Després de la guerra de Crimea (1853-1856) l’expansionisme rus a l’Àsia Occidental havia quedat confinat a les muntanyes del Caucas mentre que els britànics s’havien servit del soldà otomà com a barrera a canvi de conformar-se amb una presència limitada a l’Orient Mitjà. Es tractava d’un important contratemps per al jove tsar Alexandre II (r. 1855-1881), però una vegada reorganitzada la seva xarxa d’agents a l’Àsia pogué pagar el Regne Unit amb la mateixa moneda, servint-se aquesta vegada de l’imperi persa.
La reina Victòria (r. 1837-1901) havia enviat als seus soldats a Crimea i vençut, però el Tractat de París (1856) amb prou feines havia satisfet el govern whig de torn, el qual esperava posar de genolls l’enemic rus. El vescomte de Palmerston, primer ministre i figura cabdal del període (governà de 1855 a 1858, i de 1859 al 1865), hagué d’afrontar una de les crisis més grans de l’imperi britànic i que, tot i no ser una completament inesperada, sacsejà la política interna del país i la seva credibilitat internacional: parlo del motí de l’Índia (1857-1858), el qual demostrà l’incapacitat de l’EIC (Companyia Anglesa de les Índies Orientals) per a dominar el subcontinent i la necessitat d’una presència governamental més directe.
Mentre el Regne Unit superava el mal tràngol a l’Índia, els russos tornaren a atacar els hanats de l’Àsia Central (Bujará, Kokand i Jivá), l’emir afganès Dost Muhammad es llançà a la consolidació del seu regne i el xa persa, clarament posicionat amb el tsar, tractà de restaurar el gloriós imperi dels seus antecessors. En poc més de deu anys els imperis europeus disposarien d’Estats neutrals o semi neutrals a la regió per a evitar conflagracions majors, suposant aquest procés el clímax de l’anomenat Gran Joc.
El xa de Persia contraataca
A principis del segle XIX la dinastia Qajar de Pèrsia dominava bona part del Caucas, com també les tribus de la ribera dreta del mar Caspi i tenia serioses aspiracions a governar bona part del regne afganès dels Sadozai, els quals s’haurien independitzat poc abans de l’ascens dels Qajar al tron. Igual que els seus veïns otomans, el xa de Pèrsia amb prou feines havia modernitzat el seu exèrcit (el qual depenia molt de la voluntat de les tribus) i no tenia constància de fins a quin punt eren militarment superiors els russos: un parell de guerres al Caucas contra aquests els ho deixà ben clar.
El Tractat de Turkmantxai (1828) els hi feu cedir totes les seves possessions del Caucas a Rússia, una gran afronta per a un imperi que es veia en el seu moment d’esplendor; per a garantir la pau el príncep hereu dels Qajar exigí als russos que donessin suport incondicional al seu llinatge per sobre d’altres prínceps candidats al tron. El xa Muhammad (r. 1834-1848) fou el principal beneficiari d’aquest acord, en un moment d’intensa rivalitat anglo-russa, així que renuncià de moment a reconquerir el Caucas i se centrà en l’Àsia Central, concretament la ciutat d’Herat.
Aquesta ciutat la governava el xa Kamran (r. 1829-1842), un nebot del Xa Shojá molt gelós de la seva independència i que havia iniciat contactes amb els britànics tan bon punt sabé que tenien pensat penetrar a la regió. El xa Muhammad reuní un contingent de 30.000 soldats i atacà el 1838 la ciutat; els britànics s’imaginaren que l’ofensiva responia a un pla dels russos (els quals oferien assistència tècnica) i deixaren de col·laborar amb el xa mentre es dedicaven a finançar faccions rivals de Qajar al tron, forçant el xa Muhammad a retirar-se. No pogué restaurar l’imperi de principis de segle, però com a mínim aconseguí traspassar el tron al seu fill Nasredin (r. 1848-1896).
El nou xa intensificà el procés de modernització del país (de la mateixa manera que el seu coetani otomà Abdulmejid I), no dubtant en servir-se tant d’anglesos com russos; fins i tot va negociar amb les dues parts la seva participació en la guerra de Crimea però, donades les pobres promeses que li feren, declinà involucrar-s’hi. Estant a les acaballes del conflicte anglo-rus, el règim d’Herat oferí al xa Nasredin la ciutat pel temor d’aquests a ser envaïts per l’emir Dost Muhammad, el qual feia anys que conqueria terres amb el permís britànic; confiant que la lluita a Crimea s’allargaria, el xa persa seguí l’exemple del seu pare i marxà sobre Herat.
