Els cultes mistèrics i el cristianisme

«Coneix-te a tu mateix»

-màxima dèlfica de Femona, primera poetessa-profetessa d’Apol·lo.

Lema de la paideia.

Angoixa, benaurança i salvació durant la Tardo-romanitat i l’inici de l’Antiguitat tardana

Durant els primers segles de la nostra era es produí la difusió dins l’Imperi romà d’una forma d’experimentar l’espiritualitat a la que els historiadors han anomenat com a cultes mistèric-orientals. Aquests cultes, de caire hel·lenístic, sacsejaren la societat romana especialment als territoris on els humils se sentien tiranitzats per les elits romanitzades, transmetent creences xifrades que girarien en torn als rituals d’iniciació i l’autoconeixement. Es podria dir que el cristianisme fou, de fet, un culte mistèric hel·lenístic, que acabaria vencent en la lluita d’oferta-demanda religiosa en què participaren totes aquestes sectes, molt semblants entre si.

El concepte de cultes mistèrics s’ha tractat al llarg de la història amb un clar biaix, doncs tant al segle IV com al XVI o al XIX els autors projectaren la seva pròpia ideologia alhora d’explicar el fenomen dels misteris tardo-romans. Aquesta problemàtica historiogràfica es deuria a la importància cabdal que els misteris tingueren a divulgar la retòrica utilitzada en l’intens conflicte entre grups socials. Així, els teòrics que han tractat aquest tema han identificat el seu present amb les disputes del passat, manifestant la seva pròpia agenda política en l’anàlisi dels cultes mistèrics i l’origen del cristianisme.

Els sistemes d’iniciació ritual a la Mediterrània oriental, els misteris, provindrien dels remots temps neolítics. Des d’Egipte i d’altres indrets es difondrien per la Mediterrània, predominant la figura de la deessa Isis, la Reina dels Cels, i on l’illa egea de Delos esdevindria punt principal de divulgació. Aquestes pràctiques religioses es transformarien en abandonar el Nil, on Grècia i el Llevant jugarien un paper clau, especialment la ciutat d’Eleusis, prop d’Atenes. Durant el període hel·lenístic les necessitats institucionals, la guerra, el comerç i les migracions generarien un sincretisme religiós en què els cultes locals s’adaptaren a les noves sensibilitats d’àmbit global, expressant-se a través dels misteris hel·lenístics. Així, es mesclaren el culte al sobirà, la filosofia grega, la literatura braman -hindú-, la teologia egípcia, els tractats astrològics i les profecies orientals. L’expansió dels rituals mistèric-orientals i de les idees que divulgaven hauria penetrat Roma d’ençà d’època monàrquica, amb el culte d’Hèrcules i la lectura de les profecies sibil·lines. La presència d’aquesta fenomenologia religiosa fou prou problemàtica per a què des de la República l’administració procurés regular-la, on s’ha de mencionar el culte a Cíbele, la Gran Mare, adorada en forma de betil, un meteorit sagrat. Se succeïren les persecucions contra els misteris durant el canvi d’era com a conseqüència dels conflictes polítics, però, no obstant, els cultes nilòtics es difongueren amb força fins el segle III. La cort imperial s’interessà gradualment per l’espiritualitat mistèrica sota el regnat d’emperadors com Claudi, i sota els Severs i les Júlies la corona ja s’avocava a aquestes formes retòriques, cerimonials i de pensament per a legitimar-se. Durant la crisi del segle III prendria importància entre la soldadesca el culte mistèric al déu Mitra, el portador de llum sacrificial, on l’emperador Aurelià es vinculà a aquesta divinitat.

A partir del segle IV el cristianisme es projectà com a misteri revelat, maridant-se amb el poder polític i prenent molta força. Havia patit els mateixos canvis que bona part dels cultes mistèric-orientals a Grècia, passant pel filtre hel·lenístic, però degut a la insistència dels bisbes ortodoxes manifestaria certes diferències, adaptant-se a la nova situació. S’abolí el precepte del secretisme i s’incorporaren doctrines de caire exclusivista i literalista. És a dir, només es podia ser cristià, sense alternar aquesta creença amb d’altres devocions, i el relat de Maria de Nazaret esdevingué literal, ja no simbòlic. Així, el cristianisme, que es difongué gràcies a l’hel·lenisme i que es projectà amb la resta de misteris com un culte universal, superaria la resta de cultes orientals, convivint amb aquests especialment a Hispània i Orient, fins que s’imposà com a única religió lícita al segle V. Molts seguidores de la filosofia mistèrica foren empesos a exiliar-se a l’Est durant el segle VI, perseguits en d’altres indrets de la Mediterrània pel rigor de les esglésies cristianes. Al segle VII s’instituí un nou poder constituït, fundant-se l’islam, on es podria dir que el descontentament generat pel monopoli de l’ortodòxia i el poder polític sobre el pensament i religiositat mistèriques generà el mandat utòpic que l’islam recollí.

