La unificació iugoslava: entre el iugoslavisme i la conveniència

Una de les conseqüències més evidents de la fi de la Primera Guerra Mundial va ser el canvi radical en la configuració del mapa europeu. Un dels principals motius d’aquest canvi va ser l’ensorrament de l’Imperi Austrohongarès, que desaparegué i donà pas a nous estats: Àustria, Hongria, Txecoslovàquia, Iugoslàvia i Polònia –en aquests dos últims casos amb terres provinents d’altres països–. A més, alguns dels seus territoris foren annexats a estats existents, com Romania o Itàlia.

Durant els anys noranta del segle passat, força veus van afirmar que Iugoslàvia, al marge de les tensions i contradiccions internes, es va dissoldre per l’interès de les potències occidentals, per tal d’incrementar la seva influència i controlar més fàcilment uns nous estats, més febles que Iugoslàvia. Aquesta argumentació no era nova. Durant els anys vint també era estesa l’anàlisi que les potències victorioses de la Primera Guerra Mundial impulsaren el desmembrament de l’Imperi Austrohongarès. L’historiador François Fejtö ha estudiat a fons el tema i n’ha aportat moltes proves, com, per exemple, el canvi d’interpretació dels més que famosos Catorze punts de Wilson. Primer s’havia proposat una solució basada en l’autonomia de determinats territoris, però cap al final de la Guerra es va interpretar que bona part d’aquests territoris s’havien de convertir en estats independents.   

No es pot negar que durant el segle XIX alguns intel·lectuals promogueren l’Il·lirisme, teoria que apostava per crear un estat que aplegués tots els sud-eslaus. La incidència real, però, d’aquestes propostes no passà de cercles reduïts. Els autors més citats són els croats Ljudevit Gaj, el bisbe Strossmayer i, en menor mesura, l’eslovè Jernej Kopitar. Les seves propostes, però, van ser canviants, i no sempre volien dir el mateix quan parlaven d’unir tots els eslaus del sud sota un mateix estat. Ara bé, també és veritat que en els anys immediatament anteriors a la Primera Guerra Mundial aquest debat es revifà i tingué més incidència.

Abans de l’esclat de la guerra, els territoris que van conformar Iugoslàvia estaven dividits en diversos estats. D’una banda, hi havia els regnes de Sèrbia i de Montenegro, tots dos independents. D’altra banda, hi havia l’Imperi Austrohongarès, que, de fet, era una monarquia dual. Vinculat a Hongria hi havia el Regne de Croàcia-Eslavònia^[1]Part més oriental de l’actual Croàcia. Tradicionalment, hi han viscut percentatges importants de població no croata. Finalment, s’ajuntà a Croàcia, l’any 1867, per formar el Regne de … Continue reading, relativament autònom, i els territoris de Bačka, Baranja i Banat^[2]Territori pertanyent a Hongria quan esclata la Primera Guerra Mundial. Una de les principals característiques d’aquest territori era, i encara és, l’extraordinària diversitat de la seva … Continue reading sense cap mena d’autonomia. Vinculats a Àustria hi havia Dalmàcia, Caríntia, Estíria i Carniola (aquests tres últims poblats per eslovens, tot i que no constituïen una única entitat). Finament, Bòsnia i Hercegovina, que va ser incorporada per l’Imperi l’any 1908, era administrada per un governador i estava desvinculada tant d’Hongria com d’Àustria. Sèrbia, arran de les Guerres Balcàniques (1912-1913), s’expandí territorialment (Kosovo i bona part de Macedònia, el Sanjaq i Novi Pazar) i aconseguí més prestigi. Estava governada per la dinastia Karađorđević^[3]Dinastia regnant a Sèrbia a partir de l’any 1903. Durant el segle XIX també regnà durant el període comprès entre 1842 i 1858. Quan es creà Iugoslàvia, es convertí en la dinastia regnant, … Continue reading i el cap de govern era Nikola Pašić.

