Dignificar la nació

Crear nacions a dins d’imperis

Quan parlem de nacionalisme, si no ho fem de Catalunya, és freqüent parlar d’aquells que s’han desenvolupat a països antics, poderosos i tradicionalment expansionistes: França, Alemanya, Anglaterra… un nacionalisme que fàcilment és presentat com el gran argument de la burgesia per contenir al proletariat i evitar la revolució social, i que va acabar en les majors matances del segle XX. Però va ser així a les nacions que es fundaren al segle XIX, a on no hi havia una tradició imperial i ni tan sols un estat independent? Durant el segle XIX, amb l’arribada de les idees de l’idealisme i el romanticisme alemany i el liberalisme de la Revolució Francesa, molts pobles van desenvolupar consciència històrica per primer cop i es van articular en nacions. Moltes van ser motiu de mofa i d’escàndol, considerat invent d’antropòlegs aficionats i poetes radicals, però van demostrar ser més duradores del que s’esperava.

Elits internacionalistes

Les elits, aleshores sovint aristòcrates, eren molt més internacionals que les classes populars, que han acostumat a estar vinculades al seu lloc de naixement i mort, al seu únic idioma conegut i a una cultura popular transmesa de manera oral i informal. Les elits i els pobles no només estaven separades pels recursos econòmics, sinó també per dos codis culturals absolutament contraposats. Les elits d’un país podien parlar el mateix idioma que el seu poble d’igual manera que podien parlar-ne un altre. És famós el costum de l’aristocràcia russa de tractar-se entre si en francès, que Tolstoi recull al començament de Guerra i pau, però no és tan conegut que als territoris bàltics, l’alemany era considerada la «llengua fina», com l’hongarès ho era a Eslovàquia, el suec a Finlàndia, el polonès a Lituània i, òbviament, el castellà a Catalunya. La llista de casos és inacabable.

Les elits del segle XIX devien la seva existència a la indústria i al capitalisme només a un selecte grapat de països i sovint gràcies a revolucions exitoses (les de 1789, 1830 i 1848 a França, la de 1688 a Anglaterra); a molts d’altres la seva posició dominant es basava en el control de grans extensions de terra i el quasi monopoli que ostentaven dels càrrecs del funcionariat, l’església i l’exèrcit. Parlar de burgesia a una gran part d’Europa el 1850 és parlar d’una classe relativament modesta i molt heterogènia en lluita per aconseguir el poder contra una elit internacionalitzada d’aristòcrates terratinents, que s’ajudaven entre si ignorant les fronteres dels seus països. Si bé abans de la Revolució Francesa els estaments superiors de la burgesia havien estat progressivament admesos a l’aristocràcia mitjançant la compra de títols o el matrimoni, l’acceptació va distar molt de ser plena.

La baixa noblesa, sovint de recursos modestos, es trobava en molts casos més propera a la burgesia que a la gran aristocràcia. Un exemple perfecte n’és la petita noblesa hongaresa: qui esclafa la Guerra d’Independència Hongaresa de 1848 és l’exèrcit rus, no l’austríac, i ho fa comandat pel general Rüdiger, un alemany del Bàltic. Els seus líders, bona part d’ells petits aristòcrates com Gyula Andrássy o burgesos com Artur Görgey (un jove químic de gran prestigi), ho van pagar amb confiscacions, exili i afusellaments. No existia res més internacionalista que l’elit europea, unida pel seu fàstic al poble.

