Imatge de portada: El Mons Vesuvius representat en una pintura a la Casa del Centenari a Pompeia (Museo Archeologico Nazionale, Napoli). Font: Pompei Online
L’erupció del Vesuvi del 79 dC
L’erupció del Vesuvi de l’any 79 dC és ben coneguda per haver sepultat les famoses ciutats de Pompeia i Herculà, entre altres. Els habitants que residien en aquests indrets ignoraven que la muntanya que els hi era veïna, a la qual anomenaven Mons Vesuvius es tractava realment d’un volcà. Les excavacions arqueològiques portades a terme des de mitjan segle XVIII ens han permès conèixer els costums i la vida diària de la població que hi vivia i encara avui en dia sorprenen amb troballes excepcionals. Però per a saber com van transcórrer els fets de l’erupció del Vesuvi, hem d’anar a buscar entre les Epístoles de Plini el Jove.
Les Epístoles de Plini el Jove
Gai Plini Cecili Segon, tradicionalment conegut com a Plini el Jove, va néixer a Como entre el 61 i el 62 dC en el si d’una família de l’orde eqüestre. El seu pare, Luci Cecili Segon, va morir quan Plini era encara un infant i va passar a estar sota la tutela del senador Virgini Ruf. Finalment, l’acaba adoptant el seu oncle matern, Gai Plini Segon – conegut com a Plini el Vell per distingir un de l’altre – de qui prendrà el gentilici. Plini el Jove es transferirà a Roma per a estudiar amb els mestres més excel·lents de l’època, com eren Quintilià i Nicetes Sacerdos. En aquells anys de la jovenesa coneix a Tàcit, Marcial i Suetoni. Per a descansar de la vida urbana, Plini es retirava a alguna de les villae familiars, on es dedicava igualment a l’estudi i la composició literària. Als 19 anys començarà a exercir l’activitat d’advocat i als 28 anys es convertirà en el primer senador de la seva família.
El corpus epistolar de Plini el Jove és una rica compilació sobre la realitat social, política, econòmica i cultural de la Itàlia dels segles I i II dC. Està format per nou llibres d’un total de 247 cartes privades a parents, amics i col·legues, recollides i publicades pel mateix autor, i d’un desè llibre que recopila les cartes oficials a l’emperador Trajà, publicades post mortem. Les cartes són sintètiques i concises. Pel que fa a les cartes publicades en vida, degueren passar per algun procés de revisió o fins i tot de reelaboració per a la seva publicació final.
Però les més famoses són les epístoles 16 i 20 del llibre VI, on s’explica l’erupció del Vesuvi. L’epístola VI,20 descriu l’erupció vista des de Misenum i és una continuació de la VI,16, on l’autor explica la mort de l’oncle a Stabiae. El destinatari d’ambdues cartes és Tàcit, un dels intel·lectuals amb qui Plini manté un contacte estret. Així mateix, és per sol·licitud seva que escriu la primera carta on descriu la mort de l’oncle. Plini el Vell estava al capdavant de la flota imperial, guarida a Misenum (Capo Misseno), a l’oest del golf de Nàpols, durant els mesos d’agost o d’octubre del 79 dC. La data de l’erupció del Vesuvi ha estat motiu de discussió al llarg dels anys i encara més recentment. Sempre s’havia pres com a referència la data mencionada per Plini: Nonum kal(endas) Septembres hora fere septima, “faltaven nou dies per a les kalendes de setembre, gairebé a la sèptima hora”, id est, a les 13 h del 24 d’agost.
