Des dels orígens de la humanitat, l’eròtic ha estat vinculat al sagrat. Per garantir la seva supervivència com a espècie, la raça humana ha de multiplicar-se i, per fer-ho fa milers d’anys, es creaven estatuetes sinuoses com la Venus de Willendorf, que afavorien la fertilitat. Tanmateix, sensualitat i fe, plaer i moral, han acabat significant sovint conceptes antagònics. Els nus femenins que avui dia ocupen les sales dels museus més cèlebres del món van ser, fa uns segles, tancats amb clau a habitacions a on només tenien accés els monarques espanyols. El poder era l’única manera d’arribar a aquestes obres considerades immorals i pecaminoses, un perill per a l’ànima. Allà on no arribava la censura se li donava un nom: sala reservada.
Allò que podia ser bo i lícit per a alguns podia no ser-ho per a altres, depenent de la seva classe social. D’aquesta manera, es considerava que el monarca espanyol estava preparat per contemplar pintures que continguessin nus, mentre que la resta de la humanitat no podria superar la poderosa incitació a la luxúria que el contingut d’aquestes obres suposava. Per aquest motiu, els reis disposaven de sales reservades, on poder anar a gaudir de les creacions de Tiziano, Rubens i Brueghel, entre d’altres. Tot i això, va haver-hi discrepàncies morals entre els diferents reis. Mentre monarques com Felip III o Carles IV van tractar de desfer-se de tota pintura que contingués un nu, altres com Felip IV van encarregar als grans artistes del moment quadres de temàtica mitològica que mostressin els cossos humans en tota la seva resplendor. Aquest darrer monarca, per exemple, disposava d’un dormitori on penjava la Venus del Mirall de Velázquez, d’una sala per llegir on s’exhibien les cinc pintures de Brueghel i Rubens sobre els sentits i d’una sala on fer la migdiada després del dinar on es podien contemplar les magnífiques Poesies de Tiziano. Contràriament, Felip III va manar amagar aquestes Poesies, però, això si, quan va tenir lloc l’incendi del Palau del Pardo, la primera pregunta que va fer el monarca espanyol va ser si havia sobreviscut la Venus de Tiziano. De Carles IV es diu que va arribar fins i tot a donar l’ordre de cremar moltes de les obres on apareixien nus. El majordom reial, per sort, no li va fer cas i va donar les obres a la Real Academia de Artes, on van ser guardades.
D’altra banda, tot i formar part de la família reial, la reina no podia veure les obres destinades a les sales reservades del rei i, quan en alguna ocasió passava per davant d’alguna, ràpidament es tapaven els quadres. Ja ho plantegen les Guerrilla Girls segles més tard en el seu famós cartell: “Han d’estar nues les dones per entrar a un museu?”. Quant a la resta de mortals, la població en general només podia veure nus justificats per un context religiós com, per exemple, els cossos d’Adam i Eva en l’expulsió del Paradís. Sent Espanya un país profundament catòlic en els temps d’aquests monarques, l’única manera d’aconseguir pintures amb nus que no estiguessin vinculats a la religió era encarregant obres mitològiques. Algunes, fins i tot, arribaven a poder ser exposades en les sales públiques dels palaus pel seu missatge, com és el cas de Perseu i Andròmeda de Tiziano, on l’alliberació d’Andròmeda a mans de Perseu simbolitzava la del poble a mans del rei i, per tant, estava justificada.
Considerades grans obres mestres de la història de l’art, la reclusió d’aquestes peces a sales reservades reflecteix els criteris morals de l’Espanya d’aquell moment i l’important paper que ha jugat, i que encara juga, el poder en el control i la censura artística, així com en la privatització de les obres d’art. Francisco de Braganza, Paravicino, el Papa Clement VIII… van intentar eliminar els nus fins i tot de les sales reservades dels reis amb els seus escrits. Així i tot, es van continuar produint i guardant gelosament fins arribat als nostres dies. La gran paradoxa, doncs, és que a un dels països més catòlics d’Europa com era Espanya, hi hagués la col·lecció més gran de pintures de nus, amb una varietat, qualitat i quantitat destacables. Com una Venus de Willendorf ben custodiada per no perdre les seves propietats màgiques, aquestes obres també van veure passar les diferents generacions dels monarques espanyols i s’han conservat gràcies a l’atracció generada sobre elles.
