→ Les dones a la Guerra Civil: al front o a la rereguarda (II). Roges i negres: les dones del bàndol republicà
Blaves i blanques: les dones del bàndol nacional
Quan pensem en dones i Guerra Civil (1936-1939) ens ve al cap la fotografia d’aquelles milicianes republicanes que, recent esclatat el conflicte, van decidir armar-se i mobilitzar-se al front al costat dels seus companys. Tanmateix, aquesta imatge és incompleta i no representa l’autèntica realitat que visqueren tantes i tantes dones durant el major conflicte del segle XX a casa nostra.
En aquests dos articles intentarem acostar-nos a la Guerra Civil per veure com va afectar a les dones dels dos bàndols i com aquestes van participar-hi, exercint un paper que, tot i ser sovint menyspreat, va ser essencial en el desenvolupament del conflicte. En analitzar la guerra des d’aquesta perspectiva hem de fugir d’una bipolarització sovint simplista, que enfronta roges i falangistes com dues realitats homogènies i contraposades. A tots dos bàndols les realitats van ser diverses, així com les apostes polítiques de les dones mobilitzades.
Tot i així, el primer d’aquests dos articles s’apropa al paper de les dones del bàndol nacional, per veure no només la seva actuació durant el conflicte, sinó també quina va ser la seva contribució en la consolidació del nou règim. Per contra, en el segon dels articles s’analitzarà l’acció de les dones republicanes en la defensa de les conquestes assolides els anys anteriors, però també en l’activitat revolucionària que desenvoluparan aprofitant l’excepcionalitat bèl·lica.
L’amenaça republicana pels sectors conservadors i el cop d’estat
La proclamació de la República (1931) va obrir importants oportunitats de canvi, que per als sectors més conservadors foren vistos amb temor i preocupació. Que les propostes progressistes que impulsà la República van tenir una aplicació limitada és un fet clar quan s’analitzen des del present, però aquell 1931 la història encara no estava escrita, i l’alarma dels sectors dretans a una possible transformació social que acabés amb els seus privilegis tenia fonaments.
Dins les mesures republicanes prenen rellevància aquelles que concedien drets a les dones o que regulaven, per primer cop, les relacions familiars. El sufragi femení, la llei del divorci o la igualtat jurídica per raó de sexe, inclosa a la Constitució de 1931, eren vistos per la dreta com el trencament de la família cristiana i la fi de l’ordre moral tradicional. Com destaca Geraldine Scatlon, «la extrema derecha veía en la República el comienzo de una época revolucionaria en la que iba a ser destruido cuanto de bueno y sagrado había en la mujer, especialmente sus virtudes tradicionales». I José Antonio Primo de Rivera així ho advertia:
«Pensad en la blasfemia estimulada casi como virtud cívica; en la idea de la patria arrancada del alma del pueblo; en el sentimiento de familia, extirpado como perjuicio burgués; en el pudor, hecho objeto de befa… Pensad en que vuestras hijas, en la escuela materialista que el Estado rojo implementará, oirían recomendar el amor libre.»
Davant les idees feministes dels sectors més radicals de l’esquerra, la dreta apostà per reforçar els tradicionals manaments que requeien sobre les dones. Així, en contraposició al model de dona alliberada, difós principalment per anarquistes i comunistes, l’Església i les classes d’ordre difonien un model femení de mare i esposa, allunyada de l’esfera pública i relegada a la cura de la família. Com el mateix Primo de Rivera al·legava:
«no entendemos que la manera de respectar a la mujer consista en sustraerla de su magnífico destino y entregarla a funciones varoniles. […] El hombre […] es torrencialmente egoísta, en cambio, la mujer casi siempre acepta una vida de sumisión, de sacrificio, de ofrenda abnegada a una tarea.»
Com veiem, molts homes s’escandalitzaven davant d’un govern democràtic que, per primer cop, havia situat la “qüestió femenina” al centre del debat polític, i que alterava –en cap cas abolia– l’ordre patriarcal considerat fins llavors inamovible. Però també moltes dones, contràries a l’emancipació propugnada pels sectors feministes, es mobilitzaren en contra les mesures impulsades pel govern republicà, alhora que reivindicaven el retorn a l’estructura familiar tradicional i la recuperació de la llar cristiana que, segons elles, estava en perill.
