← Els orígens catalans del Partit Popular (II)
Fi del reformisme
Un cop iniciat el curs polític del 1976-77, es va fer evident que Fraga havia abandonat la idea de capitanejar una aposta política centrista i reformista i, per contra, el polític gallec estava molt més decidit a posar en marxa una aposta política que recollís el vot del franquisme sociològic, el qual pensava que seria majoritari a les futures eleccions.
D’aquesta manera, Fraga va començar a preparar un nou partit que recollís el vot d’aquella gent que apostés per seguir, sense cap trencament, amb el que havia representant el Règim fins a aquell dia. L’exministre es veia capaç de mobilitzar la xarxa de poder Franquista que encara restava en peu (sobretot a nivell local) en el seu benefici. Va ser llavors quan va visitar Catalunya, dels dies 6-7 de setembre i dels dies 14-15 del mateix mes. En aquestes visites va fer un munt de trobades amb desenes d’alcaldes del Berguedà, el Bages i el Solsonès. També cal dir que va ser acollit, de manera gairebé oficial, pels alcaldes de Mataró, Sant Cugat del Vallès, Arenys de Mar o Pineda de Mar.
Tot just retornat de Barcelona, la nit del 15 de setembre de 1976, Manuel Fraga soparia a Madrid amb els exministres Cruz Martínez Esteruelas, Federico Silva i Gonzalo Fernández Mora. Cada un dels tres tenia sota el seu comandament una d’aquelles associacions polítiques permeses per Arias Navarro, i serien part integrant de la futura Alianza Popular. Aquells contactes que Fraga va començar a realitzar amb exministres del Règim es varen celebrar deixant al marge la gent de Reforma Democràtica. Amb Laureano López Rodó es va reunir el dia 23 de setembre i tot plegat va desembocar en la presentació, el dia 9 d’octubre de 1976, d’un manifest programàtic d’un nou bloc de forces polítiques que s’anomenaria Aliança Popular.
Els signants del manifest seran:
– Manuel Fraga Iribarne, cap de Reforma Democrática
– Cruz Martínez Esteruelas, cap de Unión del Pueblo Español (UDPE)
– Licinio de la Fuente, cap de Democracia Social
– Enrique Thomas de Carranza, cap de la Asociación Nacional para el Estudio de los Problemas Actuales ANEPA
– Laureano López Rodó, cap de Acción Regional
– Federico Silva Muñoz, cap de Acción Democrática Española
– Gonzalo Ferndández de la Mora, cap de la integrista Unión Nacional Española.
Sis membres de la llista havien estat ministres del Franquisme i Enrique Thomas de Carranza fou durant anys el director general de Cultura Popular i Espectacles, és a dir, el censor en cap. En poc temps, Fraga va poder reunir la flor i nata del Franquisme d’alt nivell i crear una federació de forces polítiques que rescatava el llegat del règim anterior.
Aliança Popular no naixia pas de 7 cabdills homogenis o amb trajectòries similars, recordem que es varen haver de deixar enrere molts recels del passat. Dins AP hi havia ministres que havien format part tant del bàndol vencedor com del bàndol vençut en el cas MATESA. Ara bé, Fraga els va animar a deixar les diferències del passat de banda i unir forces per crear una autèntica dreta democràtica.
Dins d’Aliança Popular, el pes real de Reforma Democràtica era enorme; cal recordar que eren els únics amb una estructura real de partit, amb una militància situada entre els 1000 i els 2000 membres, molt lluny de les buides associacions que crearen alguns dels altres exministres. De totes maneres, els membres de Reforma Democràtica se sentien incòmodes amb els seus nous companys de projecte. Recordem com el projecte fraguista va començar lluitant contra el porciolisme i, per tant, el laureanisme municipal. Ara, en canvi, els reformistes compartien projecte amb antics oponents i, també cal dir-ho, amb apologetes del Franquisme i la seva obra. Aquest gir que Fraga aplicà a la seva aposta després de l’estiu del 1976 provocà conseqüències immediates dins de Reforma, ja que una part considerable dels fundadors, tant els de la capital espanyola com els d’altres parts de l’Estat, varen decidir abandonar el projecte.
Tensions a Reforma Democràtica de Catalunya
A mitjan gener de l’any 1977, quan es varen entregar els tercers Premis de Periodisme Manuel Fraga, i després d’un sopar amb 800 comensals, el Secretari General d’AP, Manuel Fraga, va reunir a porta tancada un grup de 40 fraguistes del Club Àgora -els que hi havien estat des del primer moment- per amonestar-los a causa de la seva actitud resistent a integrar-se a Aliança Popular. Tanmateix, no tots els fraguistes es varen mantenir en silenci, ja que el mateix Juan Echevarria o el lleial Josep Maria Santacreu varen manifestar-li el seu desacord. Al final de la trobada, Fraga els va demanar liquidar els Premis de Periodisme, perquè, segons va escriure el mateix Fraga, en aquell moment calia centrar tots els esforços en l’aposta política d’AP i, escrivia també, la dificultat que es presentava per aconseguir assentar Aliança en el territori català. Irònicament, la terra que més havia contribuït al seu projecte inicial, on de fet va néixer tot, era ara la que més dificultats li presentava.
