L’any 1964 naixia a Bèlgica el Partit Comunista d’Espanya (marxista-leninista), la primera de les organitzacions sorgides de la dissidència amb els postulats comunistes defensats pel Partit Comunista d’Espanya (PCE) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Anteriorment, el 1958 s’havia fundat el Frente de Liberación Popular (FLP), compost en bona mesura per estudiants universitaris. També a finals de la dècada dels cinquanta s’havia anat format l’organització nacionalista basca Euskadi Ta Askatasuna (ETA).
L’amalgama d’organitzacions i partits que van anar sorgint i que passaren a engruixir les línies de l’antifranquisme formulaven línies polítiques que generalment s’han ubicat a l’esquerra del PCE. El seu origen el trobem en les ruptures que es van produir per part de grups de militants amb el seu tronc polític original. Els corpus polítics que van generar noves organitzacions són el comunisme, el nacionalisme, el catolicisme, l’anarcosindicalisme i l’autonomia obrera, a cavall entre el marxisme i l’anarquisme.
En aquest article, dividit en dues parts, tractarem de resseguir l’aparició i evolució de les organitzacions i partits sorgits de la dissidència amb el PCE i el PSUC, així com la seva actuació política en el període de la Transició a la democràcia i el canvi polític a Espanya.
La historiografia ha qualificat aquestes organitzacions de manera diversa i cap denominació assoleix un consens prou ampli. En aquest article hem optat per referir-nos-hi com a esquerra revolucionària fins les eleccions generals de 1977 i esquerra extraparlamentària per al període posterior a aquestes.
Orígens
L’aparició de diversos partits escindits del PCE-PSUC entre 1964 i 1968 s’ha d’entendre com un procés condicionat per diversos factors situats a diferents nivells; alguns d’ells d’escala global o internacional i d’altres d’escala local, estatal o interna del PCE-PSUC.
Entre la segona meitat dels anys seixanta i principis de la dècada dels setanta es van formar diversos partits que en la seva globalitat configuraren una oposició al moviment comunista internacional. Així, doncs, van constituir organitzacions ubicades a l’esquerra dels Partits Comunistes oficials de cada territori. Es formaren per oposició a l’hegemonia que el Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) mantenia en el moviment comunista internacional. Les diferents revolucions triomfants en una diversitat de països va tenir la conseqüència de la formació de nous partits, la referència principal dels quals deixava d’ésser la Unió Soviètica.
El 5 de març de 1953 va morir a Moscou Ióssif Stalin i poc després Nikita Khrusxov va obtenir el càrrec de Primer Secretari del Comitè Central del PCUS, autoritat que posseiria fins 1964. El 1956 el PCUS va celebrar el seu XX Congrés, en el qual Khrusxov va impulsar una nova política exterior en la relació de la URSS amb el Estats Units, marcada per la distensió. També es va produir la condemna a Stalin i el seu llegat i conseqüentment es va iniciar un procés de desestalinització. Paral·lelament es va produir la resolució dels partits comunistes europeus d’integrar-se en la vida política parlamentària de les democràcies occidentals. És en aquest context en el qual es comencen a formar corrents interns en els diferents grans partits de les esquerres. Són corrents que consideraven que les direccions dels seus partits havien abandonat el projecte revolucionari.
El Partit Comunista de la Xina s’oposà a la nova línia que havia pres la Unió Soviètica i les discrepàncies entre els partits comunistes d’ambdós estats esclataren en el Congrés de la Federació Mundial de Sindicats celebrat a Pequín entre 1960 i 1962. La República Popular de la Xina seguia defensant la política desenvolupada per Stalin i acusava la URSS de Khrusxov de revisionisme.
Per altra banda entre 1965 i 1968 es va produir la crisi dels moviments socials als Estats Units i a Europa Occidental. En aquest context es van estendre nous moviment socials, com els moviments pels drets civils de grups marginats i sobretot el moviment estudiantil, que tingué en el maig francès de 1968 la seva màxima expressió.