Una revelació exclusiva que donava accés a la redempció

L’èxit dels misteris s’explicaria pel seu component salvífic -o sotèric, del grec Σωτήρ, Sòter, el Salvador-, oferint als iniciats la possibilitat d’assolir la felicitat terrenal i la salvació post-mortem. És a dir, aquesta promesa salvífica tindria dues facetes: la primera, biològica i sensible, en la que el fidel s’integrava al culte i obtenia estabilitat anímica, posant el seu destí en mans de la secta i del santuari; i la segona, ultra-biològica i utòpica, la redempció de l’ànima i l’accés ultra-terrenal a la gloria celestial. El culte prendria el control de la vida dels fidels i de part del seu patrimoni, i alhora, a través d’iniciacions successives, el devot accediria a un coneixement secret i restringit, el misteri, el significat últim d’una sèrie d’elements retòrics, matemàtics i mitològics, abastable només per un grup d’escollits. Les cerimònies permetien, doncs, accedir a aquesta erudició xifrada i reservada, o gnosis -saviesa il·luminadora-, i a més integraven al fidel dins d’una jerarquia privada, on la posició dins la corporació mistèrica donava un rol i un sentit al sectari dins l’univers.

Aquests rituals iniciàtics, que esdevindrien els sagraments cristians, eren variats i giraven al voltant de la Passió de la deessa mare i del seu fill semidéu. Aquest procés iniciàtic progressiu culminaria amb l’ascens de l’ànima del fidel, que es redimia i assolia la transcendència, on l’iniciat era posseït per la divinitat i esdevenia finalment el mateix déu al que retia culte, l’heroi sacrificat, com el grec Orfeu, el germànic Bàlder, el siri Adonis, el frigi Atis, l’egipci Horus, el persa Mitra o el mateix Jesús. És per aquest motiu que es requeria que l’heroi mític, el semidéu sacrificat, i la seva mare espiritual, la mare immaculada, visquessin un periple de patiment per tal que el fidel s’hi mimetitzés. S’associaria la Passió mítica a la pròpia experiència del sectari de recerca de la saviesa en un món caòtic i desordenat, per assolir finalment la salvació.

Així, els misteris giraven en torn al culte a figures llegendàries que compartien un esquema repetitiu, el del déu encarnat, fill d’una verge i de la divinitat, que mor i ressuscita, amb múltiples noms i rostres. A aquests arquetips se’ls anomena els dying and rising gods. Atès que es tractava de cultes privats i secrets, hom pot considerar que el significat concret de cada símbol i mite variava, però s’ha de dir que les representacions iconogràfiques eren molt homogènies en espais tan llunyans entre si com Dura Europos -a l’Èufrates- i Emèrita Augusta. En aquest sentit vegem el raonament del sacerdot i filòsof Plutarc (v. 45-v. 120), que explicà que les diferències entre faules que narren un mateix cicle mític serien «de la mateixa manera que afirmen els matemàtics [els teürgs] que l’arc iris és imatge del sol diversament acolorit i matisat per la reflexió dels seus rajos en els núvols, el mite […] és la imatge de certa veritat que reflexa un mateix pensament en diferents ambients» (De Iside et Osiride, XX). Aquesta veritat última seria el déu desconegut, el principi inefable. Per la filosofia hel·lenística i el paganisme culte existia una veritat última, una intel·ligència que regia i ordenava el cosmos, l’Altíssim, la Regla universal, el déu desconegut. Aquesta conceptualització filosòfica donava als déus mistèrics la categoria de supra-constel·lars, és a dir, situats per sobre del firmament, dels set déus-astres tradicionals i dels dotze zodiacals. Per tant, els fidels mistèrics es consideraven en comunió amb una divinitat més poderosa que les advocacions fomentades pel poder constituït a través del culte públic.

