Jordi Pujol compareix davant la comissió anticorrupció del Parlament. Barcelona, 23 de febrer de 2015 [Albert Garcia].
“Si entrem per aquí, prendrem mal”
– Jordi Pujol i Soley, responent a TV3 sobre el suposat finançament de CDC a través del Palau de la Música
El 26 de juliol de 2014 quedarà en els annals de la història de Catalunya: aquell dia, l’expresident Jordi Pujol i Soley remetia una nota manuscrita als mitjans de comunicació on reconeixia haver tingut tenir diners no regularitzats a l’estranger des del 1980. Dipositats a Andorra i provinents d’una deixa del seu pare, el banquer Florenci Pujol i Brugat, en la confessió anunciava la imminent regularització de la fortuna.
Amb aquella declaració autoinculpatòria, l’exMolt Honorable sacsejava tot el panorama polític, social i mediàtic d’un país que, en bona part, l’havia erigit en referent simbòlic durant més de tres dècades. Qui havia brandat la bandera de l’honorabilitat i l’ètica, embolcallant-se en la senyera i el seu passat antifranquista, admetia haver estat al marge de la llei de forma continuada. El pujolisme signava la seva defunció i el mite es desfeia com un terròs de sucre.
Autopsia del pujolisme
La confessió de Pujol despullava una triple trama: la personal i familiar en relació amb l’ocultació de la deixa; la d’un partit afectat per greus casos de corrupció; i la d’un model de poder –el pujolisme– que es va configurar com un organisme nociu format per polítics, empresaris i famílies benestants que van acabar prosperant i lucrant-se a l’ombra del fundador de Convergència i Unió en un clima d’impunitat.
La implosió d’aquest sistema cohesionat entorn el personatge i la seva capacitat d’influència ha deixat empremta en desenes d’alts càrrecs i una forma de fer que, ara per ara, està judicialitzada: tota la nissaga Pujol investigada i importants casos de corrupció -Palau, Petrum i ITV, entre d’altres-, que impliquen les icones d’aquesta llarga etapa de la nostra història recent.
Aquesta tupida xarxa clientelar va pivotar sobre el règim transicional espanyol sorgit el 1978: cooptació, elevació i privilegis per a una nova elit dirigent. La “galàxia CiU” apuntalava, en connivència amb el poder econòmic, un sistema que avantposa els privilegis d’una minoria sobre de les necessitats de la majoria social. Hi manava una visió autoritària, jeràrquica i no pas una forma republicana, democràtica i social d’entendre la governança.
Després de tot, un 20% dels consellers de Pujol van arribar a estar investigats judicialment, malgrat que només un -Jordi Planasdemunt- va ser condemnat per frau i estafa, amb posterioritat al seu pas pel poder.
També han passat pels tribunals l’exconseller d’Economia i home fort del pujolisme, el traspassat Macià Alavedra, i l’empresari Lluís Prenafeta, exsecretari general de la Presidència i mà dreta de Pujol durant la dècada dels vuitanta, fins que va plegar, el 1990. Mentre que Alavedra fou exonerat en el cas Subirà (1992), relatiu a l’exconseller d’Indústria Antoni Subirà, tot i haver-se acreditat que havia concedit avals a diversos empresaris, Prenafeta va afrontar un presumpte cas de tràfic d’influències pels seus vincles amb diferents companyies –Iberia, Companyia Anònima d’Assegurances o Consultoria ”Economia i Tributs– que fou arxivat el 1993. Tots dos també van ser investigats en el cas Pretòria (2014), relatiu a una trama de corrupció urbanística a diverses poblacions barcelonines i pel qual la Fiscalia va condemnar-los a un any, onze mesos i vint-i-set dies de presó pels delictes de tràfic d’influències i blanqueig de capitals.
