La ciutat de Barcelona és, sens dubte, una de les ciutats més conegudes mundialment per la seva arquitectura. L’empremta que el Modernisme hi deixà, difícilment esborrable, segueix intacta i crida l’atenció de locals i estrangers i projecta la ciutat arreu del món. És difícilment imaginable una ciutat sense la seva majestuosa presència, degudament amplificada per diverses institucions (públiques i privades), amb la col·laboració de nombroses empreses i estudiosos, que es dediquen sense descans a fer-ne ressaltar i créixer la seva imatge i impacte. Això ens podria portar a pensar, doncs, que vivim en una ciutat que aprofita els seus recursos patrimonials i arquitectònics com a dinamitzadors de la seva economia, cosa que, sens dubte, seria una bona notícia, però darrere de la poderosa imatge de la Pedrera, del Parc Güell, de la Sagrada Família i del Palau de la Música, no tot el patrimoni arquitectònic barceloní ha tingut ni té la mateixa sort. Com és ben sabut, durant el segle XIX i la primera meitat del segle XX es construïren, en diverses zones de la Ciutat Comtal, nombrosos recintes fabrils, que en marcaren sens dubte l’esdevenir. Zones especialment dinàmiques, com ara el Poblenou de Barcelona, creixien al mateix temps que veien proliferar noves construccions, les quals deixarien una empremta molt gran als barris i conformarien l’aparició de tot un nou patrimoni arquitectònic industrial.
Amb l’arribada del “desarrollisme” franquista, es generaren en aquests barris canvis econòmics fonamentals que els dugueren a passar de ser zones de producció en sèrie de diferents sectors (entre els quals el tèxtil hi tenia un pes molt important), a ser seus de petites empreses dedicades a la indústria automobilística, als petits tallers i als béns de consum. Aquests canvis, que desplaçaren la indústria tradicional i més pesada cap a les afores de la Ciutat (a zones com ara la Zona Franca), no afectaren de manera important la conservació del patrimoni fabril, que després d’esquivar el Pla de la Rivera (1965), que sens dubte n’hagués condemnat una bona part (la corresponent al litoral barceloní), arribà pràcticament intacte a les grans transformacions prèvies als Jocs Olímpics de 1992. Aquest gran esdeveniment, que com ja ha estat àmpliament comentat, suposà nombrosos canvis urbanístics a la Ciutat, també suposà un punt d’inflexió negatiu en la conservació del patrimoni. A partir de llavors, aquest començà a ser gairebé sistemàticament bandejat i destruït amb nombrosos plans i projectes com ara el de l’obertura de la Diagonal fins al mar, la reforma del Front Marítim, el projecte de construcció de Diagonal Mar i el 22@.
La política a partir de llavors, passà a ser protegir només comptades fàbriques i xemeneies (moltes pel simple fet d’estar relacionades amb el modernisme), com a testimoni clarament insuficient i solitari del que allà hi havia hagut, i en molts casos s’optà per demolir la resta, a voltes fins i tot sense fer un inventari de què era allò que es destruïa. A les antípodes d’aquesta manera de fer, existia i existeix una política de defensa i protecció del Patrimoni Industrial, sorgida als anys 50 a la Gran Bretanya. La seva aparició s’emmarca en el moment en que es féu el pas a una economia especulativa que deixava de ser productiva, i que, per tant, deixava de necessitar les mateixes infraestructures que s’havien construït fins llavors. Aquesta política defensava i defensa la necessitat de posar en valor no només el potencial arquitectònic dels diferents espais, sinó també la importància econòmica i social que aquestes fàbriques havien tingut durant la història. Els resultats foren molts i en gran part satisfactoris, i un d’ells és el recinte industrial de New Lanark (Glasgow, Escòcia), una vila declarada Patrimoni de la Humanitat que ha estat restaurada i feta museu a l’aire lliure.
Aquesta política de defensa ha estat tradicionalment impulsada per diversos agents socials, des de grups de veïns a historiadors i periodistes, i ha contribuït a conservar la memòria del que havien estat aquests espais i a fer-los passar de ser esquelets que han deixat de produir a ser nous focus econòmics i culturals. Seria injust dir que aquí aquest corrent no ha tingut presència. Han estat moltes les reivindicacions fetes per salvar i preservar nombrosos recintes, però a diferència de llocs com Glasgow, aquí les institucions han optat per no posar en valor l’actiu que aquest patrimoni suposa mentre segueixen explotant la gallina dels ous d’or en què s’ha convertit el modernisme. Aquest ha esdevingut en una espècie de divinitat del arquitectònica que amb la seva radiació esborra del mapa i relega el patrimoni restant de la ciutat, i és precisament el fabril un dels que en surt més malparat. Com a mostra d’aquesta gestió, tenim el recinte fabril de Can Ricart, que malgrat estar qualificat amb un nivell de protecció A (Bé Cultural d’Interès Nacional), nivell màxim que pot atorgar la Generalitat, i haver estat defensat per amplis sectors del veïnat poblenoví agrupats en la plataforma Salvem Can Ricart, actualment malda per sobreviure entre el deteriorament provocat pel pas del temps i pel vandalisme, després d’haver estat objecte de tot tipus d’intervencions parcials que no han acabat de reeixir en el seu conjunt.
Si bé ja s’arriba tard, cal, ara més que mai, que s’aposti per un model de ciutat que sàpiga aprofitar aquest patrimoni per a preservar-lo, utilitzar-lo i dinamitzar-lo per convertir-lo no només en un espai de dignificació i justícia del que ha estat el passat industrial català, sinó per convertir-lo també en un actiu dinamitzador de zones que, després de diversos plans agressius i poc respectuosos amb la història local, segueixen degradades, i que poden trobar en la seva història, conjuntament amb altres sectors econòmics i socials, l’eina per avançar i dignificar-se.