El paganisme, una categoria per allò inintel·ligible

D’ençà del canvi d’era els cultes mistèrics s’enfrontaren a la persecució i s’ha de dir que ja en temps de les polis gregues els filòsofs hel·lenístics i els seus seguidors, com la càbala dels pitagòrics, ja foren reprimits. La clandestinitat, doncs, constituiria un element inherent d’aquestes confraries. Això generaria una idea de segregació, on el fidel es considerava part d’un grup amb accés a fórmules secretes, amb els seus propis objectes de culte i normes per a regular el seu comportament. Aquestes pràctiques i ideologies trobarien gran acceptació a partir del canvi d’era i es divulgaren amb renovat vigor, on, com s’ha comentat, hi destacaríem els cultes de Cíbele-Atis, Isis-Horus, Mitra -fill d’un meteorit-, i Maria-Jesús, amb un fort component òrfic, dionisíac i apol·lini, vinculat també a d’altres mites orientals, com la deessa Atargatis, mare dels dracs, o la greco-budista Hariti, portadora de fortuna.

Encara que vegem al paganisme com el culte als dotze déus olímpics, el terme paganisme és un convencionalisme que abasta des dels temps d’Homer fins els de Constantí I, per tant, del segle VIII aC al segle IV dC. Un període de més de mil anys en què es produïren molts canvis en la fenomenologia religiosa greco-romana, incrementant-se notablement el seu abast geogràfic. Paganisme resulta, per tant, una categoria insuficient. De fet, el paganisme del canvi d’era i a l’inici de l’Antiguitat tardana, influenciat pel platonisme, se centrava en la creença en els set, els déus astrals, que eren decans siderals del cosmos. Les set advocacions serien les següents: Saturn-Cronos, Júpiter-Zeus, Mart, Sol -amb el paper central-, Venus-Afrodita, Mercuri-Hermes i Lluna, amb múltiples noms segons el grup ètnic-social. Cada una d’aquestes potències tenia un paper definit en el firmament i pels mistèrics actuaven com a tiranes, teixint un destí nefast per a la humanitat, protegint únicament als gentils -la noblesa greco-romana- i portant calamitat als humils. Les divinitats mistèriques els hi oferirien als seus fidels la victòria sobre el destí, on només la deessa mare i la redempció atorgada pel sacrifici del seu fill podia vèncer la fortuna teixida per les divinitats del firmament, vinculades a l’aristocràcia.

La religiositat oficialitzada tenia molt poc del que avui concebríem com a espiritualitat, i de fet, allò que anomenaríem espiritualitat es vivia a través dels cultes mistèrics, dins l’àmbit privat. La religió pública consistia en un seguit de cerimònies en què l’elit era protagonista, i en què es perpetuava o reparava l’acord entre el poder constituït i les divinitats oficials. La necessitat de desenvolupar cultes d’àmbit global, davant d’unes institucions com la imperial que es projectaven universalment, forçava a una renovació de l’antic sistema d’advocacions locals, provocant en bona mesura la pèrdua del monopoli per part de les elits tradicionals sobre l’esdevenir religiós.

Nosaltres coneixem als déus pagans a través dels seus mites, faules que eren conegudes per la societat en general, els misteris externs o exotèrics. En canvi, existien els misteris interns, els esotèrics, que només es podien conèixer a través dels rituals d’iniciació mistèrica que es tracten en aquest article, preservant-se el coneixement sobre l’esoterisme com un secret gelosament guardat. Aquest misteri, la revelació secreta del significat intern dels mites, faria referència als mites externs com a metàfores de l’existència humana i se centraria en l’autoconeixement del participant. Així doncs, entenem que existien uns misteris públics, mites coneguts per tothom, i uns misteris privats, significacions conegudes únicament pels iniciats. El neoplatònic Plotí (v. 204-270) explicà que «Com allò diví és inefable, es prohibeix parlar-ne a qui no ha tingut la sort d’experimentar-ho» (Ennèades, VI, 9, 11). Per tant, el significat últim del mite al que l’iniciat accedia, la gnosis, era una revelació sobre la que s’havia de guardar silenci i mai es donava a conèixer als profans. Es tractava d’una combinació complexa de conceptes filosòfics, matemàtics i anímic-espirituals, on els teürgs -aquells que entraven en comunió amb la divinitat- eren alhora filòsofs, científics i gurus. Així doncs, el paganisme seria un conjunt interrelacionat d’idees, rituals i corporacions religioses, molt conflictivament articulat, on els misteris hel·lenístics hi restarien inserits, i també el cristianisme, fos més o menys privat o més o menys perseguit. De fet, tant l’hinduisme, el budisme o el judaisme, així com la religió germànica, podrien considerar-se dins d’aquest gran conjunt de pràctiques homogènies, que patien al llarg del temps les mateixes mutacions, conseqüència dels canvis polítics i socials, amb patrons estructuralment equivalents. L’hel·lenisme abastaria un enorme context territorial, i el comerç i les conquestes feien difícil que no es transmetessin les noves sensibilitats.

