La restauració democràtica de 1977 va suposar un punt i a part a les pràctiques corruptes que havien anat succeint-se al llarg de la història a Espanya, però no un punt i final. La renovació del personal polític i la pèssima situació econòmica que travessava el país a finals de la dècada de 1970 van tallar la majoria dels cercles viciosos inherents al franquisme, així com l’entrada en vigor d’un nou sistema tributari va ajudar a reduir l’evasió fiscal. Tot i així, aquest nou escenari, en el qual la pressió popular va anar perdent força i en el qual prendria molta importància la descentralització administrativa a partir del desplegament autonòmic -que canviava i creava nous canals de relació amb l’Administració-, no va tardar a oferir oportunitats d’enriquiment il·lícit. El boom econòmic de finals de segle XX -lligat, sobretot, al sector de la construcció- va disparar el fenomen de la corrupció fins a nivells de crisi sistèmica.
El clima de regeneració política que havia acompanyat la Transició va començar a quedar enrere durant la segona meitat de la dècada de 1980, moment en què van començar a sorgir escàndols de finançament irregular de partits polítics, el que suposava una novetat perquè fins aleshores la corrupció era més de tipus particular que a nivell d’organitzacions. El gran protagonisme que els partits polítics van adquirir immediatament en el nou context polític van fer que la seva necessitat de recursos creixés de manera exponencial. El finançament d’aquestes entitats va quedar marcat per llei que havia de ser majoritàriament públic (depenent dels vots rebuts i la representativitat aconseguida), ja que els ingressos provinents de les quotes de la militància eren força limitats (al voltant d’un 10%) i es volia evitar una dependència dels donants privats que, justament, poguessin conduir al retorn de favors des del govern. Tot i així, les aportacions privades no van quedar prohibides, sinó en una espècie de buit legal de trenta anys de durada que ha permès el cobrament de comissions per totes les formacions polítiques que han ocupat posicions de poder arreu de l’Estat (sigui al nivell administratiu que sigui), ja fos directament a través de donatius directament al partit o a les fundacions vinculades a les formacions polítiques, ja que fins el 2007 no va regular-se el finançament autonòmic i municipal dels partits polítics ni de les fundacions vinculades.
El primer gran escàndol de finançament irregular d’un partit polític a l’Espanya contemporània va protagonitzar-lo el PSOE, amb el cas Filesa, quan el maig de 1991 un empleat d’aquesta empresa va filtrar a la premsa que Filesa era una empresa-pantalla del Partit Socialista Obrer Espanyol, a través de la que es lucrava il·lícitament. L’entramat -inspirat en el posat en marxa pel Partit Socialista de França- era ben simple: el partit havia creat una consultoria a la que bancs i empreses públiques i privades encarregaven informes innecessaris -i que en molts casos directament no arribaven a redactar-se- a preus infladíssims, i Filesa, gestionada per l’encarregat de finances del PSOE al Congrés del Diputats, pagava part de les factures a proveïdors del partit socialista, sobretot les relacionades amb les campanyes electorals. Alguns membres de l’organització socialista van ser castigats penalment pel cas Filesa, però com evidencia el cas de Josep Maria Sala, que després de ser condemnat a tres anys de presó -dels quals va complir quinze dies-, va ser readmès dins de les files del Partit dels Socialistes de Catalunya-PSOE com a secretari de formació, des de la formació socialista no es va establir una clara política de rebuig als seus polítics corruptes.
El segon gran escàndol des de la Transició va ser el cas Naseiro, que en aquest cas afectava al Partit Popular. El nom es deu al fet que el tresorer del PP era llavors Rosendo Naseiro, i es va destapar el 1990 per casualitat: la investigació d’un cas de narcotràfic va incloure unes escoltes telefòniques que van revelar que el Partit Popular s’estava lucrant a través d’una xarxa d’extorsió política-financera dirigida pel seu tresorer del moment -Naseiro- i per Ángel Sanchis, el seu predecessor en el càrrec. El sistema consistia en la petició de comissions a canvi de futures adjudicacions de contractes amb l’Administració pública. Al juny de 1992 el Tribunal Suprem va ordenar l’arxiu de la causa ja que considerava il·lícit el sistema d’obtenció del contingut de les converses telefòniques que havien destapat el cas: segons el seu criteri s’havia vulnerat el dret a la intimitat dels acusats al gravar converses entre tres polítics i un dels empresaris. Concretament, es asseverava que “no es pot obtenir la veritat a qualsevol preu, no tot és lícit en el descobriment de la veritat”. Malgrat l’escàndol públic i d’aquesta polèmica absolució judicial, el PP no va variar les seves males pràctiques: al descobrir-se els anomenats papers de Bárcenas, en els quals es registrava la comptabilitat oculta del partit, es demostra que aquest sistema irregular va gaudir de continuïtat ininterrompuda fins, com a mínim, 2012.
