La Segona Generació a l’Exili: de Mallorca a Mèxic, i tornar?

*Imatge de Portada: el Vaixell Nyassa (c. 1940), Wikimedia Commons

L’exili republicà fou un dels primers temes relacionats amb la història de la Guerra Civil Espanyola que s’estudià. L’alta presència de persones de branques científiques i intel·lectuals va fer que tinguessin un pes major en els mitjans i, amb la transició i el retorn d’alguns d’ells es va indagar més en aquest fenomen. No gens menys, s’estudià molt a les persones exiliades, les de primera generació, però no les de la segona, els fills dels que havien fugit, que es trobaven i es troben a cavall entre dos mons i dues nacions. 

La família Serra Altimira a Mèxic

Mig milió d’espanyols, en nombres rodons, van sortir a l’exili en finalitzar la guerra civil, entre ells hi havia Regina Altimira i Bernat Serra, catalana i mallorquí respectivament, que van arribar per separat al camp de refugiats d’Argelers, on ell era metge, ella infermera, i on es van conèixer, es van casar i van tenir un fill. Hi van viure fins a rebre una carta on s’indicava que els seus noms estaven inclosos en l’última llista de refugiats per embarcar al vaixell Nyassa. A Marsella van rebre la targeta d’identitat que els permetria embarcar i arribar a Mèxic l’octubre del 1942.

Mèxic tenia un problema demogràfic greu, a 1939 uns cinc mil metges mexicans exercien la seva professió i havien d’atendre una població de 19.000.000 habitants. El Mèxic de Cárdenas, per tant, va prioritzar el refugi a metges per posar-los a treballar. Dels 239 que arribaren, la majoria quedaren a la ciutat de Mèxic, només 43 anaren a les als comtats. Bernat Serra en fou un, i ell i la seva família van anar al comtat d’Hidalgo, al poble de Tlaxcoapan. Allà s’establiren i és on tingueren la resta de fills.

L’arribada i la integració dels espanyols a Mèxic

L’arribada dels refugiats espanyols a Mèxic respon a les relacions entre els republicano–socialistes espanyols i la classe política prorevolucionària de Mèxic a partir dels anys vint. Aquests llaços van ser més forts amb l’arribada de la II República i es van estrènyer, encara més, amb la Guerra Civil Espanyola. 

El mite que l’exili va ser de gents intel·lectuals ha estat superat. Sense negar la importància, per a la història cultural de Mèxic, de l’arribada de professionals liberals i intel·lectuals de tota mena, Dolores Pla Brugat apunta que aquest grup només va suposar un 28% de l’exili, a la resta se’n va dir “el comú dels refugiats”. De la mateixa manera, assenyala que l’elit va ser beneficiada a l’hora de ser evacuats cap a Mèxic: “representava només 2’77 per cent de l’exili en el seu conjunt (…), va constituir, en canvi, el 28’45 per cent de la porció que s’hauria d’establir a Mèxic”. Veient les facilitats dels intel·lectuals no és difícil imaginar que un metge amb una carrera exemplar, de més d’una dècada, fos ràpidament instal·lat per a treballar i donar servei. 

Així va ser com “el doctor Serra Vives i la seva família van viure al poble de Tlaxcoapan, Hgo., on van romandre fins a principis dels anys seixanta quan es van traslladar a la Ciutat de Mèxic. Va ser un metge molt reconegut pel seu lliurament en la cura dels malalts i per la seva sòlida preparació. La seva manera de parlar era forta i directa, com a bon mallorquí, sovint provocava que els indígenes ñañus se sentissin amenaçats, en contraposició amb les formes suaus de la seva llengua, no obstant això, sempre van trobar en ell un metge capaç i una persona humanitària”. El cas d’aquesta família ens permet parlar de diferents espais de vivència i sociabilitat que uns altres no poden, ja que van estar en un comtat humil on hi havia pocs espanyols –i menys refugiats–, però també van viure –i viuen– l’ambient de refugiats a Ciutat de Mèxic. 

La recepció va ser agredolça, la hispanofòbia nacionalitzant de Mèxic xocava amb la voluntat d’ajudar al company progressista. De la mateixa forma, els antics residents –emigrats espanyols a Mèxic d’abans de la Guerra Civil– ideològicament repudiaven als nouvinguts però per solidaritat nacional –i racial–, alguns, els donaven suport. D’aquesta manera, les relacions eren molt més complexes i no es limitaven a qüestions ideològiques. Cal dir que des de la seva arribada, els refugiats van fer grans esforços per a ser reconeguts com a tals, per a no ser confosos amb emigrats econòmics. Però aquesta diferenciació, i amb les onades d’emigrats dels anys cinquanta, es va anar diluint cada vegada més.

