Les xarxes socials s’han inundat d’Aurores Picornells. Gabriel Le Senne, diputat de Vox i president del parlament balear, va esqueixar la imatge d’Aurora Picornell i les Roges del Molinar en el marc del debat per la derogació de la llei de memòria democràtica. L’escena es va viralitzar. Tothom ha dit la seva, fins i tot, el líder de Vox a les Balears, J. Campos, ha gosat “explicar” la història de Picornell al seu perfil d’X (abans Twitter). Amb aquest article, per tant, volem proporcionar un relat fidel a allò que diu la historiografia i les investigacions dels especialistes en matèria.
Els primers mesos de la Guerra Civil Espanyola a Mallorca
L’illa major de l’arxipèlag Balear va quedar sota les ordres del bàndol rebel poques hores després del cop d’estat, el 19 de juliol de 1936, qüestió que desencadenà una forta repressió cap a les persones que havien format part del projecte polític del Front Popular i altres grups progressistes. Això va provocar que els centres penitenciaris es desbordessin de població reclusa, cosa que va causar la improvisació d’espais com a presons. Així, centenars d’homes anaren a parar a recintes insalubres, per la falta de preparació, com el vaixell Jaime I on la calor i la humitat de juliol a l’illa feia quasi insostenible la vida dins les parets del vapor. Un altre indret que es preparà fou el magatzem de fustes Can Mir, coneguda en l’època com Prisión de Estaciones, actualment una sala de cinema. De la mateixa manera, la presó provincial va quedar obsoleta per albergar la quantitat de dones preses que hi anaven ingressant a mesura que avançava la guerra. Per tant, l’11 de novembre de 1936 es va habilitar un antic edifici, al carrer Sales de Palma, regentat per les Hermanitas de los pobres. Les condicions d’aquesta presó no eren gaire millors que els centres penitenciaris masculins, i les recluses sempre en destacaven la mala alimentació que hi patien.
El territori insular era de gran interès geoestratègic per la seva proximitat amb la península Itàlica, on Franco tenia un dels seus grans aliats. Per tant, el govern republicà intentà recuperar el territori que havien perdut a les mans dels sollevats. Així, les tropes dirigides pel capità Alberto Bayo varen desembarcar el 16 d’agost de 1936 al llevant de l’illa provocant un canvi de mètode en la repressió a la rereguarda. Una vegada els republicans es retiraren del territori ocupat durant setmanes les autoritats militars redirigiren la repressió cap a una “amagada” o “alegal” on la finalitat ja no era esglaiar la població sinó l’eliminació física de l’enemic per evitar possibles insurreccions. El mecanisme més usat en aquest període, que durà fins a la primavera de 1937, foren les tretes, això és: la falsa posada en llibertat de reclusos per a portar-los de manera planificada, però fora de la legalitat, a la seva execució a un indret desconegut allunyat del centre penitenciari. Tot i que la majoria d’execucions que se celebraren a partir de la primavera del segon any de guerra eren resultat de judicis sumaríssims, les tretes no es varen deixar de practicar, però en menor mesura.
El 5 de gener de 1937 Maria Pascual i Aurora Picornell reberen un permís especial perquè les seves respectives filles, de dos anys, poguessin entrar al recinte penitenciari femení i passar el dia amb les mares. Sent conscients de les pràctiques de repressió física que s’anaven succeint a les presons masculines, cap de les recluses veié amb ulls optimistes aquest acte de bonança per part de les autoritats carceràries. Les sospites de les companyes de presidi, i segurament d’elles mateixes, es confirmaren a la nit quan, després de sopar, els noms d’Aurora Picornell, Catalina Flaquer Pascual, Maria Pascual Flaquer, Antònia Pascual Flaquer i Belarmina González foren esmentats perquè s’havia dictaminat la seva “posada en llibertat”. A la porta de la presó les esperava un esquadró de falangistes que les durien a parany desconegut per posar fi a les seves vides.
