Introducció
La cartografia es tracta d’una ciència que estudia els mapes i cartes geogràfiques, a més de les diferents formes de realitzar-los. La paraula prové del grec i vol dir “cartes escrites”, però encara que resulta una polèmic el verdader origen del mapa més antic del món, és clar que aquesta tècnica és ben antiga.
L’ésser humà ha evolucionat amb el temps i ha adquirit una capacitat de raonament i pensament in crescendo. A poc a poc ha anat desenvolupant una curiositat sobre el significat de l’espai i el temps que ocupa, i d’aquesta manera ha tractat d’entendre i explicar el funcionament del territori que ocupa i la seua relació amb ell.
Què explica la repetició de fenòmens com les estacions o el dia i la nit? Quina forma té el lloc on vivim? Què influeix en el creixement dels vegetals, en la caiguda d’aigua del cel i l’arribada de vent d’un lloc o d’altre? Aquestes podrien ser algunes de les qüestions que ens portaren a voler explorar i representar el territori.
Al llarg d’aquesta lectura veurem els diferents mapes que s’han creat en la història de la humanitat, analitzant els objectius i els perquès de les seues concepcions, els recursos de què disposaven els cartògrafs, tipus de projeccions, etc.
Si fem un breu repàs dels mapes que s’han creat al llarg de la història trobarem una infinitat de documents amb una gran diversitat quant al material utilitzat, els útils que s’han emprat, la forma en que es correlacionen els elements, l’orientació dels punts cardinals, l’objectiu del mapa, el grau d’exactitud, etc.
Època antiga
Les primeres representacions de l’espai corresponen a pintures rupestres on veiem característiques del paisatge com turons o muntanyes. Un exemple és una pintura mural que podria representar l’antiga ciutat d’Anatòlia. El mapa més antic és una tabula babilònica del segle VI a-C. Aquesta es tracta d’una tauleta d’argila que va ser trobada al riu Eufrates a finals del segle XIX. En ella es veu un diagrama que combina un mapa esquemàtic amb la descripció de set illes mítiques en escriptura cuneïforme, on Babilònia es situa al centre i el món està rodejat d’aigua.
A poc a poc es varen fer mapes amb criteris més científics, ja que els viatgers n’aportaven informació per a la realització. El mapa d’Anaximandre es va crear en torn del 520 a-C. I, encara que per desgràcia s’ha perdut, en trobem una descripció de l’historiador grec Heròdot. Aquest el podríem considerar com el primer mapa a escala del món i aleshores la primera vegada en establir relacions de proporció amb el món, una qüestió important per a la creació dels mapes que es dissenyarien més endavant a la història. Eratòstenes de Cirene fou un gran reformador del mapamundi grec, el qual també s’ha pogut reconstruir gràcies als relats d’exploradors marins. Aquest va ser el primer mapa a establir el sistema de meridians i divideix la terra habitada en departaments, als que va denominar sphragidas. Aquests espais es recolzaven en dos eixos perpendiculars, un que anava de nord a sud i un altre d’est a oest. Però el primer home en crear un mapa amb un sistema de longituds i latituds va ser Ptolomeu al segle II a-C. a la seua obra Geographia, amb un enfocament més empíric i sistemàtic afegint les coordenades de les ciutats que descriu. Aquest va constituir un referent per a geògrafs posteriors.
Destaquem que els primers mapes mostren la Terra com un gran continent rodejat d’aigua, on la referència és el mar Mediterrani, ja que era el punt on embarcaven les primeres expedicions. També cal recalcar que l’orientació dels mapes ha variat al llarg de la història i que no es tracta d’una qüestió científica sinó més bé subjectiva. Per exemple, veiem que els mapes egipcis tenien l’est en la part de dalt. De fet, la NASA va fer una foto de la Terra l’any 1973 on el Cap de Bona Esperança (Sud-àfrica) es situava en la part de dalt, i abans de publicar-la va decidir voltejar-la.
