Imatge de la portada: Brussel·les vista des del Mont des Arts. Font: Wikimedia Commons. CC BY-SA 4.0
La millor pel·lícula de la història
La revista Sight and sound, una de les publicacions més reputades dins del món de l’audiovisual, elabora cada deu anys una llista amb les cent millors pel·lícules de la història, conformada a través d’una enquesta on hi voten un selecte grup de crítics i directors de cinema. Tradicionalment el film que havia encapçalat la llista era Citizen Kane, l’obra magna d’Orson Welles, tot i que l’any 2012 Vertigo d’Alfred Hitchcock li va arrabassar la plaça. El vertader trasbals ha vingut però aquest 2022, ja que la guanyadora en aquesta ocasió ha estat Jeanne Dielman 23 Quai Du Commerce, 1080 Bruxelles (1975), un film de la directora belga Chantal Akerman. Aquest fet ha desencadenat una onada d’indignació provinent del sector més ranci de la cinefília, que sembla poc procliu a deixar que s’enderroquin els ídols d’antuvi i es renovi el Cànon cinematogràfic.
És cert que de primeres aquest resultat pot resultar sorprenent, ja que fins al moment s’havien encumbrat sempre films del Hollywood clàssic i Jeanne Dielman és al cap i la fi un film d’avantguarda europeu amb clars deixos experimentals. Passada la sorpresa inicial però, cal preguntar-nos, més enllà de si Jeanne Dielman és un film mereixedor d’aquest guardó o no (que en el fons és un debat estèril), si el film de Chantal Akerman conserva algun tipus de vigència a dia d’avui, gairebé cinquanta anys després de la seva estrena. I la resposta és sí: Jeanne Dielman és una cinta revolucionària, no només en el plànol formal, sinó que el seu enfocament trencador va ajudar a canviar, en plena segona onada feminista, la forma com es representaven les dones al cinema.
Chantal Akerman
Chantal Anne Akerman, nascuda l’any 1950 en el si d’una família jueva de Brussel·les molt castigada pels estralls de la Segona Guerra Mundial (la majoria dels seus parents van morir a Auschwitz) va tenir sempre clar que volia dedicar-se al cinema. Influenciada per la Nouvelle Vague, la seva producció cinematogràfica, que s’estén al llarg de gairebé cinquanta anys, sempre va tenir damunt la xacra de ser repudiada per una part de la crítica, que considerava el seu cinema elitista (tal com li va passar en certa manera a la directora francesa Agnès Varda). Tot i això, les seves pel·lícules sempre van tenir un ampli recorregut en festivals, fins al punt que el New York Times va afirmar d’Akerman que era la primera gran directora feminista.
Així, quan parlem del cinema d’Akerman parlem d’un cinema radical i a estones incòmode, que juga amb la percepció del temps i de l’espai. La directora abraça tot tipus d’estratègies narratives disruptives, partint d’una posada en escena aparentment clàssica per explorar els particularíssims mons que poc a poc va configurant, sempre a través de la subtilesa i de l’el·lipsi. Desgraciadament, la carrera de la cineasta va acabar de forma abrupta quan es va suïcidar l’any 2015 a Paris, als seixanta-cinc anys d’edat.
Jeanne Dielman, 23 Quai Du Commerce, 1080 Bruxelles
El film que ens ocupa, de més de tres hores de duració, explora la vida d’una dona vidua (Jeanne Dielman) a través de les seves rutines: veiem amb tot luxe de detalls com prepara el menjar, com realitza les tasques de la llar i com cuida del seu fill adolescent. En definitiva, experimentem en primera persona com la nostra protagonista viu sumida en l’apatia: enclaustrada dins de la seva llar, és esclava d’una rutina rígidament estructurada, on la monotonia traspassa la pantalla i esquitxa a l’espectador.
