Avui dia la paraula geopolítica s’ha convertit en pràcticament sinònim de relacions internacionals conflictives. Però quan es parla de geopolítica, parlem de les relacions entre les societats humanes i el seu medi geogràfic, i com això es trasllada a les relacions entre els Estats. Aquestes relacions necessiten ser posades en una perspectiva històrica per entendre els esdeveniments presents. De fet, la força de l’anàlisi geopolítica recau en el fet que la geografia rarament canvia. La mà humana només pot modificar els elements geogràfics per via de costoses obres d’infraestructura. Per això el Gran Canal de Nicaragua és un projecte que pot transformar les relacions de poder a la conca del Carib. Si, a més a més, la Xina hi està implicada, estem parlant d’un projecte que pot tenir conseqüències d’abast global. Nicaragua és un dels països més pobres de Centre Amèrica, i un dels que més vegades ha estat intervingut pels Estats Units d’Amèrica. És un país relativament petit, que compta amb el Llac de Nicaragua, la reserva d’aigua dolça més gran de la regió del Carib. Darrerament Nicaragua ha tornat a ser d’interès geopolític arran de l’anunci del projecte del Gran Canal de Nicaragua. La idea d’un canal que connectés el Carib amb el Pacífic és una idea antiga, i que Nicaragua fos la localització per aquest projecte no és pas casual. La relativa estretor del país i la seva orografia van fer que fos el lloc suggerit pel conquistador Hernán Cortés a l’Emperador Carles V per a la construcció d’un canal interoceànic. Ara bé, les limitacions tecnològiques de l’època van fer que tal idea fos irrealitzable. Simon Bolívar, també van fantasiejar amb aquesta idea, veient un Canal sota control llatinoamericà com una eina per a garantir la independència dels sud-americans davant dels EUA i Europa.
No va ser, però, fins a principis del segle XX, quan la tècnica va assolir el nivell suficient perquè idea del Gran Canal fos realitzable. És llavors quan uns Estats Units que es trobaven en el despertar del seu imperi marítim, es plantegessin la construcció d’un Canal que unís el Mediterrani Americà amb el Pacífic. Aquesta connexió es presentava vital per a una potència que feia pocs anys que havien expulsat els darrers vestigis de la vella Europa del seu hemisferi, i ara es llençaven a la conquesta d’Àsia. En aquest context les elits de Nicaragua i Panamà – juntament amb magnats nord-americans amb interessos a un o altre país – es van veure immersos en una competició per obtenir els drets de construcció del projecte. En l’últim moment, un segell amb la imatge d’un volcà en erupció al llac de Nicaragua, hàbilment repartit a tots els membres del Congrés, va inclinar la balança a favor de Panamà. Tot i això Nicaragua no va rendir-se. El govern liberal de Jose Santo Zelaya va cercar finançament europeu i japonès per al projecte. Moviment que va xocar amb els interessos de Wahsington. L’existència d’una nova via de connexió interoceànica en mans de potències rivals –especialment l’Imperi Japonès, amb qui els EUA competien pel control del Pacífic– suposava per als nord-americans un risc massa gran que no podia ser permesa a la seva pròpia àrea d’influència natural. Davant d’aquest perill, l’any 1912, els EUA van promoure un aixecament dels conservadors, que en darrera instància va acabar amb una desplegament dels marines a Nicaragua. Aquesta intervenció va atiar el foc de la rebel·lió impulsada per Cesar Sandino. Sandino, en el seu manifest de 1929 Plan de realización del Supremo Sueño de Bolivar, comparteix la visió del Libertador sobre el Gran Canal de Nicaragua com a garantia d’independència per als pobles Llatinoamericans. Una casualitat històrica (o no), ha volgut que sigui precisament