Sempre que un grup d’humans coincideixen en el temps i en l’espai ho fan inserits en estructures de poder més complexes o més simples. Aquestes estructures són orgàniques, ja que, si no n’hi ha d’existents, es poden desenvolupar per inèrcia i, si n’hi ha però no responen a les necessitats del grup, són modificades o suplantades. Avui en dia, el nostre país és ple d’associacions, partits, empreses i entitats que gestionen grups de persones per a dur a terme objectius concrets a través d’estructures de poder, més bàsiques o més elaborades. Moltíssimes d’elles completament separades de l’estructura de poder formal: l’administració pública.
En la història, hi podem trobar diversos casos d’estructures de poder no formals en origen que acaben sent legitimades i esdevenint part de les estructures formals. Un procés com aquest és el que millor descriu el naixement dels ens de govern local de la Corona d’Aragó, que té molts paral·lels en altres territoris europeus. En aquest article, intentarem desenvolupar com es creu que les Universitats locals van formalitzar-se a casa nostra.
El procés formatiu comença a aparèixer en referències diverses en el segle XI. L’afermament de les pràctiques feudals va comportar que els càrrecs de govern territorials de l’antic sistema carolingi esdevinguessin propietat privada de qui els exercia, conjuntament amb la gestió de la terra que hi anava lligada. Així doncs, càrrecs com el de vescomte, originalment una posició de gestió exercida per un home lleial a un comte, perden el seu sentit original i és necessari trobar altres formes de delegar el poder comtal primer i el regi després. La privatització de la cosa pública en mans d’aquells que en un principi havien de ser delegats de l’autoritat, però acaben prenent possessió pròpia dels territoris, viles o castells que gestionaven, precipita el desenvolupament d’un nou sistema de control que florirà al llarg de la baixa edat mitjana.
Les peces del trencaclosques que acabaran encaixant en institucions populars formalitzades ja es troben en joc en aquest moment. Al nostre país, l’element més bàsic de divisió territorial eren les parròquies[1]Circumscripció territorial bàsica de l’organització de l’Església catòlica.. Cada parròquia agrupava un territori de població concret, que podia ser disseminat, concentrat o mixt. Generalment, el senyor feudal corresponent s’encarregava de nomenar directament o indirectament un batlle d’entre els vilatans per a gestionar els afers de la població. A Andorra, encara avui en dia anomenen parròquies als municipis.
Una altra agrupació territorial de l’època eren els termes dels castells, que podien agrupar diversos assentaments i solien ser la unitat bàsica sobre la qual hi havia un senyoriu feudal efectiu. Els termes dels castells eren, o bé governats directament pel senyor feudal, o bé per un delegat seu, normalment també d’origen noble, que feia de castlà[2]Persona encarregada del govern, la defensa i la jurisdicció d’un castell en nom del seu senyor., també anomenat carlà o castellà. Els termes dels castells marcaven el territori que havien de protegir i dominar els assentaments assignats i solien ser els llocs on es pagaven els tributs i on s’exercia la justícia. Per sobre dels termes dels castells, hi havia les vegueries[3]Territori sotmès a un veguer nomenat per un senyor feudal., agrupacions d’aquests termes supervisats pel veguer, un representant dels grans senyors feudals que solia exercir durant un mandat limitat de tres anys.
Així doncs, el rei assignava veguers per representar-lo en els diversos territoris en què es dividia el país, variables segons l’època. En alguns llocs, fins i tot hi havia sempre dos veguers: el reial i el senyorial. Els veguers eren al capdamunt de les estructures funcionarials que asseguraven el correcte funcionament de l’administració feudal.
Un contrapoder al marge del sistema
Què té a veure això, però, amb les institucions de govern locals populars? Segons l’esquema que hem descrit, aquestes institucions simplement no hi apareixen. I és que, en un principi, era ben bé així arreu del país: l’organització formal no disposava d’espais on les classes populars, el famós tercer estat, pogués intervenir en la gestió d’allà on residien. En el seu lloc, existien organitzacions de poder informals que desenvolupaven tasques comunals quan hi havia la necessitat. L’element més bàsic d’aquestes estructures, i una peça que va perdurar fins a l’edat moderna, era l’assemblea veïnal. Els caps de cada unitat familiar, que eren quasi sempre homes, es reunien en assemblea general quan hi havia alguna necessitat de fer-ho, com per exemple coordinar les feines en època de collita, enviar delegats o síndics a altres pobles per parlar de tractes comuns o bé repartir-se entre ells el pagament dels impostos que se’ls hi exigia.