Hi ha un tret força particular però, dins d’aquesta rutina, i és el fet que Jeanne Dielman es prostitueix durant les tardes per mantenir el seu estil de vida, mantenint relacions sexuals de forma rutinària amb diversos homes abans que el seu fill torni d’escola. En aquest sentit podríem dir que la Jeanne del film és la nèmesi del personatge de Catherine Deneuve a Belle du Jour (la pel·lícula de Luis Buñuel); si allà s’articulava un discurs entorn de la prostitució com a transgressió alliberadora, lligant-la amb el desig sexual femení i la fugida de la monotonia, aquí és tot al contrari. Jeanne es prostitueix per necessitat, i arriba un punt on resulta impossible dissociar la seva tasca com a prostituta de la seva rutina fent les tasques de la llar.
Naturalment això no és baladí, ja que Akerman dedica aquest film a la generació de la seva mare, que no va tenir ni dret ni vot a l’hora de decidir el seu destí i que degut al conservadorisme imperant durant els anys quaranta i cinquanta van veure’s engabiades dins la llar simplement perquè era el que tocava fer. Bèlgica a més és un país relativament conservador en matèria d’igualtat, en aquest sentit la pel·lícula va ser revolucionaria per l’època, posicionant el subjecte femení al centre del relat i impedint a l’espectador qualsevol tipus de fuga o distracció que el separés del martirologi de la protagonista.
Les escasses línies de diàleg que poblen el film resulten sempre estranyes, fora de lloc i en absolut ajuden a la protagonista a abstreure’s del seu patiment. Fins i tot el seu fill manté una relació estranya amb ella, sent aquest l’única persona a la qual la protagonista estima de veritat. La nostra protagonista és una dona abnegada fins l’extrem, que va casar-se en el seu dia simplement perquè era el que tocava (tal com li diu al seu fill) i que manté tota aquesta sèrie de rutines alienants simplement perquè ningú ho farà per ella.
Aquesta travessia pel desert de la rutina domèstica, que ocupa de fet gran part del film, comença contra tot pronòstic a esquerdar-se. La protagonista, una persona metòdica fins l’extrem comença a cometre petits errors, que tenint en compte l’escala del film i els tempos amb els quals juga la directora, adquireixen una gran transcendència. La calma (gairebé robòtica) amb la qual abordava les tasques de la llar deixa lloc a una angoixa opressiva que poc a poc es va escolant més i més en les rutines de la protagonista, conduint tot plegat a un final explosiu.
Rimes i vigència
Un dels arguments esgrimits en contra de la decisió de la revista és que la cinta d’Akerman no gaudeix d’una amplia acceptació per part del públic generalista i que el seu llegat és molt difós. Res més lluny de la realitat. Si parlem de rimes i del llegat de Chantal Akerman, és impossible no mencionar la pel·lícula Elephant, de Gus Van Sant, estrenada l’any 2003 i guanyadora de la Palma d’or a Cannes aquell mateix any.
En el film de Gus Van Sant se’ns narren els terribles fets que van tenir lloc a l’institut Columbine, l’any 1999, quan dos joves armats van obrir foc contra els seus companys, matant a dotze persones i causant múltiples ferits; el fet a més a més va portar a la palestra el debat sobre les armes de foc a Estats Units. El més curiós del film és que igual que Jeanne Dielman, no posa el focus en la violència explícita i en el morbo que l’acompanya, sinó en la rutina i el seu afecte alienant.
La pel·lícula segueix durant gran part del seu metratge a diversos estudiants, que recorren de forma anodina els passadissos del seu institut; alguns són populars i juguen a futbol americà i d’altres simplement pateixen en silenci, el director no els jutja, simplement es limita a observar-los des de la barrera. Quan comença el tiroteig, Gus Van Sant no canvia la seva aproximació: com a espectadors no tenim altre remei que seguir als assassins mentre recorren impertèrrits els mateixos passadissos de l’institut, massacrant els seus companys amb una calma que gela la sang.
Aquesta decisió tan radical de posada en escena canvia totalment el sentit de la pel·lícula i l’eleva per sobre d’altres propostes similars. Doncs bé, res d’això seria possible sense Chantal Akerman i la seva Jeanne Dielman, una obra que ha influït a cineastes de la talla de Pedro Costa o Abbas Kiarostami. Parlem d’una cineasta a la que possiblement se li ha fet justícia massa tard però, ja que desgraciadament no ha pogut viure aquesta revitalització de la seva obra.