Cinc noms, cinc vides
El nom d’Aurora Picornell és, tal vegada, el qui el lector d’aquestes línies hagi sentit més a parlar, la jove dirigent comunista del Molinar que veié la seva vida truncada una nit de reis. Però amb ella hi havia quatre dones més, tres d’elles amb una definida presència a l’esfera del moviment obrer i comunista de Mallorca, mentre que la quarta encara és hora que algú desenterri la seva història.
Com bé apunta David Ginard i Féron al subtítol de la biografia sobre Aurora Picornell, la militant comunista ha passat a la història com a un símbol. La que alguns anomenen la Passionària Mallorquina s’ha convertit, al llarg dels anys, en la representant de les víctimes de la repressió franquista a l’illa i en una figura política reivindicada per diferents grups polítics. Nascuda al barri del Molinar de Palma el 1912, Picornell destacà ben prest entre els grups del moviment obrer, primer socialista, i després comunista. Per conseqüència, també estava molt vinculada a la xarxa anticlerical que impregnava els grups progressistes de l’illa. Ja des d’adolescent va escriure articles en premsa obrerista i es convertí en un referent per a les dones de classe treballadora donada la seva alta capacitat d’oratòria i escriptura. Es casà amb Heriberto Quiñones, un agent secret de la Kominterm, amb qui tingué una filla, Octubrina Roja, que nasqué el 1934. La seva tasca política només acabà quan li llevaren la vida a l’edat de vint-i-cinc anys, en un curt recorregut de temps aconseguí fer-se conèixer entre els treballadors, sobretot les treballadores. Dirigia mítings, escrivia articles, organitzava manifestacions, parlava amb les dones treballadores sobre els seus drets, etc. L’empresonament durant la guerra no fou la seva primera experiència a penitenciària, ja en el context de la revolució d’octubre de 1934 la tancaren a la Presó Provincial de Palma, a l’ala femenina amb preses comunes i algunes companyes polítiques.
Picornell, però, no estava tota sola en la militància femenina i destaquen les “Roges del Molinar” nom que s’atorgà a Catalina Flaquer Pascual i a les seves filles, Maria i Antònia Pascual Flaquer. Les tres, o més ben dit, totes quatre apareixien constantment en actes públics del partit, participaven en escrits de diaris i revistes, com per exemple Nuestra Palabra. Catalina Flaquer nascuda el 1876 a Capdepera -municipi a l’extrem est de l’illa- era coneguda per la seva militància en el moviment obrer, se’n coneix la seva presència en actes del dia de la dona treballadora del 1934 defensant els interessos de les famílies treballadores, entre altres. Ella i les seves filles foren les encarregades de dirigir el Grup Femení del Radi de Palma del PCE, un projecte impulsat també per la família Picornell. Fou empresonada dia 2 d’agost de 1936 i la seva estada a presó no fou fàcil donat que les autoritats penitenciàries la pressionaven perquè delatés la localització de les seves filles.
Maria i Antònia Pascual Flaquer foren detingudes el 24 de novembre de 1936 i el 28 de desembre del mateix any, respectivament. La primera, nascuda el 1914, era la companya d’un altre conegut sindicalista, Josep Julià Jaume i tingué un paper principal en el moviment obrer femení del barri del Molinar, així com una constant col·laboradora i escriptora de cròniques i articles d’opinió a Nuestra Palabra. Maria tingué una filla, Natàlia, que amb el seu company decidiren no batiar-la i optaren per un nom rus com a homenatge a la Unió Soviètica. La segona, Antònia, nascuda el 1903, era brodadora d’ofici i s’emparentà amb Luís Montero Ramírez. Com la seva germana i la seva mare participava a actes públics del partit, en escrits a la revista, etc. Però a més, va ser vocal de la delegació provincial del Socors Roig Internacional, a partir del 19 de juliol de 1933, del qual n’era dirigent Aurora Picornell. Compartí captiveri amb Picornell i la seva germana arran de l’octubre de 1934, ingressant a la presó provincial de Palma el 10 d’octubre i sortint un mes i nou dies després. El seu paper en divulgació de la propaganda política també la va dur a dirigir la revista La Sotana Roja que, tanmateix, només va fer dues tirades.
