Font: Servei d’Investigació Arqueològica Municipal, Ajuntament de València.
La fundació de la ciutat
València és una fundació genuïnament romana. De la seua edificació vora l’any 138 a.n.e., pocs mesos després de la derrota definitiva de Viriat a les Guerres Lusitanes (139 a.n.e.), ens parla Tit Livi a la seua obra, Ab Urbe Condita. El passatge on es narra l’esdeveniment apareix al llibre LV, que no ens ha arribat, però que coneixem en part gràcies a les Períoques, una mena de sumari o resum de l’obra: la ciutat, segons la traducció de Livi, hauria estat fundada pels romans, però l’origen dels seus primers pobladors resulta molt més controvertit. El text original en llatí pot derivar en dues interpretacions diferents: la primera diu que els fundadors de la ciutat varen ser antics soldats de Viriat; la segona, en canvi, estableix que varen ser els legionaris que lluitaren contra ell. La historiografia ha donat validesa a aquesta segona versió, puix resulta poc convincent que els romans recompensen als seus antics enemics amb terres (i terres tan estratègiques), tot i que a vegades va ser una pràctica duta a terme per a dispersar potencials enemics a altres regions.
Però també es parla d’una població d’origen ibèric al mateix lloc on es va fundar la ciutat: Tyris, ciutat de la qual no sabem res més que el seu nom. De totes les fonts que han sobreviscut de l’Antiguitat, solament Ruf Fest Aviè parla de Tyris dins la seua Ora Maritima. Els arqueòlegs no han trobat encara proves de l’existència de Tyris sota el cap i casal. Les troballes ibèriques a la ciutat daten del temps de dominació romana en endavant, i cap prova verifica si més no que la suposada ciutat siga València ni el riu Túria fos a l’època antiga conegut amb el nom de Tirio, a més de l’excepcionalitat de la ubicació —a la plana— si donem per certa la paraula de Aviè, perquè els ibers situaven els seus assentaments a zones elevades i fàcilment defensables.
Tornant a València, la ciutat va ser fundada a una illa fluvial formada per dos braços del riu Túria: el cau actual, que actualment roman sense aigua i enjardinat, i un altre més petit, desaparegut en els temps medievals. La zona on s’establí la ciutat havia estat fins aleshores una regió pantanosa i plena de marjals, a causa de l’albufera (molt més gran que ara, estenent-se des de la desembocadura del Túria fins a gairebé la del Xúquer), poc habitada. Els principals assentaments de la regió es situaven a les elevacions del terreny, com veiem en Edeta (Llíria), Arse (Sagunt/Morvedre) i Saiti (Xàtiva). La característica distintiva de València respecte a altres nuclis de la regió era la seua condició de ciutat de nova planta. Les altres ciutats, transformades després en centres romans, tenien un origen plenament ibèric. L’aparició de Valentia responia a la necessitat d’explotar i controlar el territori recentment conquerit. Per a l’àmbit romà, el lloc escollit era immillorable: pròxim a la Mediterrània, amb terres fèrtils —després de dur a terme la dessecació dels pantans— i aigua abundant per a abastir la ciutat, que es trobava a prop de la Via Heraklea, un eix comercial que travessava el litoral mediterrani de nord a sud.
La seua situació dins de les rutes comercials era molt important per aquest darrer factor ja que li permetia controlar els transports a tot el segment de Tarraco, al nord, i a Carthago Nova, al sud. Però, durant l’època romana, mai va ocupar un paper central en el poder polític romà d’Hispània, protagonisme que sí que tindria arran de la conquesta àrab al segle VIII, segons tindrem ocasió de veure en articles posteriors. Ciutats com Saguntum, Tarraco i Carthago Nova varen ser centres amb molta més importància dins de l’entramat urbà romà, eix de poder de l’Imperi, a més de ser mercats més grans i vibrants. València, doncs, sols era una ciutat relativament petita dins de colossal territori controlat pels romans al voltant de la conca mediterrània.
Els primers decennis de vida de la nova ciutat (138-75 a.n.e.)
La ciutat fundada l’any 138 a.n.e. tenia un perímetre d’unes 10 ha aproximadament, tot i que els autors especialitzats han aportat diverses grandàries. La falta d’evidències arqueològiques també deixen sense especificar el vertader abast de Valentia. D’aquesta primera etapa de la ciutat no tenim molta informació a causa de la destrucció de l’any 75 a.n.e., però ja en parlarem d’aquesta qüestió més endavant. En qualsevol cas, Valentia, tot i tenir en compte la manca d’informació per a les seues primeres dècades d’existència, no seria molt diferent d’altres ciutats romanes. Llevat el cas de Roma, en tractar-se d’una ciutat de creixement progressiu, la resta de ciutats que varen ser fundades ex novo als territoris sota la seua sobirania seguien un traçat regular i ortogonal, hipodàmic, organitzat en illes de cases que afavorien la circulació de la població, el comerç i l’exèrcit en cas de guerra.
