Quan a l’escola aprenem català i castellà, ens ensenyen que aquestes dues llengües provenen del llatí i que són el resultat de la invasió dels pobles itàlics (romans) a la Península Ibèrica. Ens parlen de la llatinització dels pobles ibèrics, però ja està, de l’iber no se’n parla més enllà de la seva relació amb el llatí. L’idioma ibèric (també se’n pot dir iber) és una de les espines clavades que té la història de la nostra península, una incògnita plena de misteris, un pou on han caigut tota mena d’invencions. El principal problema que té aquesta llengua és que no forma part d’una família lingüística prou extensa ni desenvolupada actualment, i per tant traduir-la és d’una complexitat inimaginable. Es tracta d’una llengua no indoeuropea, és a dir, que no forma part de cap família lingüística com la germànica, eslava, romànica, celta, etc., sinó que forma part d’un conjunt de llengües que ja es parlaven abans de l’arribada dels pobles indoeuropeus.