Per citar aquesta publicació

Pedrero Roson, Daniel (2022) “'Per dret diví'. L'ensenyament religiós a l'Espanya de la Restauració”, Ab Origine Magazine, 75 (juliol) [en línia].
Tags

‘Per dret diví’. L’ensenyament religiós a l’Espanya de la Restauració

En aquest article es fa un repàs sobre el model educatiu de l’Església durant la Restauració que, tot i ser particular, va acabar estenent-se en el conjunt de la societat gràcies a la política religiosa de la Restauració que va permetre que l’ensenyament congregacionalista s’expandís amb força a partir de la segona meitat del segle XIX. Seguint la línia de les reformes educatives promogudes pels diferents governs isabelins, s’expliquen les particularitats pròpies de les congregacions religioses, així com la doble segregació i l’aprofitament per part de l’Església de les mancances de l’Estat en qüestió d’instrucció pública.

Serà amb la mort de Ferran VII, la coronació d’Isabel II com a successora del monarca i l’ascens dels progressistes al poder l’any 1835 quan es van trencar les relacions entre l’Estat i la Santa Seu. Un Reial decret de 1836 signat per la reina regent Maria Cristina va suposar la supressió de tots els ordes religiosos i la confiscació de les seves propietats. Això va significar que ordes dedicats a l’ensenyament com els Jesuïtes haguessin de marxar d’Espanya. Els Escolapis, en canvi, es van salvar d’aquest decret. Se’ls hi va reconèixer la seva tasca educativa i només van quedar supeditats a l’Estat, però en cap cas van perdre les seves possessions.

Caricatura que mostra al clergat com a còmplice del carlisme. Font: Wikimedia Commons

Tot i aquest enfrontament amb l’Església, l’Estat era conscient de la influència social que tenia la institució entre la societat. És per això que el Partit Moderat va veure amb bons ulls restaurar les estructures eclesiàstiques mitjançant un Concordat. Les maniobres per tal de solucionar els conflictes s’inicien l’any 1844. La voluntat era renovar l’antic Concordat de 1753 i establir el paper que tindria l’Església en el nou Estat. Les negociacions van quedar tancades l’any 1851 i entre els acords presos trobem, per exemple, el catolicisme com a religió única, facilitats perquè l’Església pogués vigilar el que s’ensenyava a les escoles públiques i privades, censura a tot allò que s’imprimís, reposició dels ordes religiosos expulsats i el dret a adquirir i posseir béns.

Amb la restauració monàrquica impulsada per Antonio Cánovas del Castillo, i l’aprovació d’una nova Constitució l’any 1876, a l’Església se li assignava un paper predominant en el nou sistema polític després d’anys de pèrdua de poder. Així i tot, l’Església no quedaria del tot contenta amb el procés de secularització de l’Estat i la llibertat de culte que incloïa la nova Constitució, per la qual cosa les manifestacions en contra d’aquestes polítiques no cessarien.

Obstinada en recuperar el protagonisme que havia perdut, l’Església va creure prioritari fer-ho a través de l’ensenyament. El fet és que va saber aprofitar molt bé «la impotència de l’Estat liberal en el compliment dels seus més elementals deures respecte a la instrucció pública». I és que en aquest moment la taxa d’analfabetisme a Espanya superava el 50% i les polítiques impulsades pels diferents governs des del Plan Pidal no s’arribaven a aplicar del tot. Arran d’això serà creixent el nombre de congregacions que passaran a dedicar-se pràcticament en exclusiva a l’ensenyament, fos de nens o nenes o bé de burgesos o classe obrera.

Igualment l’Església seguia demanant més i més prerrogatives fins a arribar al punt de reclamar el control de l’ensenyament en exclusiva. Al·legaven aquesta exclusivitat per «dret diví» i exigien que l’Estat tenia el dret d’abstenir-se en educar i recolzar a l’Església mitjançant la prohibició d’establiments d’ensenyament laic o contraris a la doctrina catòlica.

Diversos eren els avantatges dels quals disposava l’Església enfront de l’Estat i que van impulsar la ràpida extensió dels centres congregacionals. Un d’ells, per exemple, era que no se’ls hi aplicava l’exigència de títols formatius als professors que impartien classe, a diferència dels professors d’instrucció pública. Aquest privilegi s’estipulava a l’article 153 de la llei Moyano i acabaria perjudicant en el nivell educatiu dels alumnes.

Moltes de les congregacions es van instal·lar preferentment a les ciutats i van decidir dedicar-se a l’ensenyament de la classe burgesa per un motiu: recuperar el poder que havien perdut. Creien que educant als futurs dirigents de l’Estat podrien sobreviure i desenvolupar-se en les esferes de la nova economia capitalista.