Paral·lelament als casos que afectaven a les principals formacions polítiques a nivell estatal, en l’àmbit autonòmic també van anar esclatant diversos escàndols, tots ells relacionats amb el cobrament de comissions il·legals percebudes d’empresaris -normalment relacionats amb la construcció- o ens públics a través d’institucions o empreses intermediàries. Ha sigut el cas de l’hegemònica entre 1980 i 2003 Convergència Democràtica de Catalunya -la percepció per part del partit (o de la seva fundació, la Trias Farga -posteriorment CatDem) del 3% del contractes adjudicats des de les institucions governades, tot i que segons diversos testimonis al judici que investiga el cas aquest percentatge podria haver sigut superior-, però també el d’Unió Democràtica de Catalunya (cas Pallerols) o d’Unió Mallorquina (cas Maquillatge). Així mateix, el PSOE andalús hauria desviat més de 850 milions d’euros entre el 2000 i el 2012 a través de concessions d’ajuda als expedients de regulació d’ocupació, en un entramat en el que hauria necessitat la col·laboració de diverses organitzacions polítiques i sindicals, entre elles UGT i CCOO (el conegut com a cas ERE, encara es troba en fase judicial en el moment de redactar-se aquest article). Pel seu cantó, el PP ha protagonitzat diversos escàndols a nivell autonòmic, com la trama Gürtel a València o la Púnica a Madrid, Castella-Lleó, Múrcia i València (espionatge polític amb recursos públics i cobrament de comissions il·legals d’adjudicacions públiques, 250 milions d’euros desviats només entre 2012 i 2014).
A nivell individual, alguns dels episodis de corrupció més destacats d’aquesta etapa han estat protagonitzats per persones que treballaven en el finançament il·legal del seu partit -com Rolando Naseiro o Luís Bárcenas per part del PP; Juan Guerra en el cas del PSOE; etc. Encara així, l’abús de posició pel simple enriquiment personal ha estat estès a totes les institucions de l’Estat, des de la Casa Reial -el New York Times calculava en 1.800 milions d’euros la fortuna personal de Joan Carles I el 2012 malgrat que l’actual rei emèrit accedís al tron sense gairebé recursos econòmics; Iñaki Urdangarín, cunyat de Felip VI, és actualment a la presó per tràfic d’influències i frau; etc.- fins a la judicatura -el jutge Lluís Pasqual Estevill va ser apartat de la carrera judicial per extorsionar a alguns dels acusats que jutjava; etc.-, passant pels estaments policials -Luís Roldán va cobrar a finals de la dècada de 1980 comissions il·legals mentre era director general de la Guardia Civil; el comissari jubilat Villarejo, element clau de les clavegueres de l’Estat, va ser empresonat el 2018 acusat d’extorsió, prevaricació i blanqueig de capitals, etc. És en aquest marc que cal entendre l’amenaça de Jordi Pujol l’any 2014, pronunciada davant la comissió parlamentària que investigava el seu enriquiment il·lícit: “si es talla una branca pot caure tot l’arbre” -denotant fins a quin punt el sistema s’havia podrit en menys de quaranta anys. A més a més, el deteriorament de la imatge del sistema democràtic lligada a les pràctiques corruptes de personatges dels seus principals partits -que en actuar com a clan en defensa dels “seus” cada vegada que ha aparegut algun escàndol d’aquest tipus no han fet més que contribuir a estendre la idea que l’entitat sencera estava afectada per aquestes pràctiques corruptes- s’ha vist reforçat pel benefici dels indults que han rebut alguns d’aquests delinqüents polítics després de ser condemnats per la justícia. L’any 2017, gairebé el 25% dels indults concedits pel govern espanyol eren a condemnats per corrupció, seguint una dinàmica de llarg abast -des de 1996 fins a mitjans de 2014 es van indultar fins a 409 condemnats per corrupció, tot i les nombroses queixes des del sector judicial i de la societat civil. El fet que els principals escàndols de corrupció del període democràtic hagin estat destapats per delacions -de persones properes als delinqüents, antics empleats seus o empresaris cansats de l’extorsió- i no pels organismes de control passa normalment inadvertit per l’opinió pública, no deixa de ser significatiu de les mancances del sistema.
