1. Introducció
La historiografia ha estat unànime a considerar el segle XIII i bona part del XIV com el període de plenitud de la Catalunya medieval, i com a tal font d’inspiració literària i reivindicació política pels autors romàntics del segle XIX. En aquesta etapa va tenir lloc una important expansió territorial (conquesta i constitució dels regnes de Mallorques i València, accés de la casa de Barcelona a la monarquia siciliana, drets sobre l’ocupació de Sardenya, etc), econòmica (augment de la població, extensió dels conreus, auge de la producció manufacturera i dinamisme de l’activitat mercantil, en l’escala interna i externa), i es va construir, alhora, l’ordenament jurídic i institucional que reposava en el reforçament de la institució monàrquica, del paper de les corts, i la rellevància de les magistratures municipals. Aleshores, i des de la meitat del segle XII, el Casal de Barcelona regnava a l’Aragó.
Tanmateix, aquesta brillantor no ha d’amagar una realitat social caracteritzada per forts contrastos en relació a l’accés i gaudi dels recursos i de la riquesa que generaven les esmentades activitats. Fou una època en la qual es va accentuar el procés de servitud de la pagesia, que va derivar cap al gran problema remença; la població urbana també s’esquinçava en augmentar els segments més empobrits com a resultat d’unes pèssimes condicions laborals. Fou també una època de notable activitat bèl·lica que es manifestà sobre la població menys afavorida, directament, i també indirectament en forma de pressió fiscal per fer front al finançament de les despeses originades per unes guerres constants (Sardenya, Gènova, Castella), que van escurar les arques de la monarquia.
Aquí es troba, justament, la llavor del canvi de conjuntura que es manifestarà amb tota la seva cruesa a partir de la segona meitat del segle XIV i tota la centúria següent. Aquest període serà considerat de declivi per bona part de la historiografia, en el context de la crisi baixmedieval que caracteritzà l’Europa feudal. Als estralls de les fams i de l’epidèmia de pesta de l’any 1348 i les rèpliques posteriors cal afegir-hi la ralentització progressiva de les activitats econòmiques, l’enfonsament de les finances reials i municipals, els desequilibris socials al camp i a les ciutats en forma de revoltes i atacs sobre les comunitats jueves arreu del país. No es pot passar per alt una marcada crisi institucional que va derivar cap a l’enfrontament entre els estaments, i aquests amb la monarquia, ja en temps dels Trastàmara. El corol·lari d’aquesta inestabilitat fou l’esclat i el desenvolupament d’una llarga guerra civil (1462-1472) que va suposar el punt culminant de la crisi, amb un resultat nefast: pèrdua de gairebé la meitat de la població, disminució de l’activitat econòmica, desarticulació social, escapçada territorial (pèrdua temporal del Rosselló i la Cerdanya), etc. Ja no es podia caure més avall.
Tanmateix, els contrastos entre els diferents estats de la Corona eren evidents. València i l’Aragó, potser no tan colpides com el Principat, entraven a la quinzena centúria en fase d’evident recuperació, mentre Catalunya s’esquinçava de cap a cap. Mallorca, integrada a la Corona per Pere el Cerimoniós, no va tenir mai unes corts pròpies i penjava de Catalunya, amb qui compartia els durs efectes de la crisi. En elcentre d’aquest marc contextual s’hi ha de situar l’estroncament del Casal de Barcelona per raons biològiques, l’any 1410, en morir sense descendència Martí I l’Humà. Els membres del llinatge s’havien succeït de pares a fills, o germans, sense interrupció en el comtat (i després en el regne d’Aragó), des de la fundació de la dinastia per Guifré el Pelós a les darreries del segle IX.