El cert és que l’Església es va aprofitar de les prerrogatives que li oferia l’Estat directament, però també va saber treure partit de les mancances que existien en aquest sector. L’ensenyament primari públic acumulava una sèrie de trets negatius que causaven que hi hagués unes xifres importants d’absentisme escolar, sobretot a les zones rurals.

En primer lloc trobem l’orografia i la dispersió de la població com a causa de l’absentisme escolar. El fet que la població rural fos dispersa i que no hi hagués una escola en cada municipi, sumant l’estat de conservació dels camins, feia que per a moltes famílies fos pràcticament impossible escolaritzar als seus fills. Un segon motiu seria que tot i que oficialment l’escola era gratuïta per a les famílies pobres, la realitat era que totes estaven obligades a sufragar una part del salari dels mestres. A això se li sumava el fet que molts alumnes havien de treballar perquè als habitatges no es podien permetre prescindir d’un salari.

Un altre motiu es troba relacionat amb la llengua. El fet que existís l’obligatorietat d’instruir als alumnes en castellà feia que a les zones on la llengua pròpia era una altra ―com és el cas de Catalunya, Euskadi o Galicia, per exemple― els alumnes no assistissin a classe a causa de la barrera comunicativa entre ells i els professors, els quals en moltes ocasions no coneixien la llengua del territori. L’Església va saber aprofitar aquest aspecte i optar per a impartir el catecisme en la llengua pròpia del territori tot i estar prohibit.

L’any 1904 es va aprovar a França la Llei Combes, per la qual l’Església quedava inhabilitada per a impartir la docència tant en centres públics com privats. Això va influir en l’ensenyament religiós a Espanya en quant va motivar l’increment del nombre d’escoles de l’Església. És el moment en què s’impulsa l’establiment al nostre territori de congregacions com les dels Germans de La Salle, els Marianistes, els Maristes, les Religioses de Jesús Maria, les Ursulines o els Salesians, que alhora compartirien espai amb d’altres ben arrelades com bé eren les Vedrunes, els Jesuïtes o els Escolapis. D’entre les congregacions dedicades a l’ensenyament masculí caldria destacar les dels Germans de La Salle, els Marianistes, els Maristes, els Salesians, els Escolapis i els Jesuïtes. Per altra banda, d’entre les congregacions dedicades a l’ensenyament femení caldria destacar la Societat del Sagrat Cor de Jesús, les Salesianes, les Vedrunes i les Teresianes.

L’ensenyament a Espanya es trobava regulat per la Ley reguladora de la enseñanza, promoguda pel polític moderat Claudio Moyano i aprovada l’any 1857. En aquesta nova normativa l’ensenyament quedava dividit en tres nivells: primari (elemental i superior), secundari (estudis generals o estudis d’aplicació a les professions industrials), i superior (facultats, ensenyaments superiors i ensenyaments professionals).

En l’ensenyament primari elemental es cursava Doctrina cristiana, Lectura, Escriptura, Principis de Gramàtica i Ortografia castellana, Principis d’Aritmètica i sistema mètric decimal, i un bloc d’Agricultura, Indústria i Comerç en el cas dels nens; i de tasques domèstiques, dibuix aplicat i higiene domèstica en el cas de les nenes. En l’ensenyament primari superior no hi havia diferenciació entre les assignatures i tots cursaven per igual Principis de Geometria, Dibuix lineal i Agrimensura; Rudiments d’Història i Geografia; i Nocions generals de Física i d’Història Natural. Aquestes eren les assignatures bàsiques que s’havien d’impartir en aquest nivell. Després, cada escola podia afegir-ne més en funció dels recursos dels quals disposessin i del nivell adquisitiu de les famílies dels alumnes. Això mateix s’aplicava a la resta dels nivells d’ensenyament.

Aspecte del Col·legi de les Religioses de Jesús-Maria de Sant Gervasi a inicis del segle XX. Font: Arxiu Municipal del Districte de Sarrià-Sant Gervasi. AMDSG4-350, 103.

Les Religioses de Jesús-Maria de Sant Gervasi, per exemple, seguien un pla d’estudis molt generalista que incloïa assignatures com Lectura, Cal·ligrafia, Gramàtica, Aritmètica, Història, Geografia, Elements de Literatura, Francès, Higiene, Música, Dibuix, Gimnàstica, Nocions d’Àlgebra, etc. A més, dins les seves instal·lacions comptaven amb unes aules d’Economia domèstica destinades a l’ensenyament del rentat, de la planxa i de la cuina.

Laboratori de Química del Col·legi Sant Ignasi de Sarrià (Desconegut). Font: Arxiu Municipal del Districte de Sarrià-Sant Gervasi. AMDSG4-350, 0166.