El testimoniatge de Juana Serra, filla de Bernat Serra i Regina Altimira, permet explicar varis aspectes. Per a començar, tractarem els espais de sociabilitat i les relacions d’amistat que tenia la família quan estaven en Tlaxcoapan. En parlar del seu poble natal recorda que quan ell, el seu pare, va arribar no hi havia aigua potable, i afegeix: “allí hi havia un antic resident, asturià, que tenia un molí de blat i just passava un tren que recollia la farina. I un capellà canari”. És interessant aquesta afirmació per les paraules que usa per a referir-se a cadascun dels dos espanyols que estaven abans que ells al poble. Es refereix a l’asturià, un home que havia anat a Mèxic a fer fortuna, com un «antic resident», marcant amb aquest concepte la diferenciació entre el qual ja estava abans del “èxode republicà” i ells, els que arribaven després. Curiosament, ella s’inclou com a nouvinguda encara que ella va néixer allí. I, d’altra banda, parla del capellà canari, que encara que ja estava abans de la guerra les seves intencions en Ultramar no eren econòmiques sinó espirituals; i això ho col·loca en una altra categoria. 

De totes maneres, en preguntar-li per la seva relació amb ells ens respon el següent: “La veritat és que tots ens portàvem bé. El que passa és que la majoria que jo coneixia eren refugiats. (…) Et dic, el meu papà era molt socialista, i això, al poble el capellà [canari] anava a la meva casa a menjar doncs perquè era un home culte. (…) Era un senyor de dretes, diguem. I l’antic resident, que era un senyor asturià, que (…) era com el meu segon papà, i era d’idees de dretes. Perquè jo em recordo que ell havia sentit molt que s’hi havia (…) mort Franco.” Així, veiem com malgrat les diferències ideològiques, al cap i a la fi, pesaven més les similituds culturals, educatives i d’estatus. També cal dir, que Bernat Serra era un home acostumat a tractar amb gent allunyada de la seva postura política; ja quan exercia a Sant Jordi (Mallorca) el seu company de gremi era un metge de dretes. Llavors estem davant un exemple d’aquesta pluralitat de relacions que planteja Dolores Pla: les diferències ideològiques no van ser tan importants en la vida quotidiana, ja que el racisme del moment elevava una barrera entre els blancs europeus i els mexicans mestissos, sent més difícil de superar per la comuna falta de cultura dels segons. 

Al poble tenien una consulta amb una farmàcia on la seva mare, Regina Altimira, atenia el públic mentre no estava cosint en la rebotiga. La mateixa Regina va ser la que va decidir que “ja era hora” d’anar a Mèxic, a la ciutat, perquè els fills poguessin estudiar. Així que, Juana i la seva germana, van passar de tornar del col·legi en un autobús ple de gallines i companys mexicans a “topar-se amb la República”. Va ser un xoc conèixer l’ambient republicà de la Ciutat de Mèxic, ja que els seus pares no parlaven del tema. Però en anar al Lluís Vives es va impregnar de la cultura republicana, cantaven l’himne, ballaven, etc. Van passar d’un ambient molt de poble, on estava molt ficada la religió, a un ambient més cosmopolita amb els valors republicans i socialistes. A partir d’aquí la seva vida social, educativa i econòmica es va bolcar al voltant dels espais de sociabilitat de refugiats. En definitiva, estaven a Mèxic, però l’ambient era espanyol, sempre o gairebé sempre es relacionaven entre ells; amb els espanyols vinculats a la República.

M’entre s’anaven diluint les diferències entre antics residents i refugiats, encara faltaven per arribar els emigrats de la postguerra, que no tenien per què allunyar-se de l’ambient republicà. És el cas de la consogra de Juana Serra “la mamà del meu gendre és basca, i el papà ja va morir, era refugiat, la mamà també, però de més tard, va venir amb uns vaixells que va haver-hi després”. Per això, és molt difícil parlar de l’exili i de dos grups d’espanyols en guerra, encara que és veritat que hi ha casos de rebuig profund, s’han de matisar aquests enfrontaments perquè veiem que, en la vida quotidiana, l’origen comú espanyol i l’ésser de pell blanca podia unir tant, o més, que la ideologia. Si bé a la ciutat les associacions d’antics residents de dretes van tancar les seves portes als nouvinguts, en els comtats i els pobles va ser diferent. Per tant, a vegades, els antics residents van donar treball i van fer costat econòmicament a refugiats per empatia nacional. 