Però l’arqueologia suggeria una data diferent amb l’aparició de fruits de tardor i brasers amb restes de caliu. Essent la Campania una regió molt calorosa, sobretot durant el mes d’agost, no concordava la data tradicionalment plantejada amb aquestes troballes. Arrel d’una de les últimes novetats de Pompeia, es va suggerir la data definitiva: en una inscripció a carbó sobre una paret d’un magatzem de la ciutat va aparèixer escrit XVI K. Nou., data que correspon al 17 d’octubre. La inscripció no esmenta cap any, però hauria de ser del 79 dC, ja que si es tractés d’un altre any el carbó s’hauria esborrat de la paret. Per tant, dia 17 d’octubre l’erupció encara no s’hauria produït. La discordança entre les fonts escrites i les arqueològiques s’explica a partir d’un possible error de còpia, en tant que el text que ha arribat a nosaltres com nonum kal. Sept. hora fere septima es pot remuntar a nonum kal. Nou. hora fere septima, degut a les semblances entre nonum i Nou. i entre septima i Sept. El plantejament està encara en discussió, però després d’aquest últim descobriment s’opta per l’opció del 24 d’octubre.
En tot cas, l’autor ofereix algunes pinzellades sobre la rutina que hauria de tenir un intel·lectual aristòcrata de l’època a la seva vil·la del golf de Nàpols durant un assolellat dia de finals d’estiu o principis de tardor: prendre el sol, dedicar-se a l’estudi, banyar-se i menjar per a després lliurar-se al descans. Llavors, la mare de Plini el Jove informa al germà de l’aparició d’un núvol insòlit que s’alça des del Vesuvi, semblant a un pi, amb les branques esteses a la part superior. Segons la descripció de Plini el Jove, la imatge que veien era una columna de fum que s’estenia a la part superior horitzontalment, de tonalitats grises. Plini el Vell, home de ciència, vol observar de més a prop aquell miracle, motiu pel qual s’embarca amb la idea de dirigir-se cap al Vesuvi, i convida el seu nebot, però aquest prefereix quedar-se estudiant. Si hagués marxat amb ell, avui en dia no tindríem la descripció de l’erupció, en tant que probablement hauria trobat el mateix destí que el seu oncle. Però el que anava a ser una sortida en barca per motius científics, acaba sent una missió de socórrer uns amics que s’allotjaven a la seva vil·la situada als peus del Vesuvi, a prop de l’antiga ciutat de Stabiae (Stabia). En arribar, es fa un bany i sopa, tranquil·litza els amics tot ignorant el perill cada vegada més evident, i és que del Vesuvi ja “relluïen enormes flames” visibles en l’obscuritat de la nit. Tot i així ell en restava importància atribuint el motiu de les flames a focs descuidats pels camperols o vil·les abandonades. Després dorm i descansa plàcidament, segons diu la mateixa carta, entre roncs “cada cop més sorollosos”.
S’ha posat en dubte si Plini el Vell tenia problemes d’asma, ja que quan a mitjanit fugen de la vil·la evitant ser sepultats per les pedres piroclàstiques, demana aigua constantment mentre jeu sobre un llençol. Després, necessita l’ajuda de dos esclaus per a aixecar-se, però torna a caure a causa de la manca de respiració. El mateix autor diu “que estava malalt per naturalesa, tenia una respiració estreta i es fatigava freqüentment”. Per aquest motiu, es pensa que la causa de la mort de Plini el Vell fos l’asfíxia, ja que el seu cos fou trobat “íntegre, il·lès, com si estigués adormit”.
L’epístola VI, 16 acaba quan Plini el Jove està a punt d’explicar com va viure l’erupció amb la seva mare des de Misenum, però interromp sobtadament el discurs i talla la frase començada, ja que Tàcit no havia volgut saber altra cosa més que la mort de l’oncle. El relat continuarà en l’epístola 20 del llibre VI, on ofereix una visió més individual del transcurs dels esdeveniments en tant que explica els fets que l’autor viu personalment.
Tot i la sorpresa que va ser l’erupció per a la població establerta a la falda del Vesuvi, alguns terratrèmols ja ho havien advertit dies abans, però tampoc eren cap novetat a la zona. Ja hi havia hagut altres terratrèmols a la regió, com el del 62 dC, que va afectar bona part de Pompeia. Tot i així, la nit del 24 d’octubre, mentre Plini el Vell estava a Stabiae, el terratrèmol va ser tan fort que semblava que “tot es capgirava”. Entre la incertesa i la preocupació pel perill, Plini el Jove es reuneix amb la seva mare al pati de la casa i es posa a llegir el llibre de Tit Livi. En el moment del cataclisme, Plini tenia 18 anys. El programa educatiu per als adolescents romans estava basat en la lectura de les principals obres de la literatura llatina, entre elles Ab urbe condita de Tit Livi, l’Eneida de Virgili i algunes composicions d’Horaci, Terenci, etc. En tot cas, en agreujar-se el terratrèmol, abandonen la vil·la durant la matinada del dia següent, mentre un paisatge desolador s’estén enfront els seus ulls.
