Imatge de portada: Fotografia actual de la costa del Darién. Font: Mónica J. Mora, CC BY-SA 4.0, via Wikimedia Commons
La regió del Darién fou la primera a rebre l’envestida de les hosts de conquesta castellanes a principis del segle XVI. La primera ciutat colonial que es fundà a la regió, Santa María la Antigua del Darién fou a la costa caribenya i des d’allà sortiren nombroses expedicions que recorregueren la regió devastant els seus habitants. El primer nom que rebé la governació colonial que ocupava el territori del Darién era prou clar: Castilla del Oro. El mineral aurífer era el principal objectiu dels primers conqueridors, i per la via de les anomenades “cavalgadas” els castellans que s’endinsaren en les selves de la zona saquejaren quantitats importants d’or indígena.
Els anomenats “cueva”, els natius de la regió, foren exterminats en poques dècades per un còctel de malalties, violència i explotació. Un cop buidada la regió, els conqueridors cristians optaren per desplaçar-se a l’oest, a la zona que ocupa actualment el Canal de Panamà, i on en aquell moment s’instal·là la ruta terrestre i fluvial que permetia que la plata peruana creués l’Istme i arribés a la península Ibèrica.
La zona del Darién, en un sentit ampli, quedà abandonada. El buit que deixaren els “cueva” exterminats fou omplert, en les zones més occidentals foren ocupades al llarg del segle XVI per diferents grups de cimarrons, antics esclaus que havien fugit dels seus amos, que desestabilitzaren enormement la colònia durant dècades, atacant els comerciants que creuaven l’Istme i, en definitiva, resistint-se per totes les vies possibles a tornar a ser esclavitzats. La zona més oriental del Darién va ser ocupada lentament per diferents grups d’indígenes, que pertanyien a la cultura kuna, que emigraren des del riu Atrato, a l’actual Colòmbia, fugint de la pressió que exercien altres grups indígenes que, a la vegada, es veien pressionats pels conqueridors.
Mentre la regió quedà abandonada per la colònia, l’or que havia donat nom al primer establiment continental a Amèrica restava sense explotar. De fet, un cop se superaren les primeres dècades de conquesta i colonització, Panamà quedà com una regió perifèrica que només era rellevant en tant que separava els dos grans oceans que banyaven el Nou Món. Després de les descobertes de les riqueses dels imperis inca i mexicà, el gruix de colonitzadors es desplaçaren als virregnats de la Nova Espanya i del Perú, on hi havia els nuclis miners de Zacateques i Potosí, respectivament.
Primers intents d’explotació de l’or del Darién al segle XVII
Tornant a l’istme de Panamà, al llarg del segle XVI la colònia va poder solucionar, a través de la guerra i de diferents pactes, el problema que tenia amb els cimarrons. Durant pocs anys la regió del Darién va quedar “pacificada” i s’hi establiren algunes hisendes a la costa, explotacions agroramaderes i forestals, però no es plantejà l’explotació sistemàtica de l’or que hi havia a la zona. El territori on hi havia les potencials mines d’or estava ocupat pels kuna i era pràcticament desconegut pels colonitzadors, com ho eren també els indígenes que l’habitaven.
Els natius, però, entraren en escena durant la segona dècada del segle XVII, atacant sistemàticament les hisendes fent retirar la zona controlada per la colònia, a pocs quilòmetres de la ciutat de Panamà. La resistència dels indígenes durant aquell període ha de ser explicada per separat, però pel que respecta a l’explotació aurífera, hem d’avançar alguns anys, fins al 1636, quan un jove andalús que s’havia criat entre els kuna va incentivar que els indígenes pactessin la fi del conflicte amb la colònia, i que es permetés l’entrada alguns missioners catòlics a la regió.
Tot i que els protagonistes dels fets s’encarregaren de banyar la seva missió d’una àmplia retòrica evangelitzadora, la primera activitat dels colons que entraren a la regió fou buscar possibles mines d’or per explotar el mineral preciós. L’any 1637 es comença a extreure mineral aurífer, però l’intent acabà ràpidament quan alguns dels individus que participaren de l’intent moriren a mans dels natius.