un govern que s’anomena sandinista qui hagi plantejat la recuperació del projecte del Gran Canal. L’any 2013, la companyia xinesa amb les sigles en anglès HKND-Group i el govern sandinista de Daniel Ortega van arribar a un acord per la construcció d’un Canal Interoceànic a Nicaragua. El projecte compta amb un pressupost inicial de cinquanta mil milions de dòlars i tindria una llargària de 278 quilòmetres; 28 metres de fondària i 500 metres d’amplada. D’aquesta manera, el Canal de Nicaragua seria més llarg i més profund que el Canal de Panamà, cosa que permetria la circulació de vaixells d’alta capacitat, com per exemple els petroliers veneçolans que parteixen diàriament cap a la Xina. A part de la construcció del Gran Canal, estan també projectats el desenvolupament d’infraestructures de telecomunicacions, de ferrocarril i un aeroport internacional; a més de zones franques comercials i complexos turístics. L’impacte econòmic i social que suposaria la construcció del Canal per a Nicaragua és obvi. D’aquesta manera, Ortega està decidit a fer del Gran Canal el seu llegat per a Nicaragua. Com Bolívar i Sandino, el govern considera aquest projecte com una via per al desenvolupament i una garantia d’independència per a Nicaragua. Tot i que, paradoxalment, el projecte dóna àmplies concessions a HKND-Group, que serà propietària del Canal durant almenys 50 anys. Ara bé, els defensors del canal plantegen que un país de les característiques de Nicaragua sap que el seu únic avantatge diplomàtic es troba en les escletxes obertes en el complex joc de les rivalitats de les grans potències; en aquest cas sembla ser que Nicaragua es proposa treure profit de la competència entre la Xina i els EUA. Ara bé, el Gran Canal ha despertat una forta oposició interna, tant de les milers de persones que es veuen afectades per les expropiacions, com pels riscos ecològics que la construcció d’aquesta infraestructura comporta. Especialment existeix el risc de salinització del Llac de Nicaragua, que com s’ha dit més amunt, és la reserva d’aigua dolça més important de la regió. A més a més darrerament s’ha posat en qüestió la solvència del HKND-Group. En mig de protestes, i malgrat que les obres van començar el 2015, actualment la construcció del canal roman aturada. Tot i això, tant el govern com HKND-Group van remarcar recentment que el Canal tirava endavant, i els processos d’expropiació de terres continuen en marxa. El paper del govern de la Xina en aquest afer és encara poc clar. Una de les primeres coses que s’ha de tenir en compte és que a dia d’avui Nicaragua i la República Popular de Xina no mantenen relacions diplomàtiques formals. Si bé el primer govern sandinista mantenia relacions amb Beijing, amb la seva caiguda, el govern de Chamorro va canviar el reconeixement de la República Popular a la República de Xina, Taiwan, com la representat de la nació xinesa, cosa que implica la ruptura immediata de les relacions amb la Xina popular. A causa de la importància que els fons d’ajuda al desenvolupament taiwanesos representen per a Nicaragua, el govern d’Ortega va considerar que els costos de tornar a establir relacions amb Beijing eren massa alts. Tot i això, la Xina és un actor força pragmàtic en les seves relacions internacionals, i les seves grans companyies privades –de la mateixa manera que passa sovint a Occident– han servit per a desenvolupar relacions diplomàtiques en contextos políticament incòmodes. D’altra banda és important fer notar que a nivell estratègic, una implicació directa del govern xinès en el projecte del Gran Canal hagués despertat una oposició frontal per part de Washington –que ja ha fet notar la seva inconformitat per mitjà de la seva ambaixada a Nicaragua.
