Magues, fetilleres i bruixes de l’antiguitat clàssica

La imatge que tenim actualment de les bruixes deriva de la transició entre els últims anys de l’edat mitjana i els inicis d’època moderna, figures que apareixen a partir de les grans caceres de dones (i en certs casos d’homes) que es relacionaven amb forces diabòliques. Tot i aquesta visió moderna, cal tenir en compte que l’origen l’hem de trobar en el món clàssic, concretament en els mites i la literatura gregues, però penetrant també altres esferes com la religió. Els llocs en els que apareixen fetilleres, magues i bruixes a l’antiguitat clàssica, sobretot en la mitologia grega, són molt nombrosos i cal destacar que, majoritàriament, ens trobem davant d’una presència de personatges femenins. 

Màgia i fetilleria en l’antiguitat clàssica

La màgia del món grec i romà era en la seva mesura una barreja força complexa de pràctiques que provenien al seu torn d’altres cultures, entre les quals tenia un paper destacat la tradició egípcia, ja que ocupava un lloc molt important dins de la gran diversitat de formes rituals. Malgrat que existeixen un variat nombre de fonts que ens permeten formar-nos una idea bastant clara sobre la difusió que va tenir la pràctica de la màgia i de la fetillera en aquelles cultures, cal tenir en compte que el grec antic no disposava de cap terme senzill per definir el concepte de màgia. És per aquest motiu que cal recórrer als primers filòsofs grecs que eren els que atorgaven qualitats extraordinàries als éssers vius i a la naturalesa en general. La coneguda cita de Tales de Milet extreta d’Aristòtil, és un exemple de com els antics veien i entenien el món: “καὶ ἐν τῷ ὅλῳ δέ τινες αὐτὴν μεμῖχθαί φασιν, ὅθεν ἴσως καὶ Θαλῆς ᾠήθη πάντα πλήρη θεῶν εἶναι”.^[1]“Altres hi ha que afirmen que l’ànima es troba barrejada amb la totalitat de l’Univers, d’on probablement va deduir Tales que tot està ple de divinitats”. 

Tot i això, dins de la tradició romana, es pot distingir dues tipologies de màgia: la màgia autoritzada (màgia blanca) i la màgia temuda i no acceptada (goeteia, que prové del mot goos “conjur”, i es pot traduir per màgia negra). Els artífexs de la màgia negra serien diversos, entre els quals destaquen el maleficius, veneficius, striges i sagae, aquestes últimes serien l’arquetip típic de les conegudes bruixes del segle XVI. 

Segons Plini el Vell (escriptor llatí, científic, naturalista i militar romà, conegut principalment per la seva obra Naturalis Historia i per l’episodi relacionat amb la seva mort i amb l’erupció del Mont Vesuvi del 79 dC), les pràctiques màgiques, anomenades magicae vanitates, eren l’expressió d’unes ciències temudes i molt perverses, on la medicina, la religió i l’astrologia s’unien per arribar a un saber únic. Per Plini el Vell, la màgia era un producte de la cultura persa, difosa per tot Occident gràcies al mag Ostantes, que va estar en el seguici de Xerxes durant les seves expedicions a Grècia. 

Una de les principals maneres per representar la màgia en la societat grega d’època antiga era mitjançant amulets “φυλακτήεριον, -ου”, ja que molts cops s’utilitzava la màgia a per crear artefactes que servien de protecció o d’ajuda. La necessitat de crear aquests amulets amb poders sobrenaturals pot recordar a la filosofia antiga. En els papirs antics sobre màgia es troben les instruccions per la seva fabricació i la gran variabilitat que existeix segons la seva funció: περίαμμα (amulet per aquelles persones que no agraeixen haver-se alliberat), μεπίαππον (per un bon part), φύλαψμα (per vigilar un mateix d’alguna cosa), φψκακτήριον (amulet protector), etc. Aquests amulets existien perquè els grecs es veien condicionats per les creences als mals d’ulls i creences de conjurs.

Tot i això, els amulets no exigien un ritual, sinó que es podien arribar a inscriure certes paraules sobre aquest o algunes frases durant el seu procés d’elaboració. L’ús d’aquestes paraules, o fórmules màgiques, són testimoni de les lletres efesianes (Ἐφέσια γράμματα), un llistat que conté únicament cinc paraules: ἄσκιον (obscuritat), Δαμνᾶμενευς (sol), κατάσκιον αἴσιον / αἴσια (veritat), τέτραξ (any), λιξ (terra). Segons Pausànies (historiador, viatger i geògraf grec que va viure a l’època dels emperadors Adrià i Marc Aureli), aquestes estaven gravades en l’estàtua d’Àrtemis d’Efes. Les lletres efesianes s’utilitzaven verbalment, pronunciant-les en veu baixa, o escrites, en rituals apotropaics, és a dir, per evitar els mals d’ulls, per foragitar els dimonis i els mals esperits, conjurar la mala sort i assegurar una força sobrehumana a qui les utilitzava. Per exemple, si volíem una fórmula màgica que tingués poder sobre tot ens referiríem a tres versos de la Ilíada escrits en una làmina de ferro:

