Ser pagès al segle XV: una aproximació il·lustrada

Després d’una fase de prosperitat, la incidència d’epidèmies i crisis viscudes durant tot el segle XIV deteriorà l’equilibri del camp. A les mortaldats i a la fam seguí l’emigració de camperols a la recerca de feina en centres urbans. D’altra banda, els pagesos benestants –també coneguts com a “pagesos grassos”– aprofitaren l’ocasió per assolir un nivell de vida encara més elevat, redimint-se de servituds i augmentant les seves terres i propietats. Contràriament, nobles i eclesiàstics lluitaren per mantenir el seu alt nivell de vida amb mètodes de força justificats pel dret anomenat ius maletractandi.^[3]Facultat coercitiva recusada pels pagesos. Dret segons el qual els senyors directes podien castigar-los per expiar un delicte o falta empresonant-los en sitja, tina o altre lloc i aplicant càstigs … Continue reading En virtut d’aquest privilegi, nombrosos senyors aprofitaren l’avinentesa per cometre abusos i injustícies. El seu objectiu fou vincular els pagesos a la terra, tot empitjorant la seva condició jurídica. En el pla econòmic, a més, volgueren augmentar censos i gravàmens, i cobrar rendes dels masos rònecs incorporats a les seves explotacions, o arrendar-los sota condicions més dures o bé vendre’ls a la burgesia.

Malauradament, al segle XV, la vida al camp esdevingué encara més crítica. La situació política del moment – la feblesa del poder reial enfront de la consolidació de l’oligarquia a les corts i a tot el país – repercutí en la pagesia, sobre la qual pressionaven els senyors empobrits durant la conjuntura crítica. Les dificultats foren evidents després de la pesta negra, quedant ben exposada la disminució del poder senyorial i afavorint la fuga dels pagesos cap a altres terres. Si bé els senyors lluitaven des de feia temps contra l’emigració i les fugues, ja havien descobert el sistema per aprofitar-se d’aquest propòsit: fer-los pagar una quantitat per la redempció o remença, que obria el camí de l’abandó del mas al qual vivien adscrits els camperols, per mutu acord. Aquest fou el més important de tots els mals usos^[4]Del segle XI al XV, especialment a la Catalunya Vella, cadascun dels drets exercits pels senyors directes, a més dels drets que els pertocaven per raó de l’establiment emfitèutic, damunt llurs … Continue reading i el que serví per definir els pagesos de condició servil durant les revoltes pel seu alliberament. Unes revoltes que s’acabaren transformant en un conflicte remença.^[5]Per superar una situació de crisi, la noblesa endurí les condicions de la pagesia, aplicant els mals usos i exigint el pagament dels censos. Aquest increment de la pressió feudal provocà l’odi … Continue reading

Així doncs, després d’un període d’enfrontaments constants amb la noblesa (1462-1485), els pagesos remences obtingueren la seva llibertat i l’abolició dels mals usos amb la Sentència Arbitral de Guadalupe l’any 1486. No obstant, aquesta abolició no fou exempta de polèmica: per aconseguir-la, els pagesos hagueren der fer un altre pagament al seu senyor. Només després d’haver efectuat l’abonament econòmic podien esdevenir lliures i, per tant, pagesos emfitèutics.^[6]Pagesos amb un contracte emfitèutic, el qual consistia en el fet que un propietari (un senyor) cedia en règim d’usdefruit (domini útil) unes terres a un pagès (emfiteuta). Aquesta concessió … Continue reading. Aquesta evolució del pagès remença cap al pagès emfitèutic comportà una sèrie de llibertats i un procés de modernització de les estructures socials del camp.

El Temps

Tot i les modernitzacions, existí un fenomen que pràcticament no patí transformacions: el temps. Per copsar la concepció del temps medieval, però, hem de retrocedir a l’Antiguitat. Aleshores, el temps era concebut com a circular, és a dir, hom li atorgava una mena de gir sobre si mateix, suposant un etern retorn. Emperò, per a la gent de l’Edat Mitjana, el temps fou lineal: existia un passat del qual calia penedir-se, un present en el qual calia redimir-se dels actes realitzats, i un futur que dependria del comportament de cada individu a la terra. Aquest canvi vingué determinat per la forta influència del Cristianisme en la societat medieval. Una influència tan forta que fins i tot marcà el ritme de les hores del dia, el qual s’inspirà en el de les hores canòniques previstes a les Regles monàstiques. En elles, la jornada era dividida en períodes distribuïts per igual entre el dia i la nit, expressats per mitjà de les campanes de temples i monestirs. D’aquesta forma, les hores es distribuïren en: maitines, laudes, prima, tercia, sexta, nona, vespres i completes.

