Dones

Quan esquiar era cosa d’homes: Teresa Bartomeu, pionera de l’esquí femení català

A inicis del segle passat, quan els esports eren cosa d'homes, Teresa Bartomeu es va introduir en el món excursionista per descobrir la seva passió: l'esquí de muntanya. La reusenca va ser una de les primeres esquiadores professionals de Catalunya i va guanyar múltiples trofeus com el "Premi de la secció d'esports de muntanya", que la van portar a ser una pionera en el seu àmbit. El franquisme va suposar un obstacle per la pràctica femenina d'aquest esport, però el llegat de Teresa és recordat gràcies als sonets que li va dedicar Josep Carner. La trajectòria de Bartomeu va obrir pas a l'arribada de competidores olímpiques catalanes posteriors.

De la Cort al servei dels orfes: madona Estàcia i l’Hospital de la Santa Creu

El present article tracta sobre les dones que treballaven a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona durant el segle XV, en ple context de la reforma hospitalària de l’Occident europeu. Més concretament, se centra en l’interessant cas de la comtessa siciliana Anastasia Spatafora. Les conclusions d’aquest treball permeten acostar-nos a una realitat laboral molt complexa i heterogènia del món assistencial a l’Hospital de la Santa Creu.
Portada - Retrat de marbre de Cleòpatra VII al Staatliche Museen zu Berlin (Font: Worldimages)

Cleòpatra VII, el mite de la «femme fatale»

Les referències i escrits sobre Cleòpatra VII (69-30 a.C.) són innombrables. La seva representació com la femme fatale, l’arquetip de la seducció i la perversió han estat contínuament recreats per historiadors, novel·listes, pintors i cineastes. El mite generat al voltant d’aquesta monarca s’ha mantingut en el temps i encara avui dia són moltes les línies que s’escriuen sobre el seu físic, el seu caràcter engalipador, les seves relacions amoroses amb Juli Cèsar (100-44 a.C.) i Marc Antoni (83-30 a.C.), el seu suposat suïcidi per la mossegada d’una serp i l’emplaçament de la seva tomba.
Portada. Miniatura d’un bisbe beneint la reclusió d’una murada (Font: Viquipèdia)

Les murades o emparedades: vida contemplativa a través de la reclusió

Des dels Pares del Desert de l’Antiguitat Tardana, no poques persones varen desitjar viure segons els ideals evangèlics, resseguint l’exemple de Crist i dels seus deixebles, allunyant-se de la vida mundana per aconseguir una vida de contemplació religiosa. Dins aquest marc es trobaria la figura de les murades, recluses o emparedades, dones que voluntàriament prenien la decisió de confinar-se en un petit espai adherit a les parets de les esglésies o convents, recintes emmurallats de les poblacions o, fins i tot, ponts. Una pràctica que recorda a l’emparedament com a càstig, com a condemna, contemplada, per exemple, als Usatges de Barcelona, on es legitimava la reclusió de la dona adúltera en un espai minúscul fins a la fi dels seus dies; o en el costum d’altres sistemes penals d’emparedar un reu en un habitacle amb un únic forat a l’altura de la cara per a poder-li donar menjar, amb tal de prolongar la seva agonia. Una pena que posa els pèls de punta a qualsevol que fa l’exercici d’imaginar-se patint-ho. Així doncs, què movia a aquelles dones a esdevenir emparedades?

Les guerrilleres antifranquistes gallegues

La perspectiva de gènere en la historiografia és escassa; és més, en els casos en què s’aplica, les dones solen aparèixer com a víctimes de determinats esdeveniments històrics. Tot i això, les investigacions especialitzades demostren el paper actiu de les dones en ells. Hi ha molts estudis sobre les guerrilles antifranquistes, però els que se centren en les dones que en van formar part són els d’Aurora Marco i Mercedes Yusta.

Joana d’Arc: la «Pucelle d’Orléans»

En l’imaginari col·lectiu la figura de Joana d’Arc la percebem a priori com el d’una llegenda, si alguna lectora o lector té arrels i consciència francesa l’entendrà com a un símbol, el que avui en diríem una heroïna nacional. Però entre el mite i la realitat hi ha tot un món. Davant una impossibilitat, de moment, d’analitzar la vida de la «Pucelle d’Orléans» a partir de distintes tipologies de fonts, més enllà de les textuals, no tenim més remei que contrastar les fonts documentals de les quals disposam. I què tenim de la seva vida que ens pugui ajudar a reconstruir-la? Doncs com bé apunta Jacques Cordier, partim de dues fonts documentals principals: les actes del procés de condemnació i les actes i enquestes del procés de rehabilitació de la nostra protagonista. Però abans d’arribar a les fonts de la seva vida anem a fer un repàs pel context en què va créixer.

Les oblidades de la Comuna de París

Entre el març i el maig de l'any 1871 les barricades varen representar l'escenari principal dels carrers de París. Les i els patriotes francesos, furiosos per la derrota contra Prússia, van instaurar un govern provisional i insurreccional de caràcter socialista: La Comuna de París. En el naixent règim popular i autogestionat, innovador en el qual estava relacionat amb els drets socials, les dones aprofiten per guanyar terreny i prendre el poder. Les dones comencen a exigir, tant a la burgesia com als seus companys, drets realment universals, com a avantguarda del moviment feminista francès. A continuació indagarem sobre l'importantíssim protagonisme d'aquestes rebels, sovint oblidades per la història.
Popular
La figura del wanax a la Grècia Micènica. Heroi o sacerdot?

Subscriu-te a la nostra newsletter

Tots els drets reservats

Amb el suport de

QUIOSC
SECCIONS
El PROJECTE
XARXES