Després de parlar així va fer saltar sobre la fossa als solípedes cavalls

I els homes que s’agitaven en doloroses morts

I ells es van rentar la suor abundant amb l’aigua del mar. (Id., 2146 – 2150)

Aquesta fórmula màgica serveix per interrogar a la persona que està a punt de morir, contra l’enviament de dimonis, per un atleta o un auriga que vol vèncer, o inclús per un tribunal o un gladiador. A més de les magues i fetilleres per excel·lència de la mitologia grega, com Medea i Circe, tenim altres exemples del gran panorama de figures femenines que ratllaven la línia de la realitat: les làmies, les erínies, les fúries, les larves o les striges.

Les strígxs

Molt probablement, el primer autor d’època clàssica que va fer referència a la strígx fou Teòcrit, filòsof grec. Malgrat aquesta primera referència, les informacions principals que tenim per definir aquesta tipologia de bruixa ens arriba del món romà.

Es creia que les strígxs eren capaces de convertir-se en ocells per cometre les seves ignomínies. De fet, aquests éssers eren descrits com a ocells nocturns, sedents de sang i envoltats d’un simbolisme inquietant. En molts aspectes eren semblants als mussols, s’imaginava com una au de cap gran, ulls fixos i urpes de rapinyaire. El seu nom derivava del seu crit sinistre al mig del silenci de la nit.

Segons algunes fonts literàries llatines, el seu país d’origen era la regió compresa entre Tràcia i Tessàlia, mentre que a Itàlia els seus llocs de residència eren Etrúria i Màrsica. Horaci ens parla d’aquestes dones bruixes en el seu Ars poetica i Ovidi les identifica en els Fastos com a dones-ocells,l’amagatall de les quals estaria ocult en els monts Sibil·lins. Algunes d’aquestes strígxs tenien noms propis, com Sagana, Veia, Folia i Canídia, que en una epode d’Horaci apunta: “té nusos d’escurçó entre la cabellera salvatge, plomes d’òliba i ous de granota untats de sang, herbes de Iolkos i herbes d’Ibèria fecundades de verí, ossos arrancats de la boca en dejú d’una gossa que fa servir sobre flames d’encantament”.

A més de la documentació literària, la informació obtinguda en les excavacions arqueològiques ens permet reconstruir com eren les pràctiques de la màgia durant l’antiguitat. Es tracta de papirs màgics i d’objectes destinats a la pràctica de màgia negra, com taules de plom amb fórmules per sortilegis i maleficis. En aquestes taules, anomenades defixionum tabellae, es gravava el nom de la víctima acompanyat d’una sèrie d’invocacions i de fórmules màgiques típiques de la goeteia, que tenien com a objectiu causar malalties, desgràcies, mort i patiments al destinatari del malefici. Gràcies a aquestes defixionum tabellae, podem conèixer que la bruixa clàssica també tenia en el poder d’animar imatges de cera i de fer baixar la Lluna del cel amb els encantaments, de ressuscitar als morts cremats en la foguera i de preparar filtres d’amor.

Un altre ésser que trobem a l’antiguitat és Empusa, un dimoni-bruixa femení, molt semblant a un fantasma, que s’apareixia cada vegada amb un aspecte diferent, fet que li permetia portar a terme les seves accions malvades; també podia adoptar aspectes d’animals, encara que generalment es manifestava com a seductora i donava mort als homes que se n’anaven al llit amb ella tot xuclant-los la sang. 

Igual que Empusa, trobem a la Làmia. El nom prové de la jove i bella Làmia, la mítica amant de Júpiter, amb qui va tenir diversos fills. Hera, esposa de Júpiter, per castigar a Làmia, va exterminar els seus descendents i després la va convertir en un monstre, meitat dona meitat serp. Plena de dolor, Làmia va començar a matar als fills de diverses famílies amb el desig de saciar la seva set de venjança. Aquesta figura mitològica, caracteritzada per la maldat, se la pot considerar un avantpassat clar de la imatge de bruixa sorgida a finals de l’edat mitjana.

Hècate

Aquesta deessa, filla de Selene (la Lluna) i Perses (germà d’Eetes, rei de la Còlquida i pare de Medea, i Circe), divinitat inventora de la màgia i protectora de mags i fetillers, va ser anomenada per primer cop per Hesíode en la seva obra Teogonia, on li dedica un himne que narra el seu naixement i vida. També és coneguda com la deessa de les plantes verinoses, ja que aquestes podien ser utilitzades o bé per guarir, o bé per donar mort. Es relaciona amb tres elements contraris entre sí, terra-mar-cel, és per aquest motiu que es considerada divinitat triple, en relació amb Hèlios, Selene i Eos, i representada amb tres caps (de serp, de cavall i de gos) o amb tres cossos.