L’ensenyament secundari, com ja s’ha vist anteriorment, es dividia en dues branques: Estudis Generals o Estudis d’aplicació a les professions industrials. En el cas dels primers, aquests es dividien en un període inicial de dos anys i un segon període de quatre anys. Els dos primers anys es cursava Doctrina cristiana i Història Sagrada, Gramàtica castellana i llatina, Elements de Geografia i Exercicis de Lectura, Escriptura, Aritmètica i Dibuix. Els quatre cursos següents, en canvi, tenien una varietat més diversa de matèries: Religió i Moral cristiana, Exercicis d’anàlisi, traducció i composició llatina i castellana; Rudiments de llengua grega; Retòrica i Poètica; Història universal i particular d’Espanya; Ampliació de Geografia; Elements d’Aritmètica, Àlgebra i Geometria; Elements de Física i Química; Elements d’Història Natural; Elements de Psicologia i Lògica; i Llengües vives.

Aquesta estructura canviarà a partir de 1894, quan el ministre Groizard reorganitzi l’ensenyament secundari. El primer període passarà dels dos als quatre anys i serà enfocat a estudis generals, mentre que el segon període passarà dels quatre als dos anys i serà d’estudis preparatoris. Pels estudis generals s’estudiarà Llatí i Castellà, Francès, Geografia, Història Universal i d’Espanya, Preceptiva literària, Elements de Psicologia, Lògica i Ètica; Matemàtiques elementals; Nocions de Física i Química, Fisiologia i Història Natural; Elements d’Agronomia i Nocions de Tècnica industrial; i Nocions de Dret usual. Pels estudis preparatoris trobem la branca de Ciències Morals amb Ampliació de Llatí i Elements de llengua grega, Estètica, Teoria de l’Art i Història de les literatures, Antropologia general i Psicologia, Sistemes filosòfics, Sociologia i Ciències ètiques; i la branca de Ciències Fisiconaturals amb Ampliació de Llatí i Elements de llengua grega, Ampliació de Matemàtiques, Ampliació de Física i Química, Mineralogia, Geologia, Botànica i Zoologia.

En conclusió, l’Església no només va saber aprofitar els beneficis legals que l’Estat li havia atorgat al Concordat de 1851 i a la Constitució de 1876, sinó que també va saber treure partit de les mancances del mateix Estat cap a la instrucció. Inicialment, però, l’ensenyament religiós tampoc és que fos molt millor pel que fa al nivell formatiu. El que no estiguessin obligades a disposar d’un títol que habilités al personal docent per a ser mestres ―a diferència dels que es dedicaven a l’ensenyament públic― feia que les congregacions no comptessin amb personal qualificat i que això repercutís negativament en la formació dels alumnes d’aquestes escoles congregacionals.

Tot i que l’accés a l’ensenyament era universal, gràcies a l’anàlisi del model educatiu religiós podem afirmar que aquest era millor o pitjor en funció del perfil dels alumnes. No només hi havia congregacions dedicades exclusivament a l’ensenyament de les classes obreres o de les classes mitjanes i altes, sinó que dins dels mateixos centres hi havia una certa estamentació. Si l’escola era oberta a tota la societat, normalment els alumnes eren separats en funció del nivell socioeconòmic de la família. A les Vedrunes d’Euskadi, com ja hem vist, mentre les alumnes de pagament podien cursar assignatures com Geografia, idiomes, Música o Ciències naturals, les gratuïtes s’havien de conformar amb un currículum molt bàsic que incloïa Lectura, Escriptura, Gramàtica i Ortografia castellana, Regles bàsiques d’aritmètica i tasques domèstiques.

Per saber-ne més

BERDOTE ALONSO, E. (2018) – Mujer y educación: las Hermanas Carmelitas de la Caridad en el País Vasco (1870-1931) (Tesi doctoral, Euskal Herriko Unibertsitatea, Euskadi).

CAPITÁN DÍAZ, A. (1991) – Historia de la educación en España. 2- Pedagogía contemporánea. Espanya: Dykinson

GARCÍA GARGALLO, M. (2002) – L’ensenyament de l’Església a la ciutat de Barcelona (Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, Catalunya).

OSTOLAZA ESNAL, M. (2017) – Entre religión y modernidad: los colegios de las congregaciones religiosas en la construcción de la sociedad guipuzcoana contemporánea, 1876-1931. Bilbao: Euskal Herriko Unibertsitatea.Yetano, A. (1988) – La enseñanza religiosa en la España de la Restauración (1900-1920). Espanya: Anthropos.

  • (Sant Feliu de Guíxols, 1998). Graduat en Història per la UdG i màster en gestió i investigació del patrimoni cultural per la UCM i UPM. Bibliòfil i col·leccionista d'antiguitats.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Per citar aquesta pubicació

Pedrero Roson, Daniel (2022) “'Per dret diví'. L'ensenyament religiós a l'Espanya de la Restauració”, Ab Origine Magazine, 75 (juliol) [en línia].
Popular

Relacionat