Des d’antuvi l’ésser humà ha estat vinculat al teatre i l’espectacle: ja al Paleolític van sorgir els primers indicis de teatralitat. La dansa, la representació, el cant… foren complements indispensables per al desenvolupament dels humans. Resultaren tan importants que, fins i tot, es transformaren en professió: ja a les antigues Grècia i Roma existiren artistes de l’espectacle. Un mester que, en arribar l’Edat Mitjana, va ser durament condemnat i “reinterpretat” per l’Església catòlica. De fet, podem afirmar que aquell espectacle profà i d’arrels més primitives representat a l’Antiguitat s’hagués perdut en el temps de no ser, en gran part, pel paper excepcional que desenvoluparen els joglars i les joglaresses medievals.
Per hom és coneguda la figura del joglar medieval. Un home excèntric que canta, dansa, toca instruments i fa malabarismes. Per hom també és familiar la imatge del joglar vestit amb robes estridents que es dedica a fer un espectacle davant d’un públic entregat. Tanmateix, els joglars van jugar un paper molt més important que el de la mera actuació: van arribar a convertir-se en la viva veu de la cultura medieval i en els personatges de major mobilitat geogràfica i social de l’Edat Mitjana, així com van esdevenir portadors de noves, narradors d’històries, difusors d’idees i missatges al servei de trobadors, senyors eclesiàstics o laics, i un llarg etc.
Però, i si parlem de joglaresses? Resulta difícil definir qui van ser exactament aquestes dones i, encara més complex, tractar d’esbrinar en què consistia la seva professió sense caure en convencionalismes. Si consultem la documentació del segle passat i, fins i tot alguna més recent, ho trobarem ben clar: segons molts estudiosos les joglaresses o soldaderes no van ser més que dones de mala vida dedicades a l’espectacle, que venien el seu cos a canvi de diners o, en altres paraules, que eren prostitutes.
Només per fer-nos una idea, en la seva obra Poesía juglaresca y juglares, Menéndez Pidal defineix l’ofici joglaresc i el divideix en diferents categories per als homes i per a les dones. Malgrat que aquestes categories no són del tot encertades, ens permeten veure la gran diferència existent entre un i l’altre estudi: davant de deu definicions i categories per als joglars només en proposa tres per a les joglaresses: soldaderes, cantaires o dansaires.
Res més enllà de la realitat. De fet, tenim constància de l’existència de joglaresses que van ser acròbates, músiques, contorsionistes, malabaristes… i un llarg etcètera de dones artistes de l’espectacle encara avui dia sense definir. Així doncs, no ens trobem només davant d’una manca important de dades relatives a la figura joglaresca femenina, sinó també a l’estudi relegat de les joglaresses en comparació amb l’interès despertat pels seus homòlegs masculins.
A la península Ibèrica van existir dones que, individualment o per parelles, realitzaven espectacles amb l’objectiu d’entretenir un públic. Per consegüent, la majoria d’elles sabien cantar, ballar, tocar instruments, fer malabarismes i contorsionismes i algunes, fins i tot, realitzar les seves pròpies composicions i organitzar els seus espectacles. Igualment, no totes van dedicar-se al món de la prostitució ni van fer representacions al carrer. De fet, de dones de l’espectacle n’hi va haver a tota la Península i moltes d’elles van aconseguir una gran fama i reputació. En són exemple aquelles joglaresses que exercien a la cort dels reis d’Aragó, o esclaves que servien als sultans d’Al-Àndalus, o bé soldaderes gallegues que entonaven cançons de la lírica galaicoportuguesa, etc.
En aquest sentit, cal fer especial menció a María Pérez, també coneguda com “la Balteira”. Aquesta soldadera gallega va iniciar-se en l’art de la joglaria a la cort de Ferran III de Castella (1199 o 1201 – 1252) i, més tard, va esdevenir una gran celebritat a la cort d’Alfons X de Castella (1221 – 1284), entre els anys 1257 i 1267. Un indicatiu de la seva popularitat el constitueix el fet que hi ha tot un cicle de cançons que giren entorn de la seva figura. Igualment projectades a les cançons i molt famoses a l’època trobem soldaderes com Domingas Eanes, Maior Moniz o Mari’ Aires, entre d’altres.
Lamentablement, encara avui dia no coneixem, ni de Maria Balteira ni de cap altra de les joglaresses esmentades, el fet més rellevant: quines van ser les cançons per elles cantades o compostes que els van donar la fama. Queda, doncs, molta feina per fer i moltes coses per descobrir sobre aquestes dones dedicades al món de l’espectacle medieval.
