Pocs analistes haurien predit que, en menys de deu anys, tres autocràcies imperials que controlaven extenses àrees territorials al continent asiàtic, podrien caure, les seves dinasties desaparèixer i les seves nacions perifèriques independitzar-se; la realitat però, sovint és imprevisible i tossuda i, arran de la lluita entre el tsar de Rússia i el soldà otomà durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918), el seu imperi desapareixeria, així com ho faria la neutral Pèrsia.
Fins al segle XIX l’imperi otomà i el persa s’havien enfrontat pel control del Caucas, sent les nacions asserí i armènia part del botí de cada guerra. La fulgurant victòria tsarista davant Pèrsia a Turkmantxai (1828) posà als asserís i a bona part dels armenis sota la protecció de l’imperi rus i a la dinastia persa del Qajar en una posició de dependència vers aquests i els britànics. Els otomans d’Istanbul, per la seva banda, foren derrotats vàries vegades al llarg del segle XIX, però aconseguiren conservar bona part de la seva independència. Quan esclatà la Primera Guerra Mundial i els alemanys llançaren una ofensiva sobre el flanc occidental rus, el soldà otomà veié una oportunitat de luxe de recuperar les seves possessions perdudes.
Amb la intenció de fomentar un alçament prootomà a les províncies asserís (turques com els dirigents de l’imperi), Enver Pasha dirigeix el 1915 el seu exèrcit cap a l’Azerbaidjan rus, travessant un imperi persa en descomposició doncs, l’única força militar efectiva, els cosacs, són més lleials a Rússia que a la dinastia Qajar. El tsar contraataca fomentant aixecaments armenis a la banda turca en un moment que aquesta minoria está patint un genocidi per part del govern. L’avenç britànic des del sud de Pèrsia cap a Bagdad impedeix a Enver Pasha avançar més sobre el Caucas i la situació queda estancada fins a l’adveniment de la Revolució russa el febrer de 1917.
Els alçaments soviètics clau en la caiguda del tsar es donaren a les ciutats russes de Moscou i Petrograd (actual Sant Petersburg), si bé a moltes localitats arreu de l’imperi apareixeran soviets (consells populars). Dos factors caracteritzaren aquests nous pols de poder, especialment a partir de l’Octubre de 1917: el rebuig a seguir amb la guerra (la qual cosa els oposarà a Gran Bretanya i els altres aliats del tsar) i el rebuig al nacionalisme tradicional. Seguint l’exemple de Petrograd, quan l’exèrcit rus es va retirar d’Azerbaidjan, es proclamà un govern soviet a Bakú, punt clau per les seves reserves petrolieres; a l’Armènia russa la retirada dels militars suposà l’arribada al poder dels nacionalistes del Daixnak, que seguiren pugnant amb els otomans pels territoris armenis sota la seva sobirania, mentre els nacionalistes georgians es posaven sota la protecció del soldà i els alemanys. Un autèntic caos que l’armistici de 1918 no ajudaria a resoldre.
La retirada dels bolxevics de la guerra havia enfurismat a Gran Bretanya que s’afanyà a utilitzar les seves bases a Iran per a ajudar l’exèrcit blanc en el seu avanç sobre Moscou. Derrotat el soldà a la guerra contra els Aliats, pogueren els britànics enviar el general Dunsterville cap a Bakú amb ordres d’ajudar la contrarevolució russa i sostenir els nous governs del Caucas i és que, arran de la proclamació dels 14 punts de Wilson (amb la qual es reconeixia el dret a l’autodeterminació de totes les nacions) donava molt bona imatge ajudar els pobles sotmesos dels imperis rus i otomà. Però les coses no serien tan senzilles a la pràctica doncs, ja que els EUA es negaven a aplicar els principis del seu president, fou un altre imperi, el britànic, qui envia tropes a prendre possessió dels nous territoris emancipats i, donat el cansament del poble britànic vers la guerra, l’aventurisme al Caucas fou molt impopular. Naixia la dictadura de la Càspia Central, amb suport del Daixnak i els russos blancs, sota la poc fiable protecció britànica.