El dret de vot femení obligà als diferents partits polítics a tractar temes que preocupaven o afectaven a les dones, però també els forçà a incentivar la politització d’aquestes, per tal d’assegurar el seu vot. Així doncs, va ser durant el període republicà que les dones es van veure interpel·lades políticament de forma massiva per primer cop, i fruit d’aquesta situació es fundaren nombroses organitzacions de dones, tant de dretes com d’esquerres, en un context de mobilització femenina sense precedents a l’estat espanyol. Algunes d’aquestes organitzacions femenines eren filials de partits ja constituïts però altres, sovint més radicals, nasqueren al marge de qualsevol organització política. Pel que fa les organitzacions femenines de dretes, cal destacar la Secció Femenina (a partir d’ara, SF) de la Falange Espanyola i les dones de la Unió Tradicionalista.
Al llarg del període republicà, i en consonància amb la radicalització política que es va viure els anys previs al cop d’estat, els discursos femenins també es tornaren cada cop més contundents i violents. De fet, en uns moments d’alta tensió política –sobretot a partir de l’octubre de 1934–, que obligaven a la població a posicionar-se políticament, l’alineament de les dones per una o altra opció política es feia necessària, i van ser les postures més radicals –comunistes i anarquistes per una banda, falangistes i carlistes per l’altra– les que apel·laren de forma més directa a les dones i les que aglutinaren la seva mobilització.
A les zones de tradició conservadora, a partir de les eleccions de 1936, moltes dones descontentes amb els partits de dretes i desencantades amb un sistema democràtic que havia donat la victòria a les esquerres s’aproparen i iniciaren la seva militància a la SF. Així, quan començà la guerra, moltes dones ja estaven alineades a una causa política o altra, i la mobilització femenina es produí, sovint, de forma espontània. Les files falangistes s’ompliren de joves il·lusionades que volien participar en aquell moment d’excepcionalitat que, durant els primers mesos, va ser estimulant i motivador, ja que obria les portes a construir la societat que desitjaven.
En definitiva, el cop d’estat militar que desencadenà en la Guerra Civil tenia com a objectiu frenar i revertir el conjunt de mesures progressistes de la República. Els que s’aixecaren el juliol de 1936, però, també pretenien el retorn a l’ordre patriarcal més autoritari, que veien perillar amb les mesures republicanes en pro dels drets de les dones. I tot i que pugui semblar contradictori, moltes dones recolzaren aquesta aposta, i van donar suport al cop d’estat alhora que van participar activament durant la guerra. Aquest auge de la mobilització femenina, des de les diferents posicions polítiques i al llarg de la Segona República i durant la Guerra Civil, demostra la voluntat de les dones de ser partícips dels esdeveniments, sovint assumint discursos revolucionaris amb una importància central de la qüestió de gènere.
L’esclat de la guerra: front o rereguarda?
A la zona que quedà sota el control dels nacionals, la mobilització femenina es va vehicular a partir de dues organitzacions, la SF (composta per falangistes i jonistes) i les dones carlistes de la Unió Tradicionalista, anomenades popularment margarites. Aquestes dues organitzacions s’uniren en una mateixa a partir del Decret d’Unificació que Franco establí el 1937. Així, tota la mobilització femenina quedà unificada al més estil totalitari sota la SF de la FET i les JONS, contribuint a la formació d’una societat corporativista a imatge de la Itàlia feixista.
En general, podríem dir que la mobilització femenina a la zona nacional es va desenvolupar a la rereguarda. Així, contràriament al que passarà a la zona republicana –on moltes dones encoratjades per la causa revolucionària s’allistaran com a milicianes–, les falangistes defensaven que la seva activitat s’havia de desenvolupar dins dels límits definits pels rols tradicionals de gènere. La presència pública (i política) de les dones de dretes durant el període bèl·lic sempre es veurà com una excepció en una etapa d’anormalitat, i es propugnava el retorn a la llar domèstica un cop el conflicte finalitzés i els homes retornessin del front. Pilar Primo de Rivera, líder de la Secció Femenina, escrivia en una circular del partit el gener de 1937 que «a nosotras no nos pide que cojamos las armas porque no sabríamos hacerlo ni tenemos valor para ello».
