La dominació invisible: la funció social dels rellotges en l’era del capital i la moral protestant

Imatge de portada: basílica del Sacré-Cœur vista des de la torre del rellotge gegant de París, França. Font: TravelScape, Freepik.

«Els déus confonguin al primer home que va

descobrir la manera de distingir les hores! I

confonguin, també, a qui en aquest lloc va col·locar

un rellotge de sol, per a tallar i destrossar tan

horriblement

els meus dies en fragments petits!

… ni tan sols puc asseure’m a menjar

tret que el sol marxi».

(Plaute – Nits àtiques. s. II d.C.)

Sovint, es tendeix a entendre i a definir com atemporals certs fenòmens socials, relacions socials o elements de dominació que, arran de la quotidianitat de la seva existència, es categoritzen de forma informal i acrítica com quelcom natural i innat de les nostres societats. Però res més lluny de la realitat, aquestes manifestacions no del tot innocents com l’estructura nuclear en què s’organitzen les famílies o la despossessió dels mitjans de producció que empeny a la gran majoria social a vendre la seva força de treball diàriament —entre altres exemples— són el resultat d’unes condicions històriques i materials que han possibilitat la seva existència. L’objectiu d’aquest article serà sintetitzar les estructures que han possibilitat i facilitat el sorgiment d’un instrument ben peculiar que porta acompanyant a la humanitat durant segles, com és el rellotge. Esdevindrà clau investigar quina és la relació entre un element tan comú i les fortes formes de dominació que caracteritzen les societats contemporànies, així com el vincle que manté amb la moralitat protestant i el control social de masses. En definitiva, ens permetrà desentelar amb quins fins als poderosos han utilitzat aquest peculiar objecte i, alhora  quines formes de resistència han sorgit contra la instrumentalització de la racionalització del temps. Perquè, sovint, on hi ha tirania hi ha contrapoder, i només analitzant les dues cares de la moneda podrem comprendre el perquè en certs moments aturar el temps ha accelerat el curs de la història.

La moralitat oculta darrera el tic-tac

Ja des del moment en què les formacions socials comencen a utilitzar instruments de mesura temporals, es comencen a socialitzar concepcions genuïnes del temps. Però és amb la pròpia gènesi del capitalisme quan la noció d’aquest adquireix una rellevància determinada i unes característiques pròpies. Es construeix tot un edifici moral envers l’ús del temps, però sobretot centrat en la idea que el temps podia ser perdut. En donar-li aquest sentit deífic i impersonal; l’ociositat, la improductivitat, la peresa passen a convertir-se en pecats capitals. Si el temps és obra de Déu, perdre o malgastar aquest tresor que ens ha brindat hauria de ser el pitjor deshonor possible.

Aquesta moralitat va establir els fonaments de l’ètica protestant, la qual menysprea la peresa i promou una ètica del treball diligent com una virtut fonamental. Segons aquesta perspectiva, l’ociositat o la manca de productivitat és considerada un pecat i un obstacle pel desenvolupament personal i social. El sociòleg Max Weber argumentava que aquesta ètica del treball protestant va donar lloc a l’esperit del capitalisme: va promoure la valoració de l’estalvi i la reinversió dels guanys en lloc de perdre el temps o gastar-los en plaers efímers. Els protestants consideraven que el treball dur i l’èxit econòmic eren senyals de la seva salvació, de manera que veien el temps com un recurs preciós que havia de ser utilitzat sàviament en l’activitat productiva i en l’acumulació de riquesa. Aquesta omnipresència moral del temps en les societats occidentals pot ser comparada amb poders dictatorials, tal com ens defineixi Fidalgo:

«Un poder totalitari que exerceix pressió sobre les voluntats i les accions dels subjectes, que és inevitable, que abasta tots els aspectes de la vida i que resulta molt difícil de criticar o combatre. Un poder més absolut i més tenebrós que qualsevol dictadura imaginada o real, ja que interioritza la culpa de perdre el ritme de la vida social a cada ciutadà».

I no existeix millor manera per impregnar socialment aquesta moralitat que amb instruments situats arreu de la quotidianitat, presidint esglésies, ajuntaments i edificis rellevants de cada poble i ciutat.

El rellotge com un engranatge més de l’economia capitalista

En la gènesi material del capitalisme, el rellotge assoleix una rellevància crucial pel que fa a l’organització productiva, la disciplina de la força de treball i en l’augment de la productivitat. De tal manera, que tindrem en compte tant el sentit del temps en el vessant sociològic com en la mesura temporal esdevinguda en instrument d’explotació laboral.

En un context on la revolució industrial començava a impregnar-se per les grans ciutats europees, establir un sistema fabril que requereix d’una gran coordinació en el procés productiu afronta certes complicacions relacionades amb la predisposició al règim de treball assalariat, per part de la classe treballadora, com la manca de puntualitat, l’escaqueig i l’absentisme laboral. Davant d’aquests obstacles E.P. Thompson, narra com els propietaris industrials van començar a redactar codis de conducta a les fàbriques per tal de disciplinar la força de treball. Un destacat exemple el podem  trobar en el Law Book of the Crowley Iron Works, on es recull un seguit de normes que comportaven sancions als treballadors en incomplir-les, principalment relacionades amb la manca d’obediència dels horaris laborals. A partir de llavors, un encarregat es dedicava a controlar el temps d’entrada i sortida dels treballadors.