2. La Casa de Barcelona s’estronca
El juliol de 1409, havia mort a Càller, en el marc del conflicte sard, Martí el Jove, l’únic sobrevivent dels fills de Martí I l’Humà. El Jove deixava un fill il·legítim, Frederic de Luna, un candidat a ocupar el reialme a la mort del seu avi. Mentrestant, el rei Martí es casà en segones núpcies amb la jove Margarida de Prades a la recerca d’un descendent legítim, però el 31 de maig de 1410, va morir sense haver-ho aconseguit. S’estroncava, així, la línia dinàstica del Casal de Barcelona. El rei no havia atorgat un nou testament després del que havia instituït com a hereu universal al seu fill Martí el Jove; i tampoc no havia designat successor, probablement, a l’espera de poder legitimar el seu nét. Sembla que aquest acte solemne, que hauria estat transcendental, s’havia previst pel dia 1 de juny. Però el decés del monarca el dia abans va deixar l’acció en suspens. Aquest estret marge de temps, d’hores només, hauria resolt el desenllaç de la successió? Martí havia designat Jaume, comte d’Urgell, lloctinent d’Aragó i Governador General dels regnes, un càrrec que fins aleshores havia estat reservat a l’hereu de la corona. A mitjan maig de 1410, però, el va destituir dels seus càrrecs. Els dubtes sobre el futur rei planaven en l’horitzó agonitzant de Martí l’Humà. Els dos dies previs a la seva mort havia rebut sengles delegacions, encapçalades per Ferrer de Gualbes que, segons afirmava, eren una representació de les Corts, o, per ser més exactes, del municipi barceloní. Entre els components, però, no hi havia cap partidari de Jaume d’Urgell; més aviat adversaris. A tenor de l’acta aixecada, sembla que Martí va acceptar que el seu successor hauria de ser qui millor s’adaptés a dret. Això vol dir que la designació del futur rei requeia en les Corts Generals dels regnes, i en concret, en el marc d’un Parlament d’aquestes Corts. S’iniciava, d’aquesta manera, un llarg i complex procés fins la tria d’un dels pretendents, que va tenir lloc el juny de 1412, en l’anomenat Compromís de Casp, d’on en va resultar elegit Ferran d’Antequera, membre d’una branca familiar de la monarquia castellana dels Trastàmara. Aquest fet suposava l’entronització d’una dinastia originària de Castella en els regnes que conformaven el que es coneix com la Corona d’Aragó: Aragó, València i el Principat de Catalunya, amb les Balears. El camí fins arribar a aquesta situació fou llarg i complex, no exempt de fortes tensions en l’àmbit institucional i durs enfrontaments armats.
3. L’interregne (1410-1412)
El període de dos anys que transcorren entre la mort del darrer rei de la casa de Barcelona fins a l’elecció del pretendent Trastàmara es coneix com el període d’Interregne. Una etapa de dos anys per resoldre una qüestió d’aquesta mena diu perfectament de la complexitat del procés d’elecció. Martí l’Humà volia guanyar temps amb l’esperança de legitimar el seu nét, en el cas de no tenir descendència del seu segon matrimoni, d’acord amb el papa. Si és així, es planteja una qüestió central: per què tanta legitimitat? No eren bastards, en origen, els Trastàmara de Castella o els Avís de Portugal? Res del que s’esperava, però, es va produir: ni Margarida va concebre un fill, ni es va legitimar el nét. Quedava obert, doncs, l’interrogant de l’elecció reial. Més que un tema estrictament jurídic es plantejava un problema polític, i en els diferents regnes hi van intervenir diversos grups i faccions amb interessos contraposats que van jugar les seves cartes fins el darrer moment i sense estalviar mitjans. Quins eren els candidats, quins eren els bàndols en disputa, i quins interessos tenien?
3.1. Els candidats
Cinc foren els candidats que van presentar les seves credencials per optar al títol reial.
1. Jaume, comte d’Urgell. Besnét d’Alfons el Benigne (parentiu en tercer grau per via masculina), cunyat del rei, havia estat nomenat Governador General, un càrrec reservat a l’hereu a la corona. Era el més ben vist al Principat i a Mallorca, tot i tenir alguns detractors. La noblesa de l’Aragó i València estava dividida respecte a la seva persona.
2. Ferran d’Antequera. Nét de Pere el Cerimoniós (parentiu en segon grau per via femenina). Tenia molts recursos al seu abast i, des del primer moment, el favor de Benet XIII, papa d’Avinyó.
3. Frederic de Luna. Nét de Martí l’Humà (parentiu en primer grau per via masculina). A la mort del seu avi tenia vuit anys i no era fruit d’una unió legítima.
