Imatge de portada: Dibuix del monestir de Santa Maria de Jonqueres de l’any 1827 fer Adolphe Hedwige i Alphonse Delamare. Font: Dipósit de la Generalitat de Catalunya col·lecció Nacional d’Art, 2017. Núm. Catàleg. 251733-000
Pels volts de 1841 desaparegué la comunitat de la branca femenina de l’orde militar de Sant Jaume que havia existit a Barcelona des del segle XIV. La comunitat femenina de Santa Maria de Jonqueres, adscrita a l’orde militar de Sant Jaume, va representar un exemple més de les diferents formes de vida monacal femenina (beguines, clarisses que es van instal·lar a Barcelona al llarg segle XIII). Des del seu naixement, l’any 1214, fins a la seva desaparició, la comunitat es compassà als ritmes dels seus temps, bé per voluntat pròpia, bé perquè s’hi veurà obligada, i és que aquesta comunitat, per les seves singularitats es veurà especialment afectada quan es produeixi la Reforma dels Reis Catòlics l’any 1493; una reforma que tenia per objectiu el control i l’homogeneïtzació de la religió, per la qual cosa, a la segona meitat del segle XV, la concentració de poder en mans de la monarquia suposarà un canvi notable i negatiu per a la comunitat.
La comunitat acabarà desapareixent, però la ciutat de Barcelona conservarà l’església i part del claustre del monestir, essent un dels anomenats “edificis viatgers”, gràcies a la sensibilitat de l’arquitecte Miguel Garriga, qui va esdevenir la figura principal per a la recuperació del que encara avui es conserva de l’antic claustre i església del monestir de Jonqueres, que podem veure en ple eixample, al carrer Aragó de Barcelona, baix l’advocació de la Concepció. L’emplaçament original era a l’inici de l’actual via Laietana, tocant a la plaça Urquinaona. De fet, el carrer de les Jonqueres, amb el seu topònim, ens recorda que en un temps passat allà es trobava el dit monestir.
Per entendre el naixement d’aquesta comunitat i les seves particularitats en el context de l’orde militar de Sant Jaume convé tenir en compte que els ordes militars, com a institucions que encarnaven noves formes d’espiritualitat activa, es van concebre inicialment com a reductes bàsicament masculins on no es contemplava, i fins i tot en algun cas rebutjaven expressament, cas del Temple, la presència femenina. Tanmateix, es van produir excepcions, especialment amb l’establiment dels ordes militars en terres peninsulars, i, en el cas català, podem destacar el monestir femení d’Alguaire pertanyent als hospitalaris. Allò diferencial i singular, en l’orde de Sant Jaume, és el fet que les dones formaren part de l’orde des del moment de la seva creació.
L’orde de Sant Jaume
Els ordes militars apareixen en la reforma religiosa del segle XI, amb el nou impuls de la devoció cristocèntrica, combinat amb la peregrinació i la lluita per l’alliberació de Jerusalem. El fenomen de les croades amb els ordes militars internacionals, universals o primers ordes militars, sota una pretesa guerra santa per lluitar contra l’enemic, amb la figura del monjo-guerrer, que és capaç de patir com havia sofert Jesús i capaç de donar la seva vida lluitant per la seva causa, serà la llavor del monacat militar o espiritualitat militar.
En els territoris de la península Ibèrica, però, no calia anar fins a Jerusalem per lluitar contra l’enemic, perquè l’infidel, ja era dins del territori. Alguns primers ordes militars s’adaptaran a la realitat peninsular, com la del Temple o Jerusalem, però també en sorgiran d’altres propis de la península Ibèrica, amb la finalitat de lluitar contra l’enemic religiós, el musulmà, però també sota un interès d’expansió territorial i de poder. La ràpida proliferació dels ordes militars peninsulars o hispànics, en part, es deurà a les seves semblances estructurals amb els primers -internacionals-, però alhora també a la seva capacitat d’adaptació en un espai i context diferents.
