Ideari polític, pràctiques i funció social de la frenologia durant la primera meitat del segle XIX

Imatge de portada: Franz Joseph Gall examinant el cap d’una nena petita. Litograafia amb color, 1825. Autor: E. Hull. Font: Wikimedia Commons.

En una època de pas, d’una ciència que tenia com a model la història natural a una altra de caràcter analític, el segle XIX és comunament conegut per ser l’etapa de la professionalització de la ciència, l’establiment de les disciplines científiques actuals, l’auge d’una elit mèdica i la consolidació del laboratori com a lloc principal de producció de coneixement. Aquesta imatge, no obstant això, coexisteix amb la popularització d’altres pràctiques com la del mesmerisme, l’homeopatia, la fisiognomia o la frenologia, considerades tradicionalment com a pseudociències.

Concretament, la frenologia es va difondre per diferents països com França i Anglaterra, especialment durant la primera meitat del segle XIX, tot i que fou als Estats Units on es va estendre més a través de la fundació de revistes i societats frenològiques. D’on sorgiren aquestes noves pràctiques? Quin fou el paper i la intenció dels frenòlegs en la construcció d’un coneixement sobre la ment? Quines implicacions socials tingueren? Com s’explica la seva ràpida popularització? Per poder comprendre millor aquesta nova disciplina cal establir relacions amb el context filosòfic o científic, social, polític i ideològic; és a dir, entendre-ho com a part de tota la sèrie de canvis polítics, morals i econòmics engendrats per la Revolució Francesa i la industrialització, quan es desenvolupà un interès per la ment i la reflexió sobre l’ésser humà i la seva psique, juntament amb l’inici de diferents filosofies o moviments com el positivisme, el naturalisme, el racionalisme, el romanticisme i l’empirisme. Per això, per concebre la difusió d’una sèrie de visions científiques no ortodoxes, és interessant remarcar tant la ineficàcia d’una medicina oficial davant certes epidèmies com veure el nexe i els paral·lelismes amb altres disciplines científiques: el magnetisme i les seves forces ocultes; la fisiognomia en la defensa que les característiques psíquiques venien determinades pels trets facials o gestos; l’alquímia medieval que buscava l’elixir de la vida per vèncer la malaltia i la mort; i l’astrologia com a intent de relacionar el comportament humà amb l’univers.

La frenologia sorgí a finals del segle XVIII de les mans de Franz Joseph Gall (1758-1828), anatomista i fisiòleg alemany que partia d’un esquema medieval de relacionar les facultats humanes amb el cervell a través del dolor del cap, i que adoptà diverses característiques psicològiques de l’escola escocesa del “sentit comú”. La seva mirada tenia un enfocament més aviat analític, tot i que alhora, estava influenciada per la metodologia classificatòria i descriptiva de la història natural. Els supòsits què el mateix Franz Gall va treballar foren: 1. El cervell és l’òrgan de l’ànima; 2. La ment està composta de múltiples facultats; 3. Les facultats mentals es localitzen en diferents àrees del cervell; 4. A cada àrea li correspon una funció específica; 5. La forma del cervell està determinada pel desenvolupament d’aquests òrgans; 6. El crani agafa la forma del cervell; 7. Es poden analitzar les tendències de l’ésser humà a través de la palpació del crani. La identificació de les funcions del cervell que Gall establí era una representació de la seva visió del món i del lloc que l’ésser humà ocupava en aquest: considerava els humans com una forma de vida superior als animals, de manera que dins de la divisió del cervell que determinà en vint-i-set òrgans, hi distingia les facultats animals, les intel·lectuals i les morals.

La frenologia es basava a determinar relacions entre el caràcter i el cos ―concretament, establint que els trets psicològics o les facultats de l’individu venien determinats per la forma dels òrgans del cervell i, per tant, del crani―, diluint la dualitat cartesiana cos-ment a un ens purament material: el cervell.  La seva pràctica consistia en la diagnosi, el pronòstic i l’assessorament, produint un impacte sobre l’individu en l’àmbit de l’autoconeixement i, a més, relacionat amb aspectes quotidians i d’interès general com l’educació, el matrimoni, l’orientació i la selecció professional. En aquest sentit, la figura del frenòleg representava una autoritat sobre el pacient respecte els trets personals que havia de treballar o rebutjar.

