El mes de setembre ha arribat i probablement parlar d’un projecte que va versar al voltant del descans i de les vacances sembla fer llenya de l’arbre caigut o furgar dins una ferida encara oberta; tanmateix –consideracions melancòliques a part- és important prestar atenció a aquesta proposta d’espai de vacances per la classe treballadora que va aparèixer a finals dels anys vint i, sobretot, a principis dels anys trenta –ja en plena Segona República-.
L’atenció cap aquest projecte em va sorgir de cop i volta cercant a l’arxiu de la fundació Roca&Galés temes relacionats amb el cooperativisme al barri barceloní del Poble-sec. En aquest arxiu es conserven els números –molts d’ells digitalitzats- de la premsa cooperativa (Revista Cooperativa Catalana, El Cooperador Cooperatista, El Cooperatista, Cooperatismo, Acción Cooperatista, són els diferents noms que tingué l’òrgan de la Federació Regional de Cooperatives de Catalunya i Balears). Així doncs, en el número 557 de la publicació Acción Cooperatista del 4 de gener de 1934 –durant el Bienni Negre o Conservador- apareixia sota el títol d’”Una obra popular de interés social y cooperatista” el projecte de “La Cooperativa ‘Ciutat de Repòs i de Vacances”.
El projecte “Ciutat de Repòs i de Vacances” va néixer de la mà del col·lectiu GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura) –de cabdal importància per entendre l’arquitectura durant la Segona República amb obres tan importants com la casa bloc de Barcelona-. Aquest col·lectiu va elaborar un projecte per construir un espai de descans i de vacances per la classe treballadora que s’havia de situar entre Gavà i Castelldefels. Els primers estudis d’aquest projecte van iniciar-se el 1929 però no fou fins als anys 1933 i 1934 quan el projecte i els estudis analitzats es van presentar al públic a Madrid i Barcelona. Un projecte que es preveia que s’havia de realitzar a través de la creació d’una “unió cooperativa” (una “cooperativa popular” presidida per Francesc Maspons i Anglasell), d’aquí que la premsa cooperativista se’n fes ressò de manera àmplia. L’esclat de la guerra civil posaria punt final a aquest projecte tot i que podríem parlar que, paradoxalment, l’avenç de la història ha acabat convertint aquella zona en un dels punts més importants en els quals la classe treballadora metropolitana barcelonina va acabar establint-hi les seves llars pels períodes de vacances.
Les vacances de la classe treballadora
Tal com es recull en les primeres línies de l’article on es fa un resum extens del projecte, aquest està intrínsecament vinculat des del primer moment amb la classe treballadora barcelonina i catalana. En l’exposició del projecte que se’n fa es parla de l’esclavitud que representa la vida a la ciutat per la classe treballadora. Una vida urbana que es menja la força, l’espai i el temps de les treballadores i treballadors; «una economia que cotiza la fuerza, el espacio y el tiempo […] tres factores de los cuales era propietario absoluto el hombre en estado primitivo». Una situació d’opressió que a la ciutat de Barcelona tenia una cara més cruel degut també a l’augment de la població que havia experimentat en poc temps. L’any 1810 Barcelona comptava amb 115.000 habitants i la xifra en aquells primers anys de la dècada dels trenta sobrepassaria el milió. I la tendència era a l’alça. Un creixement poblacional que anava acompanyat d’un creixement del territori urbà, és a dir, de la ciutat pròpiament dita. Per tant, davant d’aquesta situació, la vida a la ciutat comportava diversos conflictes i disfuncions que afectaven sobretot a la classe treballadora i que a les quals calia donar resposta des del món de l’arquitectura i la planificació urbana.
En aquest cas, feien referència al descans dels i les treballadores, «el reposo de las masas». Una reconquesta de l’espai i el temps que el capitalisme li estava furtant a la classe treballadora. Una problemàtica totalment filla del seu temps. Fou durant les primeres dècades del segle XX –pel que fa a l’Estat espanyol, però a les darreries del segle XIX a economies europees més industrialitzades com Anglaterra o França- quan el descans i l’oci de les masses i, per tant, de les classes populars, va començar a esdevenir un tema important. Fins llavors l’oci i el descans eren quelcom només reservat a les classes benestants –que tot i això seguien essent les que més en gaudien d’ambdós elements-. La modernitat va arribar també en forma d’oci de masses, de l’extensió de teatres, espectacles, esports de masses, fires i exposicions internacionals, etc.). En aquest context, doncs, l’oci i descans de la classe treballadora apareixia com un dret i calien solucions en aquell sentit; unes solucions que, per tal de ser efectives, havien de tenir un caràcter popular. D’aquí prové el projecte de la “Ciutat de Repòs i Vacances”.