Les amistats perilloses
Prova de la relació crematística entre el poder polític i empresarial que va suposar el pujolisme, són les factòtums de la societat que van acabar a la banqueta dels acusats. És el cas de Javier De la Rosa, empresari model; Fèlix Millet, prohom de la cultura; Josep Lluís Núñez, senyor dels xamfrans; Pascual Estevill, el jutge que CiU va nomenar al CGPJ. Tots ells han acabat davant dels tribunals, d’igual manera que ho han fet els seus homònims espanyols Rodrigo Rato, Mario Conde o l’amic del rei emèrit, Prado y Colón de Carvajal, entre molts d’altres.
Les “amistats perilloses” de Pujol recorden una novel·la negra de Markaris: l’advocat que el va defensar en el cas Banca Catalana, Joan Piqué Vidal, va ser condemnat per blanqueig de diners del narcotràfic del càrtel mexicà de Sinaloa; el seu assessor fiscal, l’exmilitant d’esquerres Joan Anton Sànchez Carreté, va tenir dos procediments per frau fiscal; mentre que el seu advocat, Cristóbal Martell, és l’advocat habitual de bona part dels investigats per corrupció a Catalunya. A propòsit d’això, caldria recordar les paraules de l’exfiscal José María Mena: “A Catalunya mai no hi ha hagut oasi, hi ha hagut impunitat”. En definitiva, la corrupció no ha estat generalitzada, però sí recurrent, habitual i sostinguda des de la política en complicitat amb el poder econòmic i financer.
El ‘capitalisme dels amiguets’
El pujolisme ha estat, doncs, un sistema integral de poder i, sobretot, una forma d’exercir-lo, entendre’l i distribuir-lo entre els seus afins, des d’aquell primer lema del 1976 d'”Ordre. Progrés. Benestar”, passant pel mite socialcristià convergent fins a identificar-se amb el model especulatiu irlandès. Amb encert i rigor, el periodista Ernesto Ekaizer l’ha definit com una variant catalana del “capitalisme dels amiguets”.
Aquesta descripció d’Ekaizer explica com es va construir el pujolisme durant trenta anys. Empresaris, banquers, directors de diaris, càrrecs electes, intel·lectuals orgànics, polítics; tots configuraven un conglomerat amb un mínim comú denominador: defensar els seus interessos fent veure que defensaven els del país. Millet ho va reblar amb la famosa frase “són quatre-cents i són els mateixos que sempre es troben arreu”.
La pota empresarial del pujolisme basculava sobre Lluís Prenafeta, corretja de transmissió entre els empresaris i el Govern de la Generalitat. També hi tenien un paper important Carles Sumarroca i Carles Vilarrubí, d’homes de confiança de Pujol, primer a l’administració i després des de l’empresa privada.
A Vilarrubí, l’expresident de CiU va encarregar-li l’impuls de les loteries de la Generalitat, i ell va complir la missió seguint els cànons que manava: va adjudicar el negoci a la família Suqué-Mateu, una nissaga inserida en el “clan dels quatre-cents” a què es referia Fèlix Millet. Al seu torn, Carles Sumarroca fou fundador de Proelec, el germen de l’actual Emte, i va presidir Premsa Catalana, l’editora del desaparegut El Correo Catalán, que va operar com a altaveu oficiós de CiU.
Tota la nissaga, als jutjats
Avui, tota la família Pujol Ferrusola ha estat investigada per diversos delictes que van des del suborn al tràfic d’influències i al blanqueig de diners, i en diverses causes als jutjats de Barcelona i l’Audiència Nacional.
El Jutjat d’Instrucció núm. 31 de Barcelona investiga –contra el matrimoni i els fills Jordi, Pere, Mireia i Marta– l’origen dels diners suposadament heretats del seu pare i que des del 1980 va mantenir ocults i, per tant, que eludiren l’obligació de tributar. El fiscal assenyala que “aquests diners provenen del traspàs de fons d’altres comptes i no es coneix el saldo que es traspassa dels primers als segons; alguns imports no coincideixen i també hi ha ingressos en efectiu”. Encara no s’ha acreditat l’origen inicial, atribuït al negoci especulatiu de divises del seu pare, Florenci Pujol.
