Imatge de portada: Monument franquista en homenatge a les víctimes del creuer «Baleares», actualment al parc de Sa Feixina de Palma. Font: Wikimedia Commons – CC0
Censura: què?
La censura franquista volia controlar que qualsevol obra literària que pogués circular per l’Estat Espanyol no atacàs el règim, les persones relacionades amb aquest, el dogma, la moral, l’església i les seves institucions. Així, i pràcticament en tots els anys que durà la dictadura, qualsevol obra que volgués ser publicada havia de ser enviada a les autoritats del govern franquista i, després d’una revisió, s’elaborava un informe en què s’indicaven els fragments que havien de ser suprimits i si la publicació podia ser autoritzada.
Les etapes d’aquest sistema de censura han de ser diferenciades. En un primer moment, just després de la instauració de la dictadura franquista a causa dels resultats de la malanomenada Guerra Civil Espanyola, les prohibicions envers les obres literàries en català eren molt fortes. Fins el 1946, les prohibicions a la publicació de llibres catalans va ser gairebé sistemàtica, i varen ser molt poques les obres que pogueren veure la llum en aquest període. De les col·leccions prèvies a la guerra només varen poder continuar quatre, i d’una forma molt específica1.
Després d’uns anys trenta en què les activitats literàries havien anat en augment i havien iniciat un procés de consolidació de la literatura catalana i les plataformes de difusió que la feien possible, només sobreviuen quatre col·leccions literàries. El que és interessant, però, és veure quin tipus de publicacions es permeten als inicis de la dictadura. La col·lecció «Les Illes d’Or», per exemple, es recupera amb obres de Joan Alcover i Miquel dels Sants Oliver, i un projecte de gran impacte durant aquests anys és l’edició de la poesia de Jacint Verdaguer. S’autoritza, doncs, la publicació d’obres històriques, que de qualque manera reforcen la concepció del català com una llengua arcaica. A més, és prou significatiu que la poesia de Verdaguer, segurament el gran mite de la poesia catalana de tots els temps, s’hagués de publicar amb ortografia prefabriana, mostrant així com la dictadura era contrària a qualsevol intent passat, present o futur que donàs la idea que el català era una llengua moderna que vivia els mateixos processos normativitzadors que qualsevol.
Un altre dels problemes d’aquestes obres és que, tot i que tenien un valor cultural important, no estaven dirigides a un públic general i, a més, no comptaven amb unes plataformes de difusió i debat prou àmplies i aptes per al desenvolupament lliure d’una literatura. Olívia Gassol explica els dos problemes generats per aquesta situació:
D’una banda, la falta de mercat per a uns llibres normalment cars, que, si bé acomplien una funció cultural evident, no podien, en canvi, competir amb els gèneres populars (novel·la, traduccions) que sí que es publicaven en castellà, encara que fossin mutilats pel llapis vermell de la censura. De l’altra, la molt reduïda capacitat de difusió de les obres sense premis, ni crítica, ni publicitat, ni distribuïdores especialitzades en el llibre en català, cosa que obligava les editorials a assumir una funció per a la qual no estaven ni capacitades ni tenien mitjans2.
Així doncs, podem dir que durant els primers anys de la dictadura la censura aconseguia, d’una banda, la folklorització i arcaïtzació de la llengua, permetent només la publicació d’obres d’autors morts i amb una ortografia anacrònica i, de l’altra, la impossibilitat de crear un relat cultural contemporani per a la literatura catalana. Quan parlam dels primers anys del franquisme, doncs, parlam d’un temps en què la literatura catalana no es pot desenvolupar lliurement.
A partir de 1946 canvien les coses. S’inicia un procés que permetrà que la literatura es desenvolupi una mica més lliurement, i comencen a aparèixer una sèrie d’iniciatives culturals que donen lloc a un relat cultural per a la literatura catalana, que fins al moment no es podia fer efectiu. Un dels projectes culturals de major impacte va ser la revista Serra d’Or, que es comença a publicar el 1959 al voltant del Monestir de Montserrat i que es converteix en la gran plataforma de difusió i diàleg per a la literatura catalana. En paral·lel, i després de l’entrada a la direcció de Josep Vergés, la revista Destino, en castellà, comença a omplir les seves pàgines de col·laboradors catalans i de textos sobre llibres catalans, debats al voltant de la literatura catalana i articles sobre qüestions que s’hi relacionaven.