«El salari haurà de ser calculat “després de totes les deduccions per trobar-se en tabernes, cerveseries, cafeteries,esmorzant, jugant, dormint, fumant, cantant, llegint les notícies, barallant-se o qualsevol qüestió aliena als meus assumptes”. Es va ordenar al monitor i al vigilant de fàbrica que mantinguessin una fulla d’hores per cada treballador, anotades al minut, amb cada Arribada i Escapada».

Ronney ens explica que era una pràctica habitual en les indústries tèxtils del s. XIX, per part dels empresaris, d’avançar el rellotge a l’inici de la jornada laboral i endarrerir-lo cap a les acaballes d’aquesta per tal d’allargar la jornada laboral. Afegint-hi que els treballadors tenien totalment prohibit dur el rellotge personal amb ells. En altres casos, com el de la fàbrica de seda Park Green de Macclesfield, s’utilitzaven rellotges de motor, els quals marcaven la velocitat de les agulles en funció de la velocitat de producció de la màquina. S’observa la funció instrumental del rellotge, on qui controla el temps o el rellotge té el domini i la capacitat de marcar el ritme de la vida de la població, en aquest cas dels treballadors industrials.

Els avenços tecnològics també van tenir un paper destacat en un increment brutal de la precisió en la mesura del temps i, en conseqüència, van sorgir noves aplicacions socials i econòmiques del rellotge. En l’actualitat, el rellotge atòmic té una desviació temporal d’un segon cada trenta mil milions d’anys, una precisió immensa comparada amb la dels rellotges mecànics anteriors, els quals setmanalment havien de ser corregits pel rellotger. Aquesta impressionant precisió dels rellotges moderns, els fa especialment útils dins del mercat financer. Avui en dia es realitzen milions de transaccions econòmiques de compra i venda d’actius en l’àmbit global amb una velocitat de nanosegons, l’estandardització horària esdevé clau a l’hora de fer aquests intercanvis en mercats comuns a escala mundial. Sense aquest nivell de precisió seria impossible compartir la mateixa hora a diferents punts del món en fer aquest tipus operacions tan ràpides. En definitiva, Rooney conclou que si els mercats són els elements claus del capitalisme globalitzat, els rellotges són l’ànima dels mercats. Sense l’alt desenvolupament en la mesura temporal, en l’actualitat seria impossible construir una economia financera global.

Parar el temps

Fins ara hem tingut en compte el paper que han tingut els rellotges dins del sistema capitalista i com s’ha construït una moralitat lligada amb l’ús del temps que ens indicaven. En termes generals, podem considerar la història dels rellotges com la història d’un instrument del poder, la dominació i la disciplina que ha arribat fins als moments més íntims de les nostres vides. Aquesta mesura comuna i compartida del temps organitza les nostres activitats d’ençà que un so harmònic ens desperta, fins que arriba la vesprada que és quan tornem a preparar-nos per iniciar, altre cop, el cicle en el qual ens han condemnat a viure. Un toc de queda passiu que ens ordena i ens domina, que arrossega una bola de ferro moral que pregona a favor de la lògica sistèmica de la productivitat. Però on hi ha dominació, també trobem símbols de resistència i sovint els rellotges han estat l’objectiu principal de la dissidència política. Walter Benjamin ens explica com els treballadors francesos en la revolució de juliol l’any 1830, espontàniament, van començar a disparar als rellotges situats a les grans torres de París. Aquest desafiament simbòlic del concepte de temps de treball capitalista volia superar la racionalització temporal al servei del poder de les classes dominants. Els insurrectes no volien aturar el temps, volien aturar el seu^[1]El temps governat per la burgesia. temps. L’any 1884, els principals governs del món occidental van decidir que tots els pobles havien d’anar sincronitzats amb un mateix rellotge i és quan Greenwich es va escollir com a primer meridià del món. No fou casualitat que el punt que marcava el compàs global fos objectiu d’atacs constants. Una dècada després, l’anarquista Martial Bourdin va estar a punt de fer volar pels aires el meridià de Greenwich amb una bomba, però no ho va aconseguir i l’explosió va posar fi a la seva vida.

D’exemples de resistència envers els rellotges en trobem moltíssims al llarg de la història. El capitalisme global pot semblar una torre ferma i amb profunds fonaments, tan assentada en les nostres societats que a molts ens costa fins i tot imaginar un altre món possible. Però això no vol dir que estigui exempta de fragilitats: el mercat global, la xarxa d’internet, les telecomunicacions, els telèfons mòbils, els GPS, etc., són totalment dependents d’aquests rellotges tan precisos i, sens dubte, si els senyals horaris es deixessin de compartir arreu del planeta no seria exagerat dir que el món modern pararia en sec.

Per saber-ne més

Thompson, E. P. (2003). Tradición, revuelta y consciencia de clase: Estudios sobre la crisis de la sociedad preindustrial. Editorial Crítica, Grupo Editorial Grijalbo. Barcelona. Disponible en línia a: https://acortar.link/q2XiQM.

Rooney, D. (2021). A tiempo. Una historia de la civilización en doce Relojes. Alianza Editorial.

Tischler, S. (2008). “Los disparos de los obreros de París contra los relojes en 1830 y la toma de San Cristóbal de las Casas por indígenas zapatistas en 1994: Algunas notas sobre la discontinuidad”. Bajo el Volcáns, 7(13), 155-159. Benemérita Universidad Autónoma de Puebla, Puebla, México.

Fidalgo, A. (2016.). La aceleración del tiempo como alienación. La propesta de Hartmut Rosa des de la Teoría Crítica. El Sevier. Disponible en línia a: https://acortar.link/aZOTgp.