Avui dia a Panamà existeixen sis comarques indígenes, sis “autonomies” en les quals l’estat cedeix una sèrie de competències als natius americans que les habiten. Tres d’aquestes comarques són habitades pels kuna, o guna, o tule, diferents noms que fan referència al mateix col·lectiu humà.
L’any 1925 els kuna de la zona de San Blas, a la costa atlàntica de Darién, foren els protagonistes de la Revolució Tule, una breu insurrecció armada que volia combatre l’assimilacionisme cultural i la intervenció política, social i econòmica de l’estat panameny en territori kuna. A partir de la Revolució es desencadenà un procés de lluita per l’autonomia que donà peu a la creació de la comarca de San Blas, l’any 1938. Durant els anys posteriors es veurà un creixement progressiu dels nivells d’autonomia dels kuna que culminarà l’any 1998 quan es creà la comarca del Kuna Yala, que actualment inclou pràcticament tota la costa nord del Darién panameny. Les comarques, creades a finals dels anys 90, de Madugandí i Wargandí també estan habitades per indígenes kuna, el que ens porta a afirmar que ens trobem davant d’un dels grups de natius més importants del país centreamericà.
En aquest article, però, no volem parlar de la lluita dels kuna durant els segles XX i XXI, sinó que volem remuntar-nos quatre segles enrere fins a les arrels de la seva resistència i, de fet, del seu origen en general. Començarem pel principi.
Existeix un debat historiogràfic al voltant de l’origen dels kuna actuals, però també hi ha algunes certeses, que exposarem a continuació:
En el moment de la conquesta l’orient panameny estava habitat per un conjunt de grups indígenes que foren anomenats “cuevas” pels castellans que anaven desembarcant, i guerrejant, a l’Istme. El segle XVI fou nefast per als natius i, només cent anys després, la població “cueva” s’havia reduït enormement. Aquí entra el primer punt de debat: els “cueva” van desaparèixer totalment? O van viure una catàstrofe demogràfica important però es van mantenir en alguns espais on el poder colonial va ser més feble? De moment deixem-ho aquí.
Paral·lelament al que passava a Panamà a l’actual Colòmbia es donava un altre procés. Des de finals del segle XVI la pressió hispànica estava fent que els emberà, de la zona de l’Atrato, es desplacessin cap a occident, penetrant el territori que estava ocupat pels kuna, i fent que aquests haguessin d’internar-se al Darién més occidental, on ja estarien establerts a inicis del segle XVII.
El debat està en si els indígenes que venien de l’orient serien un grup endogàmic que ocuparia un territori “buit” o si aquests es trobarien amb els descendents dels “cueva” –si n’havia sobreviscut un contingent important– i es donaria un procés d’etnogènesis, és a dir, naixeria una nova ètnia a partir de la unió dels dos grups humans. Passés el que passés, el que és un fet és que entrant al segle XVII el Darién havia viscut un canvi demogràfic important, i a l’interior d’aquesta selva s’hi havia establert un grup indígena que es resistiria molt activament al domini colonial hispànic, precisament des d’inicis de la centúria.
Panamà, principal interessada en la submissió del Darién
Ara que ja sabem de qui estem parlant hem de fer unes breus consideracions sobre el context en el qual viuran els indígenes del Darién de la primera meitat del segle XVII. Durant poc menys de 50 anys es viuran a la banda occidental de l’Istme de Panamà una sèrie de dinàmiques que, posteriorment, es repetiran –adaptant-se a cada moment de la història– durant tot el període colonial.
En primer lloc, cal situar-nos geogràficament. La regió del Darién és l’extrem de l’Istme de Panamà que uneix Centreamèrica amb el continent sud-americà. I, com passa en certa manera avui dia, ens trobem en un punt neuràlgic del sistema comercial de l’època, en aquest cas, de l’Hispànic. L’any 1513 Vasco Núñez de Balboa seria el primer europeu a veure el Mar del Sud, és a dir, el Pacífic, després de travessar el Darién. Durant els anys següents un gran nombre de persones provinents de la Península creuaríem l’Istme recentment descobert, per a poder accedir a les abundants riqueses del Virregnat del Perú. Fou precisament la plata provinent dels Andes la que va fer que l’Istme de Panamà esdevingués un punt estratègic. Calia desenvolupar un sistema que permetés fer creuar els minerals preciosos cap a Europa i, al mateix temps, transportar les mercaderies ibèriques cap als creixents nuclis colonials sud-americans.
