diferent: les ciutats van reduir dràsticament la població puix que, com a centres de domini del poder públic i distribució de béns, havien perdut la funció i van passar a acollir petits mercats interlocals d’intercanvi de productes.La desaparició dels grans circuits mercantils i la substitució per petits punts d’intercanvi interlocal també van produir un impacte en el valor de la moneda. Si es realitzen intercanvis, l’ús de la moneda queda restringit a la compra de béns de luxe en circuits mercantils menys predominants i poc accessibles a la pagesia. Per tant, encara agafen més protagonisme els productes generats per la pròpia pagesia.

La nova realitat social: l’Alta Edat Mitjana

Un cop vista aquesta situació, es pot observar com canvia el paradigma del treball. Si el que passa a tenir més valor és el producte agrari per a subsistir i, per tant, l’excedent de les collites, evidentment pren protagonisme el productor d’aquests productes i la terra on es cultiven. I en aquest punt és on es troba la connexió entre la importància de la pagesia i del lligam legal d’aquesta amb la terra. Els dos col·lectius predominants en l’època altmedieval (que abraça de la caiguda de l’imperi a l’any 1000) existien com a equilibri entre la producció de béns de consum i la protecció de la terra que els generaven; per tant, pagesia per un costat i aristocràcia (tant guerrera com religiosa) per l’altre. Si bé s’ha definit com a equilibri, seria agosarat pensar en una coexistència. El domini de terres implicava una major quantitat d’excedents en la producció, un major poder polític i una major capacitat de mantenir un poder bèl·lic considerable. Aquests nuclis de poder, l’aristocràcia guerrera, tenien com a objectiu mantenir una gran quantitat de terres per a poder alimentar una micro economia dins dels seus dominis: un grup de cavallers especialitzats en la guerra, un grup d’artesans (ferrers, moliners, forners) que oferien una quantitat de productes que directament del camp no s’obtenien i una cort que permetés crear lligams polítics estables amb altres aristocràcies. Per tant, l’estabilitat residia en dos eixos fonamentals: tenir una gran quantitat de terres i una gran quantitat de treballadors o pagesos que les cultivessin. La pagesia lliure o aloera havia existit durant l’època tardo antiga i continua present en aquesta societat, però la voluntat de lligar aquests treballadors a un territori concret d’un senyor va comportar la progressiva formació d’una pagesia amb adscripció a la terra i sense llibertat de moviment si no era sota conformitat del senyor de les terres sota les quals s’havia compromès.

Aquest compromís era l’eix vertebrador de la societat feudal: el pacte feudovassallàtic.^[5]Pacte feudal entre senyor i vassall en el qual es realitzava un homenatge al senyor per tal de rebre un feu per part del senyor i consell i auxili militar per part del vassall. Si bé la vessant coneguda és la de l’elit noble, amb un compromís de fidelitat, suport en la guerra i consell (consilium et auxilium),^[6]Termes llatins que s’utilitzaven per fer referència al consell que el vassall havia de donar al senyor i l’auxili militar que li havia de proporcionar a canvi del feu cedit. també servia per establir compromisos entre la pagesia i els propietaris de la terra. Aquest compromís sovint seguia el següent esquema: a canvi de la cessió en usdefruit^[7]Dret d’aprofitar-se dels fruits d’una cosa que és propietat d’altri. de les terres (el feu) i de la protecció militar d’aquestes i de la família per part del senyor, el pagès es comprometia a esdevenir vassall del senyor, i això implicava o bé pagar una quantitat de cada producte a l’any a l’aristòcrata, o bé a treballar les terres d’aquest i mantenir-les cultivades per a que tot el que sortís d’allí anés directament en propietat del noble, o inclús totes dues opcions. Per tant, queda establerta una estructura socioeconòmica en base a aquest pacte.

Aquesta forma “contractual”, però, tenia formes diferents depenent de la zona geogràfica on es trobés la terra. En zones com el Migdia Francès^[8]Terme utilitzat per a referir el sud de França, sovint coincident amb Occitània. o la península Itàlica, la variació de les propietats basculava entre nobles cristians, fet que produïa un cert estancament i inclús una violència interna molt forta, que provocava un enduriment de les condicions acordades. Aquesta violència feudal^[9]Tendència de la política de l’època altmedieval a resoldre els conflictes polítics entre aristòcrates per la via militar. Això es debia a dos factors: el primer, la poca efectivitat dels … Continue reading naixia de la voluntat dels senyors d’expandir el seu domini a en detriment dels poders del seu voltant. En aquest punt és interessant recordar la frase de l’historiador Eduardo Manzano “l’espai medieval era una frontera constant”, que pretén desmentir la idea de musulmans versus cristians i constatar la realitat de molts micropoders que competien en el domini de la terra per fer-se un lloc preeminent dins de l’espai polític. D’altra banda, en zones com la península Ibèrica i les zones germàniques, la voluntat de colonització cristiana cap a zones bàrbares o musulmanes va portar a una relaxació d’aquestes condicions per tal d’atreure-hi la pagesia i que es desplacés mà d’obra a treballar aquestes terres sota un nou domini. Les famoses “cartes de població”^[10]Document legal establert per un estament polític que concedia privilegis (no pagar un impost, poder tenir accés a les terres del senyor certs dies a l’any, etc) a canvi d’habitar aquella zona … Continue reading daten d’aquella època.