La construcció del mite de l’exili

Tot això ens mostra el que recentment han anat assenyalant els historiadors: les dicotomies no serveixen per a explicar l’exili. L’exili no va ser sol d’intel·lectuals, si bé amb aquesta font seria molt fàcil afirmar el contrari, s’és conscient de l’envergadura que va tenir el fenomen i que no es pot reduir a una elit, ni les recerques a una sola font. Però arran d’aquesta investigació es pren consciència de la facilitat amb la qual es va poder construir el discurs d’ “exili és igual a intel·lectuals”. En la seva majoria, els intel·lectuals van ser els que van mantenir la consciència política i l’arrelament, aquelles gents que van arribar com a refugiats, però a causa del seu baix nivell econòmic es van haver de buscar la vida per a sobreviure, gradualment es van allunyar de l’ambient espanyol republicà, fonent-se amb els emigrats econòmics. I no és d’estranyar, que a l’hora d’estudiar el cas, les veus que més se sentissin van ser les d’aquells que tenien i volien, per activisme polític, donar testimoniatge dels seus casos. Amb tot això, el comú dels refugiats va quedar en un segon pla, com la resta, sent en realitat la majoria. 

La idea del retorn

El cas de la família Serra Altimira va ser el mateix de tantes: l’etern exili. Com hem vist van arribar a integrar-se, sobretot la segona generació, en una societat que era mig espanyola mig mexicana. Els fills van mantenir viu el record i la identitat de refugiats, Juana encara avui es considera una refugiada. Possiblement, es deu al fet de pertànyer a aquesta elit que va tenir un reconeixement constant per part de les classes polítiques mexicanes i que van voler ser recuperades durant la Transició. 

Una doble nacionalitat que es va materialitzar, la majoria van aconseguir ser espanyols. Per a Juana Serra és una cosa simbòlica, no ho va fer per les facilitats diplomàtiques que té ser espanyol; ella volia ser espanyola com els seus pares. Bernat i Regina es van haver de naturalitzar mexicans, encara que, per a ell no va ser fàcil, no volia renunciar a la seva nacionalitat espanyola, però per qüestions pràctiques ho va acabar fent.

La seva família va tenir una postura complexa amb la idea de retorn. La seva mare, Regina –que era de Barcelona–, volia tornar, el seu pare –que era de Mallorca–, no. Juana explica que la negativa de son pare era perquè estava convençut de que es trobaria amb els seus delators. La seva mare mai va poder tornar, morí de càncer el 1968. 

Bernat Serra, com molts altres, esperava a la mort del dictador per a tornar: “el meu papà deia que els trauria a palades [als militars de la base del Puig Major] i els obligaria a posar totes les pedres del Puig Major [que havien llevat per a construir-la]. Això deia ell, ‘quan pugui me n’aniré a Mallorca’, però aquest senyor [Franco] no es mor en 40 anys.” I de fet, va morir abans Bernat Serra, l’any 1971, que el dictador. 

Però els fills, d’una forma o una altra van aconseguir anar a Mallorca i conèixer on havia nascut i s’havia criat el seu pare. A més, ara amb les xarxes familiars que tenen –ella està casada amb un fill d’una basca i un de Conca– tornen a Espanya amb freqüència. El seu fill va estudiar un any a Mallorca i es va voler quedar, però no va poder. El seu germà es va casar a Mallorca amb una mallorquina i els seus nebots passen els estius a l’illa. És a dir, la família mai va tornar a residir a Espanya, però no han deixat de tornar-hi. La constant tensió –que no té perquè ser dolenta– entre el mexicà i l’espanyol ha impregnat sempre la vida dels Serra Altimira. Tant que el menjador de Juana està presidit per un quadre, pintat per ella, del seu pare caminant entre la bandera mexicana i la bandera republicana. 