Malgrat que aquelles alçades ja havien esclatat tots els casos de corrupció aquí citats, l’any 2011 encara van presentar-se més d’un centenar de candidatures a les eleccions municipals i autonòmiques amb imputats per delictes de corrupció. El Partit Popular presentava a més de la meitat d’aquests presumptes corruptes a les seves llistes, mentre que els que figuraven en les del PSOE suposaven un 35% del total. En el cas del PP, els seus membres estaven majoritàriament encausades per trames d’abast estatal (Gürtel, però també provincials com Brugal -Alacant), mentre els socialistes es veien afectats bàsicament per casos menors de petites i mitjanes localitats. Tot i conèixer aquestes dades, la majoria d’implicats en els escàndols referits van tornar a sortir elegits, sent probablement el cas més flagrant el de Francisco Camps, president de la Generalitat valenciana, que va haver de dimitir al cap de poc temps a l’afrontar el primer judici com a acusat per corrupció -del que va sortir absolt per decisió del jurat popular-. Entre el gairebé 40% d’alcaldes imputats que van ser reelegits hi figurava l’aleshores alcaldessa de València, Rita Barberá, també compromesa en el cas Gürtel, que va aguantar la legislatura sencera i no va perdre l’alcaldia de la ciutat del Túria fins el maig de 2015. Poc després, la totalitat del seu grup municipal va ser imputat, acusat de finançar il·legalment precisament la campanya electoral de les municipals de 2015, en el qual s’ha anomenat cas Taula, però tot i haver estat suspesos de militància i assenyalats per la Justícia van negar-se a dimitir en un primer moment. Mentrestant, Rita Barberá va ser nomenada senadora després de la seva sortida del consistori valencià i protegida pel seu partit fins a la seva mort sobtada l’any 2017 -de la que diversos càrrecs del PP i mitjans de comunicació afins van culpar a la pressió popular per les acusacions de corrupte. Aquesta protecció no és estranya si pensem que el maig del 2014 el PP de Calvià (segon municipi més gran de Mallorca) encara incloïa al seu argumentari oficial davant les eleccions locals la màxima “No hi ha votant més fidel que un estómac agraït”.
No va ser fins l’any 2015 que la indignació generada per la crisi econòmica i la corrupció estesa entre totes les capes de les institucions públiques, que va esclatar el 15 de maig de 2011 i va cristal·litzar en moviments polítics com el partit Podem i altres confluències de forces d’esquerra, va aconseguir desplaçar als partits tradicionals d’alguns dels principals ajuntaments del país, com són Madrid (recentment ‘recuperat’ pel PP), Barcelona o València. Aquell mateix any, el PP va perdre el control dels governs autonòmics de les Illes Balears i el País Valencià, on durant dècades es van registrar alguns dels casos més ignominiosos de mala gestió pública i malbaratament amb finalitats populistes i electoralistes, però ni el PSOE va perdre Andalusia (fins, per primera vegada, a les eleccions autonòmiques de 2018) ni els populars, la Comunitat de Madrid. Podem i Ciutadans, dos partits nascuts al segle XXI i que defensaven la urgència de renovació política a Espanya com a un dels seus principals arguments polítics, van aconseguir trencar el bipartidisme imperant a Espanya des de 1982 en les eleccions de desembre de 2015, en què el PP perdre un terç dels seus escons i el PSOE va obtenir els seus pitjors resultats electorals des de la restauració democràtica. Però ja després del fracàs dels intents posteriors a aquests comicis a l’hora de formar govern, la repetició electoral del juny de 2016 va retornar més de mig milió de vots al PP, van mantenir al PSOE en segona posició i van abocar als partits alternatius a un paper de comparsa. Des d’aleshores, la crisi generada dins del sistema polític espanyol per la precipitació dels esdeveniments relacionats amb el procés independentista català han fet virar el principal focus de preocupació política, deixant la corrupció a un segon pla, fins al punt que Ciutadans -que ha patit escàndols de tupinades a les seves pròpies eleccions primàries per les autonòmiques de 2019- ja gairebé ja no en fa esment i campanyes com la de les autonòmiques andaluses de 2018 han girat més al voltant del tema català que de la realitat i els escàndols d’aquella comunitat autònoma. Tot i que la sentència judicial inculpatòria del cas Gürtel provoqués la caiguda del govern de Mariano Rajoy després de la moció de censura presentada pel PSOE, i després de la nova ronda de comicis electorals durant la primavera de 2019 sembla que, de nou, la lluita contra la corrupció ha de jugar un paper minoritari en el futur immediat de la política espanyola.
