La castellanització lingüística de les elits catalanes i valencianes durant els segles XVI i XVII

Imatge de portada: Gramatica castellana – Nebrija 1492. Font: Wikimedia Commons – CC0

En aquest article es resseguirà el procés de castellanització que va patir part de l’elit catalana i valenciana durant els segles XVI i XVII. Cal deixar clar d’entrada que, malgrat el que es pogués dir llavors i encara es digui a dia d’avui, la llengua parlada per la grandíssima majoria de la població del Principat de Catalunya durant aquells segles era el català, mentre que el Regne de València tenia territoris on es parlava el castellà i altres on es parlava el valencià. Això vol dir que tots els casos que veurem de castellanització lingüística afecten realment a una minoria de la població, sovint part d’una elit alfabetitzada i culta, però que difícilment reflexa la realitat de la majoria dels catalans del moment. Nogensmenys, resulta important aprofundir-hi, al cap i a la fi les decisions que prengués un prohom o un noble acostumaven a ser més transcendentals pel conjunt de la societat que les d’un pagès. 

A l’hora d’analitzar els fets i processos que porten a la castellanització de la llengua parlada a Principat i Regne, s’ha optat per identificar dos grans blocs de tendències. La primera és la que hem anomenat indirecta, la qual es produeix pel fet que el castellà tenia, i té, un número de parlants molt més alt que el català, cosa que comporta en alguns casos l’ús preferent d’aquesta, ja sigui per arribar a més interlocutors o per encaixar millor al sistema de poder imperant. La segona és la directa, en la que hi ha un exercici actiu i intencionat d’augmentar la presència de la llengua castellana, ja sigui motivat per la lògica que porta a la castellanització indirecta, ja sigui per motius polítics hegemonitzants. 

A partir d’autors com Juan de Valdés, Juan de Mariana o Bernardo de Alderete, hom es pot fer una idea clara dels principals dominis lingüístics del territori peninsular, de manera que, d’est a oest trobem el català a les illes Balears, el Principat de Catalunya i el Regne de València; el castellà a tota la zona central, amb el basc ubicat al nord, tocant als Pirineus; la franja galaicoportuguesa dominant la costa atlàntica i l’àrab dels moriscos en zones diverses, principalment al Regne de València i Andalusia, present fins a l’expulsió de 1609¹.

També és interessant abordar un dels tòpics més coneguts de la lingüística hispànica d’època moderna, la noció de dualitat d’imperi i llengua i la seva materialització en Antonio de Nebrija (1444-1522). Nebrija va collir el que havia sembrat Lorenzo Valla (1407-1457) i va desenvolupar el seu famós discurs. El gramàtic andalús considerava que tots els grans imperis sempre havien ascendit i declinat juntament amb la seva llengua, o en paraules seves:

Siempre la lengua fue compañera del imperio, y de tal manera lo siguió, que juntamente començaron, crecieron e florecieron, y después junta fue la caída de entrambos².

Era ara el torn de l’imperi de la llengua castellana. Consolidada pel rei Alfons el Savi, la llengua s’havia estès a l’Aragó, Navarra i Itàlia, de manera que:

los miembros y pedaços de España, que estavan por muchas partes derramados, se reduxeron y aiuntaron en un cuerpo e unidad de reino, la forma y travazón del qual assí está ordenada que muchos siglos, injuria y tiempos no la podrán romper ni desatar.

Malgrat el que pugui pensar-se, a l’època moderna, i a diferència del que passa a l’edat contemporània amb les revolucions liberals i el romanticisme, llengua i política no anaven llavors de la mà amb tanta intensitat. Xavier Torres afegeix que els catalans s’identificaven amb la llengua, però que no suposava una projecció política immediata, i que només quedava plasmada en aquest àmbit per ser encara la llengua utilitzada tant per l’administració reial com per les institucions de la terra³.

Vista la situació general a la península del castellà i el català i matisats aspectes clau com la relació entre consciència lingüística i consciència nacional, podem començar a veure casos de castellanització. 

