L’any 1970, Hannah Arendt sorprenia l’audiència dient: ”sembla que les lleis han perdut el seu poder”. Aquesta frase, carregada d’implicacions gegantines, acompanyava la no menys sorprenent afirmació ”La desobediència a la llei, civil i penal, […] podrà ben ser considerada, algun dia, l’esdeveniment primordial d’aquesta última dècada”. Dient això, la gran teòrica de la política fa dues coses, de no poca importància: en primer lloc, lliga el concepte desobediència civil a una època concreta (evidentment, contemporània) i, en segon lloc, situa entre les seves causes la progressiva caiguda de l’autoritat i legitimitat de la llei.
A part d’això, podem constatar dues coses, avui en dia, d’una gran importància. En primer lloc, fent un breu repàs a manuals de ciència o filosofia política, es pot veure com s’enfoca la qüestió de la desobediència civil: es tendeix a obviar el tema o a entendre aquesta com una desviació (llegeixi’s, si es vol, forat o error) de la teoria política contemporània, fonamentada en la idea del pacte fundacional i el positivisme jurídic[1]Doctrina en filosofia del dret que planteja que únicament té sentit debatre i regular allò que està lligat a l’Estat i al seu ordenament jurídic. D’aquesta manera, ens podem trobar … Continue reading.
En segon lloc es pot observar com certa mítica europea –lligada segurament a l’esperit de les lleis democràtic que es pressuposa a Europa– ha buscat, sistemàticament, desobedients civils en èpoques premodernes. D’aquesta manera ens trobem que, per exemple, Antígona i Sòcrates ocupen un lloc simbòlic (i privilegiat) dins el rànquing de desobedients civils pel fet de ser representats com a personatges que, en el seu context determinat, trenquen amb la llei obeint la seva consciència.
Davant d’això, estem obligats a remarcar que no. Creiem que no podem dir, d’aquestes dues figures clàssiques, que fossin desobedients civils, cosa que ens porta la pregunta: què ha canviat, històricament, per tal que puguem considerar Luther King, Pankhurst o Thoreau desobedients civils i no Sòcrates i Antígona?
Prenent com a guia aquestes quatre constatacions, intentarem oferir una relació a tall introductori que ens acosti als pressupòsits històrics que ens obliguen a arrelar la desobediència civil a l’època contemporània, mostrar algunes de les causes que la tornen necessària i fer-ne una definició al màxim d’inclusiva possible.
Pacte i modernitat
Desobediència civil és un concepte que veiem aparèixer dins els EUA del segle XIX, en concret, fruit de la ploma de Henry David Thoreau, qui a 1849 exposa al seu llibre ”On the duty of civil disobedience” el dret del ciutadà a apel·lar a la seva pròpia consciència davant la societat. Tot i això, tal com hem dit, hi ha certes veus que s’obstinen a buscar antiquíssims exemples d’aquest tan modern art. Buscar-ne exemples és recaure en anacronisme, ara bé: sí que podem assenyalar-ne precedents.
El màxim argument que es pot trobar en defensa de la desobediència civil com a fenomen premodern és el de l’exemple del Dret de Resistència (ius resistendi) dins les societats senyorials. Aquest cas, lligat a l’ombra del tiranicidi, ens fa viatjar a les teories prèvies al Contractualisme del segle XVII. Sota l’axioma d’evitar el que llavors era considerat tirania, ens trobem tres elements fonamentals que, a títol explicatiu, ajuden a entendre com es formula: a) La qüestió de la legitimitat del mandatari i la pèrdua d’aquesta com a porta a la Tirania (i viceversa), b) El fonament del poder lligat a les doctrines del ”dret natural” i c) Qui pot exercir aquesta resistència i com cal fer-ho.
Aquest dret es prescriu únicament i exclusiva com a mecanisme per esmenar les perversions del poder just, on el règim que passa a ser tirànic deixa de representar la justícia en el seu horitzó polític. Només en aquest cas és lícit que ”el poble” destroni el mandatari. Cal tenir en compte que aquesta teoria es planteja a si mateixa com una via per al restabliment de l’ordre, no a una acció encarada al reconeixement de minories o a la defensa de drets ciutadans.
Si fa un moment acabem de parlar d”’el poble” entre cometes, és perquè diverses veus assenyalen que aquesta reacció contra el poder sovint deixava de banda l’acció popular i relegava aquesta capacitat de revolta a les classes dirigents. És fonamental de recordar que el contingut d’aquestes era profundament senyorial i en cap cas en defensa de preceptes democràtics. Segons s’ha dit des dels estudis al voltant d’aquest concepte: ”ni republicans, ni demòcrates, ni antisenyorials”. Així que, si bé s’ha volgut veure en la versió laica d’aquest Dret de Resistència (després de la transformació dins les revolucions americana i francesa) un dels precedents de la desobediència civil caldrà que esperem, encara, uns cinc segles.
