Formes d’organització de la societat ibèrica a partir de la interacció amb el món colonial durant el Primer Ferro

  El concepte de colonització no és un terme clar ni defineix ben bé el que suposa per qualsevol dels dos agents protagonistes; tenim moltíssimes varietats de colonització, la majoria d’elles definides a través dels moviments colonials i imperialistes de la segona meitat del segle XIX. Però com era la colonització que varen realitzar grecs i fenicis durant els segles VII i VI aC a la zona actual de Catalunya? Moltes vegades es confonen els termes ideologia colonialista amb colonització, o fins i tot amb intervencionisme i imperialisme. Entenem que la colonització són uns grups d’un origen diferent que van a un lloc allunyat i tenen una existència asimètrica entre la colònia i la metròpolis, des del punt de vista socio-econòmic. Potser pel cas que ens ocupa hauríem d’entendre la colonització com a contactes colonials o interacció entre cultures. La ideologia colonialista considera que les cultures no són iguals. Això dóna peu que una cultura pugui incidir en una societat, transformant la seva economia i la seva estructura social, Aquesta mentalitat està basada en una relació de superioritat i inferioritat i que avui en dia es pretén canviar. Durant el segle XIX la idea que tenien els europeus era que les cultures superiors tendien a expandir-se i que era positiva per la difusió de la “civilització”. Aquest era l’aparell ideològic que ha dominat el colonialisme, i l’arqueologia i la història no se’n van poder deslligar. S’ha considerat els grecs com la llavor dels primers europeus que van portar a la llum la filosofia, la llengua i les noves tècniques, i que era per això que les societats indígenes sentien un atractiu cap als colonitzadors, com si fossin receptius. Aquesta és la idea que arqueòlegs catalans com Bosch Gimpera i Maluquer de Motes defensaven, la idea del difusionisme i la història cultural. És per això que des de principis del 1917 es va començar a excavar Empúries, com a icona de l’arqueologia catalana.

En aquest treball intentarem explicar quines eren les dinàmiques socials de la comunitat indígena en el moment de l’arribada de grecs i fenicis, i així poder veure si varen ser tal com es pensava. Cal afegir que les dades arqueològiques actuals són molt més nombroses comparades amb les dades que es tenia fa cinquanta anys. A la zona que comprèn Catalunya s’ha aconseguit excavar moltíssim amb noves tècniques i metodologies que han permès concretar moltes de les dades que es disposava, per aquesta raó, ara es pot precisar molt més a l’hora d’entendre el funcionament de les comunitats durant el primer mil·lenni aC. A més, amb l’ajuda de l’antropologia s’han elaborat diferents marcs teòrics que ajuden a explicar el desenvolupament intern de la societat i la incidència que tenen els grups colonials, aplicats arreu d’Europa i també Amèrica. Aquest fet ha portat a les investigacions actuals a prioritzar els estudis socials més que no pas els estrictament econòmics. Això suposa un canvi qualitatiu en matèria d’estudi per què permet diversificar les àrees de treball, posant èmfasi en el desenvolupament de l’aristocràcia, dels llinatges i les oligarquies, com a resultat de factors interns que fonamenten el canvi polític a principis de la cultura ibèrica. La Primera Edat del Ferro (650 aC) Abans de l’arribada dels primers pobles colonitzadors a Catalunya, les societats indígenes no estaven gaire cohesionades ni presentaven un grau de complexitat molt elevada, sinó que erensón diferents grups humans organitzats en llinatges o unitats familiars que anaven explotant el territori. De fet encara no podríem parlar d’una sedenterització, sinó d’unes àrees de captació de recursos que no impliquen la construcció d’un hàbitat exempt. Les evidències que tenim d’aquesta societat són molt escadusseres. Coneixem més bé les seves necròpolis que no pas el lloc on dormien i vivien. Això ens porta a pensar que utilitzaven encara les coves com a refugi eventual i també sabem que tenien cabanes, com les de la Fonollera (Torroella de Montgrí, Baix Empordà) o l’Hort d’en Grimau (Castellví de la Marca, Alt Penedès). Només el cas de Genó (Aitona) presenta un tipus de construcció amb pedra.