Malgrat el primer fracàs, tres anys després, havent-se fundat ja algunes missions dominiques a la regió, es començà a explotar una altra mina d’or, que rebé el nom de Cuquen. Durant uns quants mesos arribaren al Darién diferents quadrilles d’esclaus propietat de veïns de Panamà, fins que els conflictes entre els kuna de la zona i els caps de quadrilla feren que aquests últims es retiressin de la mina assegurant que les seves vides corrien perill. Julián Carrisoli –el jove andalús que va aconseguir l’entrada de missioners–, i els dominics van intentar restablir l’explotació aurífera. Només un any després que hagués nascut la mina de Cuquen va quedar abandonada.
El primer intent d’explotar l’or del Darién al segle XVII havia fracassat principalment per un motiu. L’ambició dels colonitzadors els havia portat a intentar explotar els recursos d’un territori abans de controlar-lo. L’estratègia estava condemnada al fracàs. Les grans explotacions argentíferes del moment tenien com a base principal el treball forçat dels natius, i per aconseguir aquesta situació s’havien guanyat les guerres de conquesta del segle XVI. En un territori on els indígenes vivien de forma completament autònoma, i l’única presència colonial es limitava a alguns missioners i els seus acompanyants laics, l’extracció de minerals no podia funcionar.
L’explotació de l’or al·luvial i l’organització d’una primera economia minera (1679-1684)
Casi quatre dècades després de l’intent de Cuquen, el fill de Julián Carrisoli, Luís Carrisoli, comunicà a les autoritats de Panamà que s’havia descobert or a la regió. Luís havia succeït al seu pare com a màxim poder colonial al Darién, i havia continuat l’estratègia de reducció “pacífica” dels indígenes sota l’autoritat del monarca Carles II. Entre 1678 i 1679 el president de l’Audiència del moment, Alonso de Mercado, va donar llicència general als veïns de Panamà per enviar quadrilles d’esclaus a la regió. Però el mes de novembre del mateix 1679 va esclatar una revolta indígena, acompanyada d’una entrada de corsaris a través de l’Istme.
Alguns anys després, quan s’avaluava el mandat d’Alonso de Mercado, els enviats de la Corona acusaren els miners de ser els causants de la revolta, pels maltractaments als que sotmetien als natius de la zona. Tot i això els veïns de Panamà que foren interrogats sobre els fets negaren en bloc les acusacions, i alguns d’ells responsabilitzaven als natius dels abusos. Fos com fos, la realitat és que extreure or al Darién generava conflicte en una regió que ja era conflictiva per si mateixa, per la disputa constant entre diferents comunitats d’indígenes kuna que defensaven la seva autonomia, i els colonitzadors que volien establir-se al territori per dominar-ne als seus habitants i explotar-ne els recursos.
Després que l’any 1680 una segona expedició corsària-indígena, encapçalada pels capitans Coxon i Sharp, creués el Darién i n’expulsés als colonitzadors, el bisbe de Panamà, Lucas Fernández de Piedrahita, va impulsar la signatura de pactes de pau amb els kuna. El bisbe, lluny de centrar-se en difondre l’evangeli entre els indígenes, va impulsar el restabliment de les mines a la zona malgrat que la Corona havia comunicat la seva oposició a l’explotació de l’or del Darién. Durant quatre anys es va aconseguir or –principalment al·luvial– a la regió. Els indígenes toleraren la presència dels miners, a qui venien la seva producció agrícola.
La dinàmica es mantingué fins al juliol de 1684, quan arribaren notícies al Darién sobre la presència de pirates al Mar del Sud, és a dir, al Pacífic. Al mateix temps, la mort d’un indígena a mans d’un treballador de les mines va fer créixer el rumor entre les quadrilles d’esclaus que un alçament kuna era imminent. Entre 500 i 1000 esclaus africans es retiraren de les zones auríferes per ordre dels seus capatassos, carregats amb l’or que havien anat extraient.