Com que una senyoria tant podia pertànyer a un noble que hi residís i no tingués domini enlloc més, com podia ser simplement una part dels dominis de cert senyor, algunes poblacions tenien una presència senyorial molt més llunyana. Aquestes últimes van tenir-ho una mica més fàcil per anar enfortint les seves assemblees, fent servir el mètode d’anar creant precedents que fossin acceptats, o simplement no fossin desafiats, pel senyor feudal pertinent. A poc a poc, es van anar desenvolupant posicions de lideratge popular en les comunitats, exercides pels prohoms[4]Home respectable, digne d’especial consideració.més respectats o amb més influència de la localitat.
Aquestes assemblees primitives semblen seguir una evolució general similar arreu del país: l’assemblea general comença a elegir veïns regularment per formar una assemblea més petita, que rebrà l’encàrrec de gestionar temes ordinaris per als quals no cal la contribució de tots els veïns. Les primeres institucions seran, doncs, càrrecs informals d’influència sobre la resta de la població, escollits o atorgats per respecte o estatus personal i per desenvolupar accions concretes o comunicar-se amb els representants de l’autoritat senyorial.
Algunes pistes de l’evolució off-screen de les institucions municipals les podem trobar precisament en documentació oficial senyorial. Així per exemple, hi ha una menció de cònsols[5]Magistrat líder de l’assemblea veïnal i posició emprada més tard a Tarragona. de Barcelona vora l’any 1180, “càrrec” que semblen exercir ciutadans corrents. Més tard, a la mateixa ciutat, les fonts ens parlen de l’elecció de quatre paers[6]Magistrat que liderava un consell municipal. En ús encara a les Terres de Lleida., fet que posa en evidència que el règim municipal informal es va transformant a poc a poc en una verdadera corporació. Aquest afermament no va ser tranquil, però, ja que els senyors feudals van identificar el lent establiment de les institucions municipals populars com una amenaça al seu poder legítim. Per això, abans de la formalització d’aquestes institucions hi va haver moltes tensions entre nobles i súbdits. En conseqüència, l’atorgament de privilegis a les corporacions municipals incipients no són només una victòria municipal, com es podria pensar, sinó que són més aviat un nou pacte de repartiment de poder entre els senyors, especialment el rei, i el poble, que guanya reconeixement formal a canvi de posar-se sota el domini senyorial i d’acceptar limitacions en les seves estructures i el seu exercici de poder.
A Barcelona, Jaume I va atorgar els privilegis que van establir el Consell Municipal[7]Assemblea municipal reduïda que era formada per ciutadans i reconeguda pel poder feudal. l’any 1249. Els de la capital catalana semblen servir de base per als privilegis atorgats a altres poblacions del Principat. Al capdamunt de l’estructura del Consell Municipal hi haurà quatre paers elegits anualment per Pentecosta. L’establiment d’aquesta institució a través de privilegis comportarà el guany d’una independència més marcada respecte a l’autoritat senyorial.
“[…] els paers havien d’aconsellar el veguer en el govern i en l’exercici de la justícia a la ciutat i tenien capacitat fiscal, però res més, ja que la jurisdicció seguia estant en mans del veguer. […] Ambdues funcions ja eren exercides per la comunitat, la primera a través dels prohoms de manera informal, però, com hem vist, la segona, la fiscal, ja havia estat regulada el 1226 […]”
Només pocs anys després de la conquesta del Regne de València, esdevinguda l’any 1238, la seva capital rep privilegis que donen llum al seu propi Consell Municipal l’any 1245. Tot i que sembla que un sistema bàsic de govern ja havia estat en funcionament des de 1240, presumiblement importat pels repobladors, es va creure necessari formalitzar-lo a través dels privilegis. Si bé en el cas valencià hi hauria la possibilitat que l’estructura municipal fos un llegat dels habitants de la ciutat abans de la conquesta, ja que no sabem quin era exactament el sistema valencià anterior, els privilegis atorgats el 1245 ens indiquen la institució d’un Consell Municipal molt similar al que després s’atorgarà a Barcelona. Això fa pensar que la fórmula de govern municipal ja havia sorgit “orgànicament” al Principat i calia implantar-la “artificialment” als nous territoris conquerits. El sistema de Consell valencià era el d’un ens escollit a través d’un sistema de cooptació, amb quatre jurats al capdavant.