Edat mitjana
Altra època on es reflecteix una esplendor cartogràfica és als segles VIII i XV, quan viatgers musulmans crearen tota una excel·lent obra geogràfica al voltant de diferents parts d’Europa, l’Índia, Xina i Àfrica. En destaquem l’almoràvit Abu Abdullah Muhammad al-Idrisi i la seua Tabula Rogeriana (el nom el va posar el rei Roger II de Sicília, on residia el cartògraf), en què ens parla d’un orbe d’uns 37 000 kilòmetres (allò suposa menys d’un 10% d’error respecte a les dimensions reals). D’aquest exemplar conservem deu còpies manuscrites, la més antiga de 1325. Però cal destacar la capacitat d’innovació d’Al-Idrisi mitjançant la representació de relleu terrestre, així com la representació de rius i localització de ciutats per primera vegada a la història. Quant a l’orientació, a molts dels plànols al món islàmic el sud estava dalt, situant la Meca al punt més alt possible.
Un altre cas interessant és el mapa de Hereford, datat al voltant de l’any 1300. Aquest està fet en un format de T en O, és a dir, la O que representa el món amb una forma circular rodejar pels mars, mentre que la T fa referència a com s’articula l’espai interior amb una forma de creu. Molt comparable a aquest és el mapa que va crear prèviament el que fou l’arquebisbe de Sevilla, Isidor de Sevilla, al primer terç del segle VII a la seua obra Etimologies, també amb estructura de T en O.
Aquests tipus de mapes contenen sobretot una alta càrrega de contingut ideològic, ja que les localitzacions que es situen no són intranscendents, sinó més aviat intencionades. Si parlem de l’exemplar de Hereford, destaquem que al mig es pot veure Jerusalem amb una creu; a la part superior i fora del cercle veiem el Pantocràtor dominant la terra; una illa redona és el paradís terrenal, que es divideix en tres continents: Àsia ocupa la meitat superior, Àfrica el quadrant inferior esquerre que es separa d’Europa, al seu costat. Aquest mapa conté la curiositat que, a més de les imatges cristianes i bíbliques que el dominen, hi trobem altres elements provinents de la mitologia clàssica.
Si bé aquest podria ser el primer mapa on es representa Amèrica, hi ha un dubte generalitzat de la seua existència. Presumptament, un mapa del segle XV, còpia de l’original del XIII, ens representa “Vinlàndia”, és a dir, Amèrica del Nord i segurament la península de Labrador, que fou visitada al segle XI pels vikings.
El jueu mallorquí Cresques Abraham fou un cartògraf del segle XIV i va deixar un gran compendi dels mapes i una abundant documentació de cartes nàutiques fets per ell i el seu fill, Jehuda Cresques. Els dos podrien ser els autors d’ importants documents com l’Atles Català de 1375, considerada la peça amb millor coneixement cartogràfic del món medieval.
Enrique Martelo, cartògraf alemany que va viure i treballar a Florència entre 1480 i 1496, va crear un mapa amb llegendes i textos als mateixos territoris que va representar. Aquest podria ser uns dels exploradors que Cistòfor Colom va emprar per als seus viatges.
Època moderna
La representació d’autenticitat inequívoca més antiga del continent americà és el mapa de Juan de la Cosa, un marí càntabre que l’any 1500 va realitzar al Port de Santa María (Cadis) aquesta obra on mostra part del nou i vell món. És clar que al mapa només es pot veure el món conegut a finals del segle XV i per això veiem Àsia i Amèrica separades per una massa d’aigua independent que es tracta de l’oceà Pacífic. Amèrica del nord i Amèrica del sud es presenten com dos continents separats. A la part superior es veu una efígie de Sant Cristòfor, encara que podria ser un retrat de Cristòfor Colom. El mapa es vertaderament vertical, és a dir, l’occident el situaríem a la part superior del mapa.
El planisferi anomenat Universalis Cosmographia és obra del cartògraf Martin Waldseemüller, que va crear aquest document el 1507 emprant el nom “Amèrica” per primera vegada. El conjunt es tracta de dotze fulls separats on es representa el món mitjançant la projecció cònica ptolemaica. Està coronat pels dos hemisferis, als costats dels quals podem distingir a Ptolomeu i a Americo Vespucci.
A les ordres del rei d’Espanya Felip II treballava a 1527 un portuguès anomenat Diego Ribeiro. Aquest va crear el que es pot considerar el primer mapa científic, ja que representa a la perfecció les latituds, encara que no es veuen Austràlia ni l’Antàrtida. La informació obtinguda a partir dels viatges dels navegants Magallanes i Elcano va ser la principal influència per a la confecció d’aquest mapa que delimita amb sorprenent precisió la costa d’Amèrica Central i del Sud. A més, es mostra per primer cop el Pacífic per complet, i, com a curiositat, marca la demarcació del Tractat de Tordesillas, com també ho feia el planisferi de Cantino de l’any 1502.