A més, en les dècades cinquanta i seixanta es van produir nombroses experiències de descolonització i l’assoliment de la independència de països de l’anomenat Tercer Món. Moviments nacionals en molts casos marcats per un caràcter marxista o que adoptaren el marxisme en el procés revolucionari. Aquesta síntesi es produeix per l’evolució de la teoria de l’imperialisme formulada per Lenin, la qual permet focalitzar l’objectiu de les diferents lluites socials i nacionals envers un enemic comú unificador identificat com el capitalisme en la seva fase imperialista.
En aquest sentit els moviments tercermundistes de caràcter antiimperialista i revolucionari van esdevenir referents per a l’esquerra occidental, la qual els analitzà amb l’anhel que aquests obrissin la porta a la revolució social d’Europa, que no s’havia produït després de la revolució russa de 1917. Els quatre nous focus principals esdevenen la revolució cubana, la guerra d’alliberament d’Algèria, la guerra del Vietnam i la guerra de la Xina contra Japó. Apareixen, doncs, nous referents per a l’esquerra com són Ernesto “Che” Guevara, Fidel Castro, Mao Zedong, Fantz Fanon o Ho Chi Minh. També apareixen amb força referents d’entre estats comunistes aliens a la URSS, com és el cas de Enver Hoxha, líder de la República Popular d’Albània o líders del comunisme heterodox com és el cas d’Ernest Mandel.
En l’Espanya franquista la pràctica absència del PSOE i l’hegemonia del PCE-PSUC marcaven de manera definitòria el camp de l’esquerra política. La ruptura de part del que esdevindria l’esquerra revolucionària fou marcada per la política de la Reconciliació Nacional que el PCE va impulsar a partir de 1956 i la posterior proposta del Pacte per la Llibertat, ratificada en el VIII Congrés d’aquest partit celebrat el 1972. En aquest sentit els corrents interns i l’oberta dissidència que afectà el PCE entenia que la línia política del partit comunista oficial s’allunyava dels seus objectius originaris d’assoliment de la revolució social a Espanya.
Segons aquestes organitzacions dissidents, la dictadura havia d’ésser derrocada per una acció revolucionària que obrís el camí cap al socialisme. A més, les formacions sorgides en el camp de l’esquerra revolucionària van mantenir la defensa del dret a l’autodeterminació de les nacions com una línia important de la seva doctrina política. El recurs a la violència és també un component present en els plantejaments polítics de les organitzacions que més marcadament s’emmirallen en la teoria de Lenin respecte l’estat, que se l’havia de derrocar mitjançant la lluita de classes per tal d’instaurar la dictadura del proletariat, és a dir, un estat organitzat i dirigit pel proletariat .
La conquesta de la democràcia a Espanya apareixia com quelcom secundari en els primers programes de l’esquerra revolucionària espanyola, ja que es considerava tan sols era una fase del desenvolupament del capitalisme, el qual construïa un estat burgès al servei dels interessos del capital. La democràcia, doncs, apareix com una determinada manera d’organització del poder polític i la forma per la qual la classe burgesa s’assegurava la seva hegemonia i continuïtat. Per aconseguir aquest objectiu la majoria d’aquestes organitzacions optaren per construir el partit de la revolució. Un partit format fonamentalment, tot i que no exclusivament, pels elements de la classe treballadora més formats i preparats per la lluita política, i amb un tipus d’organització interna caracteritzada per l’anomenat centralisme democràtic. El factor de la disciplina i entrega apareixen també com una part important de l’esquerra revolucionària, la qual segueix, en aquest aspecte, la teoria del partit de Lenin. A nivell organitzatiu, part de l’esquerra revolucionària prioritzava la radicalitat democràtica en la presa de decisions col·lectiva de l’organització, però el context extremadament repressiu de la dictadura va condicionar l’evolució organitzativa d’aquests partits.
Aparició i primers passos dels nous partits
Destaca la relativament precoç aparició del Partit Comunista d’Espanya (marxista-leninista) de clara inspiració maoista i pro-xinès. Es fundà a Bèlgica durant el novembre de 1964 a l’abric i protecció del Partit Marxista-Leninista de Bèlgica liderat per Jack Grippa a través de la fusió de diversos grups de militants tant de l’interior com de l’exili i agrupats entorn de diferents publicacions: Proletario, Mundo Obrero Revolucionario, La Chispa (Oposición Revolucionaria Comunista de España) i España Democrática, editada per un grup de militants residents a Colòmbia.