Finalitats del projecte
La idea principal i vertebradora de la proposta era la idea que la classe treballadora havia de poder gaudir –igual que la classe benestant i dirigent- de la possibilitat de tenir un temps i espai d’oci i esbarjo fora de la ciutat. Com s’ha dit, la classe burgesa dirigent ja tenia aquesta necessitat coberta, ja que tenia cases d’estiueig, segones residències i, també en molts casos, propietats rurals a prop de la ciutat o per arreu del territori. Unes propietats a les quals es retiraven per desconnectar –com en diem ara- de la vida a una ciutat densament poblada com Barcelona. Una ciutat que, igualment, no gaudia de zones verdes notables i que vivia d’esquena al mar. Sota el paraigua d’aquestes premisses el projecte pretenia esdevenir a la vegada zona verda i parc marítim. La seva situació privilegiada geogràfica a una pineda davant del mar i relativament a prop de Barcelona es considerava com a idònia per a complir els seus objectius. A més, es considerava que el fet de situar aquest espai fora de la ciutat de Barcelona permetria a la ciutat seguir el seu creixement poblacional i territorial.
De la mateixa manera, un altre dels objectius era establir un parc d’esports dins d’aquell complex. Es deia que Barcelona no comptava amb suficients espais populars on la classe treballadora pogués practicar esport. A més, es deia que els pocs terrenys buits que quedaven a la ciutat acabarien esdevenint habitatges. Aquesta situació portava al fet que Barcelona –i les seves classes populars- estigués condemnada a patir un dèficit crònic d’equipaments esportius. Per pal·liar aquest dèficit la “Ciutat de Repòs i Vacances” projectava diversos espais on poder realitzar activitat esportiva. I, paral·lelament, també se cercava apropar la pràctica esportiva i els seus beneficis a la classe treballadora. És a dir, també era una proposta encaminada a la democratització de l’esport i la seva extensió a la societat sense que els ingressos hi comptessin.
Una altra idea que estructurava i inspirava el projecte era la necessitat de planificar les vacances de la classe treballadora. Les vacances eren un dret que la classe treballadora havia assolit. Tanmateix, com estructurarien les vacances uns treballadors i treballadores que mai n’havien gaudit? És a dir, com podien assegurar els treballadors i treballadores que les seves vacances estaven tenint els efectes positius a la salut que havien de tenir? Els autors del projecte consideraven que la classe treballadora es trobava desorientada en el moment d’estructurar i programar les seves vacances i que aquestes fossin aprofitades i efectives al màxim possible. Per solucionar aquesta casuística el projecte comptava amb diversos espais: zones d’esbarjo, zones d’esport, zones verdes, platges, zones de caps de setmana, zones de residència per temporades, apartaments, casetes, centres de diversió, etc. Espais i propostes d’activitats que estaven encaminades a garantir un aprofitament òptim de les vacances dels i les treballadores.
Una proposta familiar, ja que també contemplava a la canalla de la classe treballadora. Una canalla que també s’havia de poder beneficiar de marxar de la ciutat periòdicament; nens i nenes de famílies amb ingressos modestos, mainada «de constitución delicada», etc. Establint, doncs, un vincle total entre la salut i l’accés a la natura. Una salut que en el cas dels adults també es centrava en l’establiment d’hotels per persones amb trastorns nerviosos o respiratoris.
Continuant amb l’èmfasi que el projecte posava en la naturalesa, aquest també recollia la «costumbre tan fervientemente arraigada en nuestros ciudadanos» que era l’horticultura. Aquesta pràctica desenvolupada per la ciutadania barcelonina a Horta, Gràcia o Montjuïc era atesa per la proposta en forma de petites parcel·les disponibles per al conreu. De la mateixa manera també cercaven el foment d’aquesta activitat en forma d’exposicions, concursos d’horticultura, de floricultura, etc.
Des dels autors de l’article també es posava en relleu els beneficis que aquest projecte tindria pel turisme interior. Es deia que el turisme, el fet de viatjar, de conèixer altres indrets, de moure’s, era una font de cultura molt important. I no només parlaven del turisme “exterior”, és a dir, del fet de poder conèixer realitats llunyanes, sinó que també valoraven els beneficis del turisme “interior”, de proximitat, dins del mateix territori català i estatal. Una mobilitat a la qual només hi estaven avesades les classes dirigents. L’emplaçament del projecte, en una pineda i una zona de platges que els autors consideraven millor i de més qualitat que les del Maresme a les quals atribuïen una perillositat degut a la cicatriu que suposaven les vies del tren.
