París, epicentre del món artístic de finals del XIX i principis del XX
La París finisecular de la bohème, els grans bulevards, els Cafè-concert, el Moulin Rouge, i tants altres escenaris mítics immortalitzats en el postimpressionisme, primeres avantguardes i l’art noveau és el que Stefan Zweig al seu llibre El món d’ahir anomena com “la ciutat de l’eterna joventut”, una ciutat de llums i ombres; renovada després del pla urbanístic d’Haussmann (1852-1870) i la fi de la guerra Franco-Prussiana (1870-1871), i bullent en l’auge de la burgesia i dels moviments obrers. París fou seu de cèlebres artistes autòctons com Renoir, Gauguin, Cézanne o Toulouse-Lautrec i destí d’exili artístic de molts pintors nacionals com Pablo Picasso, Ramon Casas, Isidre Nonell, o el que avui ens ocupa: Ricard Canals. Ricard Canals fou, de la pintura catalana de principis del segle, el que avui en dia diríem un underdog. Malgrat formar part dels mateixos cercles que pintors importants com Isidre Nonell o primeríssimes espases com Pablo Picasso, la seva transcendència dins del mainstream de l’art ha estat, amb el pas dels anys, més aviat limitada. No podem atribuir directament aquest fet a una falta de qualitat pictòrica o una mala crítica per part dels contemporanis, ans al contrari, ja que publicacions dels anys vint com Art Novell en l’apartat de cròniques artístiques parlaven així de la seva obra exposada a les Galeries Laietanes: “Finalment, són de Ricard Canals, l’artista que ens mostra una més forta personalitat, un Nu i un esplèndid Retrat” o, l’any següent, al Saló de Tardor: “Ricard Canals hi tingué un retrat del qual dient que és digne d’ell creiem fer-ne el millor elogi”. En les mateixes publicacions, d’altres artistes consagradíssims com Salvador Dalí, no se’n parlava tan bé. La poca historiografia al voltant de l’artista, el solapament cronològic amb multitud d’artistes catalans de gran nivell, o la seva prematura mort l’any 1931 amb 55 anys, són segurament factors que ajuden a explicar que hagi passat per sota del radar de molts mestres, estudiants i aficionats a l’art.
La Colla del Safrà i els inicis de la trajectòria artística de Ricard Canals a París
Canals nasqué a Barcelona l’any 1876, es formà a l’Escola de La Llotja de la qual posteriorment renegà pel seu academicisme estricte i preferí formar-se lliurement juntament amb altres pintors i amics com: Isidre Nonell, Joaquim Mir, Ramon Pichot i Juli Vallmitjana; amb els qui formà la Colla del Safrà, anomenada així pels colors ocres i terrosos tan característics de les seves pintures. Durant els anys noranta del XIX es dedicaren a pintar escenes marginals, moltes d’elles a Sant Martí de Provençals, on es veien personatges estrambòtics que destacaven per la seva lletjor. A finals dels noranta viatjà al sud d’Espanya, allà s’impregnà de la cultura andalusa que influencià molt el seu art. En aquesta cronologia, i durant els anys posteriors, trobarem multitud d’obres que il·lustren balls i tablaos flamencs o escenes vinculades al món taurí, com ara una llotja d’una plaça de toros. La influència de Goya en les obres d’aquesta etapa de Canals s’evidencia en l’ús del carbonet, en la contundència de les línies i la lletjor d’algunes formes. Al final, la importància de Goya rau principalment en la influència que tingué en gairebé tots els seus posteriors, també en Canals.
Un any després d’aquesta aventura pel sud d’Espanya, Canals viatja a París l’any 1897 juntament amb qui serà un dels seus grans amics: Isidre Nonell. Allà ràpidament exposarà a diversos llocs com ara Exposition National des Beaux-Arts o la XV Exposition des Peintres Impresionistes et Symbolistesn juntament amb grans artistes francesos del moment com Toulouse -Lautrec o Gauguin.
Les seves obres, assimilables a les dels impressionistes, van causar gran interès per la seva temàtica espanyola, que resultava relativament desconeguda i exòtica per gran part del públic de la París del moment. També llavors destaquen els lligams personals i artístics de Nonell i Canals, aquesta sintonia farà que sovint se’ls empaqueti com els “dos pintors catalans”.