Regne de València: empobriment i assimilació

Al Regne de València la castellanització indirecta de la llengua de l’elit va anar molt lligada a la situació econòmica de la seva noblesa. Al cronista Joan Porcar (1560-1629) l’indignava profundament la corrupció de l’estament. Els casos d’aprofitament de la Cort per a l’enriquiment personal devien ser freqüents i James Casey en destaca alguns de concrets⁴. D’una banda, el president del primer estament, Francisco López de Mendoza, va liderar la votació i aprovació d’un servei, pagament, al rei a canvi d’un bisbat durant la Cort del 1626. D’altra banda, hi havia el cas del noble més important del regne, el duc de Gandia. Ofegat de deutes, era sistemàticament protegit per la corona contra els qui demanaven la venda dels seus béns o al menys una investigació més rigorosa dels comptes. Segons Casey, a partir del dietari de Porcar es percep l’existència d’una pertorbació entre l’elit del Regne, dividida per un conflicte entre un partit popular i un cercle més poderós d’individus que havien unit la seva sort a la pàtria comú de la cort de Madrid. I és que segons ell, la qüestió del duc de Gandia era un símptoma d’un problema més ampli: molts, possiblement la majoria, dels senyors feudals estaven arruïnats i gràcies a la protecció de la corona les seves pèrdues passaven al clero i als ciutadans honrats que els havien fet els préstecs. 

Aquest empobriment es devia, en part, a les expulsions dels moriscos del Regne de València a partir de l’any 1609. El patrimoni de Gaspar Mercader, comte de Bunyol (1568-1631), s’havia ressentit greument dels fets i en conseqüència va haver d’orientar-se més cap a la cort en busca de pensions i càrrecs per sobreviure. Cada vegada més membres de l’elit del Regne emprenien el viatge cap a Madrid, portant a Casey a preguntar-se si aquesta migració podia estar modificant el concepte de pàtria dels valencians. 

El poeta Bernat Català de Valeriola (1569-1608) portava viatjant a Madrid des de que tenia quinze anys. Per fer-ho, s’havia anat adaptant a una cultura, però sobretot, a un idioma nou. Sempre havia escrit el seu diari en valencià, però va canviar al castellà a partir del 1604, en rebre el títol de cavaller de Calatrava i corregidor de Lleó. Diversos escriptors valencians del moment, elogiaven habitualment la seva llengua materna, i Casey considera la llengua com un dels baluards de la identitat valenciana. És especialment colpidor, doncs, el testimoni de Marc Antoni Ortí (1593-1661), qui el 1640 escrivia: 

Si en algun temps (y no tan antich que yo no’l haja alcançat) solia fer-se tan gran estimació de la llengua Valenciana que, quant en les juntes de la Ciutat, Estaments y altres comunitats algú dels Valencians que’s trobaven en elles se posava a parlar en castellà, tots los demés se enfurien contra ell, dient-li que parlàs en sa llengua, és ara tan al revés que casi en totes les juntes se parla castellà⁵.

La castellanització lingüística de l’elit del regne de València al segle XVII resulta innegable. Els fenòmens històrics, però, no sorgeixen com bolets, i Casey ressegueix l’evolució del valencià en l’àmbit institucional. Mentre que els furs de 1484-1488 estaven redactats en un català enèrgic i vibrant, ja els del segle XVI sonaven buits, com si la flexibilitat hagués desaparegut de la llengua. Segons Escolano, el valencià «ha ydo afloxando de su vigor, y dexado de passar en adelante en la nobleza». S’establí, doncs, un espiral de gran intensitat al segle XVI: a mesura que els grans autors escollien cada vegada menys el valencià, la llengua s’anava fent lleugerament arcaica o es convertia en un mitjà oral degradat, de manera que parlar exclusivament la llengua del regne va acabar implicant ser un provincià i tancar-se al món ampli obert per la unió de corones. 

Principat de Catalunya: desprestigi i diglòssia

La difusió del Castellà a Catalunya va viure un punt d’inflexió amb l’arribada dels nous mètodes de divulgació com eren la impremta i el conseqüent sorgiment del mercat literari. A través d’aquests dos elements es va produir una part important de l’entrada del castellà a Catalunya, en especial a les ciutats i, més concretament a Barcelona. La capital del Principat servia com a nucli que rebia, transformava i distribuïa obres, sobretot en català, italià, castellà i llatí, articulant un veritable circuit cultural⁶. Tornant als intel·lectuals catalans, aquests es debatien sobre la llengua a utilitzar. El català medieval era rebutjat per ser massa antic i arcaic, i el debat sobre si escriure en català, castellà o llatí va esdevenir molt habitual a la Catalunya dels Àustries⁷.

