Troya: Fall of a City és una sèrie de vuit episodis estrenada originalment l’any 2018 al canal britànic BBC fruit d’una coproducció entre Estats Units, Regne Unit, Sud-àfrica i Austràlia. El guió està escrit per Joe Barton, David Farr, Nancy Harris i Mika Watkins. Com a creador de la sèrie hi figura David Farr, home darrere de la sèrie Hannah i Electric Dreams, adaptació de diversos relats de Philip K. Dick. El setè art ja ha transitat en múltiples ocasions les aigües emmetzinades de “l’affair” troià; de fet la sèrie de David Farr probablement no passa de ser un epígraf en una llarguíssima llista de títols que per falta de temps i d’espai no ens aturarem a desglossar.
Lluny en termes de pressupost de la wagneriana proposta que Wolfgang Petersen va signar l’any 2004, la sèrie de la BBC aposta pel simbolisme i la teatralització. Contra tot pronòstic, i més veient les dures crítiques que ha anat recol·lectant de la premsa especialitzada, la sèrie ofereix un producte acceptable, cuidat en l’àmbit tècnic i amb un guió que adapta la història amb la suficient perícia perquè no resulti en cap moment avorrida o mancada de coherència. Tot i això, són algunes les veus que clamen contra varies decisions del disseny de producció, com l’aposta per una estètica i un vestuari que poden fer-nos dubtar del grau de versemblança que realment assoleix la sèrie.
Abans de continuar, un aclariment. És un fet que la Ilíada és una de les obres més cèlebres de l’antiguitat, i també ho és que ha arribat als nostres dies amb una força i una vitalitat que sovint els hi manca als clàssics moderns de la nostra literatura. Tenint en compte que la sèrie es “basa” en un text mil·lenari que conté parts de realitat, però que també conté un important substrat mitològic, resulta una mica forçat exigir a qualsevol adaptació que se’n derivi una dosi important de versemblança. Els creadors i guionistes de la mateixa no defugen el fet que s’han realitzat nombrosos canvis respecte al text d’Homer; alguns dels més notables són incorporar per una banda extractes com el judici de Paris, que apareix en el primer episodi de la sèrie i per l’altra alterar petits detalls com el fet que el famós cavall gegant que els aqueus envien a Troia vagi carregat de gra. La sèrie també ha suscitat certa polèmica pel fet d’haver contractat actors de color per interpretar a Aquil·les i Pàtrocle (David Gyas i Lemogang Tsipa respectivament). En aquest sentit, els constants intercanvis culturals que es produïren durant tota l’edat antiga, resulta agosarat el fet que alguns tractin d’erigir-se en guardians de les espècies quan és un fet constatable que gairebé totes les versions que s’han rodat de la guerra de Troia pequen d’un fort presentisme i un baix (si no nul) respecte per les fonts històriques.
Tenint en compte que la sèrie s’ha rodat a Cape Town (Sud-àfrica) i que gran part de la fotografia està captada en exteriors, és força evident que existeixen certes incongruències entre les localitzacions escollides i les runes de l’anomenada ciutat de Wilusa. Tot i això, tal com ja s’ha dit, la sèrie busca defugir del barroquisme estètic, donant una gran preponderància a la bellesa dels paisatges i als canvis i contrasts que l’acció de l’home hi provoquen. És ben bé com si la mateixa guerra no fos només una lluita entre pobles sinó també entre els homes i l’estat natural de les coses. Aquest estat natural de les coses el trobem representat en el primer episodi, aquell en què podem observar al jove Paris abans de veure’s immers en el conflicte troià. És interessant constatar que així com la versió de Wolfgang Petersen prenia a Aquil·les com a base per a articular la història, i tenia com a eix central el seu romanç amb Briseida, la sèrie adopta a Paris com a protagonista i fil conductor. Resulta evident que el gran arc que construeixen els vuit episodis de la sèrie no és altre que la seva tortuosa conversió de Paris el pastor a Alexandre, príncep de Troia. Sense dubte hi ha altres subtrames; la tragèdia d’Aquil·les i Pàtrocle, la traïció d’Helena o l’odi d’Andròmaca envers aquesta, però cap es desenvolupa amb tanta eloqüència com la metamorfosi que experimenta el jove Paris. Queda així patent que els temes que explora la sèrie són essencialment tres: el destí, l’amor i la responsabilitat.