D’altra banda, la mentalitat medieval també fou força sensible al cicle regular dels dies, les festes i les estacions, connectat amb el “cicle vegetal” o “cicle natural”. Perquè, per als camperols, el temps era el de la natura, amb el ritme de les tasques agrícoles i dels pagaments als senyors.

Pel que fa a aquest “cicle natural”, hem de considerar que els pagesos es llevaven tan bon punt sortia el sol, i anaven a dormir quan la llum natural desapareixia. Per tant, la llum solar guiava i orientava el pas del temps. El ritme del dia a dia, però, era de vegades interromput per esdeveniments socials tals com l’assistència a actes religiosos, la participació en mercats, la visita a un taller, etc. D’altres moments més extraordinaris eren els anuals, com les grans festes religioses i cíviques, els casaments o funerals, les peregrinacions, etc. Tots aquests moments implicaven una alteració: tant en l’alimentació, com en la vestimenta, en la rutina habitual i, fins i tot, en la relació amb altres membres de la comunitat. D’acord amb Barceló, la festa interrompia el treball diari i, sense oposar-se a la quotidianitat, la completava.

El Treball al Camp: homes, dones i nens

En moltes societats, el nucli familiar representa la cèl·lula econòmica primària, el marc natural de protecció, d’ajuda i complicitat. Per conèixer el model familiar dels camperols medievals hem de recórrer a la documentació fiscal, on destaca la família conjugal. No sembla, però, que aquesta aproximació fiscal pugui ser traslladable a l’àmbit de l’hàbitat i, menys encara, al de l’explotació. Cal recordar que les explotacions agràries podien admetre jornalers no documentats, car els contractes devien fer-se de forma pactada i sense passar pel notari. Per tant, els individus disponibles per dur a terme les tasques del camp serien més dels que reflecteixen les escriptures conservades. Això representa una ampliació de la família nuclear/conjugal bàsica, reflectida als heretaments i testaments, pel que fa a la realització de les feines del camp. Cal considerar també que, mentre els germans solters no arribessin a la seva emancipació econòmica o emigressin, restaven a la llar de l’hereu, contribuint a la tasca comuna, cosa que amplià el grup domèstic. 

Així mateix, en el si de la família camperola existí una divisió de la feina per sexes relativament definida. Tant homes com dones formaren part de l’organització productiva. A les tasques compartides calia afegir una sèrie de càrregues específiques – en especial per la dona – com foren la cura dels infants o les feines de la llar, de manera que les dones formaren part també de l’organització reproductiva i, de fet, n’esdevingueren les protagonistes. A més a més, d’entre les responsabilitats de la dona cal destacar la cura de l’hort, el munyiment i l’elaboració de productes derivats de la llet (Fig. 1), la confecció de vestits (Fig. 2), la neteja, la preparació d’aliments de consum diari i algunes feines del camp, com la recollida d’aliments. De vegades, les dones s’encarregaren també de la venda de productes elaborats a la llar – llet, formatge, i ous –, o fins i tot esdevingueren dides. Tot plegat per tal d’augmentar en la mesura del possible uns ingressos familiars baixos.

No obstant això, a l’economia familiar hi contribuïren tots els seus membres en edat precoç. Molt similar al nostre cas devia ser el documentat per Giovanni Cherubini, qui indica que la tasca principal dels joves italians fou la de portar el bestiar a pasturar, tot i que, segons les circumstàncies familiars, aquests pogueren també ser enviats, especialment les noies, a cases de la ciutat per servir o, en el cas dels nois, a cases d’artesans per aprendre un ofici. 

D’altra banda, a l’home li eren encomanades les tasques relacionades de forma directa amb el camp, ja fossin agrícoles o ramaderes. Entre els treballs masculins en destaquen segar l’ordi i trillar-lo, binar les terres, o treballs relacionats amb la verema. Cal destacar també que les feines masculines estaven molt més remunerades que les femenines o les infantils.