L’exèrcit del xa amb assessorament rus conquerí la cobejada ciutat a finals del 1856, quan ja feia mig any que s’havia signat la pau entre anglesos i russos a Crimea; els comandants de l’EIC interpretaren que l’acció sobre Herat no era més que la primera part d’un pla per a entrar al subcontinent i sollevar la població (la qual ja estava prou crispada), així que reaccionaren amb gran determinació: disposats a fer-li al xa la vida impossible a l’Afganistan, donaren grans quantitats de diners al seu antic enemic Dost Muhammad perquè els ataqués; a més prepararen una força expedicionària angloíndia per a colpejar on no s’ho esperesin.
La mala experiència de la guerra anglo-afgana (1838-1842) feu descartar un atac britànic a través de l’Afganistan, delegant així el pes dels combats en Dost Muhammad (el qual fou extremadament passiu). L’expedició de més de 6.000 prengué les illes estratègiques del Golf Pèrsic i a continuació desembarcà al sud de l’imperi, amb prou feines cobert pels súbdits del xa Nasredin, que acabaren cedint les ciutats i preparant-se per a aplicar tàctiques de terra cremada; afortunadament la diplomàcia avançà més de pressa que les armes: amb la mediació francesa se signà la pau entre anglesos i perses a París (1857), el xa es retirava d’Herat i els anglesos del Golf Pèrsic; sense dubte els anglesos es predisposaren per la pau arran del motí de l’Índia.
Els últims reis uzbeks
De la mateixa manera que al Regne Unit la ferida afganesa seguia oberta, ho era el hanat de Jivá per a l’imperi rus d’ençà de la campanya de 1840. Tant el tsar Nicolau I com Alexandre II evitaren durant anys arriscar-se a una aventura com aquella, i mentrestant els governants regionals havien seguit barallant-se entre ells per la supremacia: l’emir Nasralá de Bujará (r. 1827-1860), conegut per haver executat uns ambaixadors britànics el 1842, havia posat contra les cordes el seu rival, el han de Kokand, però no tingué temps a acabar la feina.
Probablement la presa d’Herat per part de l’emir Dost Muhammad (1863) donà a entendre al cercle del tsar Alexandre II que, si seguien deixant l’Àsia Central al seu aire, els britànics i els seus aliats acabarien movent la frontera fins a la mateixa Sibèria. Mentre a Moscou i altres Corts europees es parlava d’un projecte civilitzador rus per a la regió (cal tenir present que l’esclavitud encara era vigent als hanats), a la zona els agents tsaristes iniciaren una intensa ronda de contactes: compraren amb subsidis el suport de determinades tribus i d’alguns clergues, així com trobaren en les comunitats persa i jueva del hanat un suport fonamental.
Aquests moviments no passaren desapercebuts i el servei imperial britànic obtingué una influència fins ara mai vista als centres de poder regionals: l’emir Muzaffar al-Din de Bujará (r. 1860-1885) rebutjà les accions del seu pare i envià delegacions a l’Índia, de la mateixa manera que ho feu el noble Alimgoli (home fort de Kokand entre 1863 i 1865) i el seu aliat Yagub Beg, el qual es convertí durant aquests anys en el senyor de Kashgar, a la frontera occidental de l’imperi xinès. En certa manera els britànics es presentaren com uns defensors de l’statu quo regional, temorosos que un triomf rus encengués la indignació de les comunitats musulmanes del subcontinent indi i que aquestes ho paguessin amb la reina Victòria, la qual feia poc que governava directament l’Índia (fins al 1858 fou l’EIC).
Però els homes de la reina no pogueren coordinar una resistència uzbeka a la penetració russa puix que la rivalitat entre els hanats era molt intensa: Alimgoli de Kokand havia centrat els seus esforços a reconquerir Tashkent a les forces de l’emir Muzaffar al-Din, estant encara lluitant quan l’exercit del tsar intervingué; com si pretengués encapsular el hanat de Kokand a l’oriental vall de Ferganá i expulsar l’emir a les estepes occidentals. Alimgoli lluità ferotgement contra els russos, però morí en el combat (1865); per a escarmentar la resistència, els generals del tsar no dubtaren en recórrer a grans massacres. Sense Alimgoli, una part important de l’aristocràcia de Kokand s’exilià a l’Índia britànica i una altra es quedà a Ferganá per a negociar la pau amb l’home fort d’Alexandre II, Kauffman.
Des d’aleshores fou l’emir Muzaffar al-Din de Bujará qui encapçalà la lluita, arribant a atreure combatents de Kokand però no pas del hanat de Jivá. Els tsaristes començaren a reforçar les seves files amb un important contingent auxiliar de perses bujarans (uns 10.000) i després d’uns estires i arronses mogueren el conjunt de l’exèrcit cap a Samarcanda, a l’oest; rendida la ciutat el 1868, les negociacions entre l’emir i Kauffman avançaren de pressa, confiant el primer a conservar el tron. També es produí una onada d’exiliats aristocràtics cap al subcontinent.