En aquesta xarxa de camins s’imposava una jerarquia molt clara, amb un eix nord-sud —el cardo maximus, que a grans trets es correspon amb l’actual carrer del Salvador— i un altre est-oest —decumanus maximus, que segueix l’actual traçat del carrer Cavallers— que condicionen el desenvolupament de les altres vies. El punt d’intersecció del cardo i el decumanus és l’emplaçament habitual del fòrum, l’espai on es concentren els temples, la cúria municipal, la basílica, l’arxiu i altres edificis públics, a més dels mercats. En el cas de Valentia, s’han trobat les seues restes en l’àrea que envolta la catedral, que seria, a l’època romana, el centre neuràlgic i també geogràfic de la ciutat.
Els primers habitatges valencians no eren construccions elaborades, pròpies de la cèlebre arquitectura romana que encara avui es pot contemplar a alguns racons del món mediterrani. La prioritat a l’hora de fundar la ciutat, una vegada complerts tots els ritus protocol·laris per a certificar el vistiplau dels déus, era fer habitable el lloc (recordem que era un paisatge lacustre i ple de marjals) i construir les muralles, que en última instància són la darrera defensa davant d’un atac enemic, i la Hispània del segle II a.n.e. no era del tot segura ni estava completament pacificada. La primera estructura urbana, pels resultats de les excavacions, era semblant a la dels campaments militars, els castrum: habitatges provisionals i rudimentaris. Valentia no és un cas estrany; moltes ciutats romanes nasqueren de campaments militars, que seguien una estructura quasi calcada a la disposició axial de les colònies fundades més enllà del Laci, com ara Florència, Càceres, Chester o Timgad. Una vegada conclosa la muralla ja aparegueren els edificis propis de l’entorn urbà romà.
L’arqueologia i les fonts han pogut confirmar l’existència de ports fluvials al riu Túria. A la vessant nord de la ciutat s’han trobat restes d’un petit port on atracaven vaixells de poca grandària. Tanmateix, l’albufera tenia una extensió diverses vegades major que als nostres dies, i els pantans i canals al seu voltant podien servir per a connectar amb la ciutat pel sud. Les embarcacions de major dimensió arribaven a les platges de Pinedo, on gràcies a l’arqueologia subaquàtica s’han pogut trobar nombrosos restes de naufragis. Aquestes instal·lacions suportaven un comerç marítim de llarg abast que arribava fins a les costes d’Itàlia i més enllà, portant sobretot àmfores plenes de vi i altres productes que no eren possibles d’aconseguir a la península Ibèrica.
No podem entendre cap ciutat sense la seua interacció amb l’entorn que l’envolta, amb el camp, medi del qual es nodreix tant d’aliment com de recursos humans. L’arribada dels romans també va afectar la regió, el paisatge de la qual es va transformar. Ja hem comentat la dessecació del terreny que varen portar a terme, així com, òbviament, l’edificació de la ciutat a l’illa fluvial del Túria. Però també es varen posar en marxa sistemes de cultius en la rodalia de l’assentament (l’ager), les anomenades centuriacions, que establiren una xarxa de parcel·les homogènies al sud de la ciutat, seguint la disposició dels principals camins, que abastaria una extensió aproximada d’unes 4.000 ha. L’entorn immediatament contigu a la ciutat aportava també altres recursos com ara fusta i mercaderies de les poblacions properes, entre d’altres. A aquest “terme municipal”, anomenat territorium, podem veure la manifestació més clara del poder de les ciutats a l’hora d’articular el territori. L’extensió del territori depenent de Valentia ha sigut molt debatuda per la falta de troballes: pel sud, s’ha proposat com a frontera el Xúquer, a partir del qual començaria el territorium de Saitabi; pel nord, el límit amb el terme de Saguntum possiblement quedava establert a les muntanyes del Puig, a mitjan camí entre ambdues ciutats; cap a l’interior no hi ha cap certesa.
El final de la primera Valentia i el seu renaixement (75-27 a.n.e.)
