“Shunga”, art eròtic japonès del període Edo

Com neix el Shunga i què és?

Entre els segles XVII i XVIII, Japó va viure un període d’estabilitat política i social amb l’adveniment del Shogunat Tokugawa. Després d’una prolongada successió de guerres civils de gairebé cent cinquanta anys (etapa coneguda com Sengoku Jidai, en japonès “Període dels Estats Combatents”), Tokugawa Ieyasu, un dels principals promotors d’aquest nou model polític unificador, va iniciar una política d’afers exteriors molt aïllacionista coneguda com Sakoku^[1]El Sakoku, traduït com “País encadenat”, va ser la rígida política de relacions exteriors vigent fins ben bé finals del Shogunat Tokugawa. A grans trets, aquesta mesura prohibia, sota … Continue reading, i va establir un model governamental centralitzat que duraria fins a mitjans del segle XIX.

La societat japonesa començava a veure com es donaven les condicions sociopolítiques per un canvi de paradigma social capaç que giraria entorn el rígid neo – confucianisme ^[2]El neoconfucianisme és una filosofia xinesa moral, ètica i metafísica influenciada pel confucianisme. Va néixer com un intent de crear una forma més racionalista i secular que el confucianisme, … Continue reading, i que regiria l’estricta jerarquia de classes nipona fins l’arribada del període Meiji (s. XIX).

Així doncs, l’arxipèlag vivia un nou i llarg període de pau política, així com d’expansió econòmica i demogràfica. Seguint les canviants condicions socials es va produir una forta descentralització de la producció artística (desapareix el monopoli artístic dels monestirs) i es comença a denotar una aproximació a la societat urbana emergent, especialment entorn els comerciants i mercaders en busca de plaers terrenals.

Aquestes classes socials emergents viuran, durant aquest període, un episodi d’ascens social sense precedents, acumulant gran part del capital en les grans ciutats i definint moltes dinàmiques sociopolítiques d’aquest nou món urbà, per extensió. Els districtes del plaer (els espais urbans entorn els quals girarà aquest món d’entreteniment sexual), presents fins a l’ocupació americana de Japó després de la II GM, i tan representats en filmografia i novel·les de l’arxipèlag (així com un gran pes en l’ideari nacional), daten d’aquesta època, així com l’adveniment del famós Kabuki. ^[3]El Kabuki va ser un estil de dansa teatral dramàtica que nasqué  a principis del s. XVII a Japó, sent la seva primera actriu Izumo no Okuni. Les dones tindran, durant els primers anys, la … Continue reading

Serà entorn aquests espais que girarà gran part de la producció de Shunga, promoguda molts cops per aquestes classes benestants. Aquests gravats amb cortesanes atractives, rics comerciants, ballarins, actors, prostitutes… o fantasies més enllà del món terrenal, vinculades amb el món sexual i buscant plasmar aquest plaer en peces com les que es mostraran al llarg de l’article, es van començar a valorar molt econòmicament. 

En aquest sentit, serà en aquesta nova era que el Japó disposarà d’un desenvolupament artístic únic i característic en molts aspectes culturals, fins ara més definits pels intel·lectuals i artistes del continent (xinesos i coreans majorment). El Shunga va continuar sent produït fins finals de l’era Meiji: l’any 1907 el codi penal japonès prohibiria en tot el país la producció de material explícit.

Què s’hi pot veure-hi representat?

Per una banda, aquests gravats eren una mostra del poder econòmic dels seus posseïdors; tanmateix, tenien un component supersticiós, ja que comerciants i guerrers els atribuïen poder protectors sobre els seus negocis o les seves batalles. Per l’altra, aquest corrent pictòric volia ressaltar la bellesa de la vida, la malenconia de la natura i, sobretot, la fràgil consistència del plaer. Així, I, finalment, la indiscutible càrrega eròtica; els gravats tenien la doble vessant de ser excitants per a qui els observava, i alhora, un compendi de postures i pràctiques sexuals que imitar.

Les escenes descriuen relacions sexuals de tota mena, incorporant-hi els més variats actors i actrius de la societat japonesa urbana: des dels ja mencionats membres de la classe comerciant, samurais, monjos budistes o éssers fantàstics i mitològics. Les situacions representades passen des de les relacions heterosexuals “estàndard”, més comuns d’una societat formalment hetero normativa com la japonesa, fins pràctiques menys convencionals (que podien girar entorn les filies i parafílies dels contractants o artistes) com el voyeurisme, orgies, la masturbació o escenes de sexe homosexual (majoritàriament home-home).

En aquest món efímer que ens proven de descriure grans artistes com Kitagawa Ukamaro, Isoda Koryusai, Torii Kiyonaga, Suzuki Harunobu o Utagawa Kunisada, entre d’altres, no només es buscava fer una obra artística atractiva i sensual, sinó representar un simbolisme en les aparences i la composició; un simbolisme que és per se central en la cultura i la filosofia japoneses, que es denota en matisos com la vestimenta dels protagonistes, les expressions, la gran rellevància i l’exagerada mesura que es fa dels genitals o els espais on es representen els actes (aquests districtes del plaer, banys, espais públics…). 

Què va esdevenir del Shunga? 

A tall de conclusió, es pot parlar d’aquest llegat viu que ha deixat l’art eròtic en l’actual societat nipona. Tot i la prohibició que van patir les pràctiques artístiques amb representacions explícites durant la primera meitat del s. XX amb l’arribada de l’ultradreta al poder, així com  el desús de la xilografia com a mètode de producció artística, els experts consideren que el Shunga va ser la font d’inspiració de les imatges que a finals del segle passat s’acabaran coneixent com Hentai, el nom que rep el gènere de manga i anime de contingut pornogràfic.