La figura d’Heloïsa: amant, monja i escriptora a l’edat mitjana

Sovint, en consultar els llibres d’història, trobem una forta absència de dones que els protagonitzin, fet que podria fer-nos caure en l’error de pensar que les dones o no han tingut història, o no han fet prou mèrits per constar-hi. Tanmateix, sabem que, malgrat tot, moltes d’elles han estat polítiques, místiques, poetesses, escriptores, pintores, etc. El problema, doncs, resideix en que tota aquesta activitat ha restat anònima i efímera. Per aquest motiu, ens proposem d’examinar aquesta “excepció” estudiant la figura d’una dona que podríem identificar com a amant, però també com a monja i escriptora: la figura d’Heloïsa.

Nascuda a França vers l’any 1101, aviat va viure al monestir benedictí d’Argenteuil, on va rebre una primera educació. Als disset anys va passar a viure sota tutela del seu oncle Fulbert, canonge de Notre-Dame, qui li va permetre prosseguir una costosa educació. Prest, el seu coneixement del llatí, grec i hebreu la van fer famosa a tota França, tant, que va suscitar l’admiració del gran mestre Pere Abelard,^[1]En la seva joventut, Abelard havia estudiat dialèctica i retòrica amb Guillem de Champeaux i teologia amb Anselm de Laon, i aviat va esdevenir un gran teòleg i filòsof. Aquest fet li va permetre … Continue reading qui va esdevenir el seu professor.

Així, es va iniciar una relació amorosa coneguda, principalment, pel seu carteig. La història d’amor secreta, però, va ser descoberta i, per calmar la ira del tiet, Abelard es va oferir a casar-se amb Heloïsa. Mentrestant, ella havia donat a llum un nen anomenat Astrolabi el qual, essent fill d’una relació amorosa prohibida i clandestina, va haver de restar a càrrec de la germana d’Abelard. Malgrat la negativa inicial d’Heloïsa, l’any 1119 es van casar: ell amb gairebé quaranta anys, ella amb divuit.

Però ni Heloïsa ni Abelard van reconèixer mai en públic el matrimoni i Fulbert, creient que Abelard havia enganyat la jove, va contractar dos malfactors que, una nit, van emascular el mestre. Davant l’escàndol generat, Abelard va enviar Heloïsa de nou al monestir d’Argenteuil, situat a la Val-d’Oise, i ell es va recloure al monestir de Saint-Denis, situat al nord de la ciutat de París.

Arribats en aquest punt finalitza la part de la història d’amor més passional, i trobem una certa conversió dels protagonistes, doncs ja no són amants, ans germans, fills de Déu. Malgrat tot, deu anys després de la seva separació, van tornar-se a trobar, car Heloïsa i la resta de monges havien estat expulsades d’Argenteuil. El motiu era ben clar: d’entre les reformes dutes a terme per Suger en esdevenir abat de Saint-Denis, s’hi trobava la recuperació de béns pertanyents a l’abadia. I Argenteuil havia pertangut a Saint-Denis a l’època de Carlemany, motiu pel que l’abadia va ser reclamada per l’abat Suger per ser utilitzada com a noviciat. De fet, en una butlla dirigida al mencionat abat, el Papa Honori III va confirmar la restitució d’Argenteuil a Saint-Denis. Va ser aleshores que va intervenir Abelard i, per ajudar a Heloïsa i a les seves germanes, va decidir cedir-los-hi el Paraclet, l’oratori que havia fundat alguns anys abans.

Heloïsa amant

Certament, aquesta és la història d’un professor brillant enamorat d’una alumna vint-i-dos anys menor. Una història que, sovint, ha estat mitificada com un dels principals relats d’amor mai coneguts. Afortunadament, gràcies a la Historia Calamitatum i al seu carteig, en coneixem les experiències personals. Així doncs, no es tracta d’una simple història, sinó de dues vivències que ells mateixos van transmetre.

En les dues primeres cartes enviades a Abelard, Heloïsa escriu sobre l’amor humà i aconsegueix commoure el dolor interior que expressa. Són les seves cartes més íntimes i, alhora, les més brillants, doncs en elles crea, mitjançant la literatura, un mite d’amor a partir de la crua realitat. Tanmateix, aquestes cartes van ser escrites des de la maduresa d’una Heloïsa dedicada a Déu, i no pas des de la innocència de la jove enamorada.