El segon cas, engegat des del Jutjat d’Instrucció núm. 9 de Barcelona, ha afectat Oriol Pujol i la seva dona, Anna Vidal, a qui el 2018 l’Audiència provincial va condemnar per haver ordit una trama que controlava els concursos de concessió de les estacions d’inspecció tècnica de vehicles (ITV). La investigació havia derivat del cas Campió, centrat a Galícia i que, en un primer moment, va esquitxar l’aleshores número dos de la Diputació de Barcelona, Josep Tous, pròxim a Pujol. A canvi dels favors prestats a les empreses beneficiàries de la concessió, el fill de l’expresident hauria rebut comissions camuflades (700.000 euros) que hauria ocultat a través de contractar falses assessories a empreses de la seva dona.
I finalment, l’Audiència Nacional encara té obertes les investigacions pels negocis de Jordi Pujol i Ferrusola i els moviments substanciosos de diners de les empreses: les operacions sumen 33 milions d’euros a través de bancs d’onze països diferents, alguns considerats paradisos fiscals. A més dels delictes de frau i blanqueig, la policia sosté que el fill primigeni de la família hauria cobrat 8 milions d’euros per serveis d’assessoria que en realitat no havia prestat mai. En la causa contra Jordi Pujol i Ferrussola s’ha afegit la iniciada contra Oleguer Pujol, el petit de la nissaga, per diverses operacions milionàries, entre elles la compra de 1.152 oficines del Banc Santander a través del fons econòmic on treballa.
La cobdícia en quatre casos
Cas Banca Catalana
L’any 1971, amb l’objectiu de crear un pol financer amb base a Catalunya, l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, el seu fill Jordi, i el seu cunyat, Francesc Cabana, van adquirir la Banca Dorca d’Olot. Ben aviat, i després d’adoptar el nom de Banca Catalana, la llei d’Ordenació Bancària aprovada per les autoritats franquistes va permetre’ls estendre les seves oficines arreu dels Països Catalans i l’Estat. El 1981, Banca Catalana esdevenia el desè grup bancari espanyol, però, tot i la seva posició, l’any següent va entrar en crisi quan un fals anunci de suspensió de pagaments va provocar la sortida del 38% dels dipòsits de la majoria d’entitats financeres catalanes. El 1993, el grup va ser traspassat a un consorci format per la banca espanyola, i Pujol va ser inclòs en la querella presentada pel fiscal general de l’Estat, Carlos Jiménez Villarejo. La denúncia va donar peu al processament de Pujol i disset exconsellers de Banca Catalana per uns presumptes delictes d’apropiació indeguda, falsedat de document públic i mercantil i maquinació per alterar el preu de les coses. Amb tot i això, l’Audiència de Barcelona va exculpar l’expresident de la Generalitat, si bé el cas va continuar per a la resta d’implicats. Finalment, el març de 1990, l’Audiència de Barcelona va decretar el sobreseïment del sumari perquè no va trobar indicis suficients de delicte tot i considerar que els implicats havien realitzat “una gestió imprudent i fins i tot desastrosa”.
Cas Petrum I, II I III
El cas Petrum arrenca el juny de 2014, quan la Guàrdia Civil va escorcollar l’Ajuntament de Torredembarra i va detenir, entre d’altres, el seu alcalde, el convergent Daniel Masagué, a qui investigava pel suposat cobrament de comissions a través de l’empresa constructora Teyco, propietat de la família Sumarroca. Així es va arribar el juliol de 2015, quan es va arrestar Jordi Sumarroca i altres membres d’aquesta família, fundadora de Convergència, a la qual la Fiscalia acusa d’haver pagat 1,4 milions d’euros a Masagué a canvi de rebre contractes d’obra pública. Amb la documentació decomissada a Teyco, el cas va agafar una nova dimensió l’agost del 2015, després que apareguessin a la seva seu anotacions que apuntaven al 3% de comissions en obres realitzades a cinc municipis governats per CDC: Lloret, Torredembarra, Figueres, Sant Celoni i Sant Cugat. Segons la Fiscalia, 343.798 euros corresponents a aquest percentatge van desviar-se a la fundació CatDem, que al seu torn haurien servit per finançar CDC. L’operació va continuar amb l’arrest de l’extresorer de Convergència, Daniel Osàcar, per esbrinar quines altres empreses haurien transferit diners al partit en forma de comissions encobertes obtingudes per sobrecostos en l’adjudicació d’obres públiques. Més tard, l’octubre de 2015, es va registrar l’antiga seu de CDC i es va detenir l’extresorer Andreu Viloca i sis empresaris de la construcció. L’operació Petrum continua oberta, a la recerca de noves proves sobre altres consistoris i empreses que haurien participat del famós 3%.