Quan esclata la guerra, després de l’atemptat de Sarajevo, els eslaus de la zona queden dividits en bàndols enfrontats. Els partits croats i eslovens van fer costat a l’Imperi, i molts sud-eslaus van participar en la dura ofensiva contra Sèrbia. També és veritat que n’hi hagué, sobretot de Bòsnia, que s’allistaren com a voluntaris per lluitar al costat de Sèrbia.     

La creació de la primera Iugoslàvia, molt probablement, va ser fruit de la conveniència dels eslaus de l’Imperi Austrohongarès en el moment que aquest s’esfondra, i de l’interès del Regne de Sèrbia, que així adquiria un rol i un poder de molta més rellevància del que tenia.

A l’hora d’analitzar com es creà aquest nou estat cal centrar-se, sobretot, en tres grans actors: el Regne de Sèrbia d’una banda, els croats i eslovens de l’interior de l’Imperi d’una altra i, finalment, el Comitè Iugoslau, que feia les funcions d’intermediari entre tots dos.

El Tractat de Londres i el Comitè Iugoslau

En el marc de les negociacions perquè Itàlia participés en la guerra al costat de la Triple Entesa, el 26 d’abril de 1915 es va signar el Tractat de Londres, segons el qual acceptava de  participar a canvi, amb l’acord de Sèrbia, de l’annexió de territoris on vivia un percentatge, tot i que minoritari, no menyspreable d’italians (Gorizia, Ístria, Dalmàcia, Trentino, Trieste i Tirol del Sud) i també Carniola i Vlora.   

Aquest tractat era secret, però el seu contingut va ser fet públic per Frano Supilo, que n’havia estat informat pel ministre d’Afers Estrangers rus. El fet que es fessin públiques aquestes informacions refredà l’interès de part de la població de l’Imperi per acostar-se a Sèrbia, reforçà la lleialtat a l’Imperi i provocà, com a reacció, la creació del Comitè Iugoslau, el 30 d’abril de 1915. Aquest comitè estava format per menys d’una vintena de membres, tots exiliats, de totes les nacionalitats eslaves de l’Imperi, tot i que hi predominaven clarament els d’origen dàlmata, els més afectats per les pretensions italianes. D’entre els seus membres, cal destacar-ne Ante Trumbić i Frano Supilo. El seu objectiu era, obertament, la consecució d’un estat que agrupés tots els sud-eslaus.  

S’ha especulat molt sobre la seva funció. D’una banda sembla bastant clar que tenia el vistiplau de bona part  dels croats i eslovens de l’interior de l’Imperi, tot i que no sempre les seves postures eren coincidents. També és innegable que Sèrbia estava interessat a negociar-hi i a tenir-lo com a interlocutor, perquè no volia que Croàcia i Eslovènia esdevinguessin estats independents, i era una manera d’exercir algun control sobre aquests països. Tot i això, les relacions amb la monarquia sèrbia van ser sovint tibants, i de vegades estigueren a punt de trencar-se del tot, com quan Supilo amenaçà amb la independència de Croàcia en cas que Sèrbia no reconegués la igualtat de tots els grups nacionals en el nou estat. No volien, doncs, que el nou estat fos una prolongació de Sèrbia, sinó que fos radicalment nou.

Sèrbia i els eslaus de l’Imperi

A l’interior de Sèrbia, d’altra banda, les coses no anaven gens bé per al govern de Pašić. Les derrotes de 1915 van fer que el seu crèdit polític minvés extraordinàriament, cosa que comportà que el seu partit, el Partit Radical, patís una important escissió, els Joves Radicals. Aquest nou partit volia fer un pas endavant en la democratització del país i eren més oberts a negociar amb el Comitè Iugoslau la formació d’un possible nou estat. Amb aquestes demandes aconseguiren un suport molt important, i arribaren a fer trontollar l’omnipotent Pašić.