El PCE(m-l) va aconseguir establir una bona connexió amb el Partit Comunista Xinès a través dels consolats que aquest tenia a Europa. De fet va ser el receptor d’ajudes econòmiques l’objectiu de les quals eren la formació d’un partit marxista-leninista oposat a la influència soviètica. El PCE(m-l) va mantenir bones relacions amb el Partit Marxista-Leninista Belga i va establir contacte amb el Partit del Treball d’Albània. Va tenir la capacitat d’atraure el finançament d’aquests partits, els quals havien dipositat en el PCE(m-l) la voluntat de construir el partit d’àmbit espanyol de la seva esfera d’influència. Més tard el PCE va restablir la bona relació amb la República Popular de la Xina i el PCX va deixar d’ajudar econòmicament els marxistes-leninistes espanyols.
Els plantejaments polítics del PCE(m-l) van prendre un caire anticolonial i conseqüentment formularen la necessitat que Espanya recuperés la seva sobirania, que consideraven que havia quedat absorbida per la dominació de l’imperialisme estatunidenc aliat del règim franquista. Per fer front a la dominació estrangera es proposava construir, conjuntament amb el partit d’avantguarda, un front popular ampli. Aquest front havia d’ésser capaç de desenvolupar una guerra popular prolongada amb l’objectiu d’instaurar la democràcia popular; plantejaments molt influenciats per la teorització dels comunistes xinesos. Era una guerra que, provinent dels medis rurals, havia de prendre el poder en les ciutats.
Tanmateix l’activitat que el PCE(m-l) va ser capaç de desenvolupar en l’interior d’Espanya fou molt reduïda. Els primers anys de vida de la nova organització van estar marcats per la inestabilitat i una multiplicitats d’escissions van afectar negativament l’evolució del partit, que a més hagué de fer front a les onades repressives dels cossos policials de l’estat. A nivell sindical el PCE(m-l) va impulsar l’Oposición Sindical Obrera. Finalment el 1971 va formular la proposta del Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico (FRAP), aparell armat que havia de portar endavant els plantejaments de guerra popular prolongada.
El 1967 un grup d’estudiants i treballadors integrats en el PSUC i que havien sigut influenciats per les corrents marxistes-leninistes oposades a l’ortodòxia soviètica van escindir-se del partit fruit del Comitè Executiu del PCE d’abril de 1967. En aquest Comitè els comunistes van aprovar una resolució que explorava la possibilitat de buscar pactes amb el sector evolucionista del règim franquista en el camí de la consecució de l’establiment de la democràcia a Espanya. Els escindits s’agruparen entorn Unidad, un òrgan de premsa des del qual expressaven les seves crítiques a la línia política adoptada pel PCE-PSUC, de qui consideraven que s’havia apartat d’una política revolucionària. Seguint el plantejament de la necessitat de construir un partit d’avantguarda entre 1967 i 1969 es va dur a terme el procés constituent del PCE(internacional).
Tanmateix el 1968 un conjunt de militants va abandonar el projecte per constituir l’organització Bandera Roja. El 1969 encara es va produir una nova escissió en el PCE(i), l’anomenat PCE(internacionalista), tot i que tant sols es va mantenir fins 1971, any en què es dissolgué. El mateix 1971 es va produir una nova ruptura en les files del PCE(i) que va donar lloc al PCE(internacional) Línia Proletària. Aquesta formació acabaria anomenant-se PCE(i) quan el PCE(i) original es transformà en el Partit del Treball d’Espanya (PTE).
Els principals referents teòrics que el PCE(i) va adoptar van ser Lenin, Stalin i Mao Zedong, així com l’estudi de la revolució cultural xinesa i l’espai que la lluita armada ocupava en les seves reivindicacions (Martínez, 2013). A mitjan 1968 el PCE(i), després d’enfrontar-se amb el PSUC, va decidir abandonar les Comissions Obreres per tal de bastir una nova organització sindical anomenada Comisiones Obreras Revolucionarias. Aquesta orientació no es va revelar com un èxit i passat l’inicial període de desestabilització va assolir un cert nivell d’implantació territorial també fora de Catalunya. Entre 1972 i 1973 va dur a terme un replantejament del projecte que va donar com a resultat una línia d’acció política de masses, la fita més important de la qual fou el reingrés de la seva militància a CCOO, tot i que també destaca la formació de la Joven Guardia Roja de España i, anys més tard, la Unión Democrática de Soldados. Manuel Pérez Martínez, militant responsable polític de la direcció, fou detingut i empresonat. A la presó va abandonar el PCE(i) i el 1971 va ingressar a la Organización de Marxistas Leninistas Españoles (OMLE).