La descripció de l’escena, dotada de caràcter poètic, ofereix una imatge de gran impacte visual. Petits tsunamisfeien avançar la línia de costa i expulsaven cap a l’arena alguns animals marins. Un “gran núvol, trencat per ràfegues de foc, s’entreobria en llargues flames, semblants als llamps, fins i tot majors que aquests”. El paisatge es transforma en una boira densa i obscura degut al descens d’aquell núvol que tot just cobria el mar. Tot i les adversitats, Plini el Jove es manté ferm. No vol marxar de Misenum sense saber notícies de l’oncle, tot i que la seva mare “el prega, l’exhorta i l’ordena a marxar”. Però Plini, que no volia marxar sense la seva mare, la pren per la mà i l’obliga a forçar el pas. Després, mentre marxen, es fa una foscor “com la que fa en una habitació tancada sense llum”. Es descriu la fatalitat de la situació amb un to apocalíptic, com si de la fi del món es tractés. De fet, per a molts ho va ser, almenys la fi del món conegut. Fa una descripció on el perill i l’agitació van in crescendo: obscuritat, crits de dones, planys d’infants, clams d’homes; familiars que es buscaven al mig de la foscor. Uns pregaven als déus, altres feia temps que havien perdut la fe. Edificis ensorrats, incendis: la nit eterna. En aquest context Plini el Jove destaca la seva pròpia valentia i persistència a mode de propaganda personal, deixant-se en una situació de gran mèrit: “Podria, en veritat, gloriar-me de no haver-se’m escapat cap gemec, cap crit massa fort, en mig de tants perills, si no m’hagués sostingut, com a compensació lamentable, però conhortadora, de la meva mortalitat, la idea que tothom i totes les coses finien ensems amb mi”. Després, els fets es desenllacen ràpidament. Torna el dia i deixa veure tot el paisatge cobert de cendra, com si fos neu. Plini i la mare regressen a la seva vil·la per a esperar notícies de Plini el Vell, que arribarien tres dies després anunciant la seva mort.
El Vesuvi, la bellesa del golf de Nàpols i la seva visió literària
El gran desastre va convertir-se aviat en un tema literari. En fan referència alguns autors de l’època a les seves obres, com són Sili Itàlic (Pun., XVII, 592-596), Valeri Flac (Argonautica, III, 208-209), Plutarc (De Pyth. or., 9d-e) i Marcial (Mart., IV, 44), qui dedica un epigrama al mateix Vesuvi:
Hic est pampineis uiridis modo Vesbius umbris, presserat hic madidos nobilis uua lacus:haec iuga quam Nysae colles plus Bacchus amauit, hoc nuper Satyri monte dedere choros; haec Veneris sedes, Lacedaemone gratior illi, hic locus Herculeo nomine clarus erat. cuncta iacent flammis et tristi mersa fauilla: nec superi uellent hoc licuisse sibi.
| Vet aquí el Vesubi, verd ahir encara de pàmpols ombrívols: aquí un noble raïm havia fet desbordar més d’una vegada els cups curulls; als tossals de Nisa preferia Baccus aquest cim; poc ha els Sàtirs destrenaven damunt d’aquesta muntanya llurs danses. Això era sojorn de Venus, més agradable als seus ulls que el de Lacedemònia; aquest indret era famós pel nom d’Hèrcules. Tot jeu ara negat en flames i fúnebres cendres; fins els déus haurien volgut que això no els fos permès. (Trad. M. Dolç) |
Cal destacar, però, l’esment que en fa Tàcit, en tant que el motiu de l’escriptura d’ambdues cartes és informar-lo dels fets ocorreguts per a que ho inclogui a les seves obres (Tac., Hist., I, 2.2; Ann., IV, 67.2):
iam uero Italia nouis cladibus uel post longam saeculorum seriem repetits adflicta: haustae aut obrutae urbes, fecundíssima Campaniae ora.