Diana o Àrtemis

Diana, divinitat lligada a la naturalesa i a l’univers salvatge dels boscos i selves, fou considerada per tots aquells que lluitaven contra la bruixeria guia de les dones entregades i seguidores del dimoni, la Senyora del Joc. L’antiga creença sobre la denominada “Societat de Diana” o “Companyia de Diana” es va convertir en un dels elements bàsics que caracteritzen la bruixeria medieval, degut a la reunió de les denominades bruixes en el bosc nocturn. Diana es va assimilar amb el diable i va ser representada com expressió del mal absolut. Se la podia identificar amb la Lluna, astre lligat amb les dones pel seu caràcter cíclic, amant de la mort i encarnació d’una de les formes de la triple Hècate.

Medea

La història de Medea és una història molt dramàtica, plena de dolor i mort. Filla del rei Eetes de la Còlquida, i neboda de Circe. És coneguda pel seu paper en la història dels argonautes, on va ajudar amb la seva màgia a l’heroi Jàson tot cercant el velló d’or, per qui professava un amor molt profund. Es va servir dels seus coneixements de màgia per permetre que Jàson s’apropiés del velló d’or, tot confrontant-se amb el seu pare i matant al seu germà Apsirt. La màgia va ser present en la vida d’aquesta dona, que va realitzar tota mena de sortilegis per amor a Jàson, amb qui es va casar i va tenir dos fills. Quan l’heroi va abandonar-la per casar-se amb una altra dona, Medea va utilitzar la màgia en contra d’ella. Va fingir resignació, va regalar a la jove, filla del rei de Corint, un vestit màgic que es va convertir en flames quan se’l va posar i va cremar a la promesa de Jàson. Tot seguit, Medea va desaparèixer en un carruatge tirat per dos cavalls alats o dragons. Després va anar a Tebes, a Atenes, a Itàlia i finalment a Tessàlia, pàtria de la màgia i dels sortilegis. En tots els territoris va exercir el seu art màgic, a la que el seu nom va restar sempre unit.

Circe

La història de Circe és molt menys tràgica. En un principi, va ser considerada la deessa de la mort i, segons algunes versions, era filla d’Hècate, divinitat que durant l’edat mitjana va ser assenyalada com una de les guies de les bruixes en els aquelarres. 

Circe apareix en el cicle dels argonautes i en l’Odissea. En el primer cas, desenvolupa un paper força marginal i puntual, però en l’obra d’Homer la maga té el poder de transformar els homes en animals. Odisseu es va salvar perquè tenia un amulet que li havia donat Hermes, el missatger dels déus olímpics, una flor blanca amb arrels negres que només podien trobar els mateixos déus. Amb aquesta protecció, l’heroi d’Ítaca no va ser víctima dels sortilegis de la maga i fetillera i va aconseguir que els seus companys, convertits en porcs, recuperessin les seves aparences originàries. Tot i això, Odisseu va restar a l’illa de Circe durant un any i va tenir un fill amb ella.

Recapitulació

L’existència de les bruixes i fetilleres no és original de l’època de la Inquisició o de la caça de bruixes del llarg del segle XVII. Aquestes dones sàvies sempre han format part de la societat des de temps molt antics i ens ha quedat constància de la seva importància i paper en les diverses fonts. Cal destacar que els atributs de les bruixes, com Medea o Circe, i de les divinitats antigues, com és el cas d’Hècate, són visibles a la literatura d’època medieval, amb personatges com les fades medievals, com per exemple Morgana o Mel·lusina, on es barregen elements característics de les Parques i de deesses d’arrel celtes, més lligades al bosc i l’aigua. Tanmateix, no corresponen en un primer moment a la imatge de dona perseguida durant la gran caça de bruixes de principis d’època moderna a Europa (segles XVI i XVII), ja que cal recordar que les bruixes van ser acusades de practicar el culte i adoració al diable, fet que no formava part dins de les activitats de les bruixes antigues. En realitat, les fetilleres, les magues i les bruixes d’època antiga eren capaces d’alterar la matèria, tot recorrent a forces molt obscures que des de sempre han atemorit als homes.

Per saber-ne més

ARANDA, J. A. “Diosas y hechiceras: La visión de la magia y la mujer en la antigüedad greco-romana”. Raudem: Revista de estudios de las mujeres, 2016, n.º 4.

CARO BAROJA, Julio. Las brujas y su mundo. Alianza: Madrid, 1993.

DIJKSTRA, Bram. Ídolos de perversidad. La imagen de la mujer en la cultura de fin de siglo. Editorial Debate: Barcelona, 1986.

GARCÍA, M. “De maga a bruja. Evolución de la hechicera en la Antigüedad clásica”. Dins de Pedregal, María Amparo y González, Marta (eds.). Venus sin espejo. Imágenes de mujeres en la Antigüedad clásica y el cristianismo primitivo. KRK Ediciones: Oviedo, 2005.

HOMER.  Odisea. EDAF, Editoriales-Distribuciones. S. A: Madrid, 1974.

LEVI, Eliphas. Historia de la Magia. Editorial Kier: Buenos Aires, 1988.