Tot i que després d’una dècada negra es comencen a permetre les publicacions d’obres catalanes noves, de traduccions d’altres llengües i d’obres que podien impactar en un públic ampli, no podem oblidar que fins el 1978 sempre hi va haver organismes per controlar qualsevol obra literària, i que l’objectiu d’aquest sistema «no era altre que aconseguir, sense estalviar-hi esforços ni mitjans, el control omnipresent de les manifestacions culturals i liquidar-hi qualsevol heterodòxia o dissidència respecte de l’ideari i la cultura franquistes (nacionalisme, militarisme, catolicisme i tradicionalisme) que calia imposar»3. Com podem observar en aquesta citació i com ja podíem suposar d’entrada, el nacionalisme era una qüestió a controlar pel règim. També sabem que el concepte de nació es relaciona directament amb la llengua. Així doncs, i arribats a aquest punt, és convenient demanar-nos: actuava de la mateixa manera, la censura franquista, envers la literatura catalana i l’espanyola?
Censura: quina?
Per contestar la pregunta que hem plantejat al final de la primera part del text, podem citar les respostes de Baltasar Porcel a un qüestionari fet per Antonio Beneyto que es recull al llibre Censura y política en los escritores españoles (1975), quan diu:
Aquí ha habido una censura normal y la censura por ser catalán. Entonces, el ser catalán ha significado ser un ciudadano, en principio, sospechoso. […] Luego, con todo esto se entremezcló otra cuestión que el catalán, al plantear problemas políticos, los planteaba desde el ángulo catalán. Entonces, otra censura por esto, por catalanismo. Es decir censura por problema político global, por catalanismo y por lengua catalana.
Com veim, aquestes declaracions del mallorquí posen de manifest allò que veníem sospitant, i és que la censura no s’aplicava de la mateixa manera per a un escriptor català que per a un castellà. De fet, en la mateixa resposta afegeix, de forma molt intel·ligent:
en los primeros momentos, los censores que entendían catalán eran lógicamente del ramo ideológico derechista, viejos señores monárquicos, católicos. Éstos aplicaban sobre lo sexual, lo religioso, etcétera, mucha más censura que en castellano, donde también estaban éstos, pero había mucha más gente; entonces si tocaba un señor que no iba a misa te dejaba pasar unas cosas, pero, al principio, en catalán esto era impossible4.
Per a poder aplicar la censura, és obvi que els censors havien d’entendre la llengua catalana, l’havien de poder llegir i, en conseqüència, poder autoritzar o no les obres presentades. Els censors catalans eren menors en nombre que els castellans i, per aquest motiu, segurament afins d’una forma molt més agressiva a les idees del règim. En conseqüència, la repressió cap a les obres catalanes acabava sent major que a les castellanes, podem pensar.
Tot i això, aquesta idea ens du a plantejar una de les qüestions més difícils llegades per la censura franquista. En una obra literària publicada després del vist-i-plau de la censura, que és el que s’ha perdut? És possible recuperar les obres originals abans dels canvis censurals? A partir d’aquestes preguntes es planteja un dels problemes cabdals de la censura, explicat per Manuel L. Abellán i que desenvoluparem de forma més extesa en el darrer apartat del text:
desconeixem el que hauria estat el producte censurat abans de ser sotmès a l’acció censòria. De fet, la pressió soferta ha estat tan gran que el producte censurat —poc, molt o en la seva totalitat— comença nova vida i s’acobla a la vida cultural com si res no hagués passat i, finalment, acompleix la missió encomanada: modelar i configurar «com cal» l’espai cultural, estètic, informatiu i científic del present i contribuir a la formació de la memòria històrica del futur5.
El que sí que podem conèixer, però, és la història d’una de les novel·les més importants de la literatura espanyola de la segona meitat del segle XX, Últimas tardes con Teresa (1966) del barceloní Juan Marsé. L’obra es defineix per un marcat to polític que no s’adequa gaire bé a la ideologia franquista però, tot i això, la seva publicació va ser permesa amb uns arguments del tot interessants, citats per Fernando Larraz en article que citam:
Una de las razones por las que creo que la novela debería autorizarse es la de que está escrita en castellano, cosa que me parece importante cuando tantos catalanes se inclinan hacia su lengua vernácula. En el aspecto propiamente regional, la novela muestra, por ausencia, la poca importancia real del catalanismo, y en este sentido también la considero constructiva. Por otra parte, me parece cierto que contiene una crítica indirecta de la agitación universitaria a que antes me he referido6.