Les necròpolis ens aporten unes dades significatives, denotant un increment demogràfic, com les documentades en Can Piteu (Sabadell, Vallès Occidental) i La Vilanera (L’Escala, Baix Empordà). Sembla que tothom té dret a enterrar-se, no hi ha una distinció molt clara entre les urnes que contenen les restes de la cremació ni en el seu aixovar. És cert que n’hi ha algunes que presenten armament, però rarament en trobem. Sembla que hi havia algun tipus d’autoritat o de referència, però en cap cas un poder coercitiu. A la necròpolis de la Vilanera, datada de finals del segle VII aC, s’han documentat trípodes ceràmics d’origen fenici provinents del sud de la Península Ibèrica, que acostumen a acompanyar les àmfores del mateix indret i d’altres recipients com tenalles. No només objectes ceràmics, sinó també està demostrada la presència d’elements de metall, com simupulums de bronze o un ast de ferro. Totes aquests materials podrien correspondre a objectes relacionats amb banquets. Quan es parla dels banquets o de comensalitat s’acostuma a fer referència a les pràctiques de consum alimentari ordinari, però amb una realització excepcional de caràcter festiu. El banquet és un ritual de la semiòtica dels aliments, on es consumeixen grans quantitats d’aliments, o bé, aliments de prestigi amb una circulació restringida, exòtics i luxosos o amb propietats psicotròpiques com begudes alcohòliques, especialment el vi. Els banquets en les societats de petita escala com les en comunitats locals, són escenaris per l’acció política que determina l’organització social. Qui promou aquestes celebracions serien persones emprenedores, denominades Big Man en el qual ofereix a la població les bones collites, d’aquesta manera obté autoritat a partir de la generositat i la distribució. Així doncs, els banquets podrien ser un signe de jerarquització i consolidació del poder. La celebració de banquets és transcultural, hem de pensar que avui en dia encara en seguim realitzant grans celebracions per denotar el caràcter de la opulència i la riquesa. Michael Dietler (1996), antropòleg nord-americà proposa tres tipus de banquets depenent del tipus de societat. El primer tipus de festeig seria el que anomena entrepreneurial, que serien els banquets més habituals destinats a una promoció social com a objectiu d’adquisició d’un estatus. És molt competitiu i l’èmfasi està en aportar cervesa i carn amb molta quantitat d’aliments. No hi haurien institucions ni caps polítics, només uns individus que volen obtenir una referència de la comunitat. Els banquets patrôn-role serien aquells en el qual el personatge que exerceix un càrrec l’ha de legitimar i reforçar-lo ideològicament. Per tant, ja hi han relacions de desigualtat, que no tenen un caràcter competitiu, sinó de garantir un poder. És un banquet típic de les aristocràcies i cabdillatges. El darrer tipus de banquet és el que anomena Diacritical Feast, que té com a objectiu mantenir i incrementar el poder que ja es té, i per tant incrementar les relacions de desigualtat destacant la seva diferència. Les pràctiques de consum són d’estatus social, amb molt d’estil i una exclusivitat del que es consumeix i de la forma com es consumeix, com l’ús de vaixella fina, decorada i d’alta qualitat. Les societats del segle IX i VIII aC són, en general, una població poc densa, amb una gran presència de recursos abundants en el territori, per això no els cal una competència per l’obtenció d’aquests. Emperò, és el moment que la població experimenta un creixement començant a denotar un canvi el sistema productiu. La falta d’aliments comporta una complexitat organitzativa per tal de gestionar-los. Quan creix la societat, part del territori s’ha de destinar a l’agricultura i per tant es canvia el sistema de producció. Aquest és un model explicat per Johnson i Earle, (2000) que és podria aplicar d’alguna manera o altre a la situació que passava a Catalunya. A nivell arqueològic es documenta un canvi en les dades faunístiques: es redueix el nombre de bous, animals difícils de mantenir per la necessitat de grans pastures, i s’incrementa l’ús d’animals petits com ovicaprins i porcs. En l’agricultura, s’abandona la tècnica de l’artigatge, ja que