4. Alfons de Gandia. Nét de Jaume II el Just (parentiu en segon grau per via masculina). Tenia 75 anys i va morir el mateix any 1412. El seu fill va presentar candidatura però sense cap opció.
5. Lluís III d’Anjou o de Calàbria. Nét de Joan I (parentiu en segon grau per via femenina). Era duc d’Anjou i comte de Provença. Només tenia set anys. El seu entorn més proper no va correspondre a l’interès de la burgesia barcelonina, que veia en ell com a principal candidat.
El suport de Benet XIII a favor de Ferran de Trastàmara, la posició de Jaume d’Urgell com a Governador General, i l’escassa aportació de la resta de candidats expliquen que la disputa pel tron es reduís als dos primers.
3.2. Els procediments institucionals
3.3. Els bàndols en disputa. Interessos i esdeveniments
Diferents personalitats, faccions i grups de poder a Catalunya, Aragó i València s’alinearan amb un o altre candidat, en funció dels seus interessos, en el context d’una intensa lluita de bàndols. Una de les figures clau en tot el procés fou el papa d’Avinyó, Benet XIII, en pugna amb Roma en ple Cisma d’Occident, just en el moment que, arran del Concili de Pisa (1409), França li havia retirat el suport. El papa tenia assegurat el del rei Martí, i poc després de la mort d’aquest, va optar per Ferran de Trastàmara amb el propòsit de mantenir el recolzament dels regnes de la Corona d’Aragó i de Castella. A l’Aragó, un cop comprovada l’escassa implicació de Lluís d’Anjou (o de Calàbria), els dos principals candidats hi tenien partidaris i detractors. Jaume tenia el suport de la poderosa casa dels Luna, i Ferran, per la casa dels Urrea. En el decurs d’una disputa va ser assassinat l’arquebisbe de Saragossa, García Fernández de Heredia, partidari de Lluís de Calàbria, a mans de la mainada dels Luna. Aquest esdeveniment va marcar el camí de la victòria de l’antiurgellisme en aquell regne. A València, la capital era majoritàriament urgellista, i els Vilaregut n’eren els principals valedors. Els seus adversaris directes eren encapçalats pels Centelles, que aviat van tenir l’ajuda inestimable dels recursos financers i militars que els va proporcionar Ferran de Trastàmara. La situació a València va derivar vers actes encara més dramàtics que a l’Aragó, amb enfrontaments bèl·lics directes, que van tenir un final decisiu en la batalla del Codolar (Morvedre), el febrer de 1412, on l’exèrcit Trastàmara aixafà les escasses tropes del governador Arnau Guillem de Bellera, que hi va perdre la vida amb centenars d’adeptes. Les tropes de Ferran s’havien establert als regnes d’Aragó i València per liquidar la resistència urgellista. A Catalunya, el principal baluard de l’antiurgellisme era representat per les cases de Gualbes (de Barcelona) i de Cervelló. En un principi semblaven decantar-se per Lluís de Calàbria, però en fracassar el darrer intent d’aquest com a candidat ferm, a les darreries de 1411, van acabar recolzant el Trastàmara, el pretendent més fort i amb més recursos.
4. El Compromís de Casp
Entre els nou compromissaris que havien de prendre la decisió final, tres de cada regne, no hi havia tan sols una majoria de partidaris de Ferran de Trastàmara, sinó també la certesa que, com a mínim, n’hi havia un de cada regne. El resultat final era, doncs, conegut abans de procedir als debats i a l’elecció. Tanmateix, els dos mesos de marge, entre el 29 de març i el 29 de maig, expiraren sense resoldre, i va caldre una pròrroga, fins el 27 de juny.
4.1. Els compromissaris
Pel regne d’Aragó hi participaren: Domingo Ram, que havia estat president de la Generalitat de Catalunya, bisbe d’Osca i Lleida, i arquebisbe de Tarragona, era amic personal de Benet XIII. Francisco de Aranda, conseller reial, era partidari de legitimar Frederic de Luna, però per influència del papa canvià de costat. Berenguer de Bardaixí, cunyat de l’anterior, Justícia d’Aragó, esdevingué un agent a sou del candidat Ferran. Els tres van donar el seu vot a Ferran d’Antequera.
