Per citar aquesta publicació

Valls Ribas, Laura (2021) "La pressió militar de la monarquia hispànica al territori català (1652-1705)", Ab Origine Magazine, 68(desembre) [en línia].
Tags

La pressió militar de la monarquia hispànica al territori català (1652-1705)

Imatge de portada: Frontera entre el Regne de França i el Principat establerta en el tractat dels Pirineus el 1659 (Font: Wikimedia Commons)

L’any 1652 Joan Josep d’Àustria, virrei de Catalunya, entrà a Barcelona, tot posant fi a la Guerra dels Segadors (149-1652), conflicte que va qüestionar la continuïtat del Principat català a la Monarquia hispànica. S’iniciava un nou període i, en certa manera, tot el que succeí després es trobà molt relacionat amb les decisions preses i executades durant aquella dècada.

El segle XVII fou vist per alguns historiadors com un moment de crisi generalitzada a diferents nivells: econòmic, polític, demogràfic i social. La disminució de la població a partir de la dècada dels anys vint del segle XVII i la dels anys cinquanta, relacionada amb l’epidèmia de pesta, és un fet. L’historiador Jordi Nadal considerà que durant el segle en qüestió, Catalunya hauria perdut el 8% de la població. Aquest autor destacà també la caiguda de la producció agrària, mesurada en rendes feudals, i el fre en el comerç. Això no obstant, a partir de la segona meitat del segle XVII alguna cosa canvià. Els diversos especialistes en la qüestió posen en rellevància que el progressiu redreç productiu es començà a donar a partir d’aquest moment, no per tornar a les velles formes, sinó per fer un canvi en la seva orientació. Aquest canvi s’inicià al camp i progressivament anà configurant un tipus de producció diferent. Tot plegat consistia en una especialització regional per tal de vendre la producció a un mercat, començant a posar fi a la multiproducció anterior destinada a l’autosubsistència. Aquest canvi, però, afectaria més unes regions que altres, essent desigual, de la mateixa manera que ho fou la recuperació de la crisi. Tot plegat ajudaria a posar les bases del creixement econòmic del segle XVIII.

Setge de Barcelona de 1652, Pandolfo Reschi. Font: Wikimedia Commons

En aquest context, hi va haver un fet que va condicionar la capacitat de les economies particulars i municipals a l’hora de recuperar-se. Ens estem referint al factor de la guerra. Entre 1660 i 1700, la Monarquia hispànica va mantenir quatre guerres contra França en les sèries d’anys següents: 1667-1668, 1684, 1672-1678, 1688-1697, i les conseqüències d’aquesta conjuntura bèl·lica requeien de forma directa en el Principat, en situar-se enmig d’ambdues potències. Catalunya va haver de participar en la guerra contribuint en allotjaments de soldats, avituallaments, bagatges, lleves i impostos durant tot el segle. El fet que les Constitucions de Catalunya preveiessin que la població havia d’aportar als soldats un petit cobert i en cap cas, per exemple, menjar i beguda, però que a la pràctica mai es complís, generà conflictivitat entre els locals i els soldats així com entre les institucions catalanes i espanyoles, en tant que les primeres consideraven que no es respectava la legalitat vigent en el territori. Aquesta, de fet, fou una de les causes principals de la Revolta dels Segadors, el 1640, que generà una guerra que s’allargà fins el 1652. Tot i el retorn a la pau, la problemàtica no es va solucionar; és més, es feu més forta a causa de la continuïtat de la guerra i això va ser també font de tibantors entre Cort i institucions catalanes. La Monarquia hispànica, a més, s’havia reservat, des de la presa de Barcelona del 1652, el control de les insaculacions del Consell de Cent i de la Diputació del General, segurament, fruit de la desconfiança que generà la revolta dels Segadors. Tot i les reclamacions de les institucions catalanes, aquest aspecte de l’autogovern ja no tornaria mai més. 

En aquest article s’exposarà de quines maneres podia contribuir un territori amb la guerra i quines en van ser les conseqüències polítiques i socials més importants, per tal de comprendre com el factor bèl·lic va afectar la conjuntura del Principat.

La qüestió militar: allotjaments, lleves, impostos i bagatges

Un pagès de l’Osona anotava al seu diari durant la dècada del 1660:

Són-se cridades las paus als primes dies de marts de l’any 1660 y ab tot axò la terra no ha fetes ninguna demostració de alegries, perquè los soldats may se’n són acabats de anar, ans bé totsems la contribució sempre a corregut molt fort. 