Durant tot el transcurs de la guerra, però, l’opció preferida pels croats i eslovens de l’Imperi era la coneguda amb el nom de trialista. Un exemple clar d’això va ser la Declaració de Maig de 1917, impulsada per l’eslovè Anton Korošec, del Partit Popular Eslovè, i signada pels 33 diputats sud-eslaus (eslovens, croats i serbis). En el text s’hi reclamava la unificació de totes les terres de l’Imperi on vivien i transformar-lo de monarquia dual a monarquia amb tres grans entitats.

La Declaració de Corfú

Poc després, però, el 20 de juliol de 1917 es va signar la Declaració de Corfú, un document de gran transcendència. Va ser signat, d’una banda pel govern serbi (pel primer ministre, Pašić)  i, d’altra banda, per Ante Trumbić, president del Comitè Iugoslau. És important, ja que apunta de manera clara cap a la creació d’aquest nou estat, format per Sèrbia i els territoris l’Imperi on vivien serbis, croats i eslovens, sota la dinastia Karađorđević, cosa que entra en contradicció amb la Declaració de Maig. Segons aquest document, el nou estat seria formalment una monarquia parlamentària, plenament democràtica, amb sufragi universal masculí, igualtat dels tres noms nacionals, de les tres religions i dels dos alfabets, encara que no es detallava gaire cosa més i se’n deixava la concreció en mans d’una assemblea constituent, amb la qual cosa no quedava clar quin caire prendria, si tindria un caràcter centralista o més aviat un to federal o federalitzant.

La dissolució de l’Imperi i la unificació

A partir de 1918 començà a ser evident que l’Imperi Austrohongarès caminava ràpidament cap a la desintegració. Internament, hi havia clars símptomes de decadència, fins al punt que les burgesies mitjanes i petites començaren a optar per trencar-hi, tant a Bohèmia i Moràvia, com a Àustria, Hongria, Croàcia, Eslovènia… Anton Korošec fou un dels polítics que abandonà la idea de romandre a l’Imperi i va començar a defensar la proposta d’un estat iugoslau independent. De resultes d’aquests plantejaments impulsà la creació d’un Consell Nacional (Narodno Vijeće) cap a principis d’octubre.  

El desencís de les tropes ja havia provocat diversos motins -el més destacat el febrer de 1918 a Kotor, a Montenegro- i nombroses desercions, que s’incrementaren quan Bulgària –aliada de l’Imperi- anuncià la rendició, el 29 de setembre. En aquest context, es pot afirmar que l’autoritat austríaca simplement es va fondre.

Malgrat els intents desesperats de l’Imperi per salvar-se, amb ben poc creïbles crides a transformar-se en federació, el 29 d’octubre de 1918 la Dieta croata aprovà posar fi a la unió amb Hongria, s’apoderà de Fiume i lliurà l’autoritat al Consell Nacional, presidit per Korošec. Es convertí, així, en el nou govern provisional de tots els territoris eslaus de l’Imperi. La seva autoritat, però, era molt débil: motins i pillatges eren constants, i no estava gens clar el suport internacional.

Aquests dies d’incertesa foren aprofitats per Itàlia per ocupar Trieste, Pula (Ístria), Zadar, Šibenik…,  ja que considerava legitimats els seus drets a ocupar-los per les clàusules del Tractat de Londres de 1915. La debilitat del govern, el poc suport internacional i l’amenaça italiana acabaren de decantar del tot les elits, que al cap i a la fi eren les que formaven el Consell Nacional, a la unificació amb Sèrbia i Montenegro i amb aquest objectiu s’iniciaren converses amb el govern serbi. Això no vol dir que no hi hagués contradiccions internes: Pribićević, per exemple, defensava la unió immediata amb Sèrbia, Trumbić volia que primer s’unifiquessin tots els territoris de l’Imperi i que després es negociés en peu d’igualtat amb Sèrbia, i, finalment, Radić, que s’oposava al projecte iugoslavista (s’oposava al centralisme serbi i apostava per la forma republicana d’estat). Finalment s’imposaren les tesis de Pribićević.