Els tres compromissaris catalans foren: Pere de Sagarriga, bisbe de Lleida i arquebisbe de Tarragona. Creia que els candidats que s’ajustaven a dret eren Jaume d’Urgell i Alfons de Gandia, i el seu vot seria per qui tingués la majoria. Recordem que Alfons va morir aquells dies. Guillem de Vallseca era un jurista de gran prestigi que havia estat conseller en cap de Barcelona diverses vegades; votà per Jaume d’Urgell. Bernat de Gualbes era pare de l’esmentat Ferrer de Gualbes, doctor en dret, va ser conseller en cap de Barcelona i va exercir com a jurista en diverses actuacions relacionades amb les institucions. Va votar per Ferran d’Antequera.
Els compromissaris valencians van ser: els germans Vicent i Bonifaci Ferrer. El primer, confessor i conseller de Benet XIII, famós per la seva oratòria, fou canonitzat; el segon es va fer frare cartoixà després que la pesta s’endugués la seva muller i filles. Van votar pel candidat Trastàmara. Gener Rabassa, probablement partidari de Jaume, va ser declarat inhàbil per a la votació per part del seu gendre. El seu substitut fou Pere Bertran, que s’abstingué de votar tot al·legant manca de temps per tenir un criteri just.
4.2. El resultat
Tal com preveia tot l’operatiu orquestrat, el resultat del Compromís de Casp no podia ser cap altre que el que es va produir: Ferran de Trastàmara va obtenir els sis vots necessaris, i també el vot, mínim, per regne. No hi ha cap dubte de la direcció que havia pres el procés, atesa la intervenció de personalitats, com el papa d’Avinyó, amb una gran capacitat per influir en persones i institucions, i també d’actuacions basades en l’ús de la força, la coacció i el suborn. Ferran d’Antequera fou proclamat rei, Ferran I d’Aragó, en un acte solemne i en el marc d’un protocol fastuós davant de l’església de Santa Maria la Major de Casp, el 28 de juny de 1412, on Vicent Ferrer va fer lectura de la sentència amb la seva oratòria i vehemència acostumades. Des d’aleshores, Vicent Ferrer justificava arreu on anava l’elecció de Casp, a través dels seus sermons. Quina necessitat en tenia, de fer-ho, si tot s’havia ajustat a dret? Jaume no va acceptar el resultat, però la seva revolta fou vençuda. Capturat, fou empresonat i morí en captiveri l’any 1433; el comtat d’Urgell va perdre les seves prerrogatives com a entitat política.
5. Els regnats dels Trastàmara
El nou rei arribà rodejat de de funcionaris i tropes castellanes que van provocar les primeres reaccions contràries a Catalunya. Es trobà, també, amb un sistema constitucionalista que xocava amb el seu tarannà autoritari, propi de la monarquia castellana. Els braços de Corts es van oposar al nomenament de funcionaris castellans i no van cedir a la demanda de subsidis, ans el contrari. Acostumat a l’opulència per la seva fortuna a Castella, aquí es trobà sense recursos, i hagué de fer moltes concessions a l’oligarquia i traspassar poder a la Generalitat. En un altre sentit, es frenà la recuperació del patrimoni reial i es potenciaren els drets feudals sobre els pagesos, la qual cosa alimentava l’enfrontament entre la noblesa i la pagesia, i entre el patriciat urbà i les classes populars. Ferran va morir l’any 1416. No es pot saber què hauria fet un rei sense recursos i poc patrimoni, i apurat per les exigències dels braços. El seu successor, Alfons, dit el Magnànim (1416-1458), optà per una política imperialista a la Mediterrània i tingué com a corol·lari de conquesta de Nàpols, on hi entrà l’any 1443 per no tornar mai més. A Catalunya governaren, en nom seu, la reina Maria, fins que marxà a Castella l’any 1453, i Galceran de Requesens, que afavorí l’ascens de la Busca al govern de Barcelona. El seu regnat fou una autèntica sagnia financera que intentà pal·liar mitjançant una interessada política filoremença (Sentència Interlocutòria, 1455) que li reportà els ingressos de la pagesia que maldava per desfer-se dels mals usos. L’any 1422 es traduïren al català les “Constitucions i altres Drets de Catalunya”.