Entre els autors a destacar hi trobem a Cristòfor Despuig i els seus Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. El tortosí no pretenia atacar la llengua castellana, i en reconeixia la utilitat al ser la llengua espanyola més coneguda a Europa, però condemnava que els catalans l’utilitzessin per comunicar-se entre ells, ja que això podia provocar que «poc a poc s’arrenqués d’arrel la de la pàtria, de manera que podria semblar conquerida pels castellans». A més a més, Despuig va incloure al principi de l’obra una puntualització sobre la decisió d’escriure-la en català, en no voler menystenir la llengua pròpia. Aquesta mateixa justificació la farien també altres autors, com Onofre Manescal (c. 1570-1612/1619) al seu Sermó de Jaume II, Jeroni Pujades (1568-1635) a la Crònica Universal del Principat de Catalunya o Andreu Bosch (1586-1631) als Títols d’honor. Tots els literats repeteixen el mateix argument, la llengua castellana té molta més audiència. A això s’hi afegeix un complex d’inferioritat, per culpa del qual alguns escriptors catalans consideraven la castellana una llengua més versàtil o sofisticada⁸.

Si Despuig denuncia l’adopció que estan fent alguns catalans del castellà durant la segona meitat del segle XVI, el jesuïta reusenc Pere Gil (1550-1622) ho fa pels primers anys del XVII. Tant un com l’altre certifiquen la màxima amb la que s’ha començat l’apartat: el català és la llengua majoritària, parlada pels pagesos, la gent comuna i les dones⁹. Els únics que parlen castellà són els membres de la classe dirigent, de nou, principalment barcelonina, que pretenen d’aquesta manera nedar seguint el corrent lingüístic i cultural dominant del moment. 

James Amelang proposa diversos factors que expliquen el canvi de llengua gradual que està patint l’elit catalana¹⁰. La majoria es poden classificar clarament com a indirectes, mentre que algun concret ajuda a exemplificar a què ens referim al parlar de castellanització directa. El primer factor que exposa Amelang implica el grup més alt de l’elit catalana. A finals del segle XVI, la majoria dels estrats superiors de la noblesa catalana ja estaven castellanitzats, com els Requesens, els Cardona o els Montcada. Pel que fa aquest últim llinatge, és destacable que quan Francesc de Montcada (1532-1594) arriba a Barcelona el 1580 per exercir el càrrec de lloctinent, s’adreça als seus compatriotes en castellà. Pere Molas va estudiar a fons aquest fenomen. Gràcies a ell coneixem els casos de diversos membres de l’alta noblesa, que ja s’havia començat a castellanitzar però que seguia vinculada emocionalment a Catalunya i volien ser enterrats a Barcelona, Poblet o Santes Creus. Segons Molas, la castellanització es produeix tant per l’apropament dels llinatges a la cort, ja castellana, com per l’extinció de les famílies i la conseqüent adopció del seu títol per nissagues castellanes. Apareixerà també una retòrica de catalanitat, en la que es feia un ús interessat de la identitat per aconseguir objectius polítics, utilitzat tant per nobles amb avantpassats catalans com per altres que no en tenien, però que, igualment, intentaven aprofitar-se de les avantatges que això els podia proporcionar¹¹.

D’aquesta manera, l’alta noblesa catalana suposa un exemple important que influeix la resta de l’elit cívica. Juntament al factor aristocràtic, Amelang també destaca la preferència lingüística pel que fa a l’expressió literària. Joan Boscà (c.1490-1542) fou el pioner d’un fenomen que esdevindria relativament habitual al llarg del segle XVI i ben entrat el XVII: el desplaçament d’escriptors catalans cap a l’òrbita castellana, ja fos per les relacions personals que mantenien amb personatges de la talla de Garcilaso de la Vega (c. 1501-1536), ja fos per adequar-se al càrrec professional que exercien fora del Principat. A Boscà el seguiren altres catalans, com l’ambaixador Guillem de Santcliment (c. 1539-1608) o el futur arquebisbe de Granada Galceran d’Albanell (1561-1626). 

Finalment, i relacionat amb tots dos factors exposats fins ara, existia en aquells moments una associació de la llengua catalana amb les classes baixes, coincidint amb el que deien tant Cristòfor Despuig com Pere Gil. En conseqüència, l’ús del castellà i del llatí servien com a forma de distinció patrícia. De totes maneres, el monolingüisme català a la societat era encara ben present, i molts mostraven dificultats per expressar-se íntegrament en castellà. El teòleg i catedràtic de Perpinyà Miquel Llot (1555-c.1607) ho expressava així el 1591: 

molts que queden bocabadats al sentir i llegir la [llengua] castellana, a l’hora de la veritat no entenen ni la meitat de les paraules¹².