Orgull des de baix

Una de les conseqüències del Romanticisme va ser que una part de l’elit va decidir donar l’esquena als seus orígens i començar a apropar-se al poble que els envoltava. Tant els reaccionaris que buscaven en el poble i en les seves tradicions ancestrals un refugi contra les idees revolucionàries, com els progressistes que buscaven en ell el bon salvatge igualitari de Rousseau, van trobar en aquells pagesos sovint analfabets i sempre ignorats una autèntica mina d’or. El filòsof alemany Herder va ser el pioner d’una munió de joves idealistes que, a països petits i gairebé sempre sotmesos, va llençar-se als boscos i als camps a descobrir qui era la gent comuna que els envoltava. El seu esperit, inicialment paternalista, intentava immortalitzar en paper uns pobles que es consideraven ahistòrics, endarrerits i condemnats a l’extinció; calia salvar la seva cultura per major bé de la Humanitat abans que el progrés l’engolís. Els alemanys de bona família que estudiaven als letons publicaven les seves troballes en alemany, la llengua de la gent culta. Aquesta va ser la primera generació de nacionalistes; homes com Elias Lönnrot a Finlàndia, que va recollir de boca de bards locals poemes èpics i els va unificar en una gran epopeia, el Kalevala; o com August Hupel amb la seva enciclopèdia bàltica, i Johann Brotze amb els seus milers de dibuixos, que van contribuir a posar les futures Estònia i Letònia al mapa dels il·lustrats internacionals.

La sorpresa va venir quan la segona generació de nacionalistes, sovint sortida d’unes famílies camperoles o artesanes que havien pogut prosperar una mica a mitjans del segle XIX i convertir als seus fills en advocats, comerciants, professors, metges o periodistes, no es va conformar amb identificar a aquests pobles i fer d’antiquari, sinó que es va reclamar part del poble i va dedicar els seus esforços a elevar la seva cultura a l’alçada de la dominant, a dignificar la nació. Era tradició que, quan algú aconseguia accedir als nivells més baixos de l’elit, es desempallegués dels seus orígens populars si en tenia i adoptés la cultura de l’elit. El que va passar al segon terç del segle XIX és que una nova generació es va negar a fer-ho. Bastirien una nova identitat basada en la cultura de les classes populars.

Durant segles la pàtria havia estat com el pare, paraula amb la qual comparteix origen etimològic. La pàtria és allà a on es neix, se li deu lleialtat indiscutible i no té res a veure amb la llengua o la cultura. Això permeté a Adam Mickiewicz escriure l’epopeia nacional dels polonesos i començar-la amb un «Lituània meva!». Els dos països estaven units des del matrimoni reial de 1386 entre Jogaila de Lituània i Jadwiga de Polònia i especialment des de la Unió de Lublin de 1569; Mickiewicz havia nascut a Lituània a la sina d’una família de l’elit polonesoparlant. Malgrat que escrigués en polonès,Mickiewicz era i seria sempre lituà per la senzilla raó que hi havia nascut. A una nació, en canvi, s’hi entra i se’n surt voluntàriament assumint determinades pautes culturals; és, segons Benedict Anderson, una comunitat imaginada, una associació de lliure entrada i sortida basada en la voluntat de pertànyer-hi. Mentre la pàtria lliga a un món de lleialtats feudals i senyorials inamovibles, la nació permet l’elecció en un món d’individus i ciutadans fills de les revolucions dels segles XVIII i XIX. Per això molts lituans, enlloc de voler ressuscitar l’antic país a on els polonesos dominaven (la Mancomunitat Poloneso-Lituana, la «República de les Dues Nacions» o la Rzeczpospolita), van començar a defensar crear una nova Lituània independent de Rússia i separada de Polònia, només per als lituans.

En el cas dels letons, enlloc d’estudiar els seus costums i publicar-los en alemany, Christian Woldemar va tenir la gosadia de reanomenar-se Krišjānis Valdemārs i penjar, a la porta de la seva habitació a la universitat germanòfona de Tartu, la paraula «letó» al costat del seu nom. El seu col·lega Krišjānis Barons va editar les daines, cançons populars recollides dels pagesos letons: 217.996 daines amb el sisè volum. L’escàndol va ser immediat i la repressió per part de l’elit germanòfona del Bàltic va ser d’aital calibre que el primer diari letó, el Pēterburgas avīzes, es va haver de fundar a Sant Petersburg. Quan Alexis Stenvall va decidir publicar la primera novel·la en finlandès sobre set germans pagesos sota el nom finlanditzat d’Aleksis Kivi, el boicot i l’odi de l’elit suecoparlant el van dur a l’alcoholisme, l’esquizofrènia i a la mort. Henrik Ibsen i els altres joves nacionalistes noruecs van rebre tants atacs de l’elit danesoparlant d’Oslo que primer van anar a Bergen i després, a l’exili. La famosa Casa de nines passa a Noruega, però va ser escrita a Itàlia. 