El seu germà Joan II (el Sense Fe) el va succeir. Fou un regnat tumultuós que derivà en la guerra entre el monarca i la Generalitat, en la qual s’hi van barrejar el conflicte remença i els enfrontaments pel govern de la ciutat de Barcelona entre la Biga i la Busca. A la seva mort, l’any 1479, el va succeir Ferran II (el Catòlic), que va segellar la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) amb la pretensió de posar fi al problema remença. Casat des de l’any 1469 amb Isabel I de Castella (els Reis Catòlics) Catalunya esdevingué una àrea perifèrica en bona part eclipsada pel potencial de Castella, que iniciava la seva dinàmica imperial vers la conquesta i explotació del Nou Continent. Poc després de la mort d’Isabel, el 1504, Ferran, dit despectivament “el catalanote” va marxar de Castella i es va casar amb Germana de Foix a la recerca d’un hereu per a la Corona d’Aragó, però l’infant Joan va morir al poc temps de néixer. Ferran II va morir a l’inici de l’any 1516 sense descendència masculina; la Corona d’Aragó, i amb ells el Principat, ja no es desfeia de la monarquia hispànica, des d’aleshores, ja sota la dinàmica dels Àustries.
6. Un balanç
De la confabulació de Casp, una trama orquestrada per Benet XIII i el seu agent en el territori, Vicent Ferrer, després canonitzat, els representants del Principat de Catalunya no se’n poden considerar, en cap cas, exempts; ni víctimes. Persones i faccions rellevants del país van afavorir l’entronització de la nova dinastia amb actuacions directes, com impedir que les forces urgellistes arribessin a Morvedre, o vetar la participació dels representants mallorquins, favorables a Jaume d’Urgell, o no van fer prou en sentit contrari; d’altres no es van pronunciar, o es van fer enrere en moments decisius. Compta, i molt, el suport de la baixa noblesa catalana, atemorida per les reivindicacions pageses, i pel patriciat de Barcelona, temorós de les pressions populars. Uns i altres rebutjaven Jaume d’Urgell. Qui triava el rei ho faria pel candidat que els permetés mantenir els seus privilegis erosionant el poder reial des de les institucions, les Corts i la Diputació del General. Tothom es movia amb tacticisme, segons els seus interessos personals o de grup: els interessos de classe prioritzaren sobre els interessos de legalitat jurídica. Ara bé, això tampoc no s’ha d’interpretar com un acte de maduresa de Catalunya com dirigit a la unitat d’Espanya, com sovint es vol fer creure. Altrament, si tan important era mantenir la integritat moral per excloure un descendent directe perquè era il·legítim, perquè no es va mantenir la integritat jurídica de decantar-se pel pretendent més directe en la línea dinàstica masculina, com s’havia fet sempre segons el costum? No s’entengui, en aquesta consideració, una defensa de la llei sàlica, no vigent aleshores a la Corona, ni tampoc de justificar una discriminació per raó de gènere. El resultat de Casp va tenir un guanyador evident, Ferran d’Antequera i els seus successors, tot i que en cap moment van poder desplegar el model de monarquia que havien previst; també hi van guanyar els sectors de l’alta oligarquia que li havien donat suport. Almenys, a títol personal, els seus votants foren recompensats de forma generosa. Benet XIII, en canvi, el principal artífex de la candidatura Trastàmara, no va treure profit del seu esforç i de les seves arts de conxorxa. Fins i tot el seu pretendent li retirà l’obediència. Després del Concili de Constança, amb Martí V com a papa únic de la cristiandat catòlica, abandonat per tothom, va acabar els seus darrers dies a Peníscola. El gran derrotat fou Jaume d’Urgell, el seu llinatge i el propi comtat. En la correlació de forces entre els regnes de la Corona, el pes es decantà cap a l’Aragó en detriment del Principat. No hi ha cap mena de dubte que el resultat de Casp va marcar profundament, des d’aleshores, el devenir històric del conjunt de la Corona d’Aragó i, molt particularment, del Principat.