El cerimonial mistèric com a manifestació de la rebel·lió intel·lectual

Així doncs, la religió mistèrica divulgava una enrevessada relació de significants i significats, que es transmetia a través de la filosofia, on la paideia i els rètors hi jugaven un paper important, que atreia als mercaders, les dones -també de la noblesa-, els artesans, els soldats lliberts i els oprimits. Tots aquests formaven un grup molt heterogeni d’individus que havien anat assolint gradualment una millor posició, però que encara restaven marginats del cerimonial públic i de les funcions civils a les seves pròpies ciutats.

Vegem com el diàleg Octavi del jurista Marc Minuci Fèlix (v. 150-v. 270) descriu al cristianisme, i per extensió a la resta de misteris, dient que aquesta «impia coalició» de «Gents que formen una conjuració sacrílega d’homes ignorants d’allò més baix de la plebs, i donetes crèdules, fàcils d’enganyar amb la facilitat del seu sexe, que s’ajunten en conciliàbuls i es vinculen entre si per dejunis solemnes i àpats inhumans, és a dir, abans un sacrilegi que per un sacrifici; casta que estima els amagatalls i fuig de la llum, muda en públic». Resulta interessant recordar que mystes -iniciat- etimològicament significa aquell que guarda silenci. El diàleg continua dient que els cristians «Menyspreen com sepulcres els nostres temples», corrompent els costums tradicionals del culte públic, doncs «es multipliquen els abominables santuaris» on aquestes confraries es reunien (Octavi, VIII). S’ha de dir, que tot i l’opinió dels aristòcrates, molts fidels mistèrics i paleo-cristians demostraren una instrucció considerable.

Es generaria així un para-estat ritual, en què es construïen noves relacions de domini, al marge dels llindars definits pels esquemes tradicionals, en què el fidel se sentia algú i gaudia de la consideració dels seus confrares, considerant-se a si mateix un escollit entre una societat d’ignorants. Una donzelleta gentil restava sotmesa al poder del seu germà decurió, un cavaller que participava del govern urbà. Un mercader acabalat, tot i la seva riquesa, no podia ni olorar l’encens cerimonial dels sacrificis públics de les diverses ciutats en què feia negocis. Un rètor, format a la paideia, culte i honest, es veia obligat a ser un simple administratiu a les ordres d’una colla d’aristòcrates corruptes que governaven cruelment. Però quan es reunien en el santuari, la donzella, el mercader i el rètor presidien un banquet ritual, en què els humils seien a taula guarnits com grans dignataris, i tots s’enorgullien de celebrar el veritable sacrifici, aquell que retia culte a la divinitat que oferia la gràcia genuïna que donava accés a la plenitud. Es pot dir que el culte mistèric li deia al fidel: Tu importes, siguis gentil o humil, grec, romà o jueu, local o estranger, home o dona, esclau o propietari, tu ets important i insubstituïble i la teva ànima té valor.

Tot plegat, generava un odi autèntic entre els conservadors, que creien que les calamitats com les pestes i les guerres es deurien a l’abandonament per part d’aquests grupuscles del culte als déus antics tradicionals. A més, l’elit se sentia molt neguitosa en veure reunir-se als marginats per realitzar rituals secrets, conversar en privat i construir el seu propi esquema de lleialtats. Es motivarien així les persecucions que, de fet, no farien més que enfortir als cultes i la certesa dels fidels d’estar en possessió d’una veritat que els corruptes desitjaven evitar que es revelés.

En futurs articles es tractarà la qüestió dels antecedents dels cultes mistèrics i del cristianisme, on els plantejaments dels filòsofs hel·lenístics dels segles VI i V aC serien font d’inspiració del pensament mistèric i dels evangelis; les reaccions institucionals davant del fenomen mistèric, des de les persecucions a la seva regulació, fins esdevenir legitimació de la dignitat imperial; el desenvolupament d’aquesta espiritualitat antiga que culminaria en la creació de l’Església, analitzant com l’exclusivisme i el literalisme s’imposaren com a doctrines cristianes, provocant el triomf del cristianisme; i l’evolució de la simbologia mistèrica, on els jeroglífics d’època faraònica i la iconografia oriental trobarien continuïtat com a representacions de la retòrica mistèrica, per esdevenir font de legitimació pels monarques imperials i post-imperials, arribant en alguns casos fins als nostres dies.