Les funcions socials de la religió: un breu assaig

Imatge de portada: La creació d’Adam (1511), de Michelangelo Buonarroti. Font: Wikimedia Commons.

“La religió es pot definir com un sistema de normes i valors humans que es basa en la creença d’un ordre sobrehumà (…), la seva aparició ha estat una de les revolucions més importants de la història i ha contribuït de manera vital a la unificació de la humanitat, igual que l’aparició dels imperis i els diners universals”. D’aquesta manera, s’inicia l’assaig amb una reflexió del cèlebre historiador Yuval Noah Harari sobre quines són les funcions socials de la religió. Dita qüestió s’indaga a partir d’obres dels destacats autors en el camp de l’antropologia i sociologia, els quals són Durkheim (1858-1917), Evans-Pritchard (1902-1973), Radcliffe-Brown (1881-1955) i, finalment, Skorupski (1946), la majoria d’ells deixebles de l’obra del primer. Es tracta d’un raonament a partir del qual s’aprecia com en les ciències socials no es fa res més que cercar l’origen i el perquè del comportament humà. 

Què és la religió i quina és la seva funció?

Gran part d’aquests autors, però destacant al sociòleg Durkheim, afirmen que la religió és, ni més ni menys, que un fenomen de la psicologia individual, un prodigi subjectiu de les ments individuals, i el que li dona objectivitat són diversos fets com per exemple que es transmet d’una generació a una altra a partir del llenguatge en néixer en una societat concreta i tancada i, consegüentment, el seu aprenentatge és obligatori i molt sovint involuntari, ja que tant si el subjecte vol formar part de la seva ideologia com si no, no té altra opció que acceptar allò al que tothom dona el seu consentiment. Així doncs, segons Durkheim, la religió desenvolupa dues funcions: una aparent i una altra latent. 

Com bé explica Carles Salazar dins la seva obra Antropologia de las creencias (2014), la primera és aquella que permet explicar el món, mentre que la funció latent és aquella garanteix la integració social a partir de la solidaritat, un acte a partir del qual es crea la base d’una societat: “es pot permetre que les concepcions religioses tinguin alguna relació amb l’ordre social i, en cert grau, estiguin d’acord amb fets econòmics, polítics, morals i altres fets socials, i fins i tot que siguin un producte de la vida social, ja que no hi podria haver religió sense societat, ni més ni menys cap tipus de pensament o cultura.”
Radcliffe-Brown, dins el seu llibre  Structure and function in primitive society (1952) ,  també fa una aportació en l’aspecte sociològic de la religió, ja que de la mateixa manera que ho desenvolupa Durkheim, creu que la religió és una part important (o fins i tot, essencial) de la maquinària social, com també ho són la moral i la llei, tractant-se així d’una “part del complex sistema pel qual els éssers humans poden viure junts en una disposició ordenada de relacions socials”.

Així doncs, cal subratllar que una de les funcions socials de la religió és un cert manteniment d’ordre social, el qual fou i es veu reflectit en l’estructura social. Un dels exemples més clars es trobaria en les societats de la Grècia Antiga o de l’Imperi Romà, en les que es podria parlar de “religió nacional”, puix que existia una relació directa i immediata entre aquesta i l’esmentada estructura social. Així i tot, tan aviat com aparegueren les esglésies a partir del sorgiment d’una estructura religiosa independent, aquesta relació entre els dos àmbits va esdevenir indirecta i “difícil de rastrejar”, tal com menciona Radcliffe-Brown.

Com es produeixen les idees religioses?

Evans-Pritchard també aporta una idea força interessant en aquest aspecte, ja que a partir de les idees de Durkheim afirma que les idees religioses “es produeixen mitjançant una síntesi de ments individuals en accions col·lectives, però que tan aviat com són produïdes tenen una vida pròpia, traduïda en sentiments, idees i imatges”. D’aquesta manera, es podria dir que la religió tendeix sempre a adoptar la forma de l’estructura econòmica i política de la societat en qüestió, malgrat que, tal com menciona Pritchard, hi pot haver un desajust entre aquests dos factors: “la religió és una forma de superestructura social, és un mirall o un reflex de les relacions socials, que es basa en l’estructura econòmica bàsica de la societat”. Així i tot, segons Radcliffe-Brown, aquesta superestructura que crea la religió varia en correspondència amb la forma en què es constitueix la societat.

Sobre la dependència

Si es fa referència al caràcter dependent de la religió, és necessari esmentar la següent idea de Durkheim: “un Déu és, en efecte, un ésser que es representa, en certs aspectes, com a superior a un mateix i del qual es creu dependre”. És a partir d’aquestes paraules que es reflexiona sobre la pressió social que sovint exerceix la religió a través de vies mentals, ja que dona a l’home la idea que fora d’ell existeixen unes potències morals i eficaces de les quals depèn, que alhora estableixen un ordre social ja esmentat i l’obliguen a comportar-se en consonància a la resta de la societat. 

Així doncs, la religió ve a desenvolupar en la humanitat el que es pot anomenar sentit de dependència, el qual obliga a complir la seva funció social a partir d’un poder espiritual i/o moral: “Déu és el fonament legitimador sobre el qual descansa l’autoritat per a tots els homes de llei moral. També és el jutge final de la conducta humana dins les lleis; al mateix temps, és un amic que comprèn il·limitadament, confia i té un interès dissimulat pels assumptes de cada ésser humà”, esmenta Skorupski, dins el seu llibre Symbol and Theory (1976). A partir d’aquest paper dependent de la religió, també cal incidir en la promesa d’immortalitat que va donar als homes, fet que va obrir camí a un sentiment de suport constant en les càrregues quotidianes, així com un fort coratge a l’hora de suportar les obligacions més pesades: “és una moral més alta i més forta de confiança de vida”, diu Radcliffe-Brown. 