Les dones carlistes, margarites, sí que s’establiren ràpidament al front quan començà el conflicte, però s’encarregaren de realitzar les tasques d’infermeria i assistència. Sota el lideratge d’Urraca Pastor es va organitzar l’Assistència al Front i Hospitals. Tot i així, s’esforçaren per diferenciar-se de les dones republicanes que s’allistaren a les zones on el cop d’estat no triomfà, i no sortien dels rols que la societat conservadora esperava d’elles.
De fet, la imatge de la republicana miliciana es propagava a les zones nacionals per demostrar la “barbàrie comunista”, que empenyia les dones a la guerra. Per contra, s’impulsava que les dones participessin de les tasques d’assistència i de cura que es van començar a desenvolupar ja des dels primers mesos de la guerra, i que van ser liderades i realitzades bàsicament per dones.
I coincidint amb aquesta imatge, les dones de la SF, sota el comandament de Pilar Primo de Rivera, iniciaren ja des dels primers mesos de la guerra un conjunt d’activitats formatives –i d’adoctrinament– amb les que pretenien enquadrar la població conquerida sota els nous valors nacionalcatòlics. Es fundaren escoles arreu del territori, sovint destinades a nenes i dones, amb les que buscaven el suport d’aquestes al nou règim. També es crearen a les zones rurals les Hermandades de la Ciudad y el Campo, que impulsaren cursos de formació per les dones camperoles.
Des del bàndol nacional, la guerra s’havia assimilat com a Creuada, responent a la idea que la República havia descristianitzat Espanya amb les seves lleis anticlericals. Davant d’aquesta situació, s’imposava la necessitat de reconquesta i es cridava a la virilitat masculina per a la lluita contra l’enemic. Després de la conquesta física (i masculina) s’havia de fer la reconquesta espiritual, per tal que la creu arribés a tots els racons d’Espanya. Aquesta segona fase havia de ser femenina, és a dir, havien de ser les dones, tradicionalment més religioses, les que havien de recristianitzar la nació, educant i transmetent els valors catòlics a fills i marits. Aquest era el paper que es va reservar a les dones en el conflicte, i també és aquesta la funció que van desenvolupar moltes dones en el sí de les institucions femenines de la Falange. La SF es constituí com la transmissora dels valors morals i polítics del règim, que inculcava a la població femenina a partir dels seus programes formatius, i que havien d’aconseguir l’acceptació social al nou règim.
Més enllà de l’adoctrinament que es proposava, aquests programes responien també a altres objectius. Calia pal·liar les males condicions econòmiques i el malestar social provocats primer per la guerra i després per l’autarquia. S’iniciaren projectes en els quals es divulgaven coneixements agrícoles i s’assessorava a les famílies camperoles per augmentar la producció agrícola. També es formava a les dones per desenvolupar feines artesanals i es posava a la seva disposició matèries primeres i un mercat on vendre els productes. S’intentà millorar les condicions de vida de les dones camperoles a partir d’un cos de divulgadores sanitario-rurals que treballaven de forma voluntària als pobles més necessitats.
Però darrera d’aquesta voluntat de millorar la vida de les famílies camperoles hi havia una altra raó: el conflicte bèl·lic exigia d’unes bones condicions al camp, ja que es requeria d’aliments per abastir a l’exèrcit. Així, una bona rereguarda assegurava una bona salut del front, i van ser bàsicament les dones a partir de la SF les que organitzaren tota la xarxa d’abastiment del front, aportant uns recursos materials sense els quals no s’hagués pogut guanyar la guerra.
Cal remarcar, però, que tota aquesta activitat “simpàtica” que es realitzà des de la SF era només una de les cares de la moneda. L’altra cara fou una contundent política repressiva, que s’inicià els primers mesos de la guerra però que no s’aturà en tota la dictadura.
Política assistencial i (control) social. Més enllà de la guerra.