Amelang explica la disglòssia de llengües com a elecció pròpia dels membres de l’elit, argumentant que el que consideraven vulgar era l’ús exclusiu del català, i que només per barrejar-lo amb el castellà ja adquirien la diferenciació i distinció que buscaven. La cita acabada de fer de Llot, i l’explicació que Amelang ofereix a continuació, segons la qual aquests individus que barrejaven llengües s’acostumaven a disculpar per utilitzar el català, porten a pensar que, amb la possibilitat d’excepcions, no tenien un domini del castellà suficient com per expressar-se únicament en dita llengua. Josep Romaguera (1642-1723) es queixava l’any 1681 de la mala consideració i el menyspreu que hi havia cap al català, titllat constantment de llengua «tant vulgar», les paraules de la qual «de qualsevol genero de persones pora ser enteses». Romaguera contestava a aquests atacs declarant que «No per ser vulgar la llengua à de ser vulgar lo estil… sols la nostra [nació] es la que desprecia esta gloria en sus ingenis»¹³.

Arribats a aquest punt, Amelang proposa un darrer factor, amb la Companyia de Jesús al centre, que aquí considerem que balla entre la castellanització indirecta i la directa. L’educació jesuítica va anar guanyant importància amb el pas dels anys. Al principi, la comunicació interna de la Companyia era en català. L’informe d’una visita del 1596 al col·legi de Barcelona incloïa una defensa de l’ús del català en la predicació i, fins a cert punt, en l’educació. El ja mencionat Pere Gil, rector del centre, fou un ferm defensor de la llengua vernacla, utilitzant-la, com ja hem vist, per les seves obres. Nogensmenys, a mitjans del segle XVII, passada la Guerra dels Segadors, conflicte en el que els jesuïtes havien mantingut una posició ambivalent respecte la llengua, la Companyia es va decantar decisivament pel castellà. El català quedava limitat a formes literàries còmiques, com gloses burlesques i sàtires. Per si això fos poc, després de la Guerra de Sucessió, l’orde encara va jugar un paper més actiu en la castellanització de les elits. Per tant, el resultat de l’evolució politicomilitar entrat el segle XVIII va fer extensiva la pauta que ja seguien els jesuïtes. Precisament en la nova realitat post-decret de Nova Planta, les ordenances del col·legi barceloní de 1763 només permetien els estudiants parlar en llatí i castellà. A més a més, el mateix document destacava que als catalans els resultava difícil pronunciar el castellà correctament. 

Un cas de castellanització directa 

Amb el cas de la Companyia de Jesús com a pont, passem ara a explorar els casos de castellanització directa, entesa i exemplificada, com s’ha dit anteriorment, per casos on hi ha una voluntat explícita i activa d’imposar o expandir l’ús del castellà.

És adient començar amb una reflexió de Bernardo de Alderete que lliga amb el binomi d’imperi i llengua explicats anteriorment. Segons el pensador malagueny, els vencedors i dominadors imposaven la seva llengua, tal i com havien fet els àrabs durant la seva sobirania d’Espanya, o els inques, que havien introduït la seva llengua cortesana del Cuzco a les terres conquerides, esdevenint el seu l’idioma general. Irònicament, com a exemple conclusiu, Alderete utilitza el cas dels catalans i la seva expansió pel Mediterrani, argumentant que si Murcia, Granada i Andalusia haguessin sigut guanyades i poblades per catalans, efectivament s’hi parlaria català,¹⁴ igual que al Regne de València. 