En aquest marc d’espai – temps, que és el de la península Ibèrica i el segle XII, és on trobem el naixement de l’orde de Sant Jaume, amb unes singularitats que la diferenciaran de les altres i que, com es pot imaginar, no es van mantenir inalterables al llarg dels segles. Els precedents de la seva fundació es troben en les germandats pietoses i, en concret, en la fundació l’any 1170 dels “Fraters” de Càceres. L’any següent, 1171, aquesta germandat ja rebia el nom d’orde de Sant Jaume, i uns anys després, el 1175, la cancelleria papal va promulgar la primera confirmació general de l’orde de Sant Jaume de l’Espasa, aprovant la seva Regla. La vinculació amb la seu Apostòlica serà especialment estreta entre els segles XII i XIII per la seva dependència directa del Papa i perquè queden fora de la jurisdicció episcopal.
Una altra característica que fa diferent l’orde de Sant Jaume en els seus inicis és el fet de no dependre del poder reial, si bé, a mesura que l’orde es desenvolupa en el temps, va anar tenint cada cop més ingerències reials fins arribar a un punt d’inflexió l’any 1493, any en què es produeix la incorporació del mestrat a la Corona. L’últim mestre, Alonso de Cárdenas, va intentar reforçar el poder del mestre per evitar, o si més no controlar, les ingerències del poder reial. Però amb la inevitable incorporació del mestrat a la Corona es crearà el Consejo de las Órdenes, que, en paraules de Daniel Rodriguez Blanco, fa que «la Orden de Santiago se convierte en solar privado de la Monarquía». L’afectació que tindrà aquest fet no serà igual entre les comunitats masculines i les femenines, ja que en les segones el greuge va ser molt més gran.
La Regla de Sant Jaume, juntament amb les ordenances, van ser els pilars organitzadors de l’orde. El tarannà de la Regla tindrà a veure amb l’origen laic i amb el fet que seran els clergues els que s’incorporin a ella i no a l’inrevés. Això podria explicar el tipus de Regla adoptada i la laxitud en la seva interpretació; la regla primitiva correspondria a un conjunt de normes de vida espiritual dirigides exclusivament a laics, -homes i dones-. Però amb la incorporació de canonges regulars de Sant Agustí, aquests es regiran per la Regla de Sant Agustí, com també ho faran les dones que optin per la vida conventual. Els vots que faran són els d’obediència, pobresa i castedat conjugal; una obediència que es vincularà al mestre en el cas dels cavallers, al prior en el dels canonges i a la comanadora en el de les dones. D’aquesta manera, l’orde es va situar dins del monacat occidental però ho va fer al marge de la tradició de la reforma cistercenca que deixà la seva impremta en altres ordes militars; en el cas de Sant Jaume, en canvi, l’orde es va considerar a si mateix com una “religió”, i, si més no, va mostrar unes formes de vida més seculars des de l’inici.
La ràpida expansió territorial de l’orde va ser principalment incentivada pel mestre Pedro Fernández, mitjançant la figura de les Comandes. En el cas concret de la Corona d’Aragó, es fundarà la Comanda de Montalbán, l’any 1212, com a concessió del rei per haver ajudat a conquerir aquell emplaçament. De tots els dominis i comandes que d’ella en dependran, Jonqueres va ser la propietat més important dins del conjunt que abastava la Comanda major de Montalbán.
Les dones santiaguistes
La vinculació formal de les dones distingirà aquest orde respecte a altres ordes militars, ja que és l’únic orde militar peninsular que va acceptar des d’un inici la presència institucionalitzada de dones, encara que organitzativament sempre van tenir un lloc secundari i asimètric respecte als homes.
En l’espai reservat per a elles, però, es pot dir que les dones van tenir una identitat pròpia i, des d’aquesta posició, van poder gestionar el seu espai de llibertat; dins del marc del monacat regular al qual sí que podien accedir van tenir accés a llocs de poder com el mateix càrrec de comanadora, des del qual gestionaven els recursos i béns dels seus monestirs. En cap cas, almenys fins a finals del segle XV, podem definir o referir-nos a les dones santiaguistes com a dones subordinades.