Els Cicles

La successió dels cicles al món rural estigué determinada, primerament, per la importància dels cultius. De fet, les tasques a realitzar també foren fortament influenciades i determinades pel cicle natural del cultiu, en especial dels cereals. Aquestes tasques solien ser: llaurar, cavar, segar, trillar i garbellar. El més habitual era collir els grans sembrats a la tardor/hivern, com el blat candial i el sègol, o els de primavera, com l’ordi i la civada. Però, en realitat, el rendiment del territori podia arribar a ser totalment diferent segons l’any, la zona, el mes, etc.

El calendari agrícola s’iniciava a la tardor preparant la terra per sembrar-hi els grans d’hivern. Per fer-ho, s’emprava l’arada moguda per la força d’un o dos bous, o d’altres animals. Seguidament, s’utilitzaven estris com l’arada o àrpies per cavar, birbar i esterrossar el sòl. La sembra es realitzava a tot vent, fet pel qual no s’emprava cap eina en especial (Fig. 3). A finals de la tardor es recollien les fulles dels arbres per a farratge i llit dels animals, i s’engreixava el porc amb aglans caiguts de les alzines (Fig. 4). Els mesos de ple hivern es dedicaven a pasturar els porcs i fer llenya, a la poda d’arbres i a la matança del porc (Figs. 5 i 6). Un cop feta, es preparaven els seus derivats, pernils i embotits, i la carn salada, que era l’aliment carni habitual a les llars camperoles.

Juntament amb els cereals, la viticultura esdevingué el conreu bàsic del país.Per tant, els treballs de la vinya marcaren també la represa de les tasques agrícoles en el calendari del llaurador. La cavada de les vinyes, efectuada amb aixades, comportava, a més, esporgar, suprimir les branques inútils i eliminar les parts mortes del cep (Fig. 7); aquestes foren les labors prioritàries i les més costoses del cicle, desenvolupades de desembre a maig. Acabada la poda i la cavada, s’abandonaven els treballs vitícoles fins a l’estiu, quan es preparava la verema (Figs. 8 i 9).

A principis d’estiu, els segadors s’endinsaven als camps i, amb una falç o una dalla – en les seves diferents mides i modalitats –, nuaven les espigues en garbes (Figs. 10 i 11). Aquestes eren transportades fins l’era, que era l’espai on després es trillaven els cereals i/o llegums i, per tant, on es separava la palla del gra. Per fer-ho, podien emprar dos sistemes: un primer que consistia en l’acció efectuada per un home amb un bastó de fusta, que donava cops a les garbes ja soltes (Figs. 12 i 13); la segona era la batuda per les potes dels animals. La més habitual, però, fou la primera, en la qual s’emprava la pala de ventar o la forca, entre d’altres estris. Un cop trillat el gra, aquest romania barrejat amb arestes i altres impureses, fet pel qual sovint es procedia a garbellar abans de moldre o consumir-lo. Un cop finalitzat el procés, amb el gra ja ensacat i la palla amuntegada, s’havia fet net.

Sens dubte, l’estiu esdevenia l’estació de treball més intens, perquè, immediatament després de batre els forments i els altres blats d’hivern, calia reparar les tones i els cups, així com les portadores per als raïms, que serien recollits al setembre. Immediatament després de la darrera collita, tenia lloc el treball bàsic de la cerealicultura: llaurar els camps i preparar els sòls abans de la sembra. El temps no absorbit en les tasques exigides per les predominants cultures cerealícola i vitivinícola s’esmerçava en altres conreus, com els tèxtils o els provinents dels horts, els quals subministraven un enriquiment al règim alimentari dels pagesos (Fig. 14).

Sistema i Dieta Alimentaris

Conforme a Antoni Riera, les diferències, ja notòries, entre les dietes de les aristocràcies i les dels estaments subalterns, foren encara més accentuades amb la forta “agrarització” de l’economia rural, amb les restriccions a la lliure explotació dels boscos, la multiplicació dels mercats rurals i amb l’apertura de les fronteres a l’oferta i la demanda exteriors.