Llevat del citat passatge de Tit Livi sobre la seua fundació, no tenim a penes fonts escrites que ens informen del destí de Valentia ni de fites importants en el seu desenvolupament. Sal·lusti aporta l’altre gran esdeveniment que va ocórrer a la ciutat: la seua destrucció en mans de les tropes de Gneu Pompeu Magne. Dos passatges de la seua obra, Historiae, revelen les circumstàncies de la suposada desaparició de Valentia l’any 75 a.n.e. El primer d’ells narra la batalla que els lloctinents de Pompeu varen lliurar contra els sertorians enfront de les muralles de la ciutat. La profunda i continuada inestabilitat política de la República es traduí en periòdiques guerres civils que varen enfrontar a les faccions senatorials pel poder —els populares i els optimates—; qualsevol home ric podia amar un exèrcit i conquerir el poder, una situació perillosa, doncs, que va afectar també a les províncies d’Hispània en repetides ocasions. En el context de la Primera Guerra Civil romana (88-81 a.n.e.), la derrota del bàndol popular provocà la fugida d’un dels seus partidaris, Quint Sertori, a la península Ibèrica, on va romandre amb l’ajuda de la població local fins que el dictador Sul·la envià a Gneu Pompeu l’any 77 a.n.e. i començà una sèrie de campanyes amb l’objectiu d’acabar amb el darrer focus de resistència al seu poder.
La segona cita de Sal·lusti és una carta on un victoriós Pompeu, d’una forma un pèl exagerada i grandiloqüent, conta al Senat les circumstàncies en què va vèncer als subalterns de Sertori, arrasant en el procés la ciutat de València. L’arqueologia, en efecte, ha pogut documentar un elevat grau de destrucció en l’urbs al voltant de l’any 75 a.n.e. Combinades amb les evidències textuals, aquestes troballes han sigut la base que han utilitzat els investigadors fins fa relativament poc per a justificar una visió d’abandó quasi total de la ciutat entre l’any 75 a.n.e. i l’arribada de l’Imperi, al final del mateix segle. La destrucció de la ciutat seria la raó per la qual no apareix mencionada a l’obra geogràfica d’Estrabó.
No obstant això, altres historiadors han assenyalat que, tot i que reduïda a la seua màxima expressió, la ciutat va sobreviure a la destrucció. A més, l’aparició d’un epígraf dedicat a Luci Afrani —la inscripció de Cupra Maritima—, un dels lloctinents de Pompeu que dirigiren les seues tropes a Valentia, per part dels ciutadans d’un nucli el nom del qual apareix mutilat (solament es distingeix l’inici del topònim, Val-), ha estat la prova més evident no sols de la supervivència de la ciutat, sinó també d’una primerenca repoblació. Aquest continua encara sent un tema molt controvertit per l’escassetat de fonts que puguen donar validesa a aquesta hipòtesi. Siga com siga, la ciutat sí que va renàixer en els primers anys de l’Imperi Romà, com a part d’un extens i exhaustiu programa de refundació de ciutats arreu del mediterrani per part d’August, on es varen assentar els veterans de les guerres en què va participar. Això, però, és una història que deixarem per a futurs articles.
Per saber-ne més
AMELA, Luis. “La colònia ‘pompeyana’ de Valentia” a Polis. Revista de ideas y formas políticas de la Antigüedad Clásica, 2011, Núm. 23, pàgs. 7-34.
ARASA, Ferran. “L’herència romana al País Valencià” a Afers, 2001, Núm. 40, pàgs. 549-567.
JIMÉNEZ, José L.; RIBERA, Albert i ROSSELLÓ, Miquel. “Valentia y su territorium desde época romana imperial a la Antigüedad Tardía: una síntesis” a Ciudad y territorio: transformaciones materiales e ideológicas entre la época clásica y el Altomedievo. Córdova: Universidad de Córdova, 2014, pàgs. 265-281.
LEDO, Antonio C. i SEGUÍ, Juan J. “Las fuentes escritas y el panorama historiográfico” a La ciudad de Valencia: historia, geografía y arte de la ciudad de Valencia, vol. I. València: Universitat de València, 2009, pàgs. 32-45.
MATA, Consuelo. “La fundación de Valentia y los territorios ibéricos circundantes” a La ciudad de Valencia: historia, geografía y arte de la ciudad de Valencia, vol. I. València: Universitat de València, 2009, pàgs. 55-60.
PÉREZ, José. “La actividad comercial” a La ciudad de Valencia: historia, geografía y arte de la ciudad de Valencia, vol. I. València: Universitat de València, 2009, pàgs. 78-81.
RIBERA, Albert. “El recinto urbano de ‘Valentia’ en la etapa romano-republicana (siglo II-I a.C.” a Extremadura Arqueológica, 1995, Núm. 5, pàgs. 235-245.
RUF FEST AVIÉ. Fenómenos. Descripción del orbe terrestre. Costas marinas. Madrid: Gredos, 2001.
SAL·LUSTI; PSEUDO SAL·LUSTI i PSEUDO CICERÓ. Conjuración de Catlinia. Guerra de Jugurta. Fragmentos de las “Historias”. Cartas a César. Invectiva contra Cicerón. Invectiva contra Salustio. Madrid: Gredos, 1997.
TITO LIVI i JULI OBSEQÜENT. Períocas. Períocas de Oxirrinco. Fragmentos. Libro de los Prodigios. Madrid: Gredos, 2008.
