Per citar aquesta publicació

Díaz Bonilla, Sara (2022) "La traceologia: seguint el rastre de les empremtes de fabricació i ús", Ab Origine Magazine, 77 (octubre) [en línia].
Tags

La traceologia: seguint el rastre de les empremtes de fabricació i ús

Imatge de portada: puntes de fletxa de sílex obtingudes per talla bifacial i provinents del jaciment de Sarazm, Tadjikistan. Aquestes serien datades entre el quart i el tercer mil·lenni ANE i es localitzen al Museu Nacional d’Antiguitats de Tadjikistan, a Dushanbe. Font: Zythème, CC BY 3.0.

Seria impossible estudiar i escriure la prehistòria sense donar la importància necessària al desenvolupament de les metodologies analítiques que possibiliten extreure el màxim d’informació del registre arqueològic. És per això que, en el present article,  tractarem els àmbits cabdals de la traceologia; mètode que permet caracteritzar les empremtes, de vegades veritablement microscòpiques, presents a determinats artefactes i d’altres restes antigues. Així, la traceologia és un mètode versàtil, que emana originàriament de les ciències arqueològiques i permet abastar un ampli ventall de la realitat material del passat.

Hem de considerar que la prehistòria és un àmbit d’estudi molt particular arran de la natura de les evidències disponibles. Sovint, aquestes són molt fragmentàries i reflex d’un moment concret de l’ocupació d’un jaciment, com per exemple  el seu abandonament. Com més antic sigui un context arqueològic, més deteriorades i escasses seran les restes que puguem documenten. Tanmateix, és precisament aquesta fragmentació del context la que ens convida a superar la tendència de generar models explicatius a partir d’apriorismes fonamentats en el simple estudi tradicional i culturalista dels vestigis arqueològics.

Els éssers humans de l’antiguitat han sobremuntat els obstacles del temps gràcies a la seva capacitat d’incidir i modificar el medi natural, proveint-se de coneixements i  recursos que tenien a l’abast per diferents tipus d’eines que, a poc a poc, anaven modificant, perfeccionant i, per descomptat, utilitzant.

Els arqueòlegs i arqueòlogues tenim el deure de recuperar el material arqueològic del jaciment i equipar-nos d’una àmplia base teòrica, l’instrumental analític adient i molta paciència per tal de reconstruir, pas a pas, les decisions que van prendre els homes i dones en el passat.

Què és la traceologia? Un mètode genuïnament arqueològic

La traceologia, aplicada a la ciència arqueològica, facilita la identificació dels processos productius de la materialitat social mitjançant l’anàlisi dels estigmes presents en el material recuperat dels jaciments arqueològics. No obstant, aquesta descripció va més enllà del mer coneixement tècnic dels artefactes, ja que permet la comprensió de les estructures socioeconòmiques de les societats del passat a través de l’estudi de la materialitat social.

Va ser Sergei Aristapovich Semenov, de l’Acadèmia de Ciències de Leningrad, qui va assolir les bases del mètode traceològic als anys trenta del segle XX. No obstant això, haurien de passar vint anys més fins que les seves obres comencessin a ser publicades a la mateixa Unió Soviètica. Alhora, no serà fins als anys seixanta que els seus llibres són traduïts a l’anglès, arribant entre els anys setanta i vuitanta a  la península Ibèrica. Fins aquell moment, la traceologia era un tipus d’un mètode poc conegut i escassament integrat en els estudis d’artefactes arqueològics. Però en relativament poc temps va arribar a revolucionar el grau d’aproximació al coneixement que s’obté dels materials arqueològics.

Amb tota seguretat, podem afirmar que la traceologia és un mètode genuïnament arqueològic, una metodologia analítica que emana i es desenvolupa des de i dins de la mateixa ciència arqueològica. Al contrari que altres tècniques aplicades a l’arqueologia, que han estat adoptades per i des de diversos camps de recerca— tals com ara la botànica o, la zoologia o l’antropologia forense—.