Igual que els anglesos a l’Índia, els russos foren pràctics i s’estalviaren conflictes amb les autoritats locals, a les quals reconeixeran un cert gran d’autogovern, tot i que limitant el seu territori i posant-los sota l’autoritat del governador de la nova província de Turquestan, el qual fou el mateix general Kauffman. Actuant pràcticament com un sobirà, establí guarnicions a les fronteres dels hanats i un servei d’informació preparat per a intervenir qualsevol mena de propaganda pan-islàmica de l’emir afganès, el xa persa o el soldà otomà; els russos havien vingut per quedar-se. El sotmetiment del hanat de Jivá (1873) va acabar de consolidar al general Kauffman i a la província de Turquestan.
Una frontera frágil
A mesura que va anar avançant el segle, els regnes d’Alexandre II i Victòria s’anaren dotant d’una tecnologia militar superior, un sistema de comunicacions més eficient i una economia més globalitzada. Mentrestant, els imperis, hanats i emirats que fins aleshores s’havien construït una imatge superior de si mateixos, anaren comprenent, derrota rere derrota, que per a sobreviure els hi calia copiar els europeus; els líders de l’Índia i el Turquestan no tingueren aquesta oportunitat, obligats a convertir-se en vassalls amb una certa autonomia, però el soldà otomà, el xa persa i l’emir afganès sí pogueren conservar la seva independència.
Les reformes del soldà Abdulmejid (r. 1839-1861) permeteren a l’imperi otomà posar-se relativament al dia, de la mateixa manera que el seu enorme potencial econòmic mogué el conjunt de les potències europees a lucrar-se d’aquest i a mantenir allunyades les pretensions colonials més directes. Pel que fa a l’imperi persa i l’Afganistan, fou la intensa rivalitat entre els imperis rus i britànic el que acabà sent la seva garantia d’existència davant la voracitat europea, sempre que mantinguessin una política exterior de baix perfil.
L’Afganistan que havia construït Dost Muhammad (r. 1843-1863) aixecà un munt de querelles entre russos i britànics durant la resta del segle XIX, arribant aquest a traçar els límits fronterers de l’emirat al nord l’any 1873. Això no impedí que el fill de l’anterior emir, Sher Ali Han (r. 1863-1879) patís en les seves pròpies carns una nova invasió anglo-índia (1878-1880) després de la qual els seus successors hagueren de reconèixer la sobirania anglesa sobre uns territoris que avui dia pertanyen al Pakistan i sotmetre’s a una neutralitat vigilada per anglesos i russos. El 1885 comissions dels dos imperis europeus tornarien a reunir-se per a debatre sobre les fronteres, així com el 1893 i 1895, quan sembla que quedaren definitivament pactades.
El xa Nasredin de Pèrsia, després d’haver evacuat Herat, abandonà la política prorussa empesa pel seu pare i establí contactes diplomàtics amb les dues parts fins al punt que rebre importants condecoracions tant d’Alexandre II com de la reina Victòria. Fou molt reconegut per la modernització del país, la qual va comptar sempre amb la participació interessada dels europeus; a canvi va haver d’acceptar l’arbitratge d’aquests en les seves fronteres històriques: per una banda dels britànics als territoris cloendats amb l’Afganistan i l’Índia, per l’altra amb els russos a la ribera dreta del Mar Caspi, el qual pràcticament esdevingué un llac rus.
El 1869 els perses renunciaren als seus drets tradicionals sobre les tribus turcmanes, deixant així via lliure per als generals tsaristes, que afrontaren una esgotadora guerra de guerrilles. Amb l’ànim de complicar les coses als seus rivals, el 1879 el primer ministre britànic, aprofitant que el seu exèrcit estava envaint l’Afganistan, oferí Herat al xa; donat que els russos estaven recolzant l’emir Sher Ali Han, pressionaren tant el xa Nasredin que aquest hi renuncià. Aquell mateix any l’exèrcit del tsar aprofità la distracció anglesa a l’Afganistan per a iniciar una sèrie de campanyes militars a sang i foc contra les tribus turcmanes (1879-1884).
La mort d’Alexandre II el 1881 no va acabar amb les rivalitats inter imperials: l’avanç de les tropes d’un i un altre bàndol seguien provocant esgarrifances i reaccions, així com els agents intervenien activament en la política de les Corts locals; la diferencia és que ja no quedava res per a repartir, ja que tant l’imperi persa com l’Afganistan tenien el seu país dividit en zones d’influència, i que a Europa l’ascens d’Alemanya augurava una transformació radical de la política exterior.
La Primera Guerra Mundial (1914-1918) evidencià la incapacitat militar de la dinastia Qajar de mantenir el seu propi país al marge del conflicte, sent escenari del conflicte entre russos i otomans; mentre l’Afganistan, atrapat entre els malavinguts aliats rus i britànic, romangué també neutral. Acabat el conflicte, l’imperi otomà fou repartit entre les potències victorioses i el rus, en plena guerra civil, veié com els territoris del Caucas i el Turquestan provaven una vegada més a ser independents. Però aquesta és una altra historia.