Qui domina, doncs, imposa la llengua. Què feia Castella, com a part dominant del conjunt de regnes hispànics, amb la resta de llengües parlades sota una Monarquia dels Àustries cada vegada més concebuda com a seva? Elliott presenta un cas que exemplifica una conducta que anirà sent més i més habitual des de Castella. L’historiador anglès té la teoria que el fet de posseir un imperi d’ultramar impulsava al membre d’una unió dinàstica a pensar en termes de domini i subordinació, també cap a membres de la monarquia unida en aeque principaliter¹⁵ un ministre de Felip II va arribar a declarar «Estos italianos aunque no son indios se les ha de tratar como a tales…». Un altre cas a destacar és el del jurista Gregorio López Madera, qui va escriure el 1597 que: 

El Reyno de España es verdaderamente uno (…) siempre y en todos tiempos pretendieron los Reyes de León y Castilla (…) que les avían de reconocer por soberanos, concediéndoles la superioridad todos los demàs Reynos que en España se avían alçado y assí lo hizieron…¹⁶

Queda clara la visió d’alguns castellans cap als altres membres de la monarquia. Fernández Albaladejo, tot discutint sobre la naturalesa imperial del domini de Felip II, tracta també l’obra de López Madera. Seguint la idea d’unitat expressada pel mencionat autor, retrobem la idea de Castella com a «cabeça de España» i, en el context posterior al repartiment de Carles entre el fill i el germà, Espanya esdevenint «Imperio de por sí», és a dir, tenia prou extensió territorial i potència militar com per ser considerat un imperi en si mateixa. Finalment, López Madera sentencia que la resta de regnes de la Monarquia havien de reconèixer a Castella la seva «superioridad y vassallage»¹⁷. Aquesta voluntat en l’argument de López Madera de que Castella ostenti «una superioridad», desfigurava el principi aeque principaliter, constitutiu de la monarquia espanyola, integrada pels regnes ibèrics no castellans, amb constitucions i drets particulars.

Un dels casos més paradigmàtics, que serveixen per il·lustrar aquest fenomen, és el debat produït arran del concili de Tarragona, entre el 1636 i 1637. Durant les primeres dècades del segle XVII, i davant la passivitat de les institucions laiques, va ser el clericat català l’encarregat de defensar els interessos del Principat, incloent-hi evidentment els lingüístics¹⁸. Un dels episodis on queda més clar aquest paper és al concili provincial de Tarragona de l’any 1636, en el qual el bisbe de Tortosa, Justino Antolínez de Burgos, va presentar un memorial on abordava la ja discutida qüestió de la llengua de predicació i defensava per fer-la sempre en català per tal de garantir la pau i la unió, ja que els habitants del Principat no entenien la predica en castellà¹⁹. La proposta va desfermar una disputa intel·lectual ferotge sobre la llengua intraconciliar i de predicació i va comportar la publicació de fins a tres memorials més. 

Un dels primers i més rellevants fou el d’Alexandre Ros, canonge lleidatà del capítol de Tortosa, qui argumentava que la llengua castellana sí que era entesa a Catalunya, especialment a les ciutats, i que per tant calia revisar l’obligatorietat de predicar en català. Són molt interessants els arguments que utilitza Ros, així com els d’Antonio Pérez, arquebisbe de Tarragona. Tot i que el canonge anirà més enllà, declarant sense embuts la superioritat del castellà, coincideix amb Pérez en un aspecte important: ambdós donen per fet que la llengua comuna o natural d’Espanya és el castellà, i sota aquest pretext queda justificat qualsevol argument sobre la legitimitat d’utilitzar aquesta llengua. Les paraules de l’arquebisbe són especialment rellevants:

«Pero veamos: supuesto que Cataluña es España, no menos que Castella, ¿cual sera su llengua natural sino la de España, que es la que llaman acá castellana? Y así, que fuera de los reinos no la habla, no le tienen por español»²⁰.

Segons Antonio Pérez queda clar que hi ha una via per ser espanyol, parlar castellà, i tot el que s’allunyi d’aquesta ortodòxia queda exclòs de la identitat espanyola. 

La cronologia analitzada és aquella que condueix i precedeix a la Guerra de Successió, el resultat de la qual va tenir un impacte decisiu en la intensificació de la castellanització directa del Principat. Tot i així, és evident que des de molt abans ja s’estava produint un procés, principalment indirecte, de castellanització de les elits catalanes i valencianes. Foren diversos els aspectes que hi van influir, des de la necessitat d’apropar-se a Madrid per obtenir rendes al prestigi associat aleshores amb la llengua castellana. Fos com fos, va ser durant aquells segles quan es va iniciar el procés de castellanització, procés que cada vegada seria més intens i directe. 

Tot i que les polítiques lingüístiques que han impactat a les grans masses de població són, majoritàriament, d’època contemporània, és important conèixer els antecedents, com ara entendre que a causa del centralisme polític es castellanitza la noblesa pròpia o que des d’espais tant influents a nivell social com l’Església es comença a promocionar l’ús del castellà. És en aquest moment que comença a trontollar el català com a llengua de poder i de les institucions, amb l’enderrocament final amb l’arribada de la Nova Planta. Per tant, tot i afectar a una part més reduïda del gruix demogràfic, els fets dels segles XVI i XVII encara ressonen a dia d’avui. 