presenta una lenta regeneració i això produeix l’aparició d’una nova massa arbòria. Aquests canvis en l’economia suposen una sedentarització perquè és necessari un control dels recursos per assegurar la reproducció del territori, que es constaten a partir del segle VII aC. Tot i així, aquests canvis no milloren la qualitat de vida dels grups humans. Se’ls exigeix més feina, però perden rendiment per la falta de regeneració del camp i en conseqüència una pèrdua de la qualitat de l’aliment. Tot i així, la població té capacitat per seguir creixent, ja que els aliments no s’exhaureixen. És en aquest moment que comencen a estructurar-se en formes polítiques per tal de gestionar l’aliment i evitar d’aquesta manera una crisi generalitzada a la societat. L’excedent que s’obté es destina a la celebració de banquets, i és així com la societat comença a canviar. A la zona del curs inferior del riu Ebre s’ha seguit un corrent d’estudi molt proper a les tesis relacionades amb els banquets (Sanmartí et al, 2009). Són els casos de les excavacions d’Aldovesta (Benifallet, Ribera d’Ebre), on es va trobar un edifici residencial amb gran presència d’àmfores fenícies. És una casa indígena, destinada a l’acumulació de productes alimentaris amb una àmplia convocatòria social, probablement per agrupar la gent en dinàmiques comensals. Els habitants d’allà tindrien funcions i rangs socials encara no consolidats. També és el cas del Jaciment de Sant Jaume Mas d’en Serrà (Alcanar, Monstià), on es documenta un presència enorme d’àmfora fenícia i amb conjunts de vaixella, un servei probablement destinat a una determinada pràctica del festeig. El material que arriba en abundància a les costes catalanes són sobretot àmfores fenícies al segle VII aC, segurament carregades de vi per al consum en aquests banquets que monopolitzen les elits, però d’altra banda, la presència de vaixella és molt petita. Així doncs estem veient com la societat indígena està canviant just en aquest moment quan arriben els fenicis i grecs; ja tenen una certa organització social per efímera i incipient que sigui. Els llinatges elevats creen un sistema de dependència als altres grups, generant així un sistema de clienteles, per tant, creant una situació de privilegis vers d’aquests. És una dinàmica recíproca entre grups, generant així una dependència estructural en base als objectes de prestigi arribats d’aquest comerç mediterrani. Només aquestes elits poden subministrar béns de prestigi, i depenen d’aquest sistema per seguir creixent. Aquests grups apoderats distribueixen aquesta riquesa i els nous productes, mantenint d’aquesta manera la cohesió de la societat. Aquests objectes de prestigi són béns de difícil obtenció o d’un accés restringit (exclusiu del comerç) i de caràcter no utilitari, com fíbules, joies, ceràmiques, etc. Aquests objectes s’acostumen a trobar en les necròpolis, o bé en assentaments ben conservats gràcies a la seva destrucció, que ha permès segellar la informació. La violència que es comença a constatar, doncs, és símbol de la competència entre grups o entre masses i elits, per tant, un impuls en el procés de jerarquització de reafirmació de la identitat i poder. Tanmateix, el comerç té una vessant activa, en ajudar a la legitimació de les elits un cop obtenen productes que cap altra persona pot adquirir. Ibèric Antic i Ibèric Ple (450 – 195 aC) Les dades aportades de les necròpolis són molt més minses que no pas en el període anterior, això indicaria un descens de la població. Costa molt pensar que hi hagi una conservació diferencial de les restes. Per altra banda, augmenten el nombre i les dimensions dels assentaments d’aquestes cronologies, per tant hi hauria un creixement demogràfic. Una interpretació que s’hi pot donar és el canvi de les pràctiques funeràries de la societat, és a dir, que no tothom rebi el mateix tractament ritual. Aquest fenomen assenyala una jerarquització, entesa des de la perspectiva de les elits, les quals s’enterren amb una voluntat de denotar el seu caràcter superior mentre que, en canvi, la resta de la societat s’enterra d’una manera que no s’ha pogut conservar, com deixar podrir el difunt o altres pràctiques conegudes a través de l’etnografia.