La influència dels impressionistes francesos farà virar tècnicament l’art de Canals, malgrat que les mal anomenades espanyolades encara tindran una forta presència, la línia i el traç en carbonet anirà desapareixent a poc a poc de l’obra de Canals donant pas a una predominança del color amb una paleta més lluminosa. Les formes s’aniran suavitzant i la lletjor tan característica de les obres de la primera etapa del pintor a Barcelona anirà essent substituïda paulatinament per uns rostres i formes més amables.
En aquesta etapa de Canals veurem com l’atmosfera parisenca calarà en el seu art, i aniran apareixent temàtiques pròpies d’aquest indret com veiem a Cafè concert (1903).
Canals i Picasso, una relació de quatre
Passats uns anys Isidre Nonell tornarà a Barcelona, però Ricard Canals es quedarà a París on forjarà una bona amistat amb Pablo Picasso. Testimonien les bones relacions d’ambdós pintors diferents obres com Retrato de la señora Canals (1905), on Picasso pinta a Benedetta Bianco, futura muller de Ricard Canals; o Un palco en los toros (1904), on Canals pinta a la ja esmentada Benedetta Bianco juntament amb Fernande Olivier, la parella de Picasso llavors. Els quatre participaran activament de la vida social i artística de la París del moment i els dos pintors compartiran referents, tècniques i mètodes.
L’estada continuada a París de Canals li permetrà contactar amb el marxant d’art Paul Durand-Ruel, una figura clau per la internacionalització dels modernistes francesos. Durand-Ruel, que ja venia del món de l’art, de ben jove havia treballat amb els pintors de l’Escola de Barbizon. Després de la guerra Franco-Prussiana (1870-1871) entrà en contacte amb pintors com Manet, Monet, Degas o Renoir i els portà a Nova York on tingueren un gran èxit entre l’alta societat estatunidenca. Seguint l’estela dels francesos, i de la mà de Durand-Ruel, Canals exposà també a Nova York i els seus quadres iniciaren una important gira europea per: Berlín (1903), Madrid (1910), Lisboa (1921) i Amsterdam (1922). L’any 1906 Canals tornà a Barcelona juntament amb Benedetta Bianco, des d’allà seguí produint obres per Durand-Ruel durant uns quants anys fins que els vincles parisencs amb pintors i marxants aniran desfent-se gradualment.
Retorn a Catalunya i aproximació als noucentistes
Amb Ricard Canals de nou a Catalunya, i al llarg dels anys, veurem un altre viratge en el seu art. A poc a poc, abandonarà els models parisencs i les influències modernistes i d’avantguarda, i s’aproparà estilísticament cada cop més als noucentistes. Aquest viratge segueix les tendències de l’art català del moment, on també el modernisme serà substituït pel noucentisme entrant als anys vint. Veurem com, aquest nou corrent artístic i ideològic calarà profundament sobretot entre els estrats més alts de la burgesia barcelonina, un corrent que s’empeltarà amb el catalanisme polític i reivindicarà valors tòpicament catalans com ara: la mesura, la prudència, la tradició i el seny per sobre la rauxa. Canals s’hi avindrà, ja no tan sols per una possible identificació amb aquests ideals, sinó per adaptar-se al gust del comprador local, aquest perfil tan ben definit de barceloní burgés: l’industrial, el banquer, el comerciant, l’empresari o el polític. Durant aquesta època, Canals es cultivarà en el retrat i en la pintura de paisatge, en aquesta última hi tindrà molt a veure la Vila de Piera, que serà font d’inspiració de molts paisatges naturals i rurals. Allà l’any 1929 s’hi farà construir una petita torre d’estil noucentista projectada per l’arquitecte barceloní Raimon Duran i Reynals. L’elecció de Piera no serà ni casual ni fruit de l’atzar. Durant els anys vint, diferents pobles de l’interior de Catalunya van començar a rebre estiuejants barcelonins que buscaven paratges naturals no massa allunyats de la ciutat on arribés el tren. Si bé ara el nostre model d’estiueig ens porta o bé al mar o bé a la muntanya a la recerca d’activitats i climatologia, llavors, un dels grans reclams eren l’aire i l’aigua dels llocs. L’aigua de Piera va agafar cert renom en revistes de societat i molts metges recomanaven aquests destins per recuperar o evitar malalties pulmonars. Veurem doncs com a la Vila de Piera del primer quart de segle XX arribaran personatges com: Víctor Riu (industrial i mecenes), Martí Estany (comerciant i col·leccionista), Enric Vila (alt oficial de l’exèrcit) o el mateix Ricard Canals.