Així mateix, especialment després dels rebrots de pesta negra, les intermitents penúries cerealístiques, l’auge de la ramaderia i l’increment subsegüent de l’oferta de la carn i del formatge constituïren alguns dels efectes més visibles de l’avenç dels erms, en part deguts tant a la rigidesa de les estructures agràries com a la manca de força de treball. Alhora, aquestes dificultats econòmiques actuaren sobre el conjunt social de forma col·lectiva, tot accentuant la seva jerarquització interna. De nou segons Riera, els aliments es distribuïren de forma molt desigual entre els diferents estaments. Mentre els pobres només tingueren accés a una estreta gamma de menjars i, fins i tot en els anys de bona collita passaren gana, els poderosos travessaren les crisis de subsistència gairebé sense restringir el seu règim alimentari.

Cada estament social desenvolupà, entre 1300 i 1500, el seu propi sistema alimentari, seleccionà – d’acord amb les seves possibilitats i la impressió social i de costums que volien demostrar, tant vers els camperols com vers els altres senyors – una gamma més o menys amplia de queviures, els atribuí un valor determinat i els combinà de forma diferent, fent sorgir el proverbi: «el ric menja quan vol, el pobre quan pot i el monjo quan li toca». D’aquesta forma, l’alimentació i els hàbits alimentaris esdevingueren també indicadors de poder i de diferència social.

Tanmateix, cal recordar que la reconstrucció i l’anàlisi dels sistemes alimentaris dels camperols constitueixen dos problemes certament complexos encara avui dia. En primer lloc perquè la gran majoria de la documentació quedà relegada a les ciutats i, per tant, no disposem de fonts directes d’informació, sinó de secundàries. En segon lloc perquè, a finals de l’Edat Mitjana, la població rural esdevingué un estament fortament jerarquitzat: el règim dels pagesos grassos o benestants, acomodats i amb terres suficients per a establir-hi en elles a famílies amb manca de recursos, fou força habitual i, alhora, més abundant i variat que el dels masovers o pagesos pobres, a qui uns patrimonis reduïts i unes exigències senyorials fortes obligaren a oferir el seu treball als grans i mitjans propietaris. Conforme a Riera, l’autosuficiència alimentària constituí el model més atractiu per a aquestes capes baixes de la societat rural que no podien prescindir del jornal i eren molt vulnerables davant les recurrents crisis cerealístiques.

La família camperola fou, a tots els efectes, autàrquica, car la base principal de la seva dieta fou fruit del cultiu de la seva terra. Per tant, els menjars foren diferents segons l’època de l’any i segons les feines del camp: es menjava allò propi de cada temporada, sobretot verdures, hortalisses i fruites, així com ous, formatges o mantegues. Segons Barceló, en inventaris realitzats en algunes llars medievals s’ha trobat, de forma comuna: cereals i derivats (farina, pa, etc.), llegums (faves, guixes, llenties, etc.), vi i derivats (vinagre, aiguardent), oli i olives. La resta d’aliments com la carn, el peix, etc., foren reduïts, en alguns casos, gairebé a la seva mínima expressió.

No obstant això, la producció de forment fou la gran preocupació dels camperols, car el pa constituí la base de la seva alimentació (Fig. 15), de forma que existí una omnipresència d’aquest cereal a pràcticament totes les explotacions agràries.

La Casa

Al món rural, la casa esdevingué l’espai físic més immediat on es movia la gent. Fou un espai múltiple, en el qual habitaven els diferents membres d’una família – i servents o esclaus, en cas d’haver-n’hi – però també fou el centre de la petita o gran explotació agrària, a més de ser el lloc principal d’emmagatzematge (d’eines, menjar, animals, etc.), i de propiciar els intercanvis del saber popular, comunicats oralment de generació en generació. 

Generalment, foren cases d’una sola planta, les parts fonamentals de les quals constituïren: l’entrada, la cuina i el dormitori. Sovint, però, esdevingueren també necessàries altres habitacions, com la bodega o l’estable. També fou habitual la disposició d’un pati i/o hort contigus. Això no obstant, fou molt comú que l’entrada de la casa servís, entre altres funcions, d’espai per menjar. De fet, foren poques les cases de la ruralia on existí el menjador com un espai específic. 