El que explicaria l’afiliació de les dones a l’orde de Sant Jaume és perquè proporcionava una alternativa de participació religiosa en la qual es podia comptabilitzar la vida matrimonial i familiar amb l’ideal de vida religiosa. Altres motius que expliquen aquesta participació és la possibilitat d’ascens social, que oferia en un moment inicial, la possibilitat de mantenir el patrimoni, la flexibilitat en els vots, l’obertura dels monestirs santiaguistes cap a l’exterior, la vocació, protecció o la renúncia del casament. En definitiva, l’orde de Sant Jaume oferia a les dones la possibilitat d’una vida espiritual laica, sense la necessitat d’entrar en un Monestir, les úniques religioses a les quals se’ls va permetre estar casades, una alternativa on cal remarcar que, elles mai van ser monges, ni van viure en clausura.
La família santiaguista va gaudir de certs privilegis. En un moment inicial, l’orde es va encarregar de construir per a les dones -casades, filles o vídues- unes cases agrupades com a monestirs on podrien viure lluny de la frontera. Els monestirs femenins santiaguistes van néixer amb la finalitat de protegir les famílies dels cavallers que lluitaven en la frontera, però també com un mecanisme per aconseguir acumular en la rereguarda importants dominis territorials. La protecció, per exemple, l’oferien a la mort dels marits; les vídues podien, si volien, entrar al convent sense ser induïdes a la professió religiosa. De fet, algunes d’elles escollien aquest camí, mentre que d’altres es casaven novament.
Entre les funcions que van desenvolupar les dones santiaguistes trobem la dedicació al culte diví, l’educació de les filles fins als quinze anys, i la d’acollir mullers i vídues dels frares de forma temporal o definitiva; per bé que hem de destacar l’important relleu social que tingueren les dones santiaguistes.
Aquesta forma original de vida es va veure alterada a finals del segle XV, quan la monarquia imposà la clausura rigorosa, l’obligació de l’obediència, la intensificació del control i la presència masculina. Per la qual cosa, les dones santiaguistes acabaran patint un doble control masculí: el monàrquic i el de l’orde.
La comunitat de Santa Maria de Jonqueres
Entre les set comunitats femenines que va tenir l’orde de Sant Jaume, la més important i rellevant en territori català serà el Monestir de Santa Maria de Jonqueres.
Dues dones seran les que tindran un paper més rellevant en els primers anys de la comunitat: Maria de Terrassa, qui l’any 1214, a prop de Sabadell, va crear una comunitat al seu voltant i a qui el bisbe Berenguer de Palou, donà com a residència a ella i la resta de dones, Sant Vicenç de Jonqueres, on viuran sota la Regla de Sant Benet.
En segon lloc, Garsenda de Provença, l’any 1234, gràcies a la seva influència inclourà a la comunitat de Jonqueres a l’orde de Fe i Pau, establert a Gascunya i afiliat a l’orde de Sant Jaume. Garsenda de Provença, comtessa i vescomtessa de Bearn, cosina de Jaume I i muller de Guillem de Montcada -el qual va participar de la conquesta de Mallorca-, amb qui va tenir el seu fill Gascó, successor en els vescomtats de Bearn i Castellbó, dels senyorius de Montcada i Castellvell, així com les terres guanyades a Mallorca. La importància de Garsenda, per la comunitat de Jonqueres, és rellevant tant pel canvi de Regla, de la benedictina a la santiaguista, com pel fet que cedirà els seus béns i possessions adquirits a través del seu marit, al Monestir l’any 1260, si bé se’n va reservar l’ús de fruit per tota la seva vida, ja que la seva finalitat era la de contribuir en el projecte de la comunitat que tenia la intenció de traslladar la seva residència a un lloc més proper a Barcelona. Aquest desitjat canvi es produirà l’any 1273, quan la comunitat s’apropa a Barcelona i s’estableixen en el terme de Sant Martí de Provençals, al Molí d’en Carbonell. Però l’estada fou breu per la falta de salubritat; així, el 1289 Alfons II atorgà una nova llicència per tal que es traslladessin a Barcelona. Finalment seria Jaume II qui s’encarregaria de donar la llicència pel nou monestir; així, l’any 1296 ja existia el tercer i definitiu monestir de Santa Maria de Jonqueres, on la comunitat va començar a viure-hi l’any 1300.