| I per si això fos poc, Itàlia afligida per calamitats inaudites o que solament es repeteixen al cap d’una llarga sèrie de segles: a la ribera fecundíssima de la Campània, ciutats anegades o sepultades. (Trad. M. Bassols) |
caeli temperies hieme mitis obiectu montis, quo saeua uentorum arcentur; aestas in fauonium obuersa et aperto circum pelago peramoena; prospectabatque pulcherrimum sinum, antequam Vesuuius mons ardescens faciem loci uerteret.
| La temperatura hi és suau a l’hivern, gràcies a la defensa d’una muntanya que desvia els vents cruels; el seu estiu, exposat al favoni, amb el mar arrasit a l’entorn, és molt deliciós; a més, l’illa tenia al seu davant el golf més bonic de tots, abans que el mont Vesuvi, encenent-se, canviés la fesomia de la contrada. (Trad. M. Dolç) |
Encara avui en dia, el folklore napolità està format per aquest conjunt de favors de la naturalesa de la zona, dels dies assolellats i del mar. Prendre el sol, nedar al mar, són encara activitats constants en les famílies napolitanes que avui en dia van a gaudir dels rajos de Sol a la vorera del Castel dell’Ovo o a banyar-se en les aigües de Marechiaro, fins i tot durant els mesos d’hivern. A Baiae (Baia), situada a prop de Misenum, van tenir com a segona residència personatges com els Escipions, els Pisons, Juli Cèsar, Ciceró, Pompeu Magne, Marc Antoni i els emperadors August, Tiberi, Claudi, Neró, Adrià, i Alexandre Sever, que s’allotjaven en el palau imperial que es va construir adossat a unes termes luxoses, aprofitant que la part oest del golf de Nàpols és rica en aigües termals naturals. Es creu també que la luxosa Villa di Poppea, a Oplontis, va pertànyer a l’esposa de Neró, Poppea Sabina. A Nàpols també es troba la tomba de Virgili, l’antic conjunt termal popularment conegut com Palazzo degli Spiriti, les restes arqueològiques del qual penetren en les aigües del mar. Si es transcorre en barca la costa que abraça el Vesuvi, s’observa encara la convivència de les luxoses vil·les actuals amb les restes de totes aquelles villae del passat. Però la bellesa del paisatge del golf de Nàpols no queda deslliurada de l’amenaça del Vesuvi i de la possibilitat de veure’s completament devastada en el cas que hi hagi una altra erupció com la del 79 dC descrita prèviament, en tant que el volcà encara es manté actiu.
En tot cas, les epístoles VI, 16 i 20 de Plini el Jove obren una finestra a la vida sota la calor estival o bé durant les primeres nits a la fresca d’inicis de tardor al golf de Nàpols. A través d’aquesta petita obertura es pot conèixer, d’una manera propera, les inquietuds, interessos, activitats en les quals s’invertia el temps lliure, l’oci i els estudis de l’aristocràcia d’època imperial en les tranquil·les i pacífiques llunyanies de Roma.
Per saber-ne més
Bergmann, B. (1995). ‘Visualizing Pliny’s Villas’, Journal of Roman Archaeology 8, p. 406-420.
Sherwin-White, A. N. (1969). ‘Pliny, the Man and His Letters’, Greece & Rome 16, nº 1, p. 76-90.
Sherwin-White, A. N. (1985). The Letters of Pliny: a historical and social commentary. Oxford: Oxford University Press.
Vannini, G. (2019). Plinio il Giovane. 50 lettere. Mondadori Libri: Milano.‘Iscrizione a carboncino che cambia data eruzione’ (2018) Pompeii Sites, 19 d’octubre. Disponible a: https://pompeiisites.org/comunicati/nuova-iscrizione-supporta-la-teoria-della-data-dell-eruzione/ (Consultat: 14 de juny de 2023).
