El 1898 l’Estat espanyol perdia les seves darreres colònies a les Antilles. Aquest fet, el qual s’anomenà “desastre del 98”, suposà un trencament en la mentalitat espanyola, que veia suprimit el seu imperi i en decadència el seu estat. La pèrdua de les colònies, i entre elles Cuba —considerada la joia de la Corona a Espanya—, provocà una desmoralització profunda, i posà en crisi el sistema de la restauració, imperant des de 1874.
Pels catalans també suposà un canvi important. Eren moltes les famílies que tenien algun parent a Cuba, ja que molts homes hi havien anat a “fer fortuna”. Amb la pèrdua de la colònia, molts d’aquests retornaren a Catalunya, així com també tornaren els soldats catalans que hi havien anat a lluitar.
Diversos historiadors han evidenciat que les relacions entre la colònia i el territori català eren molt estretes: principalment per unes relacions comercials importants i constants, però també per vincles familiars i personals i relacions amoroses. Una mostra d’això són els cognoms catalans que encara persisteixen a la illa. De fet, la comunitat catalana més gran del món es trobava precisament a Cuba; alhora, un quart dels soldats espanyols que hi van anar a lluitar eren catalans. Pels que seguiren a Catalunya, el rom, el sucre i el tabac provinent de Cuba eren molts apreciats i populars, sobretot en la societat burgesa del XIX. Però no només aquests productes van arribar d’aquesta illa caribenya, també un nou gènere musical: l’havanera.
Aquesta música era autòctona de l’illa, i arribà aquí a partir del contacte colonial. Allà s’anomenava simplement canciones, però els catalans la reanomenaren prenent de referència el lloc d’on venia: l’Havana. I així és com encara la coneixem aquí. Tot i que ja es coneixia abans de la pèrdua de Cuba, va ser a partir de 1898 que es popularitzà enormement l’havanera. Aquest fenomen es deu a diferents factors: per una banda, la pèrdua de la colònia era un fet mediàtic que tothom comentava; per alta, per la gran quantitat de gent que tornà d’allà, nostàlgica de les seves vivències caribenyes. Mariners i pescadors de la costa aprengueren aquestes músiques, que des de llavors cantarien a moltes tavernes marineres.
Aquestes cançons parlaven de temes amorosos i de guerra, alhora que recordaven aquells paisatges caribenys que els mariners havien conegut. Tenien un cert fil nostàlgic, però també podien ser atrevides i “picants”. Aquí a Catalunya també va adquirir un caràcter satíric força rellevant. Els mariners que les havien conegut a Cuba després les cantaven aquí, on eren apreses pels altres pescadors. En aquest procés de tradició oral les cançons patien modificacions, que fan que sigui difícil saber-ne la versió original. Com és lògic, en un primer moment l’havanera es cantarà en castellà, i no serà fins més tard que es començaran també a catalanitzar, adquirint un caràcter propi però mantenint els temes i els ritmes originals.
Aquest gènere musical d’adopció es va mantenir viu a tavernes i vaixells de la costa catalana durant molts anys, però va ser a partir de la dècada dels 40 del segle XX que es va tornar a popularitzar, i va travessar fronteres. Això va ser possible gràcies a l’acció d’alguns artistes, amants de l’havanera, que posaren per escrit tota la tradició oral. Alguns passaven taverna per taverna recollint cançons, i altres en crearen de noves, de forma escrita.
La primera en ser escrita va ser La Gavina —primer en castellà (La Gaviota)—, per Frederic Sirés el 1947. Tot i ser creada, conservarà els trets bàsics de l’havanera, i alhora servirà d’exemple per futures creacions. El tema era el recurrent: el paisatge marítim, la nostàlgia…
Una altra famosa havanera, cantada a tots els concerts, és La bella Lola. Aquesta va ser una obra de Traiter, un excombatent anglès de la Primera Guerra Mundial que visitava sovint la Costa Brava. Un altre cop la lletra ens porta a la Guerra de Cuba, però també parla d’amor: “Después de un año de no ver tierra, porque la guerra me lo impidió, llegué al puerto donde se hallaba la que adoraba mi corazón”. Aquesta s’ha convertit amb unes de les havaneres més emblemàtiques del repertori català.
I cal parlar d’una de les més popularitzades: El meu avi. Aquesta havanera, que explica la història d’uns mariners que van anar i morir a la Guerra de Cuba, té un origen força peculiar. Va ser escrita per José María Ortega Monasterios, un general espanyol durant el Franquisme, de tarannà liberal, que s’atreví no només a composar una havanera, sinó també a fer-ho en català. A més d’aquesta, el militar va escriure més de 200 havaneres, contribuint d’una manera espectacular en el repertori d’aquest gènere. Degut a la seva gran obra, serà anomenat “mestre Monasterio” per alguns del històrics grups d’Havaneres.
Als darrers anys del Franquisme, aquest gènere prengué una nova embranzida, i naixeren els primers grups d’havaneres. Entre ells cal destacar Els pescadors de l’Escala, grup creat el 1964 i que ràpidament va entusiasmar Catalunya amb aquestes cançons populars.
Tot aquest moviment acabà materialitzant-se amb la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell, la primera de les quals es va fer el 1966 amb la recopilació de moltes havaneres cantades al llarg de la Costa Brava. Aquest fet suposava passar de la taverna als escenaris, i atorgava una nova magnitud a aquesta música ja històrica i popular. Com bé sabreu, encara es realitza, any rere any, aquesta Cantada de Calella.
Actualment es realitzen concerts d’havaneres durant les festes majors de molts pobles i viles, siguin o no costaners, i són molts els grups que viatgen per la geografia catalana cantant aquesta música històrica i popular, acompanyant-se, com diu la cançó d’El Meu Avi, d’un rom cremat. En el següent vídeo, del grup Port Bo, podeu veure com canten dins d’una taverna la popular havanera Lola la tavernera.