Alhora, la traceologia va aparèixer estretament lligada al marxisme i a l’escola del materialisme històric, que posà el focus en la dimensió explicativa de les condicions materials com a eix a partir del qual es configura la vida social. Per tant, el seu objectiu és posar fil a l’agulla de la comprensió de les condicions materials que produeixen homes i dones, les relacions que s’estableixen entre aquests i el medi que habiten i transformen.

Per tant, la traceologia transcendeix més enllà de l’esfera de l’ús d’un artefacte, en englobar la totalitat del procés «tecnològic». Aquest procés s’estén des de la manufactura del producte, el seu ús i la posterior amortització o  participació en un nou procés productiu. Així doncs, hi ha traces de manufactura que poden ser rastrejades i diferenciades d’aquelles produïdes per l’ús o consum de l’artefacte.

La traceologia, íntimament lligada a l’experimentació arqueològica

Determinar les traces i empremtes de fabricació i microdesgast seria força complicat sense la recreació experimental prèvia, que possibilita replicar artefactes prehistòrics sota condicions controlades.

El mètode experimental es basa en el raonament analògic. L’analogia, per tant, exerceix un important paper en el desenvolupament de la ciència arqueològica perquè funciona a tall de pont: propicia la connexió entre l’activitat humana del passat, de caràcter dinàmic, amb el registre material estàtic que documentem en el present. Dit d’una altra manera: permet a l’arqueòleg o arqueòloga reconèixer en un vestigi inert el procés viu que el va generar

La finalitat última dels experiments és, a grans trets, catalogar les empremtes o traces, indicant el seu desenvolupament en funció de la modificació de les variables experimentals. Un cop catalogades i analitzades les traces, aquesta informació estarà llesta per ser comparada amb el material arqueològic.  

A banda, hem de tenir en compte que, per estudiar la producció i ús d’artefactes des d’una perspectiva completa, és pertinent analitzar les eines seguint el «principi d’intercanvi de Locard»: sempre que dos objectes entren en contacte, transfereixen part del material que incorporen a l’altre element. D’aquí la pertinència d’estudiar ambdues realitats: la de l’objecte que treballa i l’objecte treballat.

Primordialment, es fa distinció entre dos tipus d’experiments: aquells de caràcter més generalista, plantejats per donar resposta a qüestions àmplies i, en conseqüència, destinats a ser comparats amb un segment ampli de la realitat.[1]La creació d’un programa experimental on es requereixen eines lítiques per descarnar un porc senglar i que podrà ser comparada amb qualsevol útil lític documentat en un jaciment arqueològic. Una altra, de caràcter més específic, dissenyada ad hoc, estarà orientada a resoldre una problemàtica concreta, com ara explorar i replicar les empremtes d’ús documentades en els polidors lítics d’un jaciment determinat.

Com es dissenya un experiment?

L’experimentació es basa en un seguit de principis fonamentals: l’observació, replicació i mesura d’un determinat fenomen i les seves característiques sota unes condicions controlades i establertes prèviament al desenvolupament de l’experiment.Precisament, és en aquest últim punt on  radica el seu èxit o fracàs. Encara més, perquè els resultats d’un experiment pugui acceptar-se com vàlids i passin a ser un gra de sorra afegit a la duna de la ciència, cal que l’experiment sigui reproduïble. Què vol dir això? Que els seus procediments han d’estar ben explicitats i degudament publicats, per a que qualsevol investigador/a el pugui recrear tants cops com sigui necessari. Per tant, serà un procés lent on ens haurem de carregar de paciència, però sempre donarà els seus fruits.

Procés d’elaboració d’experimentació en ceràmica prehistorica. Font: Díaz Bonilla, S., Mazzucco, N., Gassiot Ballbè, E., Clop García, X., Clemente Conte, I., & Benavides Ribes, A. (2020). Approaching surface treatment in prehistoric pottery: Exploring variability in tool traces on pottery surfaces through experimentation. Quaternary International, 569–570, 135–149.