La dictadura franquista no es pot entendre sense el període bèl·lic que la precedí. Va ser durant la guerra que es van anar configurant les diferents estructures del futur règim, i la brutalitat de la guerra va aconseguir la desmoralització de l’enemic i, amb aquesta, l’acceptació passiva de la dictadura. En tot aquest context, una institució lligada a la Falange i dirigida per una dona va resultar imprescindible per l’establiment del nou poder: l’Auxili Social.
Al llarg de l’octubre de 1936, quan la guerra ja durava quatre mesos i es preveia llarga, Mercedes Sanz Bachiller, llavors cap provincial de la SF a Valladolid, i Javier Martínez de Bedoya, un falangista que havia viscut temps a Alemanya i s’havia familiaritzar amb el règim nazi, organitzaren un programa d’ajuda i auxili als sectors més necessitats. Sota el nom de Auxilio de Invierno van obrir el primer menjador per a nens el 30 d’octubre a Valladolid. El projecte havia estat formulat a imatge del Winterhilfe nazi, un servei que assistia als més necessitats durant els mesos freds de l’hivern.
La fundació d’aquesta institució naixia d’un anàlisi sobre les estructures benèfiques existents. Per una banda, la beneficència pública no era capaç de respondre a la precària situació produïda per la guerra, i de fet, ni des de les jerarquies militars ni des del partit falangista s’havia previst la creació d’una estructura assistencial eficient.
Sanz Bachiller i Bedoya van configurar de nou aquest servei, com una empresa clarament feixista. Afirma Ángela Cenarro que «su actuación se presentaba revestida por los principios ideológicos del discurso falangista, y falangistas eran también sus principales inspiradores e impulsores». El seu plantejament pretenia divergir de forma clara de les antigues formes assistencials liberals, envoltant el projecte d’un discurs revolucionari de “justícia social”, i entenent-lo com un projecte nacional que prenia formes totalitàries. A més, la vinculació amb l’Església, així com la presència d’un discurs catòlic recarregat en totes les activitats d l’Auxili d’Hivern, havia de servir a l’organització per distanciar-se de la beneficència marxista que s’estava desenvolupant a la zona republicana, que «buscaba hacer un pueblo con pan pero sin Dios». El discurs anticomunista era aglutinador a la zona nacional, i servia per legitimar l’alçament militar i la conseqüent guerra civil.
Per tant, el plantejament de l’Auxili d’Hivern anava molt més enllà de la construcció d’un menjador per a nens a una única ciutat, i el que pretenien era crear una xarxa assistencial sòlida al llarg de la zona nacional que perdurés un cop acabés la guerra. D’acord amb les seves pretensions, el projecte s’expandí, i sota la direcció de Sanz Bachiller es van obrir menjadors a les grans ciutats espanyoles, proveïts per les Cocinas de Hermandad, també gestionades per la val·lisoletana.
Teresa Gallego ja apuntava el 1983 que Mercedes Sanz «no lo había previsto como trabajo femenino de carácter benéfico, sino como una gran organización capaz de encargarse de la asistencia social del nuevo estado». I així va ser. En una conjuntura on sorgiren múltiples iniciatives assistencials que pretenien millorar les condicions de vida de la rereguarda, Auxili d’Hivern va aconseguir múltiples privilegis. Des del finançament, que quedà en mans del govern, fins els espais que ocupaven en l’avançament de l’Exèrcit, sent els primers a entrar a les zones acabades de conquerir. Hi arribaven amb camions plens de menjar, que eren ben rebuts per una població local afamada després de setmanes —potser mesos— de setge i manca de productes bàsics. L’arribada a aquests territoris recent ocupats es va fer a partir del que s’anomenà Auxilio a Poblaciones Liberadas, organisme en el que es planificava amb consciència com arribaria i es distribuiria l’ajuda. Acte seguit s’iniciaven les tasques per a la fundació dels menjadors i altres espais assistencials.
Amb la Unificació de 1937 el projecte quedà vinculat a la Secció Femenina de la Falange Espanyola, i passà a anomenar-se Auxili Social. Totes les diferents iniciatives benèfiques que havien anat sorgint van quedar subordinades a aquesta nova institució, que aconseguia així el monopoli de la política assistencial del nou règim.
