El filòsof francès Albert Camus exposa en el seu assaig El mite de Sísif (1942) les seves teories entorn del suïcidi filosòfic. Sísif, per aquells que no ho recordin, és un personatge de la mitologia grega, suposat rei i fundador d’Èfira (actual Corint) que va ser durament castigat pels déus, havent d’empènyer una pedra costa amunt per tota l’eternitat. Cada dia, quan Sísif s’aproximava al cim, la pedra queia rodolant i el malaguanyat rei d’Èfir havia de reiniciar la seva gesta.
Doncs bé, el tipus de suïcidi del qual parla Camus consisteix en l’acceptació per part d’un individu d’una determinada idiosincràsia (sigui aquesta religiosa o secular) que respongui per ell aquelles preguntes que per la seva arrel metafísica no tenen una resposta clara: qui soc, per què estic aquí, etc. Per l’autor l’absurditat és la base de l’existència, i l’heroi absurd seria aquella persona que com Sísif fos capaç d’adaptar-se contínuament a la dúctil naturalesa de la vida.
Godard i la revolució
Bé, avancem uns quants anys. L’any 1967, Jean-Luc Godard, el déu pagà de la Nouvelle Vague, firmava una de les obres més divisives de la seva carrera: la Chinoise. Hem de recordar que des de principis dels anys seixanta el cineasta parisenc encapçalava una revolució dins de l’àmbit del setè art gràcies a la realització de pel·lícules com À bout de souffle (1960), Le Mépris (1963), Bande à Part (1964) o Pierrot le fou (1965). Juntament amb altres autors com Jacques Rivette, Agnès Varda o François Truffaut, Godard va redefinir el concepte de cinema d’autor, que defugia les convencions del cinema d’estudi i propugnava un gir cap a la intel·lectualitat.
En la cinta que ens ocupa, un grup de joves (alguns petit-burgesos, altres fills de les classes subalternes) dirimeixen les seves diatribes ideològiques a través de diàlegs fragmentats i aparentment inconnexos, que s’acompanyen de tot un reguitzell de reflexions meta-cinematogràfiques il·lustrades amb imatges de la cultura pop i cartells sobreimpresos. El principal eix argumental d’aquestes discussions és la ruptura entre el comunisme soviètic (titllat de revisionista pels protagonistes) i el maoisme, en alça en aquells temps dins dels cercles marxistes.
El grup de joves encapçalat per Jean-Pierre Léaud (l’Antoine Doinel de Truffaut) es mostra clarament a favor de la visceralitat amb la qual Mao i la Guàrdia Roja van redreçar el comunisme a la Xina durant el període de la Revolució Cultural i en fa una apologia explícita. De fet, al llarg de la cinta es van intercalant una sèrie d’eslògans revolucionaris quasi com si es tractés d’un spot televisiu destinat a remoure les consciències dels joves activistes francesos. A poc a poc es va teixint així tota una nova gramàtica revolucionària que barreja els preceptes del llibre roig de Mao amb les reflexions més o menys espontànies dels joves protagonistes, i que dota a La Chinoise d’una forta personalitat.
Context de la cinta
Un dels elements més destacables del film és la seva capacitat (conscient o inconscient) per anticipar-se a les mobilitzacions de maig del 68 que van tenir lloc a França i que després s’estengueren a diferents països. Aquestes revoltes, de caràcter majoritàriament estudiantil (amb suport d’alguns sindicats i del partit comunista francès) van aconseguir posar contra les cordes al govern De Gaulle, forçant la convocatòria d’eleccions anticipades i revifant en l’àmbit internacional la possibilitat d’una revolució de caràcter socialista en sòl europeu.
Diversos pensadors del moment, com Sartre o Marcuse van solidaritzar-se amb les protestes del moviment estudiantil i van esdevenir autèntics referents intel·lectuals per a moltes d’aquestes joves. Hi ha moltes opinions sobre el perquè del desencant en què van culminar les protestes, però una de les teories més esteses és la que indica falta de cohesió entre els diferents actors. Aquesta disparitat, fruit moltes vegades de l’atomització de l’esquerra i de la proliferació de sigles i grupuscles, va comportar que sovint les iniciatives quedessin aturades per falta de compenetració.
Un dels principals trets distintius dels fets del 68 és que varen tenir un seguit d’ecos per tot el món, posant en evidència el caràcter cada vegada més globalitzant que estaven adquirint els moviments contestataris. L’element catalitzador, com ja hem esmentat, va ser el moviment estudiantil, que fins aquell moment havia estat considerat un actor secundari en els canvis sociopolítics del país. Els estudiants francesos no eren aliens al context social dels països del tercer món, i aquesta consciència internacionalista sense dubte va ajudar al fet que aquests moviments gaudissin d’una difusió internacional i sobretot ajudessin a crear la sensació que podia existir quelcom similar a una cadena de solidaritat entre els diferents moviments estudiantils en l’àmbit internacional, com d’antuvi havien pregonat les internacionals obreres.