El que més sorprèn en llegir les cartes, a part de l’omnipresència d’Abelard, és l’absència total de Déu. I és que l’entrada en religió d’Heloïsa no va obeïr a cap vocació interior, sinó a una ordre del mestre. Heloïsa s’havia sacrificat sense reserves, ni en el pensament, ni en l’acció. Fins i tot abans que Abelard entrés a Saint-Denis, ella havia consentit d’ingressar a Argenteuil. En conseqüència, la idea de renunciar al món, no per Déu, tampoc per expiar les faltes comeses contra Ell, sinó per Abelard i per expiar la falta comesa contra ell, testifiquen en Heloïsa una singular indiferència respecte al sentit cristià de l’acte que ha comès. A més, segons el testimoni d’Abelard, Heloïsa va comprendre la professió religiosa com un sacrifici d’expiació per l’heroi la ruïna del qual havia causat casant-s’hi. I és que, a l’època, l’estat conjugal era incompatible amb una ètica del docent que prescrivia dedicació absoluta al pensament i a l’espiritualitat.

Heloïsa monja i escriptora

Habitualment, es dóna per fet que la jove Heloïsa havia estat alumna d’Abelard en tot, i ell, el seu mestre. Per tant, que ell li havia ensenyat i ella havia assimilat la seva docència. No obstant, sabem per la Historia Calamitatum que, quan Abelard va conèixer Heloïsa, aquesta ja posseïa un alt coneixement de les lletres. Així doncs, no hem d’imaginar que fos Abelard qui formés literàriament a Heloïsa, ans tot el contrari: va ser Abelard qui va assimilar els seus hàbits estilístics.

També és significatiu que, casada amb Abelard, Heloïsa fos acceptada tan ràpidament a Argenteuil, car hi havia molts més inscrits dels que es podien acceptar. A més, el candidat havia d’oferir una donació, en forma de terra, diners, o bé demostrant la seva utilitat dins la comunitat. Malgrat Heloïsa hauria pogut fer una donació econòmica a través de Fulbert, aquesta opció sembla poc probable. Per tant, podem suposar que la comunitat del convent l’hauria considerat d’utilitat per la seva gran capacitat d’estudi. Qualitat que l’hauria convertit en una peça clau: primerament, perquè era un establiment docent i, per suposat, perquè allà Heloïsa havia rebut gran part de la seva educació, ergo, seguia els seus preceptes. Així doncs, Heloïsa hauria estat una educadora de la comunitat als inicis de la seva vida religiosa.

És més, la seva educació va arribar al nivell més alt, coneixent a la perfecció els autors clàssics llatins i les Sagrades Escriptures. En llegir les cartes d’Heloïsa, trobem la veu d’una dona, jove, però a qui no es va témer confiar les càrregues espirituals de priora i abadessa. La seva fama i brillantor intel·lectual van ser tan grans, que fins i tot Pere el Venerable^[2]Abat de l’abadia benedictina de Cluny des de 1122. Va aconseguir dur a terme una reforma de l’orde cistercenc, aleshores durament criticada per altres ordes i teòlegs com Bernat de Claravall. … Continue reading la va lloar, tant pel seu fervor religiós, com pels seus coneixements.

Amb tot, per avaluar la destresa d’Heloïsa com a abadessa, cal conèixer en què consistien les seves funcions. Certament, era una persona essencial, tant dins com fora del convent i, dins la jerarquia eclesiàstica, era inferior a un bisbe però superior a un sacerdot. També tenia la responsabilitat de governar la seva comunitat i de representar-la en negocis externs. Així, esdevenia propietària, guia de la població local i administradora de la caritat a pobres i viatgers. A més, tenia el poder d’un bisbe dins els límits de la seva abadia i, com ell, duia un bàcul pastoral com a símbol de distinció.

Generalment, els seus deures consistien en: enviar sol·licituds de drets i privilegis a Roma, conferir beneficis al clergat, nomenar sacerdots, castigar els que predicaven l’heretgia, unir parròquies, transferir beneficis entre esglésies, reconstruir-les, examinar casos particulars, emetre llicències als sacerdots per dir missa, controlar els laics, el clergat i les institucions, i dialogar amb abats i bisbes locals. Així mateix, malgrat el seu poder i responsabilitats depenien de cada abadia, la seva regla seguia els ideals del fundador. N’és bon exemple el nostre cas: Heloïsa va seguir la regla d’Abelard i no pas la benedictina, sota la qual havia viscut fins arribar al Paraclet.