Per tal de començar a resseguir els ecos de la desobediència civil en el passat, ens hem de moure a les primeres passes de la Modernitat. Dins aquestes primeres passes cal que destaquem dos processos: l’adveniment del Contractualisme i el naixement de l’ètica de la dignitat. Ara bé, aquest últim s’entén molt millor al cantó de l’ideal democràtic, que s’anirà desplegant lentament.
Poques coses han sacsejat més l’horitzó polític que la idea del contracte fundacional. En l’esforç de dotar de fonament teòric les societats per tal de pensar-les, el contractualisme apunta al tipus de ”pacte” que fa possible d’abandonar la situació prèvia a la societat. Fem memòria: tota teoria contractualista assenyala tres elements en llur esforç de superar el problema de l’origen d’allò polític.
En primer lloc, es posen sobre la taula, a través d’una explicació teòrica, les condicions de vida –deplorables i dolentes, per norma general– de les persones en l’estadi anterior a la fundació de les societats, l’Estat de naturalesa. En segon lloc, s’exposa la via per la qual se surt d’aquí, la idea de contracte entre individus, fonamentat en un assentiment actiu o tàcit –aquest apunt serà important. Per últim, s’exposen les noves condicions de vida de les quals passen a gaudir els membres que formen part del pacte, ara que, efectivament, es troben sota un govern.
Podem identificar, dins el segle XVII, tres tipus de pactes originaris. El primer, un pacte Bíblic en el qual les Lleis de la Revelació divina marquen els fonaments de la societat. El segon, que porta per bandera autors com Thomas Hobbes, es tracta d’un pacte vertical: en virtut de la seguretat dels individus, aquests decideixen llegar els propis drets al sobirà. Pensem en la famosa frase protego ergo obligo. En tercer lloc, i exposant el que serà el tipus de pacte propi del marc dels EUA –pare teòric dels moviments de desobediència civil–, es troba el pacte horitzontal.
En el desenvolupament d’aquest tercer tipus de pacte –que presenta John Locke al ”Segon tractat sobre el govern civil”, de 1689–, és la comunió d’interessos entre els membres d’una societat auto-constituïda el que marca el tipus de govern que la regularà. El gran capital d’aquest model de pacte és que és l’únic dels tres que vincula, de forma directa, cada membre amb la resta, i crea així la noció de responsabilitat moral del ciutadà amb la llei, en tant que és el ciutadà, i no una entitat superior, qui assenteix davant d’aquesta. Veiem néixer l’encara tendra noció de consensus universalis, que legitima el pacte i l’ordenament que se’n deriva ja que ha estat erigit pels membres d’aquest.
Per altra banda, un dels elements que es desenvolupa de manera progressiva, amb cada cop més presència des de la Modernitat, és l’ètica de la dignitat, que apareix amb la caiguda dels ideals de la societat senyorial i al trencament amb la teoria dels tres ordres: més concretament, la desaparició de la divisió entre laboratores, oratores i bellatores en favor de la idea de ciutadania.
Amb l’obertura d’aquest camí es va fent possible la reivindicació d’igualtat de drets, el reconeixement universal de la ciutadania, les demandes de participació política per part de diversos sectors… En definitiva, es va creant una cultura políticament liberal, molt present en les revolucions americana i francesa, que anticipa (des d’un punt de vista més teòric que real, en certs casos) l’expansió dels drets a la totalitat –o almenys a part– de la població.
Dins aquesta cultura política, que es comença a voler democràtica (pensem en el ja canònic ”Sobre la democràcia a Amèrica” de 1835, d’Alexis de Tocqueville), que com hem dit articula les lleis fruit d’un suposat consens per via de la voluntat majoritària, que s’exposa en Constitucions i en la qual el ciutadà teixeix una relació moral amb la llei, es ”descobreix”, als EUA, la necessitat de remar a contracorrent per satisfer la pròpia consciència o fer patent la manca de consens amb la llei. O encara més: de qüestionar la representativitat del consensus universalis, el qual massa sovint és purament virtual.
Posar en dubte el pacte: una necessitat
Avui en dia encara costa identificar alguna definició de desobediència civil que no resulti conflictiva i que no exclogui moviments que s’han autodefinit desobedients civils. Tot i això, intentant construir una definició al màxim d’inclusiva possible, podem considerar que:
”La desobediència civil sorgeix quan un nombre significatiu de ciutadans ha arribat a convèncer-se que els canals comuns de canvi no funcionen i que les seves queixes no seran escoltades ni donaran lloc a accions ulteriors” (Arendt, 1970) i, com a afegitó, que ”Es tracta d’un desafiament públic i obert a l’autoritat que sol expressar-se en la resistència al compliment de la llei vigent […]. Es distingeix tant del delicte comú com de l’objecció de consciència” (Molina, 1998).