El processos de construcció nacional van ser lents i es van veure influïts per diversos factors des de l’aparició de la modernitat. La reforma protestant i després la secularització va fer que molta gent deixés de definir-se com a cristiana i passés a fer-ho mitjançant altres categories, com la llengua o el territori. La impremta i l’increment de l’alfabetització van produir una llengua unificada i estàndard, ja que els impressors necessitaven adreçar-se a la major quantitat de públic possible per optimitzar costos i la immensa majoria de la gent no entenia el llatí.  A un país amb molt d’analfabetisme i profundament religiós com era Rússia, a finals del segle XIX molts russos se seguien definint com a “ortodoxes i d’aquí”, és a dir, del seu poblet o vila.

Els estats moderns havien entès molt d’hora la importància d’una llengua unificada per aconseguir unitat política: la gramàtica castellana de 1492 o la fundació de l’Acadèmia (de la llengua) Francesa el 1635 foren exemples precursors. Elspaïsos protestants, amb la seva obligació de llegir la Bíblia, van ser pioners en aquesta creació: l’alemany estàndard va esdevenir el que Luter féu servir per traduir els evangelis; el mateix va succeir als Països Baixos, amb la Bíblia dels Estats sortida del Sínode de Dordrecht assentant les bases de l’holandès modern. El màxim que tenien alguns països eren traduccions dels evangelis fetes durant l’època d’efervescència protestant, com el catecisme de Martynas Mažvydas a Lituània (1547) o la bíblia finlandesa de Mikael Agricola (1543), que es van fer servir com a model de la nova llengua estàndard, impulsada per les primeres institucions reguladores, no oficials, però cada cop més reconegudes pels nous membres de la nació. A Catalunya, Enric Prat de la Riba va demanar a totes les institucions catalanes que escriguessin conforme a la gramàtica i el diccionari de Pompeu Fabra, enginyer de professió i filòleg aficionat, malgrat que no tenien cap obligació de fer-ho.

La tria d’aquest nou idioma també va ocasionar processos de ruptura, ja que en triar un model, altres van ser rebutjats. El naixement de la consciència eslovaca, a mitjan segle XIX, es va produir quan els txecs es van negar a incorporar vocabulari eslovac a una nova llengua estàndard txecoslovaca. Els eslovacs, amb L’udovít Štur com a líder, van trencar amb la intel·lectualitat nacionalista de Praga i van començar a crear una nova llengua basada en la parla de les muntanyes d’Eslovàquia central. Fins aleshores els eslovacs no havien tingut consciència de ser una nació diferenciada dels txecs.

Mentrestant, influïts pel romanticisme però sobretot pel realisme, els primers escriptors en llengua nacional creaven el que acabarien essent els clàssics nacionals, tant novel·les com epopeies o himnes: Els set germans a Finlàndia, Caçalós (Lāčplēsis) a Letònia, Sí, estimem aquesta terra a Noruega. L’elit progressista sovint va canviar de nacionalitat i es va convertir a la cultura del poble, mentre la conservadora es va tancar en banda en defensa de la seva superioritat cultural, que aviat es va revestir de teories pseudocientífiques racistes: els suecs aris contra els finlandesos mongoloides i asiàtics no és un tòpic de 1930, sinó de 1870.

A què sona una nació?