A l’Espanya franquista, les mobilitzacions del 68 no van tenir l’impacte que sí que van assolir en altres països europeus. Malgrat això, es van produir actes importants de desobediència, promoguts majoritàriament pels cercles universitaris, i que acabarien cristal·litzant a principis dels anys setanta, amb la seva progressiva intensificació. És interessant apuntar, malgrat que només sigui de passada, que segurament un dels trets culturals més ressenyables de les protestes del 68 va ser l’eclosió de la cançó protesta. Tant a Catalunya com a Espanya aquest nou espai de denúncia va ser reclamat per joves cantautors com Raimon, Lluís Llach (que l’any 68 compondria l’Estaca), Maria del Mar Bonet o Paco Ibáñez entre molts altres, que van saber canalitzar l’angoixa i les esperances d’una societat emmordassada.
Revolució i lúdica
Un altre aspecte fonamental de La Chinoise que cal mencionar és el de la lúdica. Al contrari del que hom podria esperar-se d’un grup de joves que segueixen de forma estricta els preceptes del maoisme, els personatges de la cinta sembla que sovint defugin d’aquella màxima del líder xinès que la revolució “no és un banquet, sinó un acte de violència”. Els activistes del film s’expressen a través d’una gestualitat gairebé teatral, com si fossin personatges instal·lats en una comedieta.
No crec particularment que això sigui un error, sinó que aquesta aparent (i cal recalcar aparent) lleugeresa formal i discursiva atorga al director la capacitat de tractar temes tan incòmodes en aquell moment com eren el colonialisme i la violència política. Fins i tot els detractors més acèrrims de la cinta han de reconèixer que en molts aspectes va acabar esdevenint profètica, i que en el fons, malgrat la seva explosió creativa, és una pel·lícula del seu temps. És en aquest sentit també una fidedigna translació de l’antiamericanisme d’aquells anys, quelcom curiós tenint en compte que els grans mestres dels joves crítics de la revista Cahiers du Cinéma eren precisament John Ford i Howard Hawks.
L’any 2003, trenta anys més tard de l’estrena de La Chinoise, Bernardo Bertolucci, un dels grans cineastes-poetes de la segona meitat del segle XX, va dirigir The Dreamers. La cinta de Bertolucci recollia moltes idees (tant visuals com discursives) del cinema de Godard; només cal recordar la famosa correguda pel museu del Louvre, reproduïda a The Dreamers. Si Godard amb la seva pel·lícula pretenia posar cap per avall la gramàtica cinematogràfica per apropar-la als postulats revolucionaris, el que fa Bertolucci és recollir aquests postulats i enterrar-los amb sumptuositat. El director de Parma ve a dir-nos que en el fons els eixos vertebradors d’aquell esclat juvenil varen ser essencialment dos: la revolució sexual i el pessimisme endèmic dels cercles estudiantils. Malgrat el desencís que presideix la pel·lícula del 2003, Bertolucci sap fer-se seva la vitalitat dels autors de la Nouvelle Vague, tot reforçant aquesta idea-força que uneix embat revolucionari i plaer.
Le redoutable o la cara fosca del mite
Com en tot en aquesta vida, existeix un revers tenebrós en aquesta història. Seria de mal fer no mencionar el biopic de Godard que Michel Hazanavicius va presentar l’any 2017. Le redoutable (a Espanya es va traduir com Mal genio) narra els mesos posteriors a l’estrena de La Chinoise i ens parla del suposat maltractament psicològic que hauria rebut una de les seves actrius protagonistes, Anne Wiazemsky (magníficament interpretada per l’actriu Stacy Martin) per part de Godard (Louis Garrel a la pel·lícula).
Tot i que el director francès sempre ha estat conegut per la seva visceralitat i per la rotunditat amb la qual sempre s’ha expressat, la cinta d’en Hazanivicius intenta d’alguna forma mostrar què passa quan aquest mateix geni desborda la faceta artística i devora al mateix personatge. La pel·lícula va ser durament criticada al festival de Cannes i són molts els que es queixen d’imprecisions en el relat; tanmateix, si una cosa queda clara és que resulta perillós idealitzar els artistes i confondre’ls amb les seves idees.
A tall de conclusió
La Chinoise és una pel·lícula que continua provocant, gairebé cinquanta anys després de la seva estrena al festival de Venècia, una particular i poderosa fascinació cinèfila. És, en el fons, una fascinació nascuda de la mateixa incapacitat de l’espectador per accedir al cor de la pel·lícula i desvelar-ne els misteris. L’any 2014 Jean-Luc Godard es va acomiadar febrilment del llenguatge, i els seus films foregen des de fa temps aigües que fins i tot pels seus devots semblen ja insondables. Per aquells que busquin reptar-se a si mateixos i redescobrir el cinema al ritme de Claude Channes, queda La Chinoise (1967).