Però, si ens trobem davant de la taula del laboratori, com veiem a la imatge de més amunt, per on podríem començar? En primer lloc, aïllant el fenomen d’estudi de la resta d’elements que el componen. És a dir, les variables experimentals o modificables que el configuren han d’estar ben definides i subjectes a un estricte control durant el desenvolupament de l’experiment, preferiblement sota condicions de laboratori i sota vigilància de les variables.

En segon lloc, s’ha de prendre en consideració múltiples variables per dissenyar l’experiment. I en cada un d’ells només es podrà modificar una d’aquestes variables. A partir d’aquí, es duen a terme els experiments amb el màxim possible de rigorositat, tenint en compte que haurem de repetir l’exemplar tants cops com siguin necessaris fins que tingui la qualitat científica adequada. La suma de molts experiments donarà lloc a una col·lecció de referència que, idealment, haurà de ser accessible perquè pugui ser consultada per altres col·legues.

No obstant això, hem de considerar que una de les grans limitacions que presenta l’experimentació és la distància que podem generar entre el fenomen real del passat i l’explicació que construïm en el present en realitzar comparacions apriorístiques. Altres factors a considerar serien la manca de rigor en l’aplicació de la metodologia dissenyada, el desconeixement de la problemàtica d’estudi o les particularitats del període cronològic seleccionat.[2]Si es vol recrear el treball de diversos tipus d’eines en la producció de ceràmiques neolítiques a l’est d’Europa, no tindria sentit incloure en el kit experimental d’espàtules fetes amb … Continue reading En conseqüència, és de summa importància conèixer el context històric on s’insereix l’experiment arqueològic, així com tenir cura en plantejar preguntes d’investigació verídiques i contrastades, coherents amb la recerca acumulada fins aquell moment.

Finalment, la clau d’una bona recerca serà analitzar els experiments amb l’instrumental adient. La microscòpia és la nostra gran aliada, ja que afavoreix l’anàlisi detallada de les traces a grans augments. D’aquesta manera es poden descobrir característiques complicades de detectar a ull nu. No obstant això, farem una reivindicació dels nostres ulls: són l’eina més fiable a l’hora de detectar les empremtes si les entrenem adequadament.

A quines restes arqueològiques s’aplica el mètode traceològic?

La traceologia ens porta a inferir aspectes que van més enllà de la identificació tècnica: plantegem preguntes en relació amb el què, com i qui produeix.

L’aplicació que gaudeix d’una trajectòria més consolidada coincideix amb l’àmbit de l’einam lític. L’anàlisi d’aquest tipus de restes s’aborda des de diferents prismes; ben sigui des de la producció de l’eina com del desgast que provoca l’ús i trencament d’aquesta. Així mateix, és possible sistematitzar les diferents tècniques i formes de tallar. És a dir, si són productes obtinguts per percussió directa o indirecta,[3]La percussió directa es basa en l’extracció de lasques i conformació del nucli mitjançant el colpeig directe de la matèria lítica amb una eina de treball. La percussió indirecta necessita … Continue reading per pressió[4]La pressió en la talla lítica substitueix la percussió amb una eine per l’aplicació de tensió amb una eina compressora. o per polimentat,[5]El polimentat d’una peça lítica permet la configuració de la seva forma definitiva a partir de la fricció repetida amb una altra eina de duresa similar. quin gest manual acompanya al fet de tallar i, fins i tot, quin tipus de retoc se li practica a les eines trencades, per allargar la seva vida útil.

Pel que fa a les empremtes d’ús, l’estudi traceològic ha permès identificar qüestions com el grau de desgast d’una de les superfícies i vores d’una eina, fruit del seu ús repetit o ben del tipus d’empunyadura que se li apliqui per un millor maneig. A més a més, les traces de desgast ens parlen dels aliments que processaren, així com de la intensitat del treball amb l’eina i de la cinemàtica del gest aplicat.  Podem arribar a inferir que processaven certs aliments com la carn, el peix o infinitat de tipus de vegetals en funció de les diferents traces que mostren les peces, com és el cas d’aquesta peça de sílex que ens mostra totes les etapes de la seva vida útil.