A la segona meitat del segle XIX el realisme ja s’obria pas a les lletres, però a la música anava apareixent una barreja de romanticisme i modernisme amb un marcant tint nacionalista. Una autèntica obsessió per trobar una música nacional, que representés l’essència del poble, es va estendre entre una generació de joves compositors. En paraules de Rikard Nordraak, autor de l’himne noruec i mort de tuberculosi amb només vint-i-tres anys, «el nacionalisme en música no és fer danses populars com feren els nostres avantpassats. Això és absurd. […] És escoltar les melodies que vaguen despullades, com milers d’orfes, pels camps de tota Noruega. Reuneix-les al voltant del teu cor i escolta-les, escolta les seves històries. Recorda-les totes, medita i després toca-les fins que resolguis els seus misteris i tothom senti que estimes la seva història. Aleshores seran feliços i els tindràs al teu cor. Aleshores seràs un nacionalista.» Compondre hallings va deixar de ser el model i es van començar a fer òperes històriques noruegues com Sigurd Jorsalfar o Olav Tryggvasson.

A Txèquia el pare de la música nacional va ser Bedřich Smetana, gràcies sobretot al seu cicle de poemes simfònics Má Vlast, a on explica la història del país durant l’edat mitjana. Antonín Dvořák, malgrat ser un gran compositor, mai va ser considerat a l’alçada de Smetana i encara avui el Festival de música de primavera comença amb el l’himne txec i el Má Vlast.L’himne txec fou, originalment, una cançó de la comèdia Fidlovačka, a on un moliner txec s’enamora de la seva veïna, la neboda d’una comerciant molt relacionada amb els alemanys. Amb l’oposició de la tieta d’ella i el pare d’ell, el moliner intenta guanyar la seva mà a una festa popular a on un violinista cec toca la cançó Kde domov můj?(«On és casa meva?»). Malgrat ser una comèdia costumista, la cançó es va fer tan popular que els txecs la van fer seva i encara avui és l’himne del país. Res a veure amb l’himne espanyol, una marxa militar convertida en himne per decret de Carles III.

A Finlàndia va ser Jean Sibelius qui va dedicar la seva vida a crear una música nacional finlandesa, ja fóra amb les seves simfonies fortament inspirades en la natura, amb els seus poemes simfònics basats en la mitologia nòrdica com Kullervo o Skogsrået o amb la Jääkärimarssi, la marxa del primer cos de l’exèrcit finlandès. A Rússia, un país a on la nació s’obria pas contra l’imperi i la religió, va ser l’anomenat «Grup dels Cinc» o Kuchkaqui va fundar la música nacional: mentre Txaikovskiy i els seus El llac dels cignes o La bella dorment són rondalles d’origen alemany compilades per Hoffmann o els germans Grimm, A les estepes d’Àsia central de Borodin o La vida pel tsar de Glinka són peces inspirades en el paisatge i la història de Rússia.

Història dels perdedors

La història també va ser una eina de nacionalització d’uns pobles que sovint eren considerats «ahistòrics», una mena de tribus europees que havien estat conquerides per la seva inferioritat i que no havien fet res digne d’esment o, en els casos menys extrems, antics territoris medievals xuclats per entitats més poderoses. En molts casos l’edat mitjana va ser presentada com l’època de la «llibertat originària» a on havia nascut la nació; en els casos en què les fonts escrites eren poques o nul·les es va haver de recórrer a l’antropologia, la filologia i l’arqueologia per suplir la manca de documents. 