La presència dels soldats, doncs, tot i acabada la guerra, es mantenia i així alterava la vida quotidiana dels habitants del Principat. La contribució més greu sovint era la dels allotjaments als soldats. Com s’ha esmentat anteriorment, la població només es trobava obligada a proporcionar als soldats llit i cobert, a més d’oli, sal i vinagre, però en cap cas havia de proporcionar-los queviures. Això no obstant, aquesta norma no es complia i els soldats duien a terme abusos per tal d’aconseguir el que demanaven. Cal tenir en compte que a causa de la falta de liquiditat de la monarquia, que era l’encarregada de fer el subministrament a les tropes, aquestes es trobaven mal abastides, sovint no cobraven quan tocava ni tampoc se’ls donava tot allò promès. Així, l’historiador Henry Kamen va descriure com podia ser l’arribada d’un exèrcit a un poble durant el segle XVII de la manera següent: 

La llegada de la soldadesca solía ser anuncio de toda clase de horrores (…). El alojamiento de tropes en hogares campesinos, en las aldeas; la incautación de víveres para alimentarlas; el pisoteo de los campos (…); los ataques frecuentes a las mujeres ; la estela de desastres y de enfermedades (…).

Tan greus podien ser els allotjaments que durant tota la meitat del segle XVII es documenten molts municipis que en demanaren l’exempció, al·legant que ja havien contribuït en la guerra, o que, per exemple, no podien pagar. Aquest és el cas de Berga, Agramunt, Puigcerdà, Tàrrega, Caldes de Montbui i Vilaller el 1686. Hi havia altres poblacions que directament optaven per pagar al cap de l’exèrcit, aconseguint que passés de llarg, de manera que sovint els allotjaments s’acabaven duent a terme als municipis amb menys capacitat econòmica. 

Altres formes de contribució podien ser les lleves, és a dir, l’aportació de soldats a l’exèrcit, que suposava que homes joves en edat de treballar marxessin del municipi, o els bagatges, que consistien en l’obligatorietat dels qui posseïen animals de fer-los servir per acompanyar els soldats o portar-los subministres. Una forma força comuna de participació era la dels donatius per pagar defenses. Els donatius els feien els municipis a través d’impostos extraordinaris i solien anar destinats a la defensa de la frontera, que es trobava en força mal estat. Alguns pobles ho feien amb ànim que després se’ls alliberés de contribucions com els allotjaments. Això també suposava una gran càrrega per la població. D’altra banda, els privilegiats gaudien d’exempció de totes aquestes càrregues. La conflictivitat, per tant, entre els que havien de pagar i contribuir i els que no dins d’un mateix poble, es generalitzà.  

Les actuacions polítiques en matèria de l’exèrcit. El virregnat de Catalunya, “un callejón sin salida” 

La problemàtica de l’exèrcit es convertia en un conflicte polític en el moment que s’incomplien les constitucions catalanes. Per això, des de les institucions catalanes, s’insistí a la monarquia en diverses ocasions sobre la necessitat d’assistir als soldats. L’encarregat de gestionar això fou el virrei, que es trobà enmig de les demandes de la monarquia i del Principat. La falta permanent de diners per tal de generar solucions portà l’historiador Antonio Espino a definir el virregnat de Catalunya com un “callejón sin salida”. 

Els lloctinents intentaren dur a terme iniciatives per reduir la problemàtica. Un cop signada la pau del 1659, la cavalleria seguia al territori català enfront l’amenaça que podia suposar França. El mateix virrei avisava el 1666 a la reina regent Mariana d’Àustria que, si no aconseguia ajuda per la manutenció dels soldats, aviat hi hauria aixecaments com els del 1640. La Generalitat, al seu torn, en veure que el problema no se solucionava, feia arribar el 1670 una solució a la monarquia: retirar soldats de Catalunya. Es plantejà més endavant la idea de crear quarters per allotjar-hi soldats. Tanmateix, ambdues idees foren desestimades per la monarquia. 

La dècada dels anys vuitanta del segle XVII fou especialment complicada: el virrei Bournonville escrivia:

El verme con tan pocas fuerzas de gente, fortificaciones y  demás asistencias me tiene con el desconsuelo igual al riesgo en que está toda esta si el francés nos rompe la paz (…).

La Generalitat, al seu torn, es queixava que:

Ots los dias los sindichs de la vilas y universitats del present Principat nos presentan infinits memorials, representant-los ab ells la poca igualdad que se observa (…) en dits allotjaments y los mols excessos y molestias que tenen per rahó de aquells. 