Peça de sílex provinent del jaciment Neolític i de l’Edat del Bronce de Coro Trasito (Tella-Sin, Osca). Reflecteix la vida útil que pot arribar a tenir una eina. Va estar involucrada en tres activitats productives diferents: com a falç (fil dret, foto 2), com a ganivet de tallar carn (fil esquerre, foto 1), i com a perforador de ceràmica. Font: Clemente Conte, I. (2017). El porqué y para qué de la traceologia en arqueología prehistórica. Cpag, 27, 27–53.

En relació amb el processament de matèria vegetal, tot un seguit de dades han permès modificar la nostra concepció —a priori esbiaixada—  del període paleolític. A partir dels anys setanta i vuitanta del segle XX,  l’arqueologia i antropologia de caràcter feminista posà sobre la taula el fet que, en societats etnogràfiques actuals, les comunitats caçadores-recol·lectores basen gran part de la seva ingesta alimentària en la recol·lecció de plantes i fruits, més que no pas en la cacera. Fins aquell moment, la historiografia tradicional associava el Paleolític amb una sobrerepresentació de la caça, que vinculaven al treball masculí des d’una perspectiva plenament androcèntrica. En canvi, l’estudi dels vestigis lítics des de la traceologia ha evidenciat la importància del treball de recursos vegetals a partir de les traces de talla d’element de fibra orgànica. Conseqüentment, aquesta és una excel·lent manera d’identificar matèries peribles que les tècniques d’excavació tradicionals no poden documentar, com per exemple l’elaboració de cordes, la cistelleria o el treball en escorça i fusta.

Anant una mica més lluny en el temps, la traceologia també ha permès reconfigurar la concepció en relació amb treball i la producció d’eines. Tradicionalment, per l’arqueologia, ha sigut important identificar les primeres eines produïdes per homínids. A Olduvai,[6]La garganta d’Olduvai o Oldupai, en llengua masái, es localitza a la Vall del Rift (Tanzània, Àfrica de l’est). Suposa un conjunt de jaciments arqueològics i paleontològics de gran … Continue reading es va poder constatar que l’Homo habilis, amb una antiguitat d’1,8 milions d’anys, aprofitava els esclats resultants de la talla de còdols per percussió directa, dada que fins aquell moment s’havia negligit pensant que aquesta activitat s’executava únicament per aconseguir un nucli ben conformat que permetés matxucar ossos o fibres vegetals. Mitjançant la traceologia es van identificar alguns esclats, en principi residuals, com a eines de talla i perforació. A partir d’això, s’analitzaren elements lítics encara més antics, com ara còdols de quarsita sospitosos d’haver sigut utilitzats. Es va poder confirmar que no eren elements geològics ni restes de talla sense interès, sinó que es van tallar intencionalment per fer la funció d’eines. Aquesta dada va revolucionar l’enteniment sobre el procés d’hominització, endarrerint més d’un milió d’anys enrere la identificació de les primeres indústries; en aquest cas, per part de l’Australopitecus Afarensis, la mundialment coneguda com a Lucy, amb una antiguitat de 3,2 a 3,5 milions d’anys.

Altrament, existeixen  matèries documentades al registre arqueològic que s’estudien igualment mitjançant el vessant traceològic, tot i que no es tracti d’eines de treball pròpiament dites. Un camp d’estudi emergent fa relativament poc temps —però que gaudeix actualment d’un ampli recorregut a la ciència arqueològica— és l’anàlisi de la textura del microdesgast dentari. Suposa un mitjà per interpretar les característiques microscòpiques que s’acostumen a formar en les dents fruit de l’acte de mastegar. Les dents, pel contacte amb el menjar i arran de la fricció i impacte que provoquen les cúspides molars contra si mateixos en l’acte de mastegar. Pel que fa als aliments, aquell que incideixen en un grau major en el desgast dentari són tot aquell que contenen estructures silícies en la seva composició, com ara llavors, plantes i arrels.