Totes aquestes històries tenien un aroma inequívoc de llibertat: totes parlaven d’una nació que aspirava a treure’s de sobre la dominació estrangera. Garlieb Merkel, un pastor alemany del Bàltic, i el seu Els letons (1796) vinculava indissolublement els alemanys a una casta explotadora hereva de les croades i els letons com a pagesos explotats i sotmesos, demostrant que el conflicte nacional i el de classe eren, en el fons, el mateix. František Palacký i els seus Fets dels txecs a Bohèmia i Moràvia presentava la història de Txèquia com una lluita constant i inevitable contra els alemanys i l’edat mitjana com el bressol d’una nació lliure. Gerhard Schøning a la seva Història del Regne de Noruega se centrava en la independència medieval i l’era víkinga, mentre els quatre segles d’unió amb Dinamarca eren presentats com quatre segles d’obscuritat. La Irlanda medieval, independent i gaèlica, contrastava fortament amb segles d’opressió anglesa, doblement opressiva després de la reforma protestant. Els bielorussos es van oposar alhora a Polònia, Rússia, Ucraïna i Lituània per defensar el principat medieval de Navahrudak com el seu bressol nacional. A Lituània la polonització de la seva elit va ser presentada com una catàstrofe i una traïció consagrada en la Unió de Lublin, mentre el Gran Ducat medieval va ser idealitzat (el fet que fos pagà fins a finals del segle XIV va costar molt d’encaixar a la fortament catòlica Lituània del segle XIX). A Catalunya la unió dels comtats, l’expansió mediterrània i el pactisme constitucional de l’Edat Mitjana es van oposar fortament als tres segles de decadència originats a partir de la unió amb Castella i, molt especialment, de l’annexió total de 1714.

En gairebé tots els casos eren històries de perdedors, de pobles que havien estat derrotats, annexionats o conquerits amb major o menor violència i eren considerats inferiors pels seus governants, però tots compartien un motiu: no acceptar aquest statu quo. La història nacionalista, a més d’una història de perdedors, va ser una història d’inconformistes que va oposar a tots els greuges percebuts una mítica edat d’or de la que es venia i en nom de la qual valia la pena lluitar. 

Tots iguals sota la bandera

El principi bàsic del nacionalisme en aquests països fortament desiguals, governats per una elit estrangeritzada, va ser la igualtat sota la bandera. Les diferències culturals que mantenien separat el poble de l’elit havien de ser esborrats en un nou país a on ningú seria més que ningú per l’idioma que parlés, per la cultura a la qual pertanyés, però no imposant la cultura «superior» a les masses, sinó a la inversa: elevant la cultura popular a un nivell de sofisticació i refinament equiparable al de l’elit. El seu origen no va ser el pànic de la burgesia a la revolució social, sinó el fastig de la nova classe mitjana pel comportament de l’elit que la governava.

Contràriament al que es veu si s’analitza el nacionalisme (o imperialisme) anglès, francès, castellà o alemany, aquests nacionalismes tenien un fort component igualitari i democràtic i, al llarg de la seva història, han destacat per ser antiimperialistes, solidaris i comprensius amb altres nacionalismes.  La literatura, la natura i la música, no les conquestes, ha estat el seu major orgull. Ja Herder havia presentat el nacionalisme d’una manera universalista, com una ideologia aplicable a tota la Humanitat, i deplorat el comportament denigrant que els alemanys donaven als eslaus. Uns valors que es poden apreciar a l’himne que Vincas Kudirka escrigué per a Lituània, a on commina als lituans a lluitar pel bé del seu país i, alhora, pel de tota la Humanitat:

Lituània pàtria nostra, 

terra d’herois valents, 

que els teus fills treguin força i valor 

de les lliçons del teu passat.

Que els teus fills sempre amb orgull

segueixin el camí de la virtut,

que treballin per fer el teu bé

i el de tota la Humanitat.

Que el Sol de Lituània

escombri la foscor i la pena

amb llum i veritat

guiant sempre les nostres passes.

Que el nostre amor per Lituània

segueixi roent als nostres cors,

i en nom teu, Lituània,

seguirem units.

Per saber-ne més:

ANDERSON, B. Comunitats imaginades – Reflexions sobre l’origen i la propagació del nacionalisme. Ed. Afers. Barcelona. 2005.

BERGER, S. The Past as History – National Identity and Historical Consciousness in Modern Europe. Ed. Palgrave-Macmillan. Regne Unit. 2015.

FIGES, O. El baile de Natasha – Una historia cultural de Rusia. Ed. Taurus. Barcelona. 2021.

KASEKAMP, A. Historia de los Estados bálticos. Edicions Bellaterra. Barcelona. 2016.

LEERSSEN, J. Nationalism and the cultivation of culture. Nations and Nationalism. 12 (4), 2006, 559–578.