Els natius que habitaven el Darién van constituir una amenaça constant per la colònia, juntament amb navegants anglesos, francesos i en menor mesura holandesos. Però el dia 5 de juliol l’amenaça es va materialitzar quan una tropa de mariners anglesos i d’indígenes kuna va assaltar el Real de Santa María, on s’havien retirat els miners. Els anglesos estaven encapçalats pel capità Harris el jove, nebot d’un dels capitans que havia creuat el Darién 4 anys abans. Els navegants britànics van saquejar el petit establiment espanyol, aconseguint una bona quantitat d’or en pols com a botí, que es repartí entre tots els homes del capità Harris, quedant una altra part del saqueig per als indígenes. També capturaren un vaixell que havia arribat de Panamà carregat de vins i licors, un producte molt present a les explotacions mineres que havia de venir de la ciutat colonial al no ser produït per part dels kuna.
El Real de Santa María, el nucli colonial principal del Darién, no passava d’algunes cases construïdes a l’estil europeu, i un nombre indeterminat de “bohíos” on habitaven els esclaus i treballadors lliures. A nivell defensiu el fort no passava d’estar format per troncs, sense cap mena de fortificació de pedra. L’establiment era extremadament precari si tenim present que era el port d’arribada de les embarcacions provinents de Panamà, i el de sortida per l’or produït a la regió. Després de l’atac del capità Harris el jove, el Darién quedà buit de presència colonial, els esclaus que pogueren fugir es retiraren a Panamà, i altres quedaren al Darién o bé amagats o bé capturats pels indígenes.
Prohibició i consolidació de l’explotació de l’or del Darién (1686-1698)
Un any després de l’abandonament colonial del Darién, la Corona optà per prohibir extreure or de la regió. Des de la península Ibèrica es considerava que l’or havia sigut el reclam per a les expedicions de pirates i corsaris que havien creuat l’istme de Panamà durant els anys anteriors. Es confirmava la idea, que ja s’havia anat llançant en altres reials cèdules, del fet que no es podia explotar el mineral preciós si prèviament no es conqueria l’espai i es sotmetia als indígenes que l’habitaven.
Quan la prohibició arribà a Panamà despertà l’oposició del conjunt dels seus habitants amb capacitat per obtenir beneficis de l’extracció d’or. Les reivindicacions dels miners foren encapçalades per Luís Carrisoli, també s’hi sumaren el bisbe de la ciutat i les principals autoritats laiques de la zona.
En paral·lel als debats sobre la mineria la colònia havia intentat restablir un cert control sobre la regió del Darién. L’any 1686, quan la situació s’havia calmat, i els indígenes més contraris a la colònia es mostraven menys hostils, diferents propietaris d’esclaus van enviar homes al Darién per recuperar les seves “propietats perdudes” i reprendre l’explotació del mineral. La màxima autoritat del regne, el president de l’Audiència, no feu res per impedir-ho. Durant tres anys anaren entrant quadrilles d’esclaus a la regió, fins que les conques dels rius que s’havien anat explotant durant els anys anteriors mostraren signes d’esgotament a finals de la dècada.
L’any 1690 arribà al govern un nou individu, el Marquès de la Mina, nomenat per la monarquia per representar els seus interessos a la jurisdicció de l’audiència de Panamà. Tot i un primer intent formal de fer complir la prohibició de 1685, l’explotació continuà. L’esgotament del mineral aurífer portà a fer que els miners intentessin explotar el mineral de la zona nord del Darién, més conflictiva per la presència de pirates, però la prova fracassà. També hi hagué grups de saquejadors de tombes indígenes que des del nucli miner del Real de Santa María es desplaçaren a zones veïnes per robar orfebreria funerària indígena. El mateix president de l’Audiència, tot i la prohibició, impulsà l’entrada d’un enginyer holandès per rellançar la producció d’algunes mines subterrànies que s’havien descobert al sud del Darién.
Durant la darrera dècada del segle XVII es mantingué una explotació precària de l’or del Darién, molt deficitària i amb moltes deficiències a nivell tècnic. L’any 1698 una revolta indígena seguida de l’intent d’establiment escocès a la regió comportà l’abandonament de l’activitat minera que no es restablí fins entrat el segle XVIII. Paradoxalment, el mateix any 1698 la monarquia havia decidit aixecar la prohibició de les mines del Darién, que no es pogué aplicar fins que no se solucionaren els problemes que, en gran part, havien generat les mateixes mines.