A causa d’aquest caràcter crònic de la presència militar a Catalunya, la sensació que començà a estendre’s entre la població fou la de trobar-se ocupada, no pas protegida. L’exèrcit hispànic, amb totes les deficiències que patia, no fou capaç de defensar el Principat contra l’amenaça francesa i això ho evidencien les diferents invasions que va dur a terme l’Imperi Gal al territori durant aquesta centúria. Per això, i també pel comportament dels soldats i l’actitud intransigent de la monarquia, que no estava disposada a retirar cavalleria, l’actitud de l’exèrcit era vista, cada vegada més, com la d’un exèrcit ocupant. A les zones on també hi va haver presència francesa a causa de les diverses invasions, poca diferenciació es feia entre uns i altres soldats; en definitiva, eren els qui “es mengen la collita”. En aquest sentit, la desconfiança entre ambdues institucions augmentava i, en part, era fruit de la resolució del conflicte de 1640-1652.

Davant l’eternalització del problema, la resistència popular va anar augmentant. A això s’hi van afegir altres components importants, com ara una plaga de llagosta que va assotar el camp català durant els anys finals del 1680 i va acabar d’encendre els ànims i les tensions enfront de la penúria. Hi ha molts testimonis d’arreu del territori d’aquest moment que afirmen que:

 En lo any 1687 y 1688 [Montmaneu, a l’Anoia] no culli apenas res perque la llagosta so minja tot que apenas no va deixa en lo terme ninguna espiga dreta. 

En aquesta situació, les tensions entre població i soldats, però també entre les institucions i entre els privilegiats, que gaudien d’exempció, es posaren de manifest. Tot plegat tingué el focus a Centelles, l’octubre del 1687, després que membres del seu consell fossin empresonats per ordre del virrei, a causa de la desinsaculació de dos diputats que protestaren en contra dels allotjaments militars. La tensió acumulada, l’empresonament i l’arribada de 400 cavalls i 600 infants al poble van desembocar en un aixecament popular que començava el set d’octubre després d’una discussió entre un soldat i una dona. Tot i que aquest incident se solucionà relativament de pressa, al cap de tres dies i amb un perdó general, la tensió seguia latent. Així ho comunicava Feliu de la Penya, membre de la junta de comerç, a Pere Antoni d’Aragó, president del Consell d’Aragó: 

El incendio de Centellas se ha apagado (…) pero las brasas y cenissas estan divididas por toda Catalunya (…).

Feliu de la Penya tenia raó, perquè durant els següents anys es donaren més incidents relacionats amb el conflicte barretina. El 6 d’abril del 1688 els Barretines es trobaven envoltant la muralla de Barcelona i, entre altres demandes, s’aconseguí la llibertat dels detinguts, el perdó general, el no cobrament de les contribucions ajustant-se al que dictaven les constitucions i, a més, uns dies més tard, la monarquia comunicava el canvi de virrei.

Aquell mateix any també es donaren aldarulls no relacionats amb el moviment català però sí amb la conflictivitat que es generà durant el període, conflictivitat derivada de la penúria. Trobem enfrontaments de caràcter antisenyorial com per exemple l’avalot de les faves de Manresa, bregues a Vilafranca del Penedès i intents de cremar la casa al marquès de los Vélez a Martorell. El 1689 tornaren els enfrontaments Barretines, davant la voluntat del virrei de Melgar de crear un impost de caràcter voluntari. Aquest fet comportà de nou el setge a Barcelona per part dels Barretines; això no obstant, en aquest cas, la repressió per part de la monarquia va ser ferotge i les institucions catalanes, que fins ara havien tingut un paper de mitjanceres, es van posar al costat del virrei. Finalment, l’assumpte s’acabà amb un perdó general amb excepcions, castigant els més implicats en la qüestió de forma selectiva.