Un altre tret característic d’aquest període és que els fenicis i grecs comencen a deixar d’importar àmfores i grans contenidors, almenys en grans volums, i comencen a importar altres tipus de recipients d’una naturalesa més fina (Figura 3). Es comencen a documentar copes jònies i àtiques, elements molt elitistes i amb un component evident de prestigi i ostentació. Aquest factor ens indica com les elits indígenes han arribat a una fase de jerarquització, en el qual canvien les seves dinàmiques socials, i ja no els fa falta competir en banquets perquè han aconseguit un estatus que ara els cal consolidar. També s’observa una jerarquització d’assentaments, amb àrees poblacionals molt grans que superen l’hectàrea i d’altres més especialitzats per a activitats econòmiques concretes. És en aquest moment on es documenten les primeres fortificacions, que tenen com objectiu indicar la distinció social; és a dir, les elits comencen a construir un paisatge del poder. La importació d’elements de vaixella fina es deu segurament al fet que comencen a practicar banquets diacrítics, on aquestes elits han de destacar la seva preeminència per sobre de la resta de població. Aquestes dades encara contrasten més amb les de fases posteriors com l’ibèric ple, a partir del 300 aC, en les quals només coneixem dues tombes gairebé principesques, com la necròpolis de Dos Pins (Cabrera de Mar, Maresme) i de Puig de Daró (Ullastret, Baix Empordà). En el sentit de la interpretació d’abans, veiem com l’accés a una sepultura cada vegada més està restringit, només un tipus de persones s’hi poden enterrar, i aquestes serien les elits ja constituïdes en un ple poder institucionalitzat. No és d’estranyar que les dues necròpolis s’hagin trobat en aquests indrets, a la vora dels assentaments més grans que coneixem de la cultura ibèrica: el jaciment de Burriac a Cabrera i el de Puig de Sant Andreu a Ullastret d’unes 10 hectàrees cadascun. Aquests nuclis poblacionals constitueixen unes veritables capitalitats d’un estat regional en base a clienteles. Caldria conèixer en profunditat què passa en el camp de Tarragona, ja que l’ocupació posterior en època romana no ha permès conèixer el subsòl de la ciutat ibèrica, tot i que tenim constància d’un assentament de grans dimensions. És evident que hi ha una elit marcada amb les fortificacions, les tombes i la vaixella d’importació, que ha de demostrar la seva diferència. Són societats molt estratificades, on només s’enterren uns pocs. Ha canviat la ideologia ja que hi ha un poder que no es discuteix i no se’l qüestiona, un poder institucionalitzat que condueix la societat en una forma d’Estat. Consideracions finals Fins fa relativament poc, la investigació interpretava el paper i l’impacte d’aquestes importacions entre les societats receptores com un fenomen comercial de “caràcter civilitzador”, de manera que es suposava que les novetats aportades per aquests grecs i fenicis eren acceptades sistemàticament pel seu atractiu. Però com hem volgut explicar, es proposa un nou sentit a l’arribada de productes forans, especialment aquells atribuïts com a béns de prestigi, bàsics per a consolidar la preeminència social de les elits emergents segons les teories post-colonialistes. El paper dels colonitzadors és el de donar un impuls a les dinàmiques que ja s’estaven manifestant en les comunitats locals, i són probablement les elits que veuen una utilitat en seguir comerciant per adquirir uns objectes que els facin destacar per sobre de la societat. És per això en que en moments més avançats, a partir de l’ibèric antic es comença a canviar la naturalesa del comerç, canviant els productes per la demanda d’aquestes elits. Això provocaria uns canvis en relació al poder dels grups locals, ja que podrien ser demandes concretes dels pobles indígenes. Per tant, no és una colonització física, sinó que funciona amb l’oferta i la demanda que respon a uns contactes per l’intercanvi de productes, no una subordinació ni un control polític de la societat que no estan constatats arqueològicament. Tan sols coneixem dos enclavaments pròpiament colonials, Empúries i Roses, que respondrien a un model comercial foceu, però que no va suposar que les comunitats indígenes quedessin supeditades. Els grecs tenien el seu emplaçament sense generar una confrontació amb la societat autòctona, i no va implicar la pèrdua del territori i poder ibèric, sinó una manera d’obtenir productes de difícil obtenció que beneficiava a les elits per mantenir un control a la seva població. En definitiva, hem pretès en aquest text posar de relleu la importància dels estudis de les societats indígenes per sobre dels apriorismes del colonialisme. Encara queden moltes dècades d’estudi i aquest article només presenta algunes de les dades més significatives, però no s’ha entrat en qüestions massa concretes, essent conscients de que cal estudiar molts més àmbits d’aquest comerç i de la societat autòctona, com la naturalesa dels productes, l’efectivitat  d’aquests banquets i l’intercanvi de coneixement, com les tècniques gregues i fenícies. Només cal afegir, doncs, que aquests són els nous models teòrics que s’estan incorporant a nivell científic per estudiar les societats del passat de l’actual Catalunya.