Tal com hem dit, la pràctica generalment reconeguda de la desobediència civil es troba en societats fonamentades en un marc que, com a mínim, s’emmiralla en el consensus universalis. Aquest tipus de pacte, recordem, sovint respon a una explicació més virtual i històrica que efectiva. De fet, podem veure com aquest consensus universalis és cert en tant que assentit de manera activa i en positiu només en el moment de firma d’una constitució o creació d’una nova societat (en el sentit de la potestas in populo romana): pensem en els pactes del Mayflower de 1620 o en les actes de la Constitució americana de 1787.
Aquests pactes, que creen el marc normatiu de la societat i que en regulen el futur, acaben topant-se amb una contradicció: a mesura que es despleguen els ideals democràtics, s’expandeix la idea de ciutadà i la pròpia societat es veu transformada, de manera que acaba essent una força restrictiva que afecta, sobretot, les masses oblidades o bandejades de la firma d’aquest consens i que formen part efectiva de la població.
En alguns casos aquests mateixos contractes civils tenen mecanismes de canvi intern que n’intenten –sovint de manera hipòcrita i conservadora– possibilitar la transformació: remarquem sovint, atès que és de coneixement comú que això no sempre és possible ni permès –pensem en casos de minories permanents, com són algunes petites nacions incloses dins d’Estats on les majories parlamentàries no permeten la seva defensa.
La desobediència civil troba el seu lloc en una pràctica que des de la lluita en l’espai públic, en violació conscient d’una o més lleis i en conseqüència de l’omissió de les proclames d’un col·lectiu, intenta evidenciar la dificultat i/o injustícia que provoca certa llei en certa agrupació de ciutadans i, si és possible, provocar-ne el canvi o transformació.
Tal com constatàvem en la introducció, un dels principals problemes amb què topa aquesta pràctica és la perspectiva jurídica, que ha tendit, i no sense consciència en alguns casos, a assimilar la ruptura amb la llei del desobedient amb la ruptura amb la llei pròpia del delinqüent. Des de la perspectiva del positivisme jurídic, doctrina del dret lligada a la figura de Hans Kelsen i d’una gran influència, ”l’única entitat de la qual té sentit ocupar-se en aquest context és l’Estat, en tant que unitat juridicoadministrativa, ben definida per una Constitució i un sistema de normes” (Moulines, 2002). Des d’aquesta perspectiva s’entén el forat al qual ens referíem a l’inici: res fora de la llei establerta té fonament suficient, i menys encara si és propi d’una minoria, per ser comprès dins d’aquesta.
D’aquesta manera, seguint amb la nostra tesi, s’evidencia la necessitat de la desobediència civil com a, massa sovint, l’única via per manifestar el que s’ha volgut anomenar consciències divergents, o agrupacions de ciutadans que no es troben o veuen reconeguts (i reconeixen la manca de voluntat del poder d’incloure’ls) en el consensus universalis.
Aquest xoc frontal amb les doctrines del dret que alimenten les nostres societats, però, troba una porta de sortida en la proposta de solució de Hannah Arendt. Aquesta proposta troba el seu capital en la potent vigència que quaranta anys després encara té. Ara bé, com dèiem, no escapa a ser difícilment universalitzable per la varietat de desobediències civils que identifiquem avui en dia:
- En primer lloc, definir l’estatus del col·lectiu desobedient com a grup d’interès, amb el reconeixement i garantia legal que això comporta.
- En segon lloc, possibilitar la integració en assumptes polítics amb la seva càrrega d’electors.
- En tercer lloc, garantir-ne i fomentar-ne la llibertat d’associació.
En definitiva, es tracta de quelcom tan senzill com permetre associacions conscients entre ciutadans, cosa que fonamenta, o almenys és el que s’abandera, els propis estats que no reconeixen aquestes desobediències. Queda a la vista, ara, que la democràcia mai podrà ser argumentada contra les necessitats d’una minoria organitzada a través de la desobediència civil, atès que si una cosa fonamenta aquesta és, o hauria de ser, la inclusió i el consens amb tots els grups d’interessos. Potser la pregunta que cal respondre és per què, per quin ”atzar” o procés, els Estats reconeixen certs grups d’interessos i no d’altres.
Notes a peu de pàgina[+]
1↑ | Doctrina en filosofia del dret que planteja que únicament té sentit debatre i regular allò que està lligat a l’Estat i al seu ordenament jurídic. D’aquesta manera, ens podem trobar com des del positivisme jurídic es nega l’existència d’altres nacions o “grups d’interessos particulars” alternatius. |
---|