El paper dels rituals

Una gran font d’estudi per a les funcions socials de la religió en són els rituals, un aspecte profundament estudiat pel sociòleg Durkheim. Tant per ell com per als seus deixebles, els rituals són una expressió de la unitat de la societat, amb l’única funció de “recrear” un ordre social i reforçar els sentiments dels quals depenia aquesta solidaritat social (per exemple, el ritual totèmic). Aquesta solidaritat funcionarà a partir de la cooperació, pel qual serà necessari un supervisor. Tal com esmenta Carles Salazar dins el seu llibre Per què creiem en Déu? (2010), en societats petites, aquest supervisor és un Déu, però amb l’ascens del capitalisme i l’augment descomunal de les societats, aquest paper supervisor esdevé molt difícil i passa a complir-lo el que entenem avui dia per Estat.

Tanmateix, per entendre una religió, s’ha d’intentar comprendre i centrar l’atenció en els rituals, ja que com bé esmenta Radcliffe-Brown, es poden considerar “l’element més estable i durador”, essent les accions les expressions simbòliques dels sentiments que propaguen la religió en qüestió, tenint com a únic objectiu la funció social de regular, mantenir i transmetre de generació en generació sentiments dels quals depèn la constitució d’una determinada societat (un gran exemple en seria Nadal, celebració que arreu del món no ha perdut mai el caràcter i essència de ritual social que comporta). 

D’aquesta manera, Evans-Pritchard afirma que les creences religioses serien la representació que expressa la naturalesa dels elements sagrats, i els ritus serien les regla de conducta que dona pas a un cert ordre social, plasmades en una sola comunitat i en estructures com per exemple l’Església. A partir d’aquesta aportació, Radcliffe-Brown subratlla la necessitat de descobrir quins són els sentiments que desenvolupa l’individu en qüestió com a resultat de la seva participació en un determinat culte religiós, ja que la seva conducta està controlada i dirigida per aquestes afeccions. Paral·lelament, Pritchard al·ludeix el fet que els ritus no només serveixen per despertar certes idees i sentiments, sinó també per fixar el present i el passat d’una societat.

En última instància, cal citar les següents paraules de Durkheim dins el llibre Las formas elementales de la vida religiosa (1968), a partir de les quals atorga un cert protagonisme al simbolisme, de gran importància en la religió cristiana: “la vida social, en tots els seus aspectes i en tots els moments de la seva història, sols és possible gràcies a un vast simbolisme. Els emblemes materials, les representacions figurades de les quals hem d’ocupar-nos especialment en aquest estudi, són una forma particular d’ell”. 

La religió com a funció social

A manera de conclusió, i a partir de les idees d’Evans-Pritchard i Radcliffe-Brown, es podria concloure en què la religió és un sistema d’idees mitjançant el qual els individus representen per a ells mateixos la societat a la qual pertanyen i les seves relacions amb ella, fet que li atorga un poder de despertar en la ment dels habitants de la comunitat una certa sensació de divinitat, la qual en un principi servia per a donar confiança a l’home davant les dificultats i incerteses que l’envoltaven.

Així doncs, tal com esmenta Radcliffe-Brown a partir dels postulats de Durkheim, “la funció social d’una religió és independent de la seva veritat o falsedat, ja que les religions que creiem errònies o fins i tot absurdes i repulsives, com les d’algunes tribus salvatges, poden ser parts importants i efectives de la maquinària social, i sense aquestes ‘falses’ religions hauria estat impossible l’evolució social i el desenvolupament de la civilització moderna”.

Aquest desenvolupament, el qual ha donat pas a doctrines específiques que caracteritzen algunes religions modernes, vindria a ser, segons la teoria de l’antropòleg Radcliffe-Brown, el resultat paral·lel de certs desenvolupaments socials en societats d’estructura complexa, fet que confirma l’estreta relació entre religió i estructura política, econòmica i social. Finalment, i també segons el seu postulat, cal al·ludir a la necessitat que destaca d’estudiar diverses religions particulars o cultes religiosos amb relació a les societats en què es troben a fi d’entendre aquesta connexió esmentada, així com que és necessari que la religió en qüestió s’estudiï en acció.

D’una manera definitiva, la religió des del punt de vista sociològic té un caràcter imprescindible. Tal com al·ludeix l’antropòleg Carles Salazar, “la religió no és l’opi del poble, no és un engany, sinó que és una cosa necessària”.

Per saber-ne més:

DURKHEIM, Émile. Las formas elementales de la vida religiosa. Buenos Aires: Editorial Schapire S.R.L, 1968.

EVANS-PRITCHARD, Edward Evan. Theories of primitive religion, Oxford: Oxford University Press, 1968.

HARARI, Yuval Noah. Sàpiens: una breu història de la humanitat. Barcelona: Edicions 62, 2016.

RADCLIFFE-BROWN, Alfred Reginald. Structure and function in primitive society. New York: Free Press, 1952.

SALAZAR, Carles. Antropología de las creencias: religión, simbolismo, irracionalidad. Barcelona: Fragmenta Editorial, 2014. 

SALAZAR, Carles. Per què creiem en Déu? La religió des del punt de vista científic. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 2010. 

SKORUPSKI, John. Symbol and theory. Cambridge: Cambridge University, 1976.