Un espai indispensable a qualsevol llar fou la cuina, la qual complí dues funcions fonamentals: la preparació dels aliments i la calefacció de la llar (Fig. 16). Habitualment, la vida familiar s’organitzà entorn del foc, malgrat que en rares ocasions s’ha aconseguit documentar la presència de xemeneies perquè, molt probablement, es tractava d’un foc obert. Pel que fa al contingut de la cuina, fou molt variable tant en quantitat com en qualitat, i estigué sempre subjecte a les circumstàncies socioeconòmiques de cada propietari. Amb tot, és sabut que, generalment, a les cases rurals hi hagué poca presència de plats i coberts – en alguns casos fins i tot inexistent –. De fet, no hem d’entendre els coberts en el sentit actual de la paraula, doncs, elements com la forquilla no arribaren a introduir-se fins al Renaixement, i només en certs estaments socials. L’estri més utilitzat fou la cullera seguida, en ocasions, del ganivet. De la mateixa manera, la gran majoria de les cases inventariades no tingueren gots, ni copes, ni tasses.

Una altra part fonamental – i indispensable – de l’habitatge fou el dormitori, normalment format per una i, en rares ocasions, dues o tres cambres. Aquest, no només serví com a lloc de repòs, sinó també com a zona d’emmagatzematge de la roba i d’elements de gran valor, com podien ser diners, joies, documents que acreditaven propietats o censos, etc.

L’Utillatge

Donada la gran diversitat de les feines del camp, fou també gran la diversitat i quantitat de les eines per efectuar-les. Gràcies a l’anàlisi de nombrosos inventaris s’ha conegut el número, el tipus, la funció i les característiques de l’utillatge medieval. Les eines utilitzades durant l’any per desenvolupar les diferents tasques agrícoles i ramaderes podien variar molt, emprant-se des de l’arada moguda per bous, fins a l’aixada, la falç, la forca, etc., tal com hem vist a l’apartat anterior.

A més de les eines pròpies de les tasques agrícoles i ramaderes, sovint els camperols tingueren eines pròpies d’altres oficis (ferrer, fuster, etc.), car foren necessàries per al bon funcionament de l’activitat diària, tenint en compte la gran distància que hi podia haver entre un mas i la ciutat.

La Vestimenta

Un dels elements més diferenciadors de l’estament social al qual pertanyia un individu, tant per la quantitat com per la seva qualitat, fou la vestimenta. Així mateix, serví per distingir els gèneres masculí i femení mitjançant la llargària de les vestidures (més curta per als homes; més llarga per a les dones).

Malgrat que el vestit evolucionà seguint les modes i influències exteriors, els grups més modestos no arribaren a notar aquest canvi, ja que gairebé no patiren transformacions en la seva forma de vestir. Carmen Bernís distingeix una certa divisió en la roba: un vestit de sota, un de sobre i un sobretot. Tanmateix, a l’hora d’establir una classificació de la indumentària en un sentit ampli estableix: peces interiors, peces semiinteriors, peces per vestir de cos, peces de sobre i peces d’abric. D’altra banda, Teresa Vinyoles menciona quatre peces: roba interior, vestit de sota, vestit de sobre i abric. Tot això, solia reduir-se a la mínima expressió en el cas dels camperols més pobres.

Pel que fa al calçat, gairebé no en trobem constància en inventaris o registres. Per aquest motiu, podríem aventurar-nos a afirmar que la gran majoria de la població camperola devia tenir un màxim d’un calçat per persona.

A tall de conclusió

Aquest recorregut il·lustrat pels aspectes més quotidians de la vida pagesa ens ha servit per conèixer quina va ser la forma de vida d’una part de la societat medieval. Com hem vist, és possible endinsar-nos en el món rural medieval utilitzant com a eines complementàries les imatges, les quals, en més d’una ocasió, ens aporten tot un seguit d’informació essencial que, sovint, no apareix en la documentació escrita. 

Per tant, podem afirmar que, sense el suport iconogràfic, no haguéssim pogut visualitzar, de manera més o menys versemblant, fets tan habituals i quotidians com eren les tasques al camp i les feines pròpies dels diferents mesos de l’any. Consegüentment, podem confirmar la proposta de Barceló, qui fa palesa la importància d’utilitzar més d’un tipus de font, ja sigui documental, com literària, arqueològica o iconogràfica, per a poder obtenir una visió més completa de qualsevol fet històric.