De la mateixa manera que l’Istme era un pont entre els dos grans oceans que envoltaven Amèrica, també havia de ser –a ulls castellans– un mur que protegís les riqueses del continent dels vaixells de la resta de regnes del Vell Món. I és en aquest punt on el Darién esdevé important. El que era un territori marginal per a la Corona, habitat per uns indígenes que es resistien a sotmetre’s a les autoritats colonials, era un punt molt feble del sistema defensiu hispànic. Una aliança amb anglesos, francesos, o holandesos, podia suposar un problema importantíssim per a la monarquia.
La solució sembla fàcil, tenint en compte que estem al segle XVII i que els Àustries posseïen –teòricament– tots els territoris que quedaven a l’oest de la línia traçada al Tractat de Tordesillas, no havia de ser massa difícil enviar una expedició al Darién, conquerir-lo, i evitar els problemes que podia suposar una hipotètica aliança entre indígenes i europeus no-hispànics. Però per fer això hi havia un problema: el mateix Darién.
El primer obstacle, un dels més importants de fet, amb el qual topava qualsevol europeu que volgués colonitzar el Darién eren la seva orografia i el seu clima. Una selva densíssima, a la que s’hi havia de sumar una gran quantitat de rius i aiguamolls que circulaven entre un relleu molt accidentat, ple de muntanyes. Si les característiques del terreny no eren prou dures, el clima acabava d’arrodonir-ho, una estació de pluges constants que durava tres quartes parts de l’any i altes temperatures mantingudes tota la temporada.
El que per als colonitzadors era un problema fou un avantatge per a qui es volia refugiar de l’ordre imposat des del Vell Continent. Els antecessors dels actuals kuna conegueren profundament i aprofitaren l’orografia del Darién per a defensar la seva independència, convertint-se, a inicis del segle XVII, en l’altre gran obstacle amb el qual topa la Monarquia Hispànica a l’hora de colonitzar la regió.
Fetes les consideracions pertinents, hem de tornar al títol d’aquest apartat. Panamà era un dels nuclis colonials més forts que envoltava el Darién, però per la banda de l’actual Colòmbia també existiren establiments hispànics potents, com Cartagena de Indias. Sense ometre tots els interessos geoestratègics que s’han comentat fins ara, els colons de Panamà tenien un interès més concret i palpable per a voler controlar el Darién durant els mil-sis-cents: els indígenes atacaven, amb una agressivitat destacable, la colònia.
Guerra de baixa intensitat, des del Darién a Panamà
A partir de la dècada dels 10 del segle XVII els indígenes del Darién començaren a mostrar la seva hostilitat cap al poder colonial. Possiblement –així ho asseguren diversos testimonis documentals de l’Archivo General de Indias de Sevilla–, el primer atac es donà l’any 1614 quan una sèrie d’esclaus que treballaven en unes drassanes a la zona del Bayano desaparegueren, foren robats o assassinats, depenent del testimoni al qual ens referim. El cas és Francisco de Valverde, qui era el president de l’Audiència de Panamà, considerà que els responsables del delicte eren cimarrons –esclaus fugats– i envià una sèrie de soldats espanyols, acompanyats d’indígenes i ex-cimarrons sotmesos a la Corona, a capturar els suposats delinqüents. La tropa hispànica, trobant-se en el lloc dels fets, fou emboscada per un grup d’indígenes del Darién, el gruix de combatents moriren durant l’atac sorpresa, els pocs que pogueren escapar arribaren a Panamà i alertaren a les autoritats del que havia passat al Bayano.