Cas ITV
El cas de les ITV surt a la llum l’any 2012, arran de la visita de l’empresari Sergi Pastor a Galícia per tancar un negoci farmacèutic, pel qual es va reunir amb diversos executius que estaven sent investigats per una altra trama de corrupció, el cas Campeón. A partir d’aquí, la policia duanera va intervenir telèfons fins a observar l’existència d’una altra trama que incloïa empresaris i càrrecs polítics vinculats a Convergència i Unió. El cas va viatjar a Barcelona, on va recaure en la titular del Jutjat d’Instrucció número 9, Silvia López Mejía, que va fer detenir cinc persones: Sergi Alsina, soci fundador de l’empresa Alta Partners; Ricard Puignou, exdirector general de Menta ITV; Sergi Pastor, exconseller delegat d’Appluss; el subdirector de Seguretat Industrial del Govern, Isidre Masalles; i el número dos de la Diputació de Barcelona, Josep Tous, també de CiU. Arran d’aquests arrestos, va aparèixer la figura d’Oriol Pujol, a qui la magistrada va acusar d’haver cobrat l’any 2008, amb el tripartit en el poder, diverses comissions dels empresaris a canvi de defensar els seus interessos en la tramitació la Llei de Seguretat Industrial i el seu reglament per aconseguir l’adjudicació d’estacions d’ITV. Per aquests fets, el passat 2018 l’Audiència de Barcelona va condemnar Oriol Pujol a dos anys i mig de presó i quinze mesos i mig a Anna Vida, la seva dona, després de considerar-los culpables d’un delicte de tràfic d’influències.
Cas Palau
Entre els anys 2002 i 2008, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va rebre, a través del Palau de la Música, 6,6 milions d’euros provinents de la constructora Ferrovial en concepte de comissions il·lícites. Així ho va determinar l’Audiència Nacional el gener de 2018, en una sentència que va condemnar l’extingit partit a pagar la quantitat que va obtenir a canvi d’adjudicacions d’obra pública. El tribunal va considerar provat que en aquests desviaments hi van participar els directius de Ferrovial, Pedro Buenaventura Cebrián i Juan Elizaga, i els extresorers de CDC Carles Torrent, mort el 2005, i Daniel Osàcar. En total, Ferrovial va abonar a CDC comissions per adjudicació de la línia 9 del metro de Barcelona, la Ciutat de la Justícia i d’un pavelló municipal a Sant Cugat del Vallès. Per regla general, la constructora abonava una comissió del 4% de l’import de l’obra adjudicada i, d’aquesta quantitat, un 2,5% es destinaven a CDC, i l’1,5%, a Millet i Jordi Montull, gerent del Palau. Els pagaments es feien mitjançant entregues en efectiu, factures falses a empreses proveïdores del partit o en aparents “convenis de col·laboració amb la Fundació Trias Fargas”, vinculada a CDC. A més de condemnar la formació a retornar els diners rebuts en comissions, l’Audiència també va decretar nou anys i vuit mesos de presó a Fèlix Millet per un delicte continuat de malversació i apropiació indeguda, tràfic d’influències, blanqueig de capitals i contra la hisenda públic, i set anys i sis mesos de presó a Montull pels mateixos delictes. En el cas de l’extresorer de Convergència Daniel Osàcar, va recaure quatre anys i cinc mesos per blanqueig de capitals i tràfic d’influències, i per a Gemma Montull, exdirectora financera de l’entitat, quatre anys i sis mesos per malversació, blanqueig de capitals i tràfic d’influències.