Com podem veure en aquest fragment d’un dels informes de censura de l’obra de Marsé, els arguments per a autoritzar la publicació de l’obra no tenen a veure amb el seu contingut, sinó amb el seu no-contingut. És a dir, els arguments del censor no tenen a veure amb què l’obra no presenti uns continguts morals que no són aprovables des de la ideologia del règim, sinó que manca d’uns elements que sí que farien inviable la seva publicació: no està escrita en català i mostra la poca importància del catalanisme.
La cosa és que la censura no només cercava prohibir o retallar fragments que anassin en contra de la seva ideologia, també cercava que les obres, tot i tenir elements d’aquesta casta, també en tenguessin d’altres que servissin per a reforçar els seus posicionaments contraris al català o el catalanisme, com és el cas. Criticar o posicionar-se en contra d’aquests dos constituïa pel règim un argument per a deixar-ne de banda d’altres que també eren contraris al seu programa polític. Així, podem dir que en certs casos anar en contra del català i del catalanisme podia suposar la clau de pas per a què una obra en llengua castellana pogués publicar-se, tot i que aquesta també mostràs idees contràries al franquisme.
Dit això, podem parar atenció al cas d’un dels escriptors catalans més perseguits pel govern de Francisco Franco: Manuel de Pedrolo. Aquest és possiblement el cas paradigmàtic de l’autor perseguit i censurat per excel·lència. Hem de tenir en compte que la censura feia que el temps d’escriptura d’una obra i el seu temps de publicació es dilatàs fortament. En el cas de Pedrolo aquesta situació és de les més exagerades, possiblement només comparable amb el cas de l’escriptor gallec Xesús Méndez Ferrín. Seguim amb una altra citació de Manuel L. Abellan:
L’experiència dels escriptors catalans amb l’aparell de la censura oficial no era gaire diferent de la que tingueren els escriptors castellans, llevat del que feia referència al problema del catalanisme. El primer de tots els criteris era el de caire polític, seguit de les qüestions de llenguatge, moral, sexual, i el respecte a les institucions eclesiàstiques. De bell antuvi, els censors exercien la seva funció induïts per una possible animadversió envers els escriptors catalans i suprimien per por de deixar passar alguna cosa suprimible. Per a la resta, trobem el que ja sabíem: l’aplicació dels criteris va ser arbitrària i depenia molt més de les circumstàncies del moment polític, del currículum polític de l’editor i de l’autor que de l’establiment previ de criteris objectius i generals7.
Com veim, considera que la diferència entre els escriptors catalans i castellans no era molt accentuada, explicant que els organismes censors no actuaven d’acord a unes idees prèvies que eren aplicades de la mateixa manera a qualsevol escriptor. Depenent de l’autor, per exemple, la censura era més repressiva o manco. El cas de Manuel de Pedrolo és, per aquest motiu, determinant.
Pedrolo és un dels autors més llegits de la literatura catalana de tots els temps. El Mecanoscrit del segon origen (1974), per exemple, figura entre els llibres més venuts en català de la història. El volum de la seva obra, que abarca una quantitat ingent de llibres de tots els gèneres, i la seva capacitat per arribar a un gran públic, feia que la censura miràs de molt més a prop els seus llibres i s’aplicàs d’una forma més dura. Així, les obres de Pedrolo tenien un condicionant: la diferència entre el temps de redacció i el de publicació era tan gran que li costava apel·lar d’una forma tan directa a la societat contemporània.
Per aquests motius, recentment ha aparegut a llibreries una obra com Prosa de combat (2025), un recull de textos sobre nació i catalanitat que fins avui no havien pogut ser llegits. Mentre d’altres autors sí que podien publicar llibres de caire polític o nacionalista, Pedrolo, en ser tan conegut i llegit, suposava un perill més gran per al règim, ja que les seves paraules podien arribar a un nombre més gran de gent i, en conseqûencia, agitar de major manera la societat catalana contra la ideologia franquista.
En conseqüència, podem dir que escriure en castellà, en un cas com el que hem explicat de Juan Marsé, podia arribar a ser, fins i tot, una de les justificacions perquè una obra pogués ser publicada mentre que una obra catalana mai podia trobar en la llengua una justificació per a la seva publicació, sinó més aviat tot el contrari.
Dit això, tornem un moment a la publicació l’any passat, de la Prosa de combat de Manuel de Pedrolo que hem esmentat, ja que ens portarà a la pregunta del darrer apartat del treball: per què, avui dia, hem de seguir parlant de censura franquista?