Paral·lelament a Barcelona, la Ciutat de Mallorca, avui en dia coneguda com a Palma, rep també Estatuts Municipals l’any 1249. Així com en el cas valencià, abans de l’atorgament de privilegis sembla haver-hi ja un sistema bàsic de govern municipal que dataria aproximadament de la conquesta de la capital de l’illa el 1229, format per set cònsols però sense indicis de cap altra regulació vinculada. Amb l’aplicació del privilegi de 1249, la institució a la ciutat es formalitza, com explica Pau Cateura:
“Jaume I […] Creava una comissió executiva de sis jurats, habitants de la ciutat i regne, un d´ells cavaller, i un consell. La missió encomanada als jurats era la de governar, administrar i regir tota la illa, concebuda com a districte municipal únic, i assessorar als oficials reials. […] Al començament de l´any, a la festa de Nadal, el jurats, amb la presència i consentiment del batle de Mallorca, i amb el consell dels consellers designaven als jurats que els havien de substituir. Després els jurats nous nomenaven els consellers. [Aquest sistema és anomenat de cooptació]”.
L’expansió del reconeixement
Al llarg del segle XIII s’aniran atorgant privilegis que reconeguin o implantin el model de govern municipal arreu de la Corona. Totes les institucions tenien alguns trets en comú, com l’elecció d’un Consell, el progressiu abandonament de l’assemblea general veïnal i el fet que els càrrecs tenien una durada d’un any. Les institucions tenien també diferències significatives, ja que la seva estructura interna, limitacions d’exercici de poder i nomenclatura dels càrrecs eren molt variades segons el territori o la regió. Aquestes diferències es van anar fent més paleses amb el temps, ja que els privilegis en què es basaven les institucions van anar sent renovats. N’és un exemple la mateixa ciutat de Barcelona: el privilegi que concedia als seus ciutadans un ens de govern propi que servís per gestionar tasques i assessorar el batlle i veguer de Barcelona no establia el famosíssim Consell de Cent. El terme va aparèixer en un privilegi que va reformar la institució l’any 1265.
Dos grans exemples per veure fins a quin punt podien variar dues institucions municipals properes geogràficament i similars en situació són els de Tarragona i Reus. Ambdues poblacions van ser establertes de nou, la primera sobre les runes de Tarraco i la segona en un encreuament de camins que, a priori, estava prèviament desocupat. Totes dues tenien també la particularitat de ser un cosenyoriu[8]Senyoriu amb dos senyors feudals.. És a dir, ambdues poblacions eren de dos senyors alhora, els quals compartien els poders de forma indivisa de manera similar a com ho fan els coprínceps d’Andorra, en el cas de Tarragona, i de forma separada a Reus, on cadascun sembla que tenia una secció de la vila assignada. Tarragona era compartida entre un senyor laic, el príncep de Tarragona primer i el comte de Barcelona després, i un senyor eclesiàstic, l’arquebisbe de Tarragona. Reus seguia un esquema similar i estava repartida entre un castlà que n’exercia el senyoriu laic i el cambrer del Capítol de la Catedral, que feia de senyor eclesiàstic.
Com que Reus i Tarragona eren cosenyorius tenien les estructures de govern feudal desdoblades: Reus tenia dos batlles, un per cada senyor, i Tarragona tenia dos batlles i dos veguers. A Tarragona ja es té constància que l’any 1148 hi havia una estructura de govern segurament molt primitiva. En la carta de franquesa atorgada als tarragonins aquell any s’expressa que els càrrecs de jutge seran escollits per l’autoritat, el príncep, amb el consell dels habitants de la ciutat. Això ens fa pensar que és possible que algun tipus d’institució informal existís per a que els habitants de la ciutat poguessin expressar aquestes opinions.
Durant els segles XII i XIII hi ha indicis, com a les altres poblacions catalanes de certa mida o pes polític, de l’evolució d’aquesta institució informal. Juncosa i Bonet documenta diverses instàncies en què apareixen en la documentació persones anomenades jurats[9]Membre d’un consell o d’una Universitat. Dit així perquè juraven el càrrec. que tenen atribucions concretes.