Estructura i organització de la “Ciutat de Repòs i Vacances”
Segons exposaven els autors «La orientación del proyecto de la Ciudad de Reposo que proponemos se construïa en la zona antedicha es completamente democrático, encaminado a satisfacer una necesidad social de la clase media y trabajadora. No se trata de crear una playa de moda más. Se prescinde en absoluto del lujo en casinos y hoteles». Per aquesta finalitat, el projecte es dividia en cinc zones: zona de banys, zona pel cap de setmana (segons apareixia a l’article “week-end”), zona de residència, zona de cura i de repòs i zona de cultiu. En total, 8 quilòmetres de platja que s’estenien entre els municipis del Prat del Llobregat, Gavà mar, Viladecans i Castelldefels.
La zona de banys era una de les més importants i estava destinada a «cobijar grandes aglomeraciones periódicas (días festivos)»; es tractava d’una zona de platja de 2 quilòmetres que tindria cabines per canviar-se, piscines, restaurants “populares” amb terrasses a la platja, zones d’aparcaments, zones verdes per on passejar, zones amb instal·lacions esportives més a l’interior que podrien llogar-se a preus populars, cinemes a l’aire lliure i zones lliures on podrien realitzar-se exposicions, fires, parcs d’atraccions, etc.
La zona de “week-end”, que també comptaria amb 2 quilòmetres de platja tindria una línia d’edificis d’apartaments –o «cèl·lules mínimas», com apareix en el text- d’un dormitori amb dues lliteres, lavabo i una dutxa que serien llogades per un màxim de tres dies al preu de dues o tres pessetes diàries. També comptarien amb restaurants, espais per casetes desmuntables, espais per acampada, zones pel cap de setmana d’escolars i, com en l’anterior zona, cap a l’interior s’hi trobarien els equipaments esportius.
La tercera zona que es projectava –la zona residencial– comptaria amb 2 quilòmetres i mig de platja (entre l’Estany de la Murtra i el del Remolà), amb hotels de residència «con supresión total de todo lujo», petites cases que els obrers podien llogar per quinze o vint dies, zones verdes, zones infantils, establiments, metges per urgències i zones destinades a colònies escolars durant el curs.
En quart lloc es trobava la zona de cura i de repòs, una zona amb 2 quilòmetres i mig de platja que arribaria a la població de Garraf que tindria «hoteles sanatorios con grandes terrazas y dispositivos para tamizar la luz» –unes instal·lacions destinades a persones convalescents que practicarien «la cura de sol y aire» i que estarien sotmesos a inspecció mèdica continuada-. I, en darrer lloc la zona destinada al cultiu a la que s’ha fet referència amb anterioritat.
Un projecte truncat que connecta amb l’actualitat
Aquest projecte va ser una il·lusió d’arquitectes, tècnics i cooperatistes que va quedar truncat amb l’esclat de la guerra civil i la victòria feixista que va portar una dictadura que durà dècades. Tanmateix, la proposta i les raons que en ella s’hi volcaven va romandre viu –de manera inconscient- i es va fer realitat de manera parcial. El territori platja situat entre el Prat del Llobregat, Gavà, Viladecans i Castelldefels és un bosc de pins banyat pel mar Mediterrani ben situat a prop de Barcelona i ben comunicat per les vies que surten de la ciutat –sobretot per la Gran Via de les Corts Catalanes-.
I és que entre els anys seixanta i setanta –a cavall del “desarrollismo”- aquesta zona va experimentar un creixement urbà i poblacional extraordinari. A la immigració que arribava a Catalunya provinent d’altres llocs de l’estat se li va sumar –sobretot a finals dels setanta i principis dels vuitanta- una població que va fer d’aquesta zona de la costa del Baix Llobregat lloc de segona residència. Moltes famílies de les classes populars van comprar o llogar allà el petit apartament amb piscina, zona verda, zona infantil, etc. on hi passarien els períodes vacacionals. D’aquí part del creixement urbà i poblacional que experimentà aquella zona durant aquelles dècades. La mostra d’això la trobem en el moment en què aterrem o ens enlairem en avió des de l’aeroport del Prat; quan l’avió comença a endinsar-se en el Mediterrani observem boscos de pinedes, les platges i, entremig, blocs de petits apartaments vacacionals. Aquí és on es pot dir que parcialment aquell projecte de ciutat de repòs i de vacances va esdevenir realitat. Tanmateix, aquesta realitat no anà acompanyada d’una gestió cooperativa i popular de la construcció i manteniment d’aquelles instal·lacions, sinó que participà de la forma de creixement econòmic especulatiu i fonamentat en la construcció –sobretot en el llevant del litoral peninsular- que es va consolidar a l’estat espanyol a cavall del vell i el nou mil·lenni. Però això són figues d’un altre paner.