Els fets relatats es troben dins el mandat de l’últim monarca de la família dels Àustries espanyols, Carles II. Font: Wikimedia Commons

Aquesta revolta va ser el primer desafiament que es duia a terme al Principat des del 1640. Però tingué diverses diferències amb la Revolta dels Segadors. En primer lloc, fou un enfrontament generalment pagès i, de fet, la seva composició tant social com política era diferent. La pagesia va ser la que més afectada fou per l’acció dels soldats; en canvi, a les ciutats no es va notar tant la penúria que generaven els allotjaments, bé perquè es gaudia d’exempció d’allotjament, bé perquè es trobaven en una millor situació econòmica. Ni la noblesa ni tampoc les institucions catalanes es van posar al costat dels revoltats, de manera que els Barretines quedaren en certa manera aïllats. Una tercera diferència important respecte el 1640 és que en la revolta dels Barretines tampoc hi hagué ingerència de la monarquia veïna. Es detecten alguns contactes entre França i alguns caps Barretines com ara la relació entre Enric Torres, un dels líders de l’alçament, i l’intendent del Rosselló Ramon Trobat, però sense acabar resultant en un pacte com succeí durant la Revolta dels Segadors.  

Epíleg

En definitiva, vegem com l’acció de la guerra fou determinant en diversos aspectes. En primer lloc, per l’economia. El pas dels soldats significava un pes molt rellevant sobre les economies municipals i particulars, i les diferents formes de contribució suposaven un impediment per la recuperació. Cal tenir en compte que l’economia d’antic règim, basada en el treball agrícola i subjecta a la climatologia, era molt fràgil: qualsevol factor podia desestabilitzar-la i ocasionar una crisi. La guerra era un d’aquests factors però també ho va ser la crisi de llagosta de finals dels vuitanta del segle XVII.

En segon lloc, la guerra tingué unes conseqüències molt importants en l’àmbit polític. Si bé ja va ser una de les causes de la Revolta dels Segadors, el 1640, la ineficàcia de la Cort per resoldre el problema un cop finalitzat el conflicte va fer que la qüestió militar s’eternitzés durant tota la segona meitat de segle. A més, la mala assistència de les tropes les portava a dur a terme abusos i a no respectar les constitucions, de manera que no es respectà aquest aspecte tan important de l’autogovern català. Si a això hi afegim la malfiança que hi havia a causa del segrest de les insaculacions del consell de Cent i de la Diputació del General des del 1652 per part de la monarquia, hom pot comprendre la desconfiança entre institucions catalanes i hispàniques. La confiança entre ambdues es trencà i ja mai més es recuperaria. En aquest context, la conflictivitat social augmentà i les tensions entre soldats i població local, entre privilegiats i no privilegiats i entre població i institucions es posaren en rellevància amb els aixecaments que es dugueren a terme durant els anys vuitanta del segle XVII. El més destacable fou el dels Barretines (1687-1689) però no hem d’oblidar altres enfrontaments de caràcter antisenyorial al llarg del territori.

Tot plegat acabaria condicionant la presa de partit catalana a favor de Carles d’Àustria durant la Guerra de Successió. El model polític dels Àustries europeus passava per un major respecte a les lleis pròpies i per un model econòmic més proper al que s’estava desenvolupant a Catalunya. Tot i que és una qüestió molt complexa i que no és el nostre objecte d’estudi, cal indicar que el factor de la guerra influí en la qüestió de la successió del tron hispànic i, per tant, resta imprescindible estudiar el període entre guerres (1652-1705) per comprendre el que succeirà després. Però això, com es diu a vegades, és una altra història.

Per saber-ne més:

ALBAREDA, J. “Encara sobre l’austriacisme” a Pedralbes, 2003, n. 23, p. 187-208.

DANTÍ, J. Aixecaments populars als Països Catalans (1687-1693), Barcelona: Curial, 1990.

ESPINO, A. Las guerras de Cataluña. El teatro de Marte, 1652-1714. Madrid: Editorial EDAF, 2014. 

KAMEN, H. “Una insurrecció oblidada del segle XVII: l’alçament dels camperols catalans l’any 1688”, Recerques: història, economia i cultura, 1979, 9, p. 11-28.

SERRA, E. “La crisi del segle XVII i Catalunya”, a Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, 2013, n. XXIV, p. 297-315.

SIMÓN, A. Del 1640 al 1705. L’autogovern de Catalunya i la classe dirigent catalana en el joc de la política internacional europea, València: Publicacions de la Universitat de València, 2011.

  • Graduada en Història, actualment, cursant el Màster en Història i Identitats del Mediterrani Occidental i treballant com a becària en la coordinació del Doctorat de Societat i Cultura, tot de la Universitat de Barcelona.

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Per citar aquesta pubicació

Valls Ribas, Laura (2021) "La pressió militar de la monarquia hispànica al territori català (1652-1705)", Ab Origine Magazine, 68(desembre) [en línia].
Popular

Relacionat