A Tarragona no és fins a finals del segle XIII que l’arquebisbe Bernat d’Olivella atorga a la municipalitat atribucions judicials, que fins llavors havien estat reservades als senyors i als seus representants. També els és atorgat el dret de fer compra de cereals, vital per assegurar el compliment del deure de proveir els habitants en temps de carestia, i l’autorització d’usar senyera i segell, símbols de la seva nova autoritat dins del sistema formal de govern. La institució tarragonina seguiria evolucionant i desenvolupant elements únics en les següents dècades, com n’és exemple el fet que al capdavant de la corporació hi havia tres cònsols, una terminologia i estructura que va sobreviure fins al Decret de Nova Planta de 1716.
A Reus, en canvi, la corporació local no sembla especialment similar a la tarragonina. Durant el segle XIII van apareixent mencions de la Universitat de Reus en la documentació conservada, però encara sembla ser una institució no formalitzada. Serà a finals de segle quan això canviï i Reus passi a tenir jurats amb nom i cognoms que duguin a terme tasques concretes i amb un poder delegat per la població general. Lamentablement, sembla que no es conserva cap privilegi del segle XIII que estableixi aquesta autoritat, així que per saber-ne l’abast hem d’especular. Tot i que la corporació reusenca va anar evolucionant, sempre va mantenir la denominació de jurats pels seus membres i és, en aquest aspecte, molt similar a la nomenclatura i organització que empraven la gran majoria de poblacions petites i mitjanes catalanes fins a la implantació del Decret de Nova Planta.
En definitiva, podem veure que els sistemes de govern municipal, que els senyors van anar reconeixent a través de l’atorgament de privilegis i la incorporació a la formalitat, amaguen darrere segles d’evolució de les eines comunals veïnals en les poblacions catalanes. Fet que pot explicar les diferències menors entre els sistemes implantats en localitats diverses que ja apareixen des dels primers moments. Tot i no ser reconegudes formalment, aquestes institucions locals de govern comunal, desenvolupades orgànicament, devien ser prou efectives per a notar la seva absència en els territoris conquerits. Així, és poc després de les conquestes que les institucions municipals populars són implantades per ordre senyorial en els nous territoris de manera “artificial” per tal de garantir una bona gestió i una estructura de poder popular per a la qual no se’n podia esperar l’evolució orgànica.
Avui en dia som, en certa manera, hereus de totes les tradicions de govern popular en l’àmbit local, malgrat que la seva evolució natural s’escapcés prematurament l’any 1716. És clar, però, que des d’un punt de vista modern, aquestes institucions presenten innumerables mancances, la primera de les quals és, òbviament, la participació limitada segons gènere i estatus. Tanmateix, cal reconèixer aquestes institucions i la seva evolució com a part importantíssima del camí que ens ha dut al sistema actual. Les idees en què aquests ens es fonamentaven ens han arribat avui en dia a través de les maneres de fer i de l’empenta organitzativa comunal i associativa del nostre país i, és clar, de les pràctiques dels ajuntaments, tot i la interrupció borbònica. El llegat de les nostres institucions passades, doncs, perviu i ens dona perspectiva del nostre passat i, també, del nostre futur.
-
(Tarragona, 1996). Graduat en Història (UB) i Màster en Gestió del Patrimoni Cultural i Museologia (UB). Actualment cursa el Màster de Formació del Professorat (UIB). És especialment interessat en qüestions d'organització del poder en la Corona d'Aragó medieval, en l'anàlisi demogràfic de les poblacions medieval i moderna, en la genealogia, heràldica i nobiliària i en la museologia.
Notes a peu de pàgina[+]
1↑ | Circumscripció territorial bàsica de l’organització de l’Església catòlica. |
---|---|
2↑ | Persona encarregada del govern, la defensa i la jurisdicció d’un castell en nom del seu senyor. |
3↑ | Territori sotmès a un veguer nomenat per un senyor feudal. |
4↑ | Home respectable, digne d’especial consideració. |
5↑ | Magistrat líder de l’assemblea veïnal i posició emprada més tard a Tarragona. |
6↑ | Magistrat que liderava un consell municipal. En ús encara a les Terres de Lleida. |
7↑ | Assemblea municipal reduïda que era formada per ciutadans i reconeguda pel poder feudal. |
8↑ | Senyoriu amb dos senyors feudals. |
9↑ | Membre d’un consell o d’una Universitat. Dit així perquè juraven el càrrec. |