Auxili Social va assegurar-se de tenir presència a totes les zones del territori, i de vital importància eren aquelles que havien restat fidels a la República durant més temps, on segurament la població seria més reticent al nou poder nacional. Va ser així com Auxili Social, més enllà de presentar una ajuda beneficoassistencial que ajudà a pal·liar la carestia causada pel conflicte bèl·lic, va resultar ser una arma propagandística vital per fer efectiva la “conquesta de l’Estat”. La presència de dones atenent als desvalguts per la guerra a les províncies recentment conquerides representaven un enorme capital polític pel règim, i mai abans a l’estat espanyol l’assistència als més necessitats havia estat tan instrumentalitzada políticament.
El fet d’entendre el programa assistencial com un projecte nacional —i nacionalitzador—, feia que anés de la mà d’una ideologització de les masses. Auxili Social va acabar sent el primer contacte entre la població recent conquerida i el nou règim polític, i la política assistencial del projecte era imprescindible per aconseguir noves adhesions a la causa franquista.
Aquesta ajuda es prestava principalment a les mares pobres i als fills de mares treballadores, així com als nens orfes i abandonats, sectors que, en la seva majoria, havien format part del bàndol derrotat. La protecció i recursos que els oferien anaven de la mà de la reeducació de l’assistit, per tal d’aconseguir la seva “redempció”. En l’Espanya de la postguerra es va produir un doble procés, orquestrat des del poder i amb la voluntat de construir un estat a mida dels guanyadors, que consistia en un primer procés d’exclusió —efectuat a partir de la guerra i la repressió directa— al que seguia la integració. Aquesta integració, que no era més que la voluntat de reeducar l’enemic segons els nous valors nacionalcatòlics, es produí gràcies a les tasques assistencials i educatives que realitzaven majoritàriament les dones de la SF en el si de l’Auxili Social o de les Hermandades de la Ciudad y el Campo ja durant la guerra.
La instrumentalització que es va fer de l’assistència va permetre difondre una imatge benèvola del règim, que aprofitava el treball de tantes i tantes dones per mostrar la seva millor cara mentre la repressió indiscriminada seguia i s’allargava més enllà dels anys de guerra. A més d’aquesta valuosa propaganda, l’Auxili Social va permetre exercir un enorme control social sobre la població, principalment sobre les dones del bàndol perdedor. De la mà de les ajudes s’exercia una forta vigilància, basada en visites sorpreses a la llar o en anàlisis exhaustius dels familiars i progenitors de les dones ateses.
Les dones: subjecte històric
Entendre que les dones participaren de la consolidació del franquisme, desenvolupant un paper clau, ens permet identificar-les com a subjectes històrics, fugint de la victimització amb què sovint s’ha mirat a les dones. Moltes d’elles escolliren donar suport a la causa nacionalista, defensant un ideal femení determinat, de la mateixa manera que anarquistes i comunistes defensaven el seu propi ideal.
Perquè el nou règim es pogués consolidar, el franquisme va necessitar d’una llarga guerra de tres anys –amb l’esgotament que això suposà per la població–, a més d’una brutal, indiscriminada i planificada repressió que perdurà al llarg de quaranta anys de la dictadura. Sense l’eliminació de l’enemic (que havia estat assassinat, empresonat, exiliat o desmoralitzat) segurament el franquisme no s’hagués pogut assentar.
Però no n’hi havia prou amb la repressió: el nou règim es dotà de mecanismes propis que li permetessin per una banda assegurar el suport social a la nova situació política, i per l’altra transformar la societat segons els nous valors i models nacionalcatòlics. Les dones no només foren un dels sectors sobre els que recaigué amb més contundència la nova moralitat, sinó que van ser un dels agents imprescindibles per a l’assentament del règim. Segurament, no es podria entendre la consolidació del franquisme sense tenir en compte l’acció que tantes dones realitzaren en el si de les estructures franquistes durant la Guerra civil i els primers anys de la Dictadura. Així, les activitats formadores de la SF i les assistencials d’Auxili Social van representar pel règim un element essencial per la seva implantació.