Els déus, silenciosos demiürgs d’aquesta història, assisteixen vigilants al teatre dels esdeveniments, alguns mostrant consternació i d’altres, com Zeus, simplement escodrinyant amb severitat una ciutat en flames. Ningú pot defugir el seu destí, per tant és inútil enfrontar-s’hi; aquest és el mantra que es repeteix de forma proverbial al llarg de tota la sèrie. Les batalles queden relegades a un segon pla, mancades sovint de l’èpica que el Hollywood daurat perseguia als anys cinquanta. Degut segurament a les dimensions de la producció, la majoria de batalles consisteixen en xocs esporàdics d’infanteria, mai en grans contingents. Això no hauria de ser tampoc un gran problema, tenint en compte sobretot que a la sèrie la majoria de combats es dirimeixen en duels, però sí que a vegades resta veracitat al relat que s’està intentant explicar. En aquest aspecte, la sèrie beu molt de l’adaptació del 2004, sobretot estèticament (només cal observar els xocs entre Hèctor, Pàtrocle i Aquil·les). En cert sentit, la sèrie sembla que vulgui distanciar-se del plantejament original de l’obra d’Homer per virar cap a una aproximació més pròpia de les intrigues de palau i al melodrama. És un aspecte, el de la guerra de nit (la de les traïcions i les emboscades), que tot i que està present en l’obra original, sempre està supeditada a la contesa heroica. En el seu assaig El mundo de Homero, Pierre Vilar-Naqued parla de la noblesa i l’exquisidesa mostrada en molts moments de l’obra entre els combatents de diferents bàndols com Diòmedes i Glauc o Hèctor i Àjax, que s’intercanvien presents.
En canvi el posicionament de la sèrie és marcadament antibel·licista (i presentista clar), només cal mirar l’escena de l’hospital de campanya, amb els joves fills de Troia estesos l’un al costat de l’altre. Malgrat això, existeix en la ficció de la BBC un cert patriotisme troià, que es contraposa a la fragmentació ideològica i organitzativa dels aqueus, però és un patriotisme que neix de les entranyes del terror, no una energia en positiu. El que sí que es recupera dels textos originals és l’Aristeia, aquell sentiment que embargava als guerrers i que els feia enfurismar fins a convertir-los en perfectes màquines de matar. El personatge d’Aquil·les a la sèrie sembla estar sempre posseït per aquesta gràcia, ja que ningú és capaç de ferir-lo en batalla, fins i tot quan carrega tot sol contra les línies enemigues. Ni els contingents troians ni les amazones comandades per Pentesilea aconsegueixen parar-lo en les seves envestides, només la fletxa hàbilment disparada per Paris posa fi a l’estela de destrucció del mirmidó.
És interessant apuntar, ja per acabar, que la part final del serial entronca també amb Les Troianes d’Eurípides, obra centrada en les devastadores conseqüències que la caiguda de Troia va tenir per a les dones que van sobreviure a la contesa. Com és sabut, els aqueus no varen fer excepcions després d’ocupar Troia: seguint les directrius d’Agamèmnon, van ajusticiar a tots els homes troians, sense distinció de rangs o edats. Tal com es mostra en la sèrie, els vencedors es reparteixen després a les sobiranes de Troia com mers trofeus de guerra. I així l’Helena de la sèrie, que amb les seves traïcions desencadena de forma involuntària la mort dels troians, es veu de nou arrossegada a una vida de misèria al costat de Menelau. En aquest sentit la sèrie no edulcora el final de l’epopeia, com sí que feia la versió de 2004, i malgrat apuntar nous camins (com les partides d’Odisseu i d’Enees), clou la història amb una contundència paorosa.