Corrupció colonial al voltant de l’or del Darién
Fins ara hem vist com les autoritats designades per la monarquia no s’esforçaren a aplicar la voluntat de la Corona d’acabar amb l’extracció d’or al Darién. Però els presidents de l’Audiència de Panamà anaren força més enllà, participant activament en l’extracció, cobrant tributs il·legals i extorsionant als miners més febles.
Des de 1686, quan es restablí l’explotació després de diversos atacs anglesos, Pedro Ponte establí el pagament d’un “regal”, anomenat pajuela, que tots els miners que entraven a la regió havien de pagar. Una part relativament petita de tot l’or produït al Darién anava directament al president de l’Audiència, quan la legislació colonial establia que el tribut que s’havia de pagar era el quint reial, en la recaptació del qual es denunciaren irregularitats durant tot el període. Ponte, anà més enllà, i envià una quadrilla de 40 esclaus al Darién a treballar a les mines –una de les més nombroses de la regió–, sota la supervisió d’un nebot seu.
Per completar l’esquema corrupte, el mateix president de l’Audiència prohibí l’enviament de tabac i aiguardents al Darién, però no per limitar el consum d’alcohol a les mines, sinó per assegurar-se el monopoli en el comerç d’aquests productes i maximitzar els beneficis que tenia a partir de l’explotació il·legal de l’or de la regió. Pedro Ponte no estava sol en les seves pràctiques corruptes, de fet, el principal executor de la voluntat del president fou Luís Carrisoli. L’encarregat de garantir la pau la Darién i de protegir als indígenes de la regió –sempre sobre el paper–, era qui recaptava la pajuela per Pedro Ponte. Fins i tot s’arribà a denunciar que el mateix Carrisoli es quedava una part d’aquest tribut encobert, en una mena d’espiral de corrupció en què els mateixos defraudadors es robaven entre ells.
De fet, Carrisoli i la seva xarxa clientelar –formada per familiars seus, militars i religiosos– eren els principals propietaris d’esclaus del Darién, i tenien capacitat per coaccionar a la resta de miners de la regió. Un grup d’homes que es presentava davant de la monarquia com a enormement empobrit pels seus esforços en evangelitzar els “salvatges” habitants de la zona, era en realitat una mena de grup mafiós –sempre en el context del segle XVII–, que aprofitava el seu domini sobre la regió per obtenir el màxim benefici de l’explotació aurífera.
El successor de Pedro Ponte, el Marquès de la Mina, va mantenir les mateixes pràctiques, també tingué esclaus al Darién, en aquest cas supervisats directament pel mateix Luís Carrisoli, i continuà cobrant la pajuela. A tall de curiositat, i per veure el nivell de corrupció existent, el Marquès de la Mina arribà a empresonar un miner, al·legant que l’explotació de l’or estava prohibida, per posteriorment alliberar-lo i tornar-lo a enviar a les mines un cop el pres va haver pagat un suborn en or al president de l’Audiència.
Desordre i “llibertat”, el funcionament de les mines
La monarquia no només perdia diners per la corrupció activa de les autoritats que havien de recaptar els quints reials. El mateix funcionament de l’activitat minera va portar al fet que, un cop destituïts els governadors més corruptes, les autoritats entrants consideressin que la mineria no produïa cap classe de benefici a la Corona.
Les pràctiques d’extracció eren força primitives. Lionel Wafer, un dels pirates que creuà el Darién a principis dels anys 80 del segle XVII, descriu com s’obtenia or al·luvial a la regió. Durant l’època seca, quan es reduïa de forma important el cabal dels rius es podia aprofitar l’or que havia baixat, arrossegat per l’aigua, de les muntanyes on naixen els cursos fluvials. Per fer-ho, els esclaus introduïen uns “petits plats” de fusta als rius, d’on en treien una barreja de sorra, or i aigua. El plat actuava com un sedàs i amb ell se separava l’or de la sorra i de l’aigua. Una vegada disgregat el mineral preciós, es deixava assecar al sol i es passava per un morter per separar el ferro i altres impureses que l’acompanyaven amb un imant. Un cop aconseguit el mineral, aquest es guardava en carabasses buides per traslladar-lo en canoes fins al Real de Santa María, el principal nucli colonial de la zona, des d’on s’embarcava cap a Panamà. El mètode de “batea o lavado” –en castellà–, permetia als colonitzadors obtenir or sense haver de realitzar grans inversions excepte en l’àmbit de la mà d’obra.