De totes formes, es fa difícil creure que la construcció d’un macro-projecte d’aquesta envergadura pugui ser degut a una iniciativa purament privada. La construcció del Gran Canal tindria unes conseqüències en el tauler de joc geopolític immediates, que fa que no pugui ser mesurat sota una racionalitat empresarial. El Gran Canal faria més estretes les connexions entre els mercats asiàtics i americans trencant amb el domini nord-americà sobre les vies de comunicació al Carib. A més el fet que el projecte s’estigui desenvolupant en un país que té un govern de perfil nacionalista, membre de l’Aliança Bolivariana posa de manifest que el projecte del Canal pot afeblir la posició dels Estats Units en el seu “pati del darrere”. A més a més, recentment el Canal de Panamà ha estat ampliat per poder ser utilitzat per vaixells de gran capacitat, amb participació de capital xinès. No és casualitat que el primer vaixell a travessar el Canal, un cop fetes les reformes, hagi sigut un macro vaixell de càrrega xinès. A això cal afegir-hi també que actualment Panamà ha recuperat els drets de propietat sobre el seu canal. Per tant des del punt de vista econòmic, el projecte del Canal de Nicaragua sembla massa arriscat mentre existeixi l’alternativa panamenya. Des del punt de vista geopolític la cosa canvia. Panamà és un país que no té exercit propi, però això no vol dir que a Panamà no hi hagi exèrcit. De fet sí que n’hi ha un: el dels Estats Units d’Amèrica. Per tant, malgrat que Panamà hagi recuperat els drets de propietat sobre el Canal, la permanent presència nord-americana al país fa que la seva sobirania sigui més formal que real. Als ulls de la Xina, per tant, Panamà apareix com un soci poc fiable. A nivell geostratègic, el Canal de Nicaragua oferiria un avantatge insalvable sobre el Canal de Panamà, ja que si la fondària projectada pel Canal de Nicaragua és suficient per a la circulació de petroliers o macro vaixells de càrrega, vol dir que també seria prou profund per als submarins de l’Armada de l’Exèrcit Popular. Submarins que difícilment mai podrien passar per un país controlat militarment pels EUA com Panamà. A tot això també hi hauríem de sumar la seguretat que les provisions estratègiques de petroli veneçolà cap a la Xina –que actualment no fan ús del Canal de Panamà, de manera que s’augmenta el temps del viatge– quedarien garantides amb el Gran Canal. Per tant queda clar que la lògica que mou la construcció del Canal Interoceànic de Nicaragua no és l’empresarial sinó els interessos geoestratègics i geoeconòmics de Beijing. D’aquesta manera la Xina podria esdevenir una potència amb influència trans-hemisfèrica. Amb el Gran Canal s’invertiria l’estratègia que l’almirall Alfred Thayer Mahan –el gran ideòleg de l’estratègia d’expansió marítima dels EUA– va plantejar en el seu llibre The Problem of Asia and Its Effect Upon International Policies (1900). De la mateixa manera que els EUA van ser capaços d’assaltar l’Àsia un cop controlat el mar del Carib, la Xina podria mirar d’obtenir influència a les Amèriques des d’una sòlida xarxa d’interessos marítims a Centre Amèrica. Però el gran obstacle per a l’expansió marítima xinesa és que Beijing no té control sobre les seves pròpies aigües. Actualment la presència nord-americana al Mar de la Xina és el principal risc per a la seguretat de la República Popular. Evitant la confrontació directa, Xina envia un missatge clar a Washington, obrint-li un nou front de competència geopolítica al seu patí del darrer, limita el marge de maniobra nord-americà.
Tot i això, com es pot veure, el Gran Canal de Nicaragua encara és un projecte ple d’incerteses. Apart l’opacitat amb la qual s’està duent a terme, fa difícil obtenir informacions clares. Ara bé, el passat dia 6 de Novembre, Daniel Ortega va ser reelegit amb una àmplia victòria amb el 72% dels sufragis, cosa que pot donar una nova empenta al projecte i el reafirma davant les protestes. També cal recordar que molts dels problemes que existeixen a Nicaragua, també els va patir la construcció del Canal de Panamà, que fins que no va ser acabat va ser repetidament considerat com un fracàs. D’altra banda, el sol fet que un projecte com aquest sigui plantejat en contra de la voluntat dels Estats Units, patrocinat amb capital provinent d’una potència extra-americana, és en si mateix una mostra de la confiança de la Xina a nivell global, i de l’actual canvi en la correlació de forces en el sistema internacional. Si s’acabés construint-se el Canal de Nicaragua facilitaria la presència sostinguda de la Xina a les amèriques, i donaria per sentenciada gairebé dos segles de Doctrina Monroe.
