Quan a l’escola aprenem català i castellà, ens ensenyen que aquestes dues llengües provenen del llatí i que són el resultat de la invasió dels pobles itàlics (romans) a la Península Ibèrica. Ens parlen de la llatinització dels pobles ibèrics, però ja està, de l’iber no se’n parla més enllà de la seva relació amb el llatí. L’idioma ibèric (també se’n pot dir iber) és una de les espines clavades que té la història de la nostra península, una incògnita plena de misteris, un pou on han caigut tota mena d’invencions. El principal problema que té aquesta llengua és que no forma part d’una família lingüística prou extensa ni desenvolupada actualment, i per tant traduir-la és d’una complexitat inimaginable. Es tracta d’una llengua no indoeuropea, és a dir, que no forma part de cap família lingüística com la germànica, eslava, romànica, celta, etc., sinó que forma part d’un conjunt de llengües que ja es parlaven abans de l’arribada dels pobles indoeuropeus.
Des de que el 1922 Manuel Gómez-Moreno transcrigué amb èxit el signari ibèric, no s’ha pogut traduir completament; només se’n poden deduir topònims, etnònims i antropònims i fins i tot es diferencien els noms masculins dels femenins. Actualment, després de molts estudis i investigacions s’ha vist que el parentesc que té amb el basc és indiscutible. El problema és que s’ha intentat traduir l’ibèric, un idioma de fa més de 2000 anys, amb un d’actual, el qual ha patit “contaminacions” d’altres llengües i evolucions pròpies. Per tant, sabem amb seguretat que l’ibèric i el basc comparteixen família lingüística, però que cal anar amb molt de compte a l’hora de traduir el primer a partir del segon. També cal vigilar de no caure en l’error abismal de dir que els bascos són ibers o que els ibers són bascos, ja que si una cosa els diferencia és la cronologia i sobretot l’etiqueta que els ha posat la història. Una altra cosa que ens desconcerta és que els estudis gramaticals ens diuen que no hi ha variants dialectals des de Narbona fins a Andalusia. El que sí que hi ha és diferenciació entre els signaris (el sistema d’escriptura semi-sil·làbic ibèric) del sud i del nord, però que no hi hagi variants és quasi impossible. Això ens porta a plantejar que la llengua que coneixem, la de les cartes comercials ibèriques, sigui una llengua franca que tothom entendria però que ningú parlaria. Per tant, l’ibèric “de carrer” no seria ni tan sols el que tenim a les esteles funeràries ni a les cartes comercials d’època ibèrica.
Tot i així, aquest idioma ha quedat com un substrat en el món actual, ja que la majoria de territori iber conserva topònims d’origen ibèric: Lleida-Iltirta, Sagunt-Saikante, Barcelona-Barkeno, Segarra-Sikarra… i així fins a una infinitat de topònims. Només cal mirar el Pirineu, on documents medievals acrediten que es parlava una llengua no romànica fins ben entrat el segle XIII, un parlar que se situaria entre el basc i l’iber. Així doncs, com més aviat deixem de pensar que la romanització va fer creu i ratlla al món ibèric més aviat ens adonarem que tenim tot un passat per descobrir.