Analitzant la última carta, advertim un canvi de registre: ja no escriu una jove dirigint-se al seu marit i amant, sinó l’abadessa del Paraclet adreçant-se al fundador del seu monestir. En fer-ho, li planteja dues qüestions: primerament, pregunta sobre els orígens del seu orde i la dignitat de la condició de religiosa; també sol·licita una regla d’acord amb la natura femenina que fixi el seu mode de vida. En aquest escrit Heloïsa es mostra hàbil, car troba la manera de continuar el diàleg amb Abelard, alhora que manifesta un profund coneixement de la psicologia femenina, un gran sentit comú i una sòlida experiència de vida en una comunitat religiosa.

A tall d’exemple, argumenta que aquells que havien establert regles per als monjos no solament no havien mencionat les seves filles, sinó que havien establert unes prescripcions gens adequades per a elles. Així doncs, demana a Abelard que les instrueixi sobre l’origen i el valor de la seva professió, i que redacti una regla pròpia per a dones. I afirma:

«Actualment, tant dones com homes professen a l’Església llatina la mateixa i única Regla de Sant Benet. La qual ーaixí com consta que va ser escrita només per a homesー de la mateixa manera només pot complir-se per ells […] què pot interessar a les dones el que hi ha escrit en ella sobre la cogulla, els calçons o roba interior i els escapularis? Què pot interessar a les monges les túniques o els vestits de llana ajustats a la pell, quan el flux de l’humor menstrual els prohibeix tals coses?».

Com la Regla benedictina no podia ser observada plenament per les dones, Heloïsa decideix parlar dels detalls pràctics de la vida en un monestir femení. Entre d’altres, afirma que a les monges també se’ls hauria de permetre menjar carn, beure vi i portar roba de lli, a més de realitzar els deures que la regla imposava només a l’abat. Perquè, essent les dones més fràgils, les aspreses de la Regla havien de ser suavitzades per acomodar-les a elles.

Després de revisar els aspectes materials de la vida en comunitat, Heloïsa n’aborda els espirituals i s’interroga sobre els mèrits individuals als ulls de Déu. Per ésser meritori, les virtuts han de procedir d’un moviment sorgit del més profund d’un mateix per alliberar el cor de les passions que l’agiten. Aquesta convicció la porta a exigir que la regla doni importància primordial a l’ofici diví, on l’oració i els elogis purifiquen la vida interior. També mostra preocupació per l’ofici de nit, car fa que sacerdots i diaques entrin al convent a una hora tardana, fet que suposa un perill per la virtut de les germanes. Així doncs, allunya a les monges de la presència i la vista dels homes. Podríem dir que la pròpia experiència viscuda fa que es preocupi de protegir la castedat de les religioses i que, en aquest punt, es mostri particularment estricta. Finalment, enuncia les seves teories sobre la vida monàstica i les orientacions que vol que Abelard doni a la comunitat del Paraclet.

El Paraclet

En una de les seves cartes Heloïsa afirma que, després de Déu, Abelard és l’únic fundador, constructor i creador del Paraclet, una abadia benedictina situada a la diòcesi de Troyes, a 8km a l’est de Nogent-sur-Seine. El lloc va ser ocupat per Abelard l’any 1123, quan es va retirar del monestir de Saint-Denis i, en un inici, era simplement un oratori de canyes i de palla, dedicat a la Santíssima Trinitat. Posteriorment, els seus alumnes el van ampliar i millorar amb edificis de fusta i pedra, i el mestre va dedicar l’oratori al Paraclet, això és, al Consolador, car aquest lloc li havia donat consolació en moments d’angoixa.

Després del tancament d’Argenteuil l’any 1129, Abelard va cedir aquest oratori a Heloïsa i a les religioses que l’acompanyaven. Es creu que s’hi van transferir entre 1129 i 1131, sobretot perquè el 23 de novembre de 1131 el Papa Innocenci II va confirmar oficialment la fundació del monestir del Paraclet. En aquesta ocasió, la reputació d’Heloïsa, la seva bondat i saviesa, i la vida exemplar de les monges, van contribuir a atreure un ampli suport material i de personal. A més, moltes de les monges inscrites provenien de famílies benestants que, quan una de les seves filles prenia el vel, dotava al convent de diners, béns o rendes. El monestir va prosperar tant que, ja l’any 1136, Innocenci II el va col·locar sota protecció i jurisdicció directa en una butlla papal.

L’any 1144, una nova butlla anomenava priora a Heloïsa. Finalment, l’1 de novembre del mateix any, Eugeni III va erigir canònicament el convent com a abadia. A partir d’aleshores, els documents van atorgar a Heloïsa el títol d’abadessa. Amb aquesta butlla, el Papa va confirmar també la propietat d’una llarga llista de béns concedits al Paraclet.