En parlar d’això, conta que coneix casos de gent que va tornar a Espanya, però recorda també que molts es van tornar a Mèxic, una altra vegada. Van trobar un país aliè a ells, els polítics eren uns altres, no se’ls va tenir en compte en el procés transicional, entre molts altres factors. Així, la idea del retorn és una cosa abstracta, ha deixat de ser una meta, per a ser un record d’una cosa perduda. Un altre exemple que la memòria es transmet, no és només individual, el record del pare i la mare, la seva frustració en veure’s abandonats, passa a la segona generació. Però no en tots els casos va ser així, l’exili va estar marcat, també, per les ruptures generacionals i hi hagué membres de les segones generacions que van truncar amb la seva herència espanyola. La diferència entre la transmissió i la ruptura era condicionada per la classe: els membres de les classes burgeses i professions liberals tendien a romandre en ambients qualificats acompanyats d’espanyols, mentre que la classe treballadora es fongué amb la classe treballadora mexicana.

A tall de conclusió

Amb tot l’exposat amb anterioritat, es podria aprofundir més en la qüestió nacional i la llengua, el perquè amb el seu pare parlava en català de Mallorca però amb els seus germans en castellà. Donaria per a fer un text sobre els metges represaliats a l’illa de Mallorca, la importància dels metges en els camps de refugiats i un llarg etcètera. 

Aquí, però, s’han abordat amb més profunditat: l’arribada i la integració, i el retorn. L’estudi de cas de la família Serra Altimira revela aspectes interessants. Com la seva relació amb un antic resident i un capellà, exemplificant així, allò que diu la historiografia més recent: existien diferències ideològiques, però no necessàriament es van traduir en enfrontaments. D’altra banda, també veiem com les relacions entre espanyols eren diferents en el camp i a la ciutat. En el primer, en ser minoria s’ajuntaven per afinitat nacional i cultural, mentre que en la segona, les diferències ideològiques generaven barreres més grans. D’aquesta manera, els fills d’espanyols republicans que vivien a la ciutat i gaudien d’un bon estatus social i econòmic es relacionaven entre ells creant xarxes familiars que a Espanya difícilment haguessin pogut succeir. 

En originar aquestes comunitats tancades de gent nascuda a Mèxic, però amb referents espanyols constants i molt clars, la idea del retorn es va allunyar de la realitat. El que un dia els havia convertit en refugiats, la voluntat de tornar a casa, s’anava diluint en un concepte abstracte que es va anar experimentant de formes molt diferents. La constant tensió entre el mexicà i l’espanyol va fer que molts no anessin ni d’un costat ni de l’altre, alguns van aconseguir trobar un equilibri entre les dues nacionalitats, uns altres van renunciar a una de les dues en quedar-se al país d’acolliment o en tornar i reinstal·lar-se en el que havia estat la seva terra. 

En el cas que ens ocupa, la família té una relació especial amb Espanya, visiten el país constantment, però mai de manera definitiva. També possiblement es deu al fet que els matrimonis -de la segona generació- es van formalitzar a Mèxic, i en traslladar-se a la geografia espanyola són difícils de sostenir. Juana està casada amb un fill de bascos, en el supòsit de tornar amb la seva nova família on anirien? Cap dels dos havia nascut on ho havien fet els seus pares, i realment no tenien arrelament a la terra.

Per saber-ne més

DE HOYOS PUENTE, Jorge. La utopía del regreso: proyectos de estado y sueños de nación en el exilio republicano en México. Ed. Universidad de Cantabria. 2012

MASSOT I MUNTANER, Josep. Els intel· lectuals mallorquins davant el franquisme: col· laboració, oposició, exili (Vol. 110). L’Abadia de Montserrat. 1992.

MATEOS, Abdón. De la guerra civil al exilio. Los republicanos españoles y México. Ed. Biblioteca nueva, Madrid. 2005

PLA BRUGAT, Dolores. El exilio español en México. Una mirada sobre el común de los refugiados. INAH. 2002.

SANTANA MORRO, Manel. y MARIMON, Antoni. Les emigracions forçades del franquisme. Refugiats i exiliats de les Illes Balears a causa de la Guerra Civil del 1936-1939 i de la Postguerra. Ed. Govern de les Illes Balears, Palma. 2003.

“Bernat Serra Vives i el context de l’exili mallorquí” en I Jornades d’Estudis: el Pla de Sant Jordi (…) Edita Ajuntament de Palma, Palma, 2017.

VILAR PUIG, Pelayo (coord.) Médicos republicanos españoles exiliados. Aportaciones a la medicina mexicana. Mexico DF, Ateneo Español de México. 2020