Organitzativament, a diferència dels altres monestirs santiaguistes, a Santa Maria de Jonqueres no hi havia una comanadora, sinó una priora primer vitalícia, després d’elecció triennal, elegida per la comunitat, confirmada pel mestre de l’orde i, en darrer terme, aprovada per la Santa Seu, de qui les monges depenien directament. Alhora, la priora nomenava una sotspriora, una sagristana i d’altres càrrecs menors.
Juntament amb les monges professes, al monestir també hi vivien les escolanes o aspirants a la professió, les atorgades, que ingressaven al monestir sovint en edat infantil, rebien una educació com corresponia a la seva categoria social. Després podien escollir entre professar com a monges o sortir per casar-se, cosa que podien fer fins i tot després de professar. Certament, moltes eren religioses vocacionals, és a dir, arribaven a la professió i, en general, ja no es movien d’allà. Totes elles poden ser considerades al mateix temps com a monges i també com a dames nobles, ja que si es casaven no perdien mai la categoria de religioses de Jonqueres.
Les religioses que vivien en el monestir de Jonqueres ho feien ocupant petits habitatges que dividien l’interior, agrupades per famílies o afinitats, les quals també tenien personal femení al seu servei: esclaves d’origen asiàtic i eslau. També, com a les comunitats masculines de l’orde, les monges eren de famílies nobles, de cavallers, de ciutadans honrats de Barcelona i, els primers segles, de mercaders; és a dir, de l’alta burgesia. Alguns dels cognoms que trobem són Gualbes, Pujades, de Papiol, Lulla, de Santmenat, de Cros, Bastida, Ramis, Sanisera, de Lor, entre d’altres. Però a partir del segle XVI s’establiren les proves de llinatge i sang i l’admissió fou reservada a la classe nobiliària.
No hi havia una estricta clausura conventual: L’orde va permetre l’obertura dels monestirs femenins a l’exterior, per aquesta raó, el monestir de Jonqueres també hi estava. Amb la llicència de la Priora, podien anar a passar un temps amb la seva família, així com rebre visites al monestir. Trobem exemples de religioses absents en els períodes d’elecció priorals, però aquesta obertura cap a l’exterior anirà minvant a partir de 1495, moment en què va començar a imposar-se el silenci, la clausura i la vida en comunitat.
Pel que fa a la seva vestimenta, no portaven hàbit i vestien de forma variada, l’orde només els imposava l’ús d’un mantell blanc per a circumstàncies molt especials com l’acte de prendre la creu, rebre la comunió o reunir-se en Capítol. Segons la Regla, havien de vestir amb austeritat, evitant teixits de luxe i colors cridaners, però la realitat és que per la visita de 1504 i 1549 podem saber que les dames portaven colors i vestidures més precioses i diferents que les que la Regla i les Ordenances manaven.
Ocupaven un lloc prominent en la vida política i social de la ciutat: El monestir de Jonqueres gaudia d’una estreta relació amb les cases reials d’Aragó, Catalunya i Castella. Les relacions amb la corona es manifestaven en la participació de les monges en els esdeveniments importants per als monarques que es feien a la ciutat de Barcelona. Aquestes relacions amb la reialesa podien implicar la sortida de les monges per assistir a algun acte d’especial solemnitat, com eren algunes processons i també els actes funeraris en la mort dels reis i dels seus familiars.
Podem destacar de la comunitat de Jonqueres que les dames havien gaudit sempre de certs privilegis, costums i tradicions fins al punt de tenir una litúrgia pròpia, quelcom que destacaran els visitadors després de la incorporació de l’orde a la corona i que en alguns punts també les diferenciarà d’altres comunitats femenines de l’orde.
Però tot s’anirà capgirant quan en el segle XV i molt especialment el XVI la història d’aquesta comunitat virarà cap a una altra direcció, on les dones, precisament per la seva condició de dones i posició dins l’orde, seran afectades, fins al punt que es veuran obligades per imposició a canviar el seu mode de vida si bé, el defensaran i reivindicaran més enllà de Trento.