Gràcies a aquestes donacions es van poder millorar els edificis, reemplaçant les petites barraques de palla construïdes pels seguidors d’Abelard, en les quals havien viscut fins aleshores les germanes. De fet, el mateix Abelard es va mostrar satisfet de la prosperitat de la comunitat, i en va atribuir el mèrit a la personalitat excepcional d’Heloïsa.

Mort Abelard, l’abadia va pertànyer a Heloïsa. Res, però, separaria la veneració que seguia sentint per ell. Una veneració que es traduiria en constant vigilància, per tal de governar el Paraclet aplicant les estrictes normes promulgades a petició del seu fundador, legislador i mestre espiritual.

A més, el seu contrast amb els altres convents de l’època va ser notable. La fama del Paraclet va superar els límits de la regió: fins i tot reis, arquebisbes, i papes van elogiar la naturalesa exemplar de la vida religiosa a la comunitat, i van tenir Heloïsa en alta estima. Així, el famós episodi dels seus amors amb Abelard va esvair-se davant l’actitud admirable de la monja humil i austera, però resolta.

Les seves virtuts, així com el sentit pràctic amb què va regular els problemes, van atreure vers ella la simpatia i lloança dels seus contemporanis, així com també béns per l’abadia. Tots els testimonis reconeixen la seva competència en la defensa i gestió dels interessos materials de la comunitat. Entre els anys 1131 i 1164, nou butlles papals van confirmar les possessions del Paraclet, totes elles formulades en termes laudatoris.

Amb tot, donada la dispersió dels seus béns pel territori, un dels problemes amb què es va haver d’enfrontar la comunitat va ser el de conciliar els conflictes amb altres abadies veïnes. Afortunadament, gràcies a la defensa enèrgica de tot allò en relació amb el Paraclet, Heloïsa va aconseguir resoldre eficaçment gran part de les disputes. La seva notorietat era tan excepcional, que atreia personatges eminents, religiosos i laics, d’arreu del territori. Especialment, en una època on l’aplicació de les regles monàstiques deixava molt a desitjar en moltes abadies.

A la seva mort als 63 anys, el 17 de maig de 1164, als 63 anys, sis comunitats es trobaven unides a l’abadia mare, al Paraclet. La primera va ser la del priorat Sainte-Marie-Madeleine a Traînel (1142); la segona a la Pommeraie, a la comuna de Sergines a Yonne (1147); la tercera, el priorat de Saint-Thomas de Laval a Seine-et-Marne, (1154); la quarta estava a Noefort, a la comunitat de Dammartin, a Seine-et-Marne (1156); la cinquena a Saint-Flavit, a Marcilly le Hayer (1157); la sisena estava a Saint-Martin aux Nonnettes, a la comuna de Neuilly en Thelle (1163). Totes elles, juntament amb el Paraclet, van formar una família espiritual unida per l’observança de la regla d’Abelard, els vincles de la qual Heloïsa sempre va tractar de mantenir ben forts. Segons el seu desig, Heloïsa va ser enterrada al “Petit Moustier”, panteó on estava l’home a qui havia consagrat i sacrificat la seva vida: el seu amant, el seu marit, el seu mestre.

Per concloure

Podem parlar d’Heloïsa, no només com a amant i muller d’Abelard, que és com ha estat i és coneguda també actualment, sinó com un ésser molt més profund, complex i singular. Una dona tan excepcional que, malgrat en uns inicis va destacar per ser  “l’amant de”, arrel d’esdevenir abadessa, va ser capaç de dirigir eficaçment el Paraclet i esdevenir una de les abadesses amb més renom de tota França.

A més, durant la seva administració com a abadessa, va contactar amb tots els papes elegits, fent que el Cartulari del Paraclet contingués fins a catorze butlles papals. Cada cop que era escollit un nou papa, Heloïsa li escrivia en interès de la seva abadia. Aquesta habilitat comunicativa, juntament amb d’altres empresarials, administratives i d’escriptura, van resultar en una acumulació de béns considerables per a les necessitats de l’abadia i les seves sis fundacions dependents.

Així les coses, podríem dir que Heloïsa va trencar amb l’ordre establert, car no només es va limitar a complir amb les seves funcions d’abadessa, sinó que va establir un vincle molt fort amb la seva abadia. Tant, que seria possible afirmar que, sense el Paraclet, Heloïsa no hagués estat Heloïsa.