Censura: per què?
Parlar de censura a 2026 no ha de ser vist com un simple exercici de memòria històrica. No es tracta simplement de mirar de quina manera va ser tractada la literatura catalana al passat. Es tracta d’un exercici que ens fa ser conscients que la nostra literatura segueix censurada.
Ja hem esmentat a l’apartat anterior el cas de la Prosa de combat pedroliana, però molts són els exemples de novel·les que recentment han estat amollades de la censura que un dia els va ser aplicada. Un cas és el de la novel·la Míster Evasió (1969, 2022) de Blai Bonet, de qui enguany es commemora el seu centenari. Aquesta obra va ser publicada originalment el 1969, quan el règim franquista encara actuava damunt les manifestacions culturals que volien ser publicades a l’Estat. No és fins el 2022 que Club Editor decideix fer-ne una nova edició afegint-hi els fragments retallats per la censura. El que podem extreure d’aquesta situació, doncs, és que la censura no només ha actuat en el seu temps històric. En el cas de Bonet, són més de cinquanta anys de llegir una obra retallada, sense que els lectors en poguessin ser conscients.
El problema de la censura franquista a les obres literàries que volien fer-se un lloc al seu temps, no és només que en aquest no poguessin publicar-se lliurement, d’acord a la voluntat literària de l’autor. El problema és que durant més anys del que durà la dictadura aquestes retallades són mantengudes, i qualsevol lectura d’obres no restituïdes consolidarà i acceptarà les condicions del franquisme.
Parlar de censura, en conseqüència, és parlar d’una literatura a què s’hi han tret trossos, a què s’hi han fet correccions, una literatura que no podia ser lliure quan es volia desenvolupar i que continua censurada per molts anys més. Hem de parlar de censura per evitar una memòria literària permesa per un règim que sempre va lluitar per la nostra desaparició. «Antes roja que rota», deien. Restituim la nostra història. Guarim-nos les ferides.
Per a saber-ne més
- Torra, Quim ; Clotet, Jaume [curadors] (2010). Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor). Barcelona: A contra vent.
- Benet, Josep (1995). L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
- Gallofré, Maria Josepa (1991). L’edició catalana i la censura franquista (1939-1951). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
- Larraz, Fernando (2024). «Novelas intervenidas por la censura. La versiones de Últimas tardes con Teresa de Juan Marsé», p. 67-82. Quaderns de Filologia: Estudis Literaris XXIX.
- Gassol Bellet, Olívia (2021). «La literatura de postguerra (1939-1959)», 409. A: Marrugat, Jordi; Castellanos, Jordi (2021). Història de la literatura catalana. Literatura contemporània (III). Del 1922 al 1959. Barcelona: Enciclopèdia catalana, Editorial Barcino i Ajuntament de Barcelona. ↩︎
- Gassol Bellet, Olívia (2021). «La literatura de postguerra (1939-1959)», p. 410-411. A: Marrugat, Jordi; Castellanos, Jordi (2021). Història de la literatura catalana. Literatura contemporània (III). Del 1922 al 1959. Barcelona: Enciclopèdia catalana, Editorial Barcino i Ajuntament de Barcelona. ↩︎
- Feldman, Sharon G. ; Foguet, Francesc (2016). Els límits del silenci. La censura del teatre català durant el franquisme. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 21 ↩︎
- Beneyto, Antonio (1975). «Baltasar Porcel: entre la crónica y la creación», p. 101-102. A: Censura y política en los escritores españoles. Barcelona: Editorial Euros. ↩︎
- Abellan, Manuel L. (1989). «Apunts sobre la censura literària a Catalunya durant el franquisme», p. 123-132. Revista de Catalunya, núm. 27. Disponible en línia: http://www.represura.es/represura_6_marzo_2009_articulo7.html. ↩︎
- Larraz, Fernando (2024). «Novelas intervenidas por la censura. La versiones de Últimas tardes con Teresa de Juan Marsé», p. 67-82. Quaderns de Filologia: Estudis Literaris XXIX, p. 71-72 ↩︎
- Abellan, Manuel L. (1989). «Apunts sobre la censura literària a Catalunya durant el franquisme», p. 123-132. Revista de Catalunya, núm. 27. Disponible en línia: http://www.represura.es/represura_6_marzo_2009_articulo7.html. ↩︎