Aquest estudi és apte tant per dentició d’animals, com de primats no humans i humans moderns i proveeix informació en relació amb la reconstrucció de la paleodieta, l’estacionalitat en el consum d’aliments i diverses afectacions i malalties dentàries associades al modus d’alimentació. Com a informació d’interès, diversos grups de recerca conclouen que els grups humans de caçadors-recol·lectors processen menys el menjar que aquells que tenen com a activitat principal l’agricultura i la ramadera, que gaudeixen d’una dieta generalment tova.  Fins i tot, es pot arribar a precisar que les societats que produïen aliments domesticats, combinaven aquesta pràctica amb el consum d’aliments silvestres.

A tall de curiositat, s’han documentat restes dentàries en fòssils d’Homo habilis i Neanderthal que testimonien la ingesta habitual de carn, així com les primeres evidències d’higiene bucal: les dents presenten unes traces compatibles amb l’ús continuat d’escuradents. 

Aspecte de la mandíbula i detall de la dent associat a un homínid d’Olduvai. Font: Estalrrich, A., Alarcón, J.A., Rosas, A (2020). Toothpicking in early Homo OH 62 from Olduvai Gorge (Tanzania): An indirect evidence of intensive meat consumption? Journal of Human Evolution, 143. 
Detall de les microestries dentàries fruit de l’ús d’escuradents. Font: Estalrrich, A., Alarcón, J.A., Rosas, A (2020). Toothpicking in early Homo OH 62 from Olduvai Gorge (Tanzania): An indirect evidence of intensive meat consumption? Journal of Human Evolution, 143. 

La traceologia aplicada a l’anàlisi de la ceràmica prehistòrica

Com hem pogut exposar en els anteriors paràgrafs, la traceologia i l’experimentació han patit un fructífer recorregut en àmbits com la lítica, la indústria òssia o el microdesgast dentari. Tanmateix, no fa ni trenta anys que la ceràmica es veu involucrada en estudis d’aquest tipus. Malgrat la seva joventut, comptem amb dades veritablement interessants en relació amb un producte que s’ha acostumat a analitzar des d’una perspectiva culturalista.

Per exemple, la potent combinació de traceologia i experimentació ha simplificat certs aspectes i n’ha clarificat d’altres. Ara mateix, disposem d’informació de com es van elaborar els productes ceràmics, amb informació en relació amb tècniques de modelatge, que permeten establir recurrències a l’hora de prendre decisions entre les comunitats de productores i explorar processos de transmissió de l’aprenentatge. De la mateixa manera, l’elaboració de programes experimentals i identificació traceològica ens ha permès sistematitzar les traces tecnològiques de producció, que a la vegada ens parlen de l’ús de materials peribles, com els elements vegetals i fibres tèxtils, involucrats en la conformació de recipients ceràmics. Aquesta informació era insòlita fins al moment, ja que aquest tipus de matèries no es conserven en el registre arqueològic.

Traces recreades experimentalment amb material tèxtil, eina que no es conserva en el registre arqueològic. Els draps es fan servir per conformar la forma definitiva del recipient ceràmic i esborrar les marques de fabricació prèvies. Font: Díaz Bonilla, S., Mazzucco, N., Gassiot Ballbè, E., Clop García, X., Clemente Conte, I., & Benavides Ribes, A. (2020). Approaching surface treatment in prehistoric pottery: Exploring variability in tool traces on pottery surfaces through experimentation. Quaternary International, 569–570, 135–149.

Un estudi que embranca amb la traceologia és el món dels residus orgànics, entès com aquelles restes d’aliments o matèries que perduren al material arqueològic. Tot i que, en principi, no sembli un camp directament relacionat amb la traceologia, és un mètode que facilita la traçabilitat del producte i proveeix d’informació valuosa pel que fa a la funció de l’artefacte.

Sovint s’assumia que la «revolució» dels productes làctics apareixia en una etapa molt tardana del Neolític. Ara, gràcies a la traçabilitat del contingut dels recipients, se sap que la producció de formatge es desenvolupa des de l’inici de la domesticació d’espècies animals.  Una altra dada, a priori, invisible, desxifrada per la traceologia.