Simultàniament, a Bòsnia i Hercegovina s’havia creat també un Consell Nacional, similar a l’impulsat per Korošec. El 29 d’octubre, l’anunci fet a Zagreb fou molt ben rebut, i només dos dies més tard, el Consell Nacional es féu amb el poder efectiu a Bòsnia i Hercegovina, quan el governador, Boris Sarkotić, els el va lliurar. El 3 de novembre es constituí el primer Govern Nacional de Bòsnia i Hercegovina, de breu durada.

Ginebra es convertí, el 6 de novembre, en l’escenari de converses entre el govern serbi i el Comitè Iugoslau, que ara sí que representava el Consell Nacional. El 9 de novembre es va signar una declaració en què s’acordava constituir un nou estat, únic i indivisible, amb un govern format per membres dels dos principals partits serbis (els Vells i els Joves Radicals), del Comitè Iugoslau i del Consell Nacional.

Alhora, els fets també es precipitaren a Montenegro. El 6 de novembre, les tropes sèrbies ocuparen el país. Tot  seguit es creà un Consell Nacional, com a govern provisional, encapçalat pel coronel Dušan Simović i, d’altra banda, un Comitè Executiu Central per la Unificació de Sèrbia i Montenegro, que establí les bases per triar una Assemblea, que s’hauria de pronunciar sobre la unificació amb Sèrbia. Moltes persones han criticat les circumstàncies en què es féu l’elecció: sense temps per debatre, se sap que molts electors no pogueren votar, l’exèrcit serbi en controlava el procés… L’Assemblea electa votà, el 24 de novembre, per una majoria aclaparadora la unificació dels dos regnes: 163 dels 168 diputats, una unanimitat  sospitosa.  Tot això ha fet que des de Montenegro s’hagin defensat tradicionalment dos punts de vista sobre aquesta qüestió: per a alguns va ser una reunificació nacional i, per a d’altres, en canvi, una simple annexió.

Estendre’s en el cas de Montenegro és interessant perquè demostra un fet essencial, més enllà de les múltiples interpretacions que se’n puguin fer, que no hi hagué darrere de tot el procés d’unificació una voluntat de refrendar-la democràticament. Només es féu un plebiscit a Caríntia, l’any 1920, per delimitar les fronteres amb Àustria.

Uns fets similars passaren a Bačka, Baranja i Banat (la Voivodina). Un cop dissolt l’Imperi, l’1 de novembre es proclamà una República del Banat, impulsada pel Partit Socialdemòcrata, només reconeguda per Hongria i d’existència efímera. El 15 de novembre, el Banat fou envaït per les tropes sèrbies i la independència fou liquidada. L’any següent, amb el  Tractat de Trianon, el Banat fou repartit entre Romania, el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens i  Hongria.  

L’1 de desembre de 1918, finalment, una delegació croata fou rebuda pel regent, Alexandre I, a Belgrad, moment en el qual proclamà solemnement el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens. El nou govern de coalició va ser presidit pel serbi Stojan Protić i en formaren part Korošec, Trumbić i Pribićević. No va ser fins a l’any 1929, després del cop d’estat d’Alexandre I, que l’estat passà a anomenar-se Iugoslàvia. Moltes vegades s’ha argumentat, d’una manera simplista, que aquest nou estat era una invenció i absolutament artificial. És evident que els fets exposats demostren que va respondre a uns interessos concrets d’un moment molt determinat. Durant el període d’entreguerres, les importants contradiccions internes dugueren l’estat a punt del col·lapse diverses vegades. L’any 1941 les tropes alemanyes, italianes, hongareses i búlgares envaïren el país, fins al punt que fou liquidat com a estat. La lluita antifeixista dels partisans va implicar reconstruir una segona Iugoslàvia sobre unes noves bases.