L’any 1569 Gerardus Mercator va crear la contribució amb més influència a la història de la cartografia amb una projecció revolucionària que ara coneguem com la projecció Mercator. L’escala és constant però allò que es distorsiona són les grans formes.
El primer atles va ser concebut per Abraham Ortelius al Theatrum Obris Terranum a finals del segle XVI. Des de la seua primera impressió va ser revisat i ampliat pel seu autor en successives edicions. Els anys vinents i al llarg del segle XVII varen continuar les edicions en mans de la família Blaeu, passant a anomenar-se Atlas Novus o Atlas Maior.
Hem pogut comprovar que a l’antiguitat la passió per conèixer el món, explicar-lo i relacionar-nos-hi, va motivar la creació de mapes cada vegada més rigorosos. Aquesta tendència va continuar a l’edat mitjana, representant territoris més enllà del Mediterrani. També, amb la influència de la religió els mapes varen adquirir un caràcter menys científic i més ideològic. Amb el descobriment d’Amèrica va sorgir un nou concepte de mapa, el món era més gran i la necessitat d’explorar-lo, també.
Època contemporània
Una vegada coneguda quasi la totalitat del món, la principal problemàtica va ser la projecció, és a dir, com representar tota la superfície de la Terra de forma plana. I és que cal distingir entre dues important paraules per a la cartografia: “mapa” i “plànol”. Les projeccions varen nàixer molt més abans del segle XVIII, ja que si es fa un mapa, es fa una projecció. Però arribem a un punt on aquest passa a ser un element que s’ha de tenir profundament en compte a l’hora de confeccionar un mapa, i els problemes que presenta l’esfericitat de la Terra comencen a plantejar-se. A poc a poc van anar sorgint variants amb els seus avantatges i inconvenients, i amb distorsions diferents segons la zona.
En 1805 es va publicar la projecció Mollweide amb el propòsit de representar les àrees del món amb la proporció més gran i exactitud possible. En 1856 es publica a la Polish Geographical Magazine una nova projecció cilíndrica creada per James Gall la que representa proporcionalment les àrees de les diverses zones del planeta.
Són curiosos els exemples de Bernard Joseph Stanislaus Cahill i la seua projecció (1909) que forma una mena de papallona polièdrica; o la retroacimutal (1910) d’Ernst Hammer.
Ja en 1961 es va crear la projecció de Robinson, geògraf americà que va crear-ne una nova, la qual va substituir a la de van de Grinten, emprada fins llavors. Però en 1997, Oswald Winkel va substituir amb un nou model a la creada per Robinson, per considerar-se més apropiada per als mapamundis.
El mapamundi d’Autagraph consisteix en la divisió d’una superfície esfèrica en 96 triangles i va ser creat l’any 1999 pel japonès Hajime Narukawa. Aquest conserva substancialment les proporcions i la mida dels continents, reduint-ne les distorsions. Teòricament estem davant la projecció més exacta que s’ha fet mai, i per això va ser anomenada oficial pel Japó en 2011.
A l’hora de llegir un mapa, una de les qüestions que més passen per alt és el tipus de projecció emprada. No pot haver-hi error més gran. Es pensa que el mapa és una representació a escala de la realitat, però abans de consultar un mapa cal assabentar-se que la projecció que aquest posseeix és la correcta per a la informació que es vol obtenir.
Encara que és impossible projectar amb tota fidelitat l’hemisferi terrestre en un planisferi 2D, el plànol que més s’utilitza en la majoria dels mitjans es el de Mercator (1569), el qual distorsiona en gran part els pols. Això ho podem comprovar, ja que al mapa veiem com el país de Botswana sembla molt més petit que Espanya, quan en veritat aquest té 75 740 km2 menys; o Zimbabwe, que en comparació a Alemanya és 33 371 km2 més gran. Per això cal recalcar la importància de les projeccions i la seua forma de mostrar la realitat.
Avui en dia, els avanços tecnològics ens han proporcionat una informació molt completa de qualsevol part de la superfície terrestre. L’aplicació Google Earth ofereix una combinació d’imatges satèl·lit, fotografies aèries i Sistemes d’Informació Geogràfica (SIG) amb característiques 3D per veure el relleu terrestre.