Però inclús sota aquestes condicions aparentment tan estrictes, es produeix una evolució cap a un model més desenvolupat. La tendència a generar poders aristòcrates més grans i espais amb una certa estabilitat va portar a un potencial més gran de producció. La unitat de producció de l’anterior estadi, la família camperola, tenia una capacitat molt reduïda, que consistia a generar petits productes per a vendre als circuits mercantils locals per a generar unes excedents monetaris. Aquesta realitat perdura durant tota l’època medieval, però hi ha un canvi que afavoreix una reestructuració econòmica progressiva: l’estabilització interna de la societat feudal va afavorir l’aparició de circuits mercantils cada vegades més amplis. El gran circuit de l’Antiguitat, el mar Mediterrani, va quedar compartit pels dominis cristià i musulmà i, aquest últim, oferia uns productes de luxe als regnes cristians, per tant no afavoria el naixement d’un circuit de producció i venda intern. En canvi, dins de l’àmbit de domini cristià, es van anar enfortint les estructures comercials internes.

La Baixa Edat Mitjana (1000-1492): el floriment de les ciutats i la (re)aparició de nous oficis

La pacificació relativa dins de la Cristiandat va comportar una capacitat productiva major i, per tant, major quantitat d’excedents. Aquest increment va comportar també un augment de l’ús de la moneda, que permetia realitzar compravendes sense cap mena d’intercanvi. En aquest context, molts treballadors podien permetre’s especialitzar el seu treball i dedicar-se a una única disciplina, naixent així l’artesanat medieval. Els artesans se situaven en els epicentres comercials per a poder vendre els productes, i aquests epicentres constituïen les ciutats. L’aparició de la ciutat medieval, doncs, va ser una conseqüència de l’estabilització de la societat feudal i de l’assentament dels poders privats que dominaven la política.

Aquestes ciutats van anar prenent protagonisme a mesura que la capacitat de generar beneficis augmentava: aquests beneficis venien de la mà d’una nova classe social, la burgesia. La seva funció era la de ser mercaders, la seva presència suposava un estímul comercial per a l’economia, i els grans poders volien estar presents en aquests punts. Per tant, la lluita pel domini de les ciutats va ser constant, però sobretot en benefici de tres col·lectius: la primera, l’aristocràcia terratinent, que volia beneficiar-se no només de la producció d’excedents, sinó del mercadeig i dels impostos derivats d’aquest; la monarquia, que necessitava una gran quantitat de diners per mantenir un complex equilibri de poder entre la noblesa, i la burgesia, la qual exigia ser un poder independent i generar un poder públic controlat per ells i que vetllés per la protecció de l’economia.

En aquesta última etapa, anomenada baixmedieval, es podien trobar quatre tipologies de treballadors. En primer lloc hi havia la pagesia, que passava a estar adscrita a la terra i que continuava generant l’excedent perquè l’estructura social es mantingués dempeus. La població rural tenia encara una petita producció industrial de cara a la subsistència (produïen a escala familiar per tenir quelcom més que vendre, sovint als mercats locals) i un excedent destinat a la venda local, però amb el pas dels segles això els va permetre tenir una capacitat monetària per ser partícep del mercat. D’altra banda, hi havia l’artesanat, que constituïa el pilar de la producció manufacturera. Separats en gremis segons l’especialitat, procuraven tenir una estabilitat vers els fluxos econòmics per aquesta via per tal de no veure’s afectats per competències externes. També hi havia un estrat inherent a l’estructura social, amb la finalitat de cobrir funcions específiques, com moliners, forners o agents de supervisió de la noblesa. Aquests agents eren protagonistes en tota la societat com a resultat de l’herència dels costums feudals, amb presència a les ciutats i sobre tots aquells privilegis o monopolis propietat de la noblesa. Finalment, hi havia la burgesia, que treballava en la transacció i el comerç, obtenint beneficis d’aquests.

El període medieval és un punt d’alta complexitat pels historiadors per la quantitat reduïda de fonts primàries que es poden trobar, però també per la transgiversació al llarg dels segles de la seva herència. Tot i així, no deixa de ser un punt d’origen de la societat actual. Moltes fundacions de ciutats es remunten en aquella època, molts elements culturals actuals son hereus del període, i també es troben traces d’elements econòmics que han desembocat en l’estructura econòmica actual. Si bé el capitalisme com a tal neix més endavant, aquest és un hereu distanciat en el temps de la ciutat medieval i, per tant, del feudalisme. A més a més, molts historiadors s’hi refereixen com al tret de sortida de la identitat europea actual i de la configuració de l’eix occidental; per tant, la comprensió d’aquests factors ajuda a comprendre el present. I d’aquesta anàlisi no se n’escapa el treball: l’herència rural de gran part de la població catalana fins als anys 60 del segle passat ve donada i estructurada per l’organització social agrària, i, si bé els temps canvien, la memòria no s’ha de perdre vers allò que configura una part de l’essència de la societat.