Després de l’atac de 1614 començaria una nova dinàmica a Panamà que preocuparia profundament a les autoritats colonials. Pràcticament cada any grups d’indígenes que reberen, en aquell moment, el nom de “bugue-bugues” entraven en territori colonitzat i atacaven, saquejaven i cremaven el que es trobaven al seu davant. Hisendes, enginys sucrers, drassanes, explotacions ramaderes… foren els blancs dels antecessors dels kuna. Als danys materials s’hi hagué de sumar un nombre important de morts, al voltant d’uns pocs centenars, al llarg del període que va des d’inicis de segle fins a l’any 1636. Molts esclaus negres, però també indígenes sotmesos per la Corona, i blancs, moriren a mans dels bugue-bugue, que venien del Darién.
En pocs anys la zona del Bayano quedà despoblada, i això generà grans problemes a una ciutat de Panamà que es veié privada d’una font important de béns de consum alimentari i de fusta. La nova “frontera” s’establí en el petit poble de San Cristobal de Chepo, un poble d’indis reduïts a l’autoritat hispànica, que també fou blanc de successius atacs. La colònia tenia grans dificultats per respondre, les petites expedicions armades que s’enviaven al territori del Bayano a buscar als indígenes, per terra i per mar, solien tenir molt poc èxit, en el millor dels casos aconseguien capturar un parell o tres d’indígenes guerrers.
Per intentar acabar amb una amenaça que cada cop s’acostava més a la capital de l’Audiència, des de la Monarquia s’intentà enviar contingents militars potents a conquerir el Darién per les armes. L’any 1618 Sebastián Tristancho liderà una expedició des de Cartagena de Indias per mirar de penetrar, controlar i colonitzar el Darién. Fracassaria estrepitosament al no poder enfrontar-se a la resistència dels indígenes ni a la duresa del clima. Pocs anys després, el 1622, s’intentà una estratègia més elaborada, atacar el Darién des d’orient i d’occident. Francisco de Maldonado Saavedra entrà des de Cartagena i Jerónimo Ferrón ho feu des de Panamà. Al cap de poc temps tots dos hagueren de retirar-se davant la impossibilitat de sotmetre als indígenes i d’establir-se al territori.
L’estratègia militar hispànica era un fracàs absolut, i mentrestant els indígenes continuaven sortint del Darién regularment per atacar els dominis de la colònia. Calia buscar una solució, i aquesta aparegué, com caiguda del cel, en una platja del Darién l’any 1636.
L’entrada en escena de Julián Carrisoli: l’intent fallit de reducció indígena
Per entendre el que passà l’any 1636 ens hem de remuntar uns quants anys enrere, al 1623, quan una embarcació que s’havia acostat a la costa atlàntica del Darién seria atacada per un grup d’indígenes. Tots els tripulants foren assassinats menys un nen de 13 anys que els acompanyava, Julián Carrisoli de Alfaraz, un individu que havia nascut al Puerto de Santa María, a Cadis. La vida del jove grumet fou perdonada pels indígenes que, de fet, l’adoptaren. Durant quasi 14 anys el jove Carrisoli visqué entre els habitants del Darién i s’integrà enormement en la societat que l’havia acollit. L’any 1636 una altra embarcació hispànica que fondejava a les costes del Darién toparia amb un jove vestit com un indígena que clamava als mariners, en castellà, que s’acostessin a la platja.
Carrisoli aconseguí que els navegants acceptessin traslladar-lo a Cartagena de Indias, on volia anunciar la seva voluntat de fer que els indígenes que guerrejaven des del Darién es sotmetessin a la Monarquia i acceptessin la religió cristiana. Després de ser rebut a Cartagena i ser reclamat pel president de l’Audiència de Panamà, Enrique Enríquez de Sotomayor, Carrisoli arribà finalment a la capital de l’Istme. Acompanyat per uns pocs indígenes que tenien un cert poder a les seves comunitats, Carrisoli fou rebut per les màximes autoritats de la colònia en un ritual en el qual uns pocs habitants del Darién demanaven perdó pels crims que havien comès i acceptaven el poder de Felip IV. Tot això passava l’any 1637.
En aquest punt cal fer un aclariment. En l’estructura social kuna del segle XVII no existia cap autoritat que dominés el conjunt dels indígenes d’una mateixa ètnia ni d’un mateix espai geogràfic. Això ens permet entendre que el fet que Carrisoli viatgés a Panamà amb una sèrie d’indígenes que, teòricament, tenien poder sobre el Darién, no evità que el gruix dels habitants de la regió no es sentissin en cap cas interpel·lats per cap pacte amb la Monarquia. El que s’acaba d’esmentar ens ajudarà a comprendre el que passarà posteriorment.
Reprenent el fil cronològic, veiem com a Partir de 1637 Carrisoli intentaria establir una sèrie de missions al Darién, on els indígenes s’havien de reduir en pobles que seguissin el model europeu i, al mateix temps, incorporar-se a la cristiandat a partir de l’acció dels missioners catòlics. Després d’un breu intent fallit protagonitzat per religiosos agustins, les missions principals del Darién quedaren en mans dels dominics, liderats per Fra Adrián de Santo Tomàs. Carrisoli i Santo Tomàs formaren un tàndem que marcà la política de colonització del Darién durant poc més d’una dècada.
Durant els anys següents els dos individus als quals hem fet referència es dedicaren a fundar pobles al Darién. Els més importants foren San Enrique de Pinogana i San Jerónimo de Yaviza. Establiments que es mantingueren durant un cert temps, tot i ser força inestables. Hi hagué altres intents de fundació de poblacions, però totes elles foren molt breus, ja que els indígenes es resistien a acceptar el model de vida que els religiosos els intentaven imposar. Els pobles eren abandonats al cap de poc temps, i els indígenes tornaven a viure sense estar lligats directament a cap poder europeu.
Malgrat això durant 14 anys s’aconseguí mantenir una certa calma al Darién, els atacs a Panamà s’aturaren i els dos pobles més importants mantingueren reduïts un nombre relativament gran d’indígenes. L’èxit fou molt breu. L’any 1651 l’amenaça d’un atac holandès portà a les autoritats hispàniques a instal·lar un fort militar al Darién –fins ara tota la reducció s’havia aconseguit per vies pacífiques–, el canvi de dinàmica portà a un alçament generalitzat dels indígenes del Darién, que acabaria amb un període de certa pau a la regió.
El que passà l’any 1651 ens permet entendre la fragilitat de la reducció. En tot moment un nombre molt important d’indígenes del Darién va optar per mantenir-se al marge de la dinàmica missionera, mantenint les seves formes de vida i de culte sense haver d’interactuar amb un poder colonial que no tenia capacitat logística per controlar el territori. A això cal sumar-li el fet que fins i tot els indígenes que optarien per pactar la seva reducció, ho farien per una sèrie d’interessos econòmics i/o polítics de certs líders locals. La submissió era molt feble, qualsevol canvi en l’estructura de poder la podia transformar i això ens ha de fer entendre que, de forma més o menys dissimulada, els indígenes que s’havien reduït mantingueren el gruix de les seves pràctiques i no tingueren massa problema per abandonar l’autoritat hispànica.
Reflexions finals
La dinàmica que es visqué en poc menys de 50 anys a inicis del segle XVII es mantingué durant la resta del període colonial. L’estratègia dels kuna aniria oscil·lant entre l’acció armada i la reducció aparent, entre la confrontació i el pacte, sempre amb l’objectiu d’aconseguir mantenir la seva existència, la seva forma de viure –que evidentment no era estàtica– i la seva cosmovisió. Si bé els indígenes del Darién no aconseguirien deslliurar-se completament del jou colonial, sí que aconseguiren mantenir una certa posició de poder. Aquesta en molts moments es fonamentà en l’interès d’altres potències europees en desestabilitzar la Monarquia Hispànica. Els indígenes ho saberen aprofitar, com també explotaren al màxim les característiques del seu territori i la seva pròpia organització social per a no ser sotmesos completament.
En la colònia trobem els orígens més llunyans d’un procés de resistència indígena que, com hem vist a l’inici d’aquest article, durarà fins a l’actualitat. Malgrat que després de la independència i de la consolidació dels estats-nació a l’Amèrica Llatina la pressió sobre els grups indígenes augmentaria, els kuna aconseguiren trobar les vies per no sotmetre’s completament a poders no-indígenes i, al mateix temps, per no assimilar-se a la cultura dominant de l’estat que intentava incloure’ls en ella.