La pintura de paisatge de Canals seguirà marcada per la predominança del color sobre la forma. Trobarem els seus referents en els paisatgistes francesos de l’Escola de Barbizon i posteriors, amb ells compartirà el pleinairisme i la importància de la llum i el color. Els paisatges de Canals s’allunyen, però de la magnificència dels paisatges del romanticisme o el realisme cru dels naturalistes, trobarem en ells una amabilitat i calma idíl·liques pròpia del noucentisme català, un corrent mediterrani, clàssic i moderat que l’acompanyarà durant el tram final de la seva vida. Els retrats compartiran característiques amb la pintura de paisatge, una gran importància del color una traçada lliure en el fons, però la pinzellada serà molt més detallada i definida en els rostres i primers plans, dotant així de vida i expressivitat als retratats.
Els darrers anys de Ricard Canals
El tram final de la vida de Canals no només estigué destinat a la producció de retrats i paisatges bucòlics, a mitjans dels anys vint consolidà el seu prestigi com un dels grans pintors catalans del moment. Participà en les exposicions del col·lectiu artístic noucentista fundat per Eugeni d’Ors Les Arts i els Artistes juntament amb alguns dels pintors amb qui s’havia iniciat a Sant Martí de Provençals trenta anys abans. També va rebre encàrrecs oficials com la decoració amb plafons de la Sala de Comissions de l’Ajuntament de Barcelona l’any 1929, una obra que va deixar inacabada per la seva mort. Aquesta obra l’acabarà als anys cinquanta Antoni Vila Arrufat.
L’any 1929 va participar en l’Exposició Internacional de Barcelona aportant-hi diverses obres com Carles V a Yuste o Pere I el Cruel. Finalment, l’any 1931, el de la seva mort, va iniciar l’encàrrec de retratar a Alfons XIII, retrat que no va poder concloure.
A tall de conclusió
Ricard Canals és, des d’un punt de vista artístic, un dels grans noms de la pintura catalana del primer quart del segle XX. Una figura eclipsada pels Picasso, Dalí, Miró i altres superestrelles de la pintura del moment, però que va exposar amb els grans pintors francesos d’avantguarda, va rebre encàrrecs oficials i va tenir projecció internacional. Si mirem el seu art podem apreciar-hi multitud de referents i força viratges, donant-nos una varietat estilística que ens ajuda a entendre i explicar el panorama pictòric bullent d’aquesta cronologia. Sens dubte, una figura a estudiar, contemplar i divulgar per poder seguir aprenent sobre la rica història de l’art del nostre país.
Aquest passat hivern a Barcelona hem gaudit d’una exposició sobre la trajectòria pictòrica de Canals a la Sala Parés celebrant així el 90è aniversari de l’exposició homenatge que es va fer quan va morir. Aquesta exposició ha estat una magnífica oportunitat per recuperar i reivindicar la seva figura. Tant de bo es pugui reeditar en altres llocs i serveixi per impulsar noves publicacions sobre Ricard Canals.
Per saber-ne més:
FUENTES MILÀ, Sergio: Ricard Canals (1876-1931) y su época. Barcelona: Sala Parés. 2023. [https://online.flippingbook.com/view/1059522410/].
DUPLATRE-DEBES, Brigitte. “El exilio artístico de los pintores españoles e hispanoamericanos en el París finisecular” a XVI Congreso Associación Internacional Hispanistas. Instituto Cervantes. 2007 https://cvc.cervantes.es/literatura/aih/pdf/16/aih_16_2_299.pdf].
SALA, Teresa-M: “París a Barcelona, vista i exposada pels Catalans Modernistes” a Cataluña, 18. Primer trimestre del 2016. [https://journals.openedition.org/catalonia/2132].
SOCÍAS PALAU, Jaume: “Ricard Canals Llambrí” a Real Academia de la Historia Biografías. [https://dbe.rah.es/biografias/50106/ricard-canals-llambi].