Franz J. Gall s’establí a París cap al 1807, on les seves idees foren ben rebudes per la comunitat científica, especialment pels naturalistes. Tanmateix, va ser el seu ajudant, Johann Gaspar Spurzheim (1776-1832), qui escampà la seva visió de la frenologia quan, uns anys més tard viatjà a Gran Bretanya primer, i als Estats Units, després. I, juntament amb les aportacions de George Combe (1788-1853), aconseguiren convertir aquesta nova disciplina en una filosofia social i moral. Precisament, el text de Combe, The constitution of man considered in relation to external objects (1828), esdevingué un dels llibres més populars a mitjan segle XIX en el món anglosaxó.

Una de les peculiaritats de la frenologia fou la gran capacitat que tingué per esdevenir una ciència popularitzada, malgrat ser desacreditada com a ciència per part d’algunes Reial Acadèmies, i l’oposició que rebé dels col·lectius de fisiòlegs i de l’Església. Els frenòlegs, de fet, no eren ni metges, ni científics de formació, però sí que tenien un alt coneixement sobre aspectes del cervell i, per tant, podien transmetre una certa autoritat científica. La seva popularitat, però, se la guanyaven a través dels trajectes itinerants de poble a poble, on oferien exhibicions obertes per tal d’intentar arribar a un públic general i, posteriorment, oferir consultes i cursos, ja cobrant. Les exhibicions públiques, doncs, servien tant per a prestigiar i legitimar la mateixa frenologia com per a mostrar la utilitat social del coneixement que s’estava generant. Ara bé, com podem entendre el seu gran èxit? Per una banda, ens hem de centrar en les tècniques que els frenòlegs usaven; per exemple, es basaven molt en els indicis i la interacció amb els clients mitjançant l’observació de gestos, vestimenta, olors i diferents detalls, i proporcionaven una visió força general i més aviat positiva de l’individu, de manera que s’asseguraven la bona recepció de les seves lectures.

Per una altra banda, també s’ha  de tenir en compte el discurs que empraven i la situació social històrica. Per exemple, el fet d’oferir un coneixement pràctic i a l’abast d’un públic molt general, amb un missatge igualitari i antijeràrquic, i integrant diferents classes socials, és una mostra de l’èxit que tingué entre les classes mitja, baixa o treballadora.

Georges Combe, advocat escocès, fundador de la Societat Frenològica d’Edinburgh i un dels deixebles de Spurzheim, defensava una visió de les capacitats ressaltant el caràcter de l’individu i, per tant, les diferències, i argumentant en contra de les elits establertes per herència i no per mèrits o facultats, però sense  predicar per l’abolició de la distinció de classes. A més a més, també incorporava una discriminació racial i de gènere, argumentant que els africans, asiàtics, indígenes americans, els irlandesos i les dones eren inferiors a causa de la mida, més petita, del cervell, al pobre desenvolupament de les facultats intel·lectuals i als defectes mentals inherents. Així mateix, la frenologia també podia ser usada com a justificació d’aquells que tenien la capacitat per millorar d’estatus i la deficiència moral d’aquells que no ho podien fer. El seu discurs, doncs, es fonamentava sobre la concepció d’uns atributs innats als òrgans del cervell i, per tant, donats des del naixement, però amb la capacitat de ser modificats a llarg termini i mitjançant la pràctica. Així doncs,  amb una peculiar visió entremig del determinisme i el lliure albir, i amb una forta rellevància sobre la superació individual, l’educació i l’aprenentatge.

Darrere la frenologia, per tant, hi havia una aposta per considerar la ciència a l’abast de tothom (fins i tot, accessible a la població analfabeta a través d’esquemes i dibuixos) i una visió del món progressista, racional, utilitarista, de confiança amb la ciència i tecnologia, i amb una certa mentalitat burgesa. En aquesta línia, des d’alguns sectors s’apostava per una reforma social i política en funció de les capacitats frenològiques individuals. Aspectes que ens mostren la defensa d’una visió positivista què hi predominava, més o menys explícitament, la presència d’un ideal humà fonamentat sobre les qualitats de tota una sèrie de valors morals i socials i, per exemple, la determinació dels criminals i la seva millora o prevenció mitjançant l’educació. Per això, també podem trobar una relació entre la visió naturalista sobre la situació de l’home en la naturalesa i la societat, i una visió qüestionadora del paper de l’Església i l’Estat, alternativa a la ciència i medicina ortodoxa, i defensora d’un discurs de poder, llibertats o capacitats individuals que s’adaptés millor en el nou ordre social i polític que s’estava construint.