La cinquena de la llista de dones posades en llibertat és el que, a dia d’avui, suscita més interrogants. Preguntes tan senzilles com “qui era Belarmina González Martínez?” encara esperen una resposta. La informació que es té sobre aquesta dona és escassa i es va aconseguir arran de la troballa de l’expedient penitenciari on consta l’ordre d’alliberament. En sabem que tenia vint-i-dos anys, que era casada, no tenia fills, era natural de Palència i se la creu resident al barri obrer de la Soledat. El seu ingrès a presó fou cinc dies abans de la seva execució, cosa que va impedir que les recluses de la presó de dones poguessin conèixer més sobre els orígens de la jove o les causes del seu empresonament.
De gener de 1937 a octubre de 2022
La posada en llibertat de les cinc dones no va ser rebut per ningú com a tal, eren conscients que sortien de la presó per a desaparèixer. I així fou, fins vuitanta-cinc anys després no n’hem tornat a saber res, la gent que les conegué en persona fa anys que ja no hi és i han mort sense saber què n’ha estat d’elles. El mateix 6 de gener de 1937 els soldats de reemplaçament i el director de la presó ja notificaren a les preses que les havien duit al cementiri de Porreres, on anaven a parar moltes de les víctimes de les tretes. I així els investigadors ho creien fins que finalitzades les exhumacions de les fosses de Porreres, on s’hi han recuperat més d’un centenar d’esquelets, no hi havia rastre dels cossos d’Aurora Picornell, les Roges del Molinar i Belarmina González. Tal cosa va provocar un alt grau de satisfacció per la troballa de 114 víctimes, però també inquietuds entre els estudiosos de l’època, i sobretot, donat que es pensava assegurat que elles també hi serien.
Tanmateix, el desembre de 2022 ens arribava la notícia que en la segona fase d’excavacions del cementiri de Son Coletes, al municipi de Manacor, s’hi trobaren quatre esquelets complets i un parcial de dona. Les especulacions inicials foren que es tractava de les cinc milicianes republicanes que no havien reembarcat a l’hora de la retirada de les tropes de Bayo. Però ja en el moment de la troballa, a la fossa número 3, la responsable de l’excavació, Almudena García-Rubio, parava atenció a la importància d’esperar els resultats del laboratori a l’hora de determinar la identitat dels cossos.
Contra tota hipòtesi establerta, els resultats del laboratori varen resoldre que un d’aquests cinc esquelets corresponia al d’Aurora Picornell, s’està a l’espera de confirmar per ADN a qui corresponen els quatre restants, però tot indica a què es tracta de les Roges del Molinar i, també, Belarmina González. Uns resultats que, segons molts, arriben tard, però que han estat enormement ben rebuts entre la majoria de la societat civil i celebrat arreu de l’arxipèlag.
Més enllà de les possibles controvèrsies i usos polítics de la figura de la militant, els professionals responsables de l’excavació del cementiri de Son Coletes varen fer públic que Aurora Picornell ha estat la primera dona trobada en una fossa amb una ploma estilogràfica. Alguns testimonis havien dit que Picornell havia agafat un llibre d’història i cabdells de fil de les seves companyes quan va saber que la traurien de presó. El que ha restat, al final, ha sigut la ploma, l’estri d’escriure per antonomàsia i que ens mostra, vuitanta-cinc anys després, el tipus de persona que fou Aurora Picornell.
Per saber-ne més
TOMÀS RAMIS, Pau (coord.). La Segona República. Mallorca, 1931-1936. Palma: Illa Edicions, 2022.
GINARD I FÉRON, David. Aurora Picornell (1912-1937). De la història al símbol. Palma: Documenta Balear, 2016.
GINARD I FÉRON, David. El moviment obrer de Mallorca i la Guerra Civil (1936-1939). Barcelona: Publicacions l’abadia de Montserrat, 1999.
GARÍ SALLERAS, Bartomeu. La repressió feixista a Mallorca durant la Guerra Civil i la postguerra (1936-1945). Palma: Lleonard Muntaner Edicions, 2019.