Per saber-ne més

• Casey, J. (2002) «Patriotismo en Valencia durante la Edad Moderna», a: España, Europa y el mundo Atlántico, Madrid: Marcial Pons, p. 251-278
• Elliott, J. H. (1993) «Catalunya dins d’una Europa de monarquies compostes», Actes del III Congrés d’Història Moderna de Catalunya, Pedralbes. Revista d’història moderna., I(13), p. 11-23.
• Gil Pujol, X. (2013) «Las lenguas en la España de los siglos XVI y XVII: imperio, algarabía y llengua común», a: Comunidad e identidad en el mundo ibérico, Universitat de València, Universidad de Granada, Universidad de Murcia, p. 81-119.
• Molas Ribalta, P. (2001) «Noblesa absentista i retòrica catalana», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, (12), p. 27-41.
• Simon i Tarrés, A. (2016) Llengua i política a la Catalunya del segle XVII. Alexandre Ros i Gomar (1604-1656), Catarroja: Afers.

1. Gil Pujol, X. (2013) «Las lenguas en la España de los siglos XVI y XVII: imperio, algarabía y llengua común», a: Comunidad e identidad en el mundo ibérico, Universitat de València, Universidad de Granada, Universidad de Murcia, p. 81-119. ↩︎
2. Ibídem, p. 92. ↩︎
3. Torres Sans, X. (2008) Naciones sin nacionalismo: Cataluña en la monarquía hispánica (siglos XVI-XVII), València: Publicacions de la Universitat de València., p. 158. ↩︎
4. Casey, J. (2002) «Patriotismo en Valencia durante la Edad Moderna», a: España, Europa y el mundo Atlántico, Madrid: Marcial Pons, p. 251-278. ↩︎
5. Ibídem, p. 272. ↩︎
6. Peña Díaz, M. (1997) «El castellano en la Cataluña de los siglos XVI y XVII», Manuscrits. Revista d’història moderna, (15), p. 151.  ↩︎
7. Torres Sans, 2008, p. 153. ↩︎
8. Ibídem, p. 153-154. ↩︎
9. Amelang, J. S. (1986) La formación de una clase dirigente: Barcelona, 1490-1714, Barcelona: Ariel, p. 183. ↩︎
10. Ibídem, p. 184-187. ↩︎
11. Molas Ribalta, P. (2001) «Noblesa absentista i retòrica catalana», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, (12), p. 27-41. ↩︎
12. Torres Sans, 2008, p. 155.  ↩︎
13. Amelang, 1986, p. 186. ↩︎
14. Gil Pujol, 2013, p. 94. Vists aquest raonament, no estranya que Alderete fos dels que rebatia i negava la hipòtesis del castellà com a llengua espanyola primitiva, originaria i comuna. ↩︎
15. Aquest terme, popularitzat per Elliott, fa referència a una unió dinàstica on la monarquia resultant mantenia les seves parts constituents com a entitats diferents. ↩︎
16. Elliott, J. H. (1993) «Catalunya dins d’una Europa de monarquies compostes», Actes del III Congrés d’Història Moderna de Catalunya, Pedralbes. Revista d’història moderna., I(13), p. 18. ↩︎
17. Fernández Albaladejo, P. (1992) «”Imperio de por si”: La reformulación del poder universal en la temprana Edad Moderna», a: Fragmentos de monarquía. Trabajos de historia política, Madrid: Alianza Editorial, p. 181.  ↩︎
18. Elliott, J. H. (2006) La revolta catalana, 1598-1640. Un estudi sobre la decadència d’Espanya, València: Publicacions de la Universitat de València, tercera edició (original, primera traducció), p. 330. ↩︎
19. Simon i Tarrés, A. (1999) Els orígens ideològics de la revolució catalana de 1640, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 108-109.  ↩︎
20. Ibídem. p. 111. El mateix autor ha publicat posteriorment la monografia dedicada a Alexandre de Ros: Simon i Tarrés, A. (2016) Llengua i política a la Catalunya del segle XVII. Alexandre Ros i Gomar (1604-1656), Catarroja: Afers. ↩︎