D’aquesta manera, s’explicaria que en el bàndol defensor i practicant de la frenologia s’hi trobessin sectors de les classes mercantils, mitja-baixes i treballadores, mentre que el bàndol detractor estigués format, principalment, per sectors aristocràtics. Sembla, doncs, que el conflicte es podria expressar en funció dels diferents grups socials. Però per evitar caure en reduccionismes també és important entendre com cada sector de la població es va apropiar del discurs frenològic en funció dels mateixos interessos i, per tant, és necessari analitzar la relació entre els diferents grups socials i el coneixement d’una forma més complexa i plural. En aquest sentit, alguns historiadors ens mostren la gran varietat de l’espectre ideològic comprès pels diferents personatges que van ser seduïts per la frenologia a la Gran Bretanya Victoriana: advocats, comerciants, membres de l’Església anglicana, filòsofs positivistes, diversos escriptors, líders del moviment obrer i polítics, entre altres. Així mateix, una altra lectura ―pretenent desmuntar l’homogeneïtat de l’interès col·lectiu de grup social―, seria la de considerar i remarcar l’interès individual en l’oportunitat econòmica i l’augment d’estatus professional o social, especialment en els frenòlegs itinerants, proporcionat per l’ambigüitat i la fàcil accessibilitat d’aquesta nova ciència. D’alguna manera, doncs, la frenologia era ben aclamada entre joves professionals que veien en ella una oportunitat d’enriquiment personal i d’ascensió social a través d’una ciència que es considerava pràctica i intel·ligible.

Malgrat la classificació de la frenologia i altres disciplines com a pseudociències i, per tant, discriminant-les i menystenint-les en la història de la ciència, és interessant i necessari poder estudiar i entendre la seva popularitat i l’impacte que pogué tenir en la ciència i, en conseqüència, en la societat. I és que finalment, tot i la decaiguda, la frenologia va acabar propiciant tota una sèrie d’influències sobre una filosofia liberal i positivista, i sobre l’increment de tradicions com el mentalisme de la segona meitat del segle XIX a la societat Victoriana. A més a més, també es considera que la investigació per part d’alguns frenòlegs proporcionà la seva contribució en el coneixement de l’anatomia i la fisiologia del cervell i, fins i tot, se sol relacionar-la amb l’interès en l’estudi del cervell que acabaria donant lloc a les neurociències. Així és que la frenologia es considera un antecedent important de la localització anatòmica de les funcions cognitives i de les emocions, i també de la psicologia aplicada, que significà el pas de les explicacions metafísiques a la cerca dels fonaments neurofisiològics de la conducta humana. Ara bé, és difícil establir una relació directa i clara entre les causes que la van originar i les seves conseqüències i, encara més, de forma tan general. Però precisament, aquesta perspectiva ampla ens permet visualitzar la pluralitat i varietat de factors que van propiciar la seva popularització dispersada en diferents sectors de la societat i, alhora, també amb una forta oposició. Certament, dicotomies com ciència/pseudociència impedeixen una comprensió més completa de la ciència i de la societat. La qual cosa ens indueix a pensar sobre la importància de considerar com treballaven els frenòlegs i de no entendre-ho com un moviment buit de contingut ideològic i polític, al marge de la societat i de la producció de coneixements.

Per saber-ne més:

BOWLER, Peter i MORUS, Iwan R. “Ciencia popular” a Panorama General de la Ciencia Moderna. Barcelona: Crítica, 2007, pàgs. 487–489.

NOFRE, David. “En el centro de todas las miradas: una aproximación a la historiografía de la frenología” a DYNAMIS, 26, 2005, pàgs. 93-124.

SOKAL, Michael. “Practical phrenology as psychological counselling in the 19th-century United States”. a GREEN C. D., SHORE, M. i Teo, T. (Eds.), The transformation of psychology: Influences of 19th- century philosophy, technology, and natural science. Washington, DC, US: American Psychological Association, 2001, pàgs. 21-44.

WALTER, Arias L., “Frenología y sus implicacancias: un poco de historia sobre un tema olvidado” a Revista Chilena de Neuro-psiquiatría, 56, pàgs. 36-45.