Aquella visita de Fraga a Catalunya va suposar diverses novetats: d’entrada l’adhesió formal de RDC al projecte d’Aliança Popular. També els rumors de deserció dels elements més liberals del grup (seguint l’exemple de Penalva), és a dir, estaríem parlant de gent com el professor Alexandre de Pedrós, Joan Josep Folchi, l’advocat Ángel Sánchez García, Luís Cierco, Manuel Milián, Jaume Torras, Pere Arderiu, Juan Echevarría o Josep Maria Santacreu. Uns rumors de deserció que arribaven a abastar entre el 60% i el 70% de la militància de RDC, amb la hipotètica idea, mai portada a terme, de recuperar el nom de Club Àgora per a ells sols i desvincular-lo d’Aliança. Deixant de banda les tensions, cal dir que la voluntat de Fraga va acabar imposant-se dins de RDC, d’aquesta manera, va ser elegit nou president de Reforma Democràtica de Catalunya l’alcalde de Pineda de Mar, Josep Aragonès i Montsant, i es va ratificar la plena integració dins el projecte d’Aliança Popular.
Cap a la fi de RDC
Un cop RDC va escollir de president Josep Aragonès (del sector conservador) i es va integrar definitivament RDC a Aliança Popular, els elements més aviat de centreesquerra o, simplement, disconformes amb ajuntar-se amb Laureano López Rodó, varen distanciar-se del projecte polític, cal recordar que els fraguistes havien començat la seva aventura política lluitant contra el laureanisme a Barcelona i derrocant a l’alcalde Porcioles. Alguns fraguistes “de camisa vieja” -que dirien els falangistes- com Josep M. Santacreu, Joan Echevarría, Pere Andriu i Manuel Milián Mestre varen batallar durant el primer semestre de 1977 per aconseguir prendre als redactors d’esquerres el control ideològic del Diario de Barcelona i, d’aquesta manera, poder tenir una plataforma de suport immediat -o futur- per a les aspiracions del seu patró de Villalba. Tot i creure que Fraga s’equivocava en la seva aposta d’A.P., els esmentats fraguistes seguien tenint esperança en l’exministre.
Després podem trobar els casos de Joan Josep Folchi i de Pedro Penalva, que acabaran abandonant el projecte de RDC per passar a la Unión de Centro Democrático. De fet, el primer dels dos arribarà a ser Conseller d’Economia i Finances de la Generalitat Provisional de Catalunya.
Pel que fa als sectors conservadors de RDC que varen acceptar la integració a AP de C., tampoc varen acabar gens satisfets amb la gestió que el Sr. Laureano López Rodó feia del partit a Catalunya -cal recordar que la gent d’Acció Regional (el partit de Laureano) monopolitzava Aliança en terres catalanes, almenys durant els primers anys. La disconformitat amb les polítiques portades a terme per Laureano va arribar a tal punt que la Junta Directiva de RDC va decidir retirar els seus candidats de les llistes d’Aliança Popular de Catalunya a les primeres eleccions generals.
Per tant, no sols el sector anomenat dissident va preferir mantenir-se al marge de les llistes electorals d’AP, sinó que el sector conservador que, en teoria, acceptava la unió amb Aliança Popular, també va acabar molt decebut amb la manera que la gent d’Acció Regional portava a terme la política al Principat. Una mostra més del malestar de RDC amb Acción Regional i AP la trobem dins la carta que Josep Aragonès va enviar a l’exministre Fraga el dia 10 de maig de 1977 i que servia d’explicació a una carta que havia enviat a Laureano López Rodó comunicant-li la decisió de retirar els candidats reformistes de les llistes d’AP de C.
Mi querido amigo,
Supongo ya en su poder la fotocopia del escrito que la Junta de Reforma Democrática de Cataluña dirigió a Don Laureano López Rodó. […] La gravedad de la situación nos ha obligado a tomar dicha postura.
Creemos que las próximas elecciones son algo más que una decisión de política de salón, hay que tomar en cuenta la opinión general. Don Laureano parece olvidar que las elecciones se ganan por los votos de los electores y no por sus decisiones. […] Alianza Popular presenta por Barcelona una lista de candidatos, la mayor parte de los cuales no tienen ningún arraigo popular y lo que es peor, algunos son totalmente negativos. Por Gerona ni un solo hombre válido, habiéndose rozado el ridículo al tener que enviar en los últimos días mensajeros desde Barcelona, para buscar candidatos que quisieran presentarse, todo ello gracias a la intervención de Don Laureano que sacrificó a los hombres de que disponíamos, con sus concesiones en pactos fallidos y todo ello agravado por el hecho de haber intervenido en una provincia que se siente celosa de su personalidad […].
Hay que reconocer también, que ha sabido colocar a los hombres de su partido y a los que están a sus órdenes en los mejores puestos de las listas. En este sentido se ha llevado una política coherente, solo en este sentido. […]
Como ya le comuniqué en mis visitas, las reuniones de la Junta Provincial han sido únicamente una manera de perder el tiempo, perfectamente organizadas por el Presidente para tener una total libertad de acción. En dichas reuniones jamás ha surgido un acuerdo mutuo, excepto el de darle un voto de confianza para actuar según su criterio, ya que en las mismas y bajo su batuta transcurrían las horas sin llegar a ninguna conclusión.
Finalment, l’aventura d’aquells fraguistes que feren Reforma Democràtica de Catalunya, aquella aventura que començà lluitant contra els tecnòcrates, els laureanistes i buscant la reforma cap a la Democràcia, acabà liquidada dins l’Aliança Popular dels coneguts com a Set Magnífics. I d’Aliança Popular s’avançà cap el que avui en dia coneixem com el Partit Popular. Lluny queden els anys del Club Àgora, els anys dels contactes amb l’oposició democràtica al Franquisme, els contactes amb nacionalistes catalans, amb excombatents republicans, amb comunistes… Lluny queden els anys en què l’entesa entre les nostres nacions, la catalana i la castellana, hauria pogut fer sorgir una gran dreta estatal respectuosa amb la nostra identitat que mai va néixer.