Per altra banda, Bandera Roja va adoptar com a referència principal el maoisme i es va implicar en el treball de masses. Especialment actiu en l’activisme veïnal, Bandera Roja va mantenir un prolongat debat sobre la seva constitució o no en partit. El 1973 es fundà el nou partit anomenat Organització Comunista d’Espanya-Bandera Roja, tot i que un gruix important de la militància propugnava la necessitat de reintegrar-se al PCE-PSUC. En successives ocasions la OCE-BR va patir traspassos de militància cap al partit original.
Fruit de la divisió del moviment comunista internacional encara en va néixer una altra organització política. Grups de militants descontents del PCE s’havien anat agrupant entorn de petites organitzacions que es van fusionar el 1968 a Brussel·les. És el cas del Comité de Coordinación de Mundo Obrero, els Comités de lucha por el Pueblo Vietnamita i la Unión de Comunistas Marxistas-Leninistas Españoles. La nova organització prengué el nom d’Organización de Marxistas-Leninistas Españoles (OMLE) i, igual que el PCE(m-l), es fundà a Bèlgica, tot i que en aquest cas amb nul·la presència efectiva a l’interior de l’Estat espanyol. Els plantejaments inicials de la OMLE eren la reconstrucció del Partit Comunista a Espanya sense el revisionisme que segons la nova formació caracteritzava el PCE. Entre 1969 i 1970 grups de militants es van traslladar a Espanya per estructurar les noves cèl·lules de l’organització a l’interior. Amb l’entrada de Manuel Pérez Martínez a la direcció interior del partit les discrepàncies amb la direcció exterior s’agreujaren. Va ser aleshores quan la direcció madrilenya va prendre l’hegemonia dins la OMLE i començà un procés de construcció partidària de tipus leninista en l’interior.
El tercermundisme, els plantejaments de Mao Zedong i el moviment estudiantil del maig francès de 1968 van ser elements determinants per a l’OMLE. Manuel Pérez Martínez, més conegut com a camarada Arenas, juntament amb destacats dirigents es van dedicar a seleccionar els militants més capaços de l’organització per tal d’integrar-los en la nova direcció. Una direcció de revolucionaris professionals que s’havien de dedicar en exclusiva a les tasques internes de l’organització. Aquest fet restà dels moviments socials a actius membres de l’OMLE, fet que repercutirà en l’allunyament d’aquesta organització de la massa social. Progressivament l’OMLE anava submergint-se en la clandestinitat. El 1973 s’organitzà la primera acció armada del grup. Fou l’atracament d’un banc per aconseguir fons per cobrir les despeses de la Primera Conferència Nacional, que havia de tenir lloc el juny de 1973.
A diferència del PCE(m-l), que considerava a Espanya un país colonitzat i tercermundista, l’OMLE considerà que Espanya era un país capitalista dirigit per un sistema polític feixista que s’havia d’enderrocar mitjançant una insurrecció armada popular per imposar un govern provisional revolucionari. A diferència d’altres organitzacions de l’esquerra revolucionària, l’OMLE refusava participar en organismes no controlats, com és el cas de CCOO, les quals identificaven amb el PCE, i, per tant, consideraven revisionistes.
I en la segona part de l’article…
En la segona part de l’article veurem l’evolució del PCE(m-l), el PTE i l’OMLE en els últims anys de la vida de Franco i en la Transició. Un lapse temporal en què les noves organitzacions ja havien assolit una consolidació organitzativa i una estabilitat interna que els permetia desenvolupar les seves línies polítiques. L’actuació de les tres organitzacions fou prou diferenciada i els seus resultats, prou diversos. Veurem també com es prepararen per a la participació electoral en les eleccions a Corts Generals espanyoles de 1977 així com la gestió que feren dels seus resultats.