La traceologia amb un llarg camí per endavant

Com hem comprovat al llarg d’aquest article, la traceologia està plenament consolidada dins de la ciència arqueològica com a eina que facilita la reconstrucció de les dinàmiques passades que resten invisibilitzades al registre arqueològic, sovint de caràcter estàtic. Cada cop més, la traceologia és un ens viu que s’enriqueix amb tècniques d’altres disciplines; els esmentats anàlisis químics de residus orgànics en són un, malgrat que també podem gaudir dels avenços en microscòpia i tècniques en 3D, que permeten l’exploració textural de les superfícies amb una precisió inimaginable fa pocs anys. 

Cada cop més, els investigadors són conscients de la necessitat de posar en comú les diferents maneres d’entendre la traceologia, fent un esforç per unificar la terminologia i trobar punts en comú en relació amb concebre allò que els nostres ulls veuen i enregistren. Només amb la voluntat de comunicar-nos i establir ponts, podrem unificar els treballs ja fets i donar una empenta encara més forta a la traceologia. En definitiva, contribuir en una gran duna de sorra a la qual, Semenov, va posar-hi els primers granets. Ens pertoca als arqueòlegs i arqueòlogues actuals mantenir viu el seu llegat.

Per saber-ne més

Clemente Conte, I. (2017). «El porqué y para qué de la traceología en arqueología prehistórica». Cpag, 27, 27-53.

Díaz Bonilla, S., Mazzucco, N., Gassiot Ballbè, E., Clop García, X., Clemente Conte, I., & Benavides Ribes, A. (2020). «Approaching surface treatment in prehistoric pottery: Exploring variability in tool traces on pottery surfaces through experimentation. Quaternary International, 569–570, 135–149. Disponible a: https://doi.org/10.1016/j.quaint.2020.06.027

Garcia-Rosselló, J., Calvo, M. (2013). «Making pots: el modelado de la cerámica a mano y su potencial interpretativo». British Archaeological Reports. International Sèries, 2540, 477.

Schmidt, C., El Zaatari, S., Van Sessen, R. (2020). «Dental Wear in Evolutionary and Biocultural Contexts». Dental microwear texture analysis in bioarchaeology, 143–168.

  • (Almería, 1992). Graduada en Història per la Universitat d'Almeria, Màster en Prehistòria, Antiguitat i Edat Mitjana i Doctora en Arqueologia Prehistòrica (UAB).

Notes a peu de pàgina
Notes a peu de pàgina
1 La creació d’un programa experimental on es requereixen eines lítiques per descarnar un porc senglar i que podrà ser comparada amb qualsevol útil lític documentat en un jaciment arqueològic.
2 Si es vol recrear el treball de diversos tipus d’eines en la producció de ceràmiques neolítiques a l’est d’Europa, no tindria sentit incloure en el kit experimental d’espàtules fetes amb trossos de carabassa. Si plantegem i desenvolupem aquest experiment, estarem partint d’una hipòtesi fal·laç.
3 La percussió directa es basa en l’extracció de lasques i conformació del nucli mitjançant el colpeig directe de la matèria lítica amb una eina de treball. La percussió indirecta necessita una eina intermèdia entre la matèria lítica treballada i l’eina activa que colpeja.
4 La pressió en la talla lítica substitueix la percussió amb una eine per l’aplicació de tensió amb una eina compressora.
5 El polimentat d’una peça lítica permet la configuració de la seva forma definitiva a partir de la fricció repetida amb una altra eina de duresa similar.
6 La garganta d’Olduvai o Oldupai, en llengua masái, es localitza a la Vall del Rift (Tanzània, Àfrica de l’est). Suposa un conjunt de jaciments arqueològics i paleontològics de gran importància, on es documenten fòssils que ajuden a completar el mapa de l’evolució humana.
Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Subscriu-te a la nostra newsletter

Per citar aquesta pubicació

Díaz Bonilla, Sara (2022) "La traceologia: seguint el rastre de les empremtes de fabricació i ús", Ab Origine Magazine, 77 (octubre) [en línia].
Popular

Subscriu-te a la nostra newsletter

Relacionat