Després del 11-S, als Estats Units res va tornar a ser igual. L’administració Bush es va embrancar en la lluita contra tot allò que amenacés la “llibertat i seguretat dels EEUU”. La guerra contra el terrorisme i les armes de destrucció massiva han sigut croades que han tingut un preu molt alt a nivell de vides humanes i que, ni de bon tros, han acabat ni resolt la problemàtica a la qual s’enfrontaven.
Però més polèmica va portar amb si la Guerra de l’Iraq el 2003, amb la obsessió malaltissa de buscar i trobar unes armes de destrucció massiva a qualsevol preu, destapant-se casos de companyies petroleres que estaven al darrere, violant els drets humans; tot això mentre tenia un cost humà i monetari que no parava de créixer, i el pitjor de tot, que no va solucionar res.
La opinió pública als EEUU, va transcendir tots els camps més enllà del polític, i l’esportiu no en va ser una excepció. Les postures i el foc creuat de declaracions entre aquells que estaven a favor i en contra la van encarnar dos jugadors de la NBA abans d’esclatar la guerra al març del 2003. David Robinson, un dels millors pivots de la NBA, estava jugant la seva darrera temporada 2002-2003 enmig de reconeixements i homenatges allà on anava a jugar abans de acomiadar-se. Conegut com “The Admiral” o l’almirall, va graduar-se a l’acadèmia naval com a enginyer aconseguint el rang de tinent a la Navy. Òbviament, ell va representar i encapçalar l’ala en favor de la intervenció en la Guerra d’Iraq.
Amb el partit de les estrelles per jugar-se o l’All Star per als més familiaritzats, apareixeria l’antagonista de la nostra història. Un dels millors bases que ha tingut la NBA com Steve Nash, va usar la repercussió d’aquest esdeveniment que es veuria a tot el món per “mullar-se” en la qüestió i trencar una llança en favor de la pau. Steve Nash va dir:
“La guerra és una equivocació en el 99.9% dels casos. Penso que aquesta guerra a té bastant més a veure amb el petroli que amb les armes de destrucció massiva, perquè ara mateix, no sento que ens haguem de preocupar per l’amenaça d’Iraq ni de Saddam Hussein. És una situació on l’administració Bush va decidir ja fa un temps que volien una guerra independentment del que diguessin els inspectors de les Nacions Unides, i no entenc com alguns dels seus aliats no s’hi ha oposat.”
Dures paraules que anaven en contra de la intervenció que s’estava gestant. Steve Nash va sortir a la palestra enmig de la indignació del seu president als Dallas Mavericks i de David Robinson, que no va dubtar en respondre:
“Si és una situació vergonyosa per a ell, potser hauria de jugar en un altre país, perquè això és Amèrica i se suposa que hem d’estar orgullosos de la gent que hem escollit i posat en el càrrec.”
Però Nash no va recular amb la guerra ja començada:
“Des del principi, he parlat sobre el tema perquè no vull veure la pèrdua de vides. La gent s’equivoca al relacionar un opositor a la guerra amb ser poc patriòtic. No té res a veure amb que sigui canadenc. Això és un problema més gran”.
Ah el patriotisme! Allò en el qual s’escuden alguns i que serveix per justificar-ho absolutament tot, sí, inclosa la llibertat d’expressió. O això és el que es va despendre de les polèmiques sobre la guerra d’Iraq. La NBA va intervenir i als jugadors se’ls va “advertir” que no manifestessin opinions en contra del conflicte i que apel·lessin al “sentit patriòtic”. Les amenaces de suspensió i multes estarien esperant a la cantonada davant de qualsevol declaració. Haig de confessar que m’hagués agradat com haguessin encarat la problemàtica els comissaris de la NBA amb l’ús de les xarxes socials per el mig.
Manu Ginobili, una altra de les figures d’aquest esport que també ha marcat una època, tot just debutava l’any del conflicte. Des d’una altra òptica (ell és argentí), va manifestar que la gent no sabia molt bé el que passava a Iraq perquè els mitjans de comunicació ho manipulaven tot, i emetien o amagaven continguts per tal de crear una opinió pública en favor de la intervenció. Va admetre que, si bé va haver-hi suport per a les tropes desplaçades, no va haver-ne tant per la administració, que es va veure molt perjudicada juntament amb els seus aliats, entre ells el Regne Unit o Espanya mateix. El que no sabem és si Manu Ginobili, company de David Robinson aquella temporada als San Antonio Spurs, es va emportar alguna reprimenda als vestuaris per part de “The Admiral”.