Alguns crítics amb la situació consideraven que al Darién no hi havia cap tipus de control real sobre la producció minera, el que facilitava que els propietaris d’esclaus declaressin menys or del que havien aconseguit i, en conseqüència, paguessin menys tribut del que pertocava. A més a més, a través del comerç també es defraudava una part important de la producció aurífera. Les mercaderies que arribaven al Darién des de Panamà, a preus abusius a causa del monopoli imposat pels governadors de la regió, es pagaven directament en or, que tampoc pagava el quint reial.
Però el funcionament deficitari no es limitava només a les pràctiques de propietaris d’esclaus. Mentre uns s’aprofitaven de l’absència d’autoritats que regulessin la tributació, els mateixos treballadors forçats de les mines també feien el possible per sobreviure. Els propietaris denunciaven constants robatoris per part dels esclaus, que són prou versemblants si tenim present la precarietat de l’explotació, i l’absència d’un control colonial real. A més a més, també existien queixes de què els esclaus es movien de forma totalment lliure pel Darién, el que portava a conflictes amb els indígenes, borratxeres i més robatoris.
La “llibertat de moviments” de la que en certa manera gaudien els treballadors de les mines –per la incapacitat de la colònia d’exercir una coacció prou forta en un espai perifèric–, també permetia que accedissin a les mercaderies que arribaven de Panamà, que també es pagaven amb l’or “robat” als seus propietaris. D’aquesta manera augmentava encara més el flux d’or que no pagava els impostos corresponents a la Corona. Per intentar revertir la situació es proposà limitar la mobilitat dels esclaus, però al mateix temps es va arribar a suggerir que aquests anessin armats per posar fi a una altra problemàtica que existia al voltant del Darién, els conflictes amb indígenes, pirates i corsaris.
Actualment, alguns individus volen projectar una imatge positiva de la realitat colonial, però el que al segle XVII havia de ser un espai on els natius del Darién rebessin els avantatges de la “hispanitat” i la religió catòlica, estava molt lluny de ser-ho. En una zona amb on control colonial molt dèbil, la legislació colonial era pràcticament inexistent. Els abusos s’encadenaven. Les autoritats sotmetien als petits propietaris d’esclaus a les seves pràctiques corruptes, i ambdós grups forçaven a treballar als africans i afrodescendents en un ambient terriblement caòtic i hostil. Indígenes i esclaus s’enfrontaren constantment perquè mentre els segons intentaven sobreviure com a propietat dels colons, els primers veien com el seu territori s’omplia d’individus exògens que independentment de la seva condició dins l’estructura colonial en formaven part i eren, paradoxalment, la seva avançada. L’explotació aurífera s’implantà gràcies a múltiples violències, i no comportà pràcticament cap benefici a la metròpoli.
Per saber-ne més:
GALLUP-DÍAZ, Ignacio (2008) “The Door of the Seas and the Key to the Universe: Indian Politics and Imperial Rivalry in Darién” Web. Disponible a: http://www.gutenberg-e.org/gdi01/.
GARCÍA CASARES, Joaquín (2008) Historia del Darién. Cuevas, Cunas, Españoles, Afros, presencia y actualidad de los chocoes. Panamà: Editorial Universitaris Carlos Manuel Gasteazoro.
MENA GARCÍA, Carmen (2011). El oro del Darién. Entradas y cabalgadas en la conquista de tierra Firme (1509-1526). Madrid: Publicaciones CSIC.
VIVES VIA, Ferran (2022). “La extracción de oro en el Darién del siglo xvii. Origen y consolidación de un sistema minero de frontera (1637-1641 y 1679-1698)”, Anuario Colombiano de Historia Social y de la Cultura, 49.2: 29-63.