Havent caigut les comunes soviètiques del Caucas i estant el govern bolxevic sota la pressió de l’almirall blanc Koltxak, foren a finals de 1918 les mateixes milícies de l’Azerbaidjan les quals, amb ajuda otomana, recuperaren Bakú per la força provocant un nou bany de sang armènia. I per acabar d’embolicar la situació, es produïren enfrontaments armats entre dues faccions antibolxevics, les del general blanc Denikin i les de Geòrgia per la regió de Sotxi al Mar Negre. Acabada la Gran Guerra i mentre seguia vigent el conflicte intern a Rússia, els Aliats es recolzaren en les nacions perifèriques de l’imperi otomà (grecs, armenis i kurds) per a acabar de sotmetre la junta militar turca, movent el soldà a firmar el tractat de Sèvres (1920), però, l’ascens de la Gran Assemblea Nacional Turca sota el lideratge de Mustafa Kemal tiraren enrere les pretensions dels nous Estats del Caucas, reassumint entre altres coses la guerra amb la república armènia del Daixnak. Ben aviat, dues víctimes dels Aliats, la Rússia bolxevic i la Turquia kemalista, trobarien motius per a l’entesa.
Mentrestant, l’onada revolucionaria s’estenia també a les províncies del nord de l’Iran, on l’autoritat del xa Qajar havia estat reemplaçada per tropes estrangeres (otomanes o russes) i per milícies locals, de les quals, la més influent fou la de Mirza Kutxak Khan Jangali a Gilan, als boscos del sud del mar Caspi. Fins a 1917 combaté les tropes russes i després ho feu amb les britàniques, que utilitzaven les bases de la costa per a ajudar els russos blancs. És natural doncs que Jangali, tot i ser un partidari del pan-islamisme, unís forces amb els bolxevics i el 1920 acabés presidint la nova república soviètica de Gilan. Aquesta rebel·lió i els alçaments kurds i asserís en territori iranià provocaren finalment un cop d’estat a Teheran, la capital de l’imperi, dirigit pel cap de la brigada cosaca, el persa Reza Khan. Com havia passat amb Kemal a l’imperi otomà, també a l’Iran un militar nacionalista es feia amb les regnes de l’Estat.
L’any 1921 també fou fonamental per a l’estabilitat del nou govern republicà a Turquia i per als soviets del Caucas arran del tractat de Kars, reconeixent-se mútuament i fent front comú als interessos de França i Gran Bretanya que havien redissenyat el mapa regional al seu gust. Assegurades les fronteres occidentals, els esforços dels bolxevics es pogueren redirigir sobre els exèrcits blancs del Caucas i gràcies al tractat de Kars (on Stalin tingué un paper destacat) començar a prendre el poder a les joves repúbliques de la zona. La primera a caure fou la d’Azerbaidjan, ferint de mort el projecte panturquic de l’exgeneral otomà Enver Paixà; després l’exèrcit roig intervingué a Armènia i a Geòrgia. Partits nacionalistes com el Daixnak, que havien reprimit alçaments soviètics a les seves ciutats i que depenien del suport occidental, acabaren perdent tot el poder que havien obtingut amb la independència. Com a mostra de la germanor de les noves repúbliques soviètiques del Caucas, s’iniciaren converses pacífiques sobre la possessió dels territoris disputats a la guerra.
No tot van ser victòries per a la Rússia bolxevic aquell any, ja que hagué de renunciar a certs avenços en pro de la diplomàcia. Tot i que Winston Churchill havia deixat ben clar que calia “escanyar el bolxevisme al seu bressol”, Gran Bretanya es comprometé a retirar les ajudes als enemics interns de Rússia si a canvi aquesta abandonava les polítiques expansionistes. El buró soviètic acceptà l’acord amb els anglesos i, entre altres, van deixar d’ajudar el soviet de Gilan, condemnant Jangali a caure sota la brigada cosaca de Reza Khan. El mateix any arribaren els bolxevics russos a un acord amb l’Iran de Reza Khan, reconeixent-se mútuament tal com havia fet amb Kemal. Quatre anys després de la Revolució, l’ordre tornava al Caucas, així com les fronteres tradicionals, però ara, en comptes de dinasties imperials sorgiren mandats republicans, i en comptes de la tradicional jerarquia religiosa, l’adoració popular començà a dirigir-se cap als nous herois de